Doña Urraca va aparèixer, per primera vegada, a la revista Pulgarcito l’any 1948. Aquell personatge es caracteritzava per ser essencialment maligne; de fet, era una harpia, una bruixa que, el seu creador -Miquel Bernet Toledano (Jorge)- es va encarregar de fer realment repugnant i, sembla ser que essent temps de censura, va constituir la metàfora d’algun personatge real de l’època.

Habitualment, Doña Urraca, es dedicava a enfurismar la gent, a sembrar jull, a activar els baixos instints, a abusar dels més dèbils i innocents… En essència, el seu objectiu era fer el mal, cosa que en els temps que corren ha esdevingut pràctica quotidiana altament valorada per sectors del tot coneguts. Per sort, malgrat les seves malifetes, a cada historieta, sempre es trobava amb el que es mereixia perquè, malgrat els entrebancs, la justícia -autèntica- sempre acabava per triomfar.

Des de la seva irrupció a Pulgarcito, han passat 72 anys, no obstant, el personatges de Doña Urraca és plenament vigent. Només cal posar el focus d’atenció en l’ecosistema polític per adonar-se que determinades representants de la quota femenina en són la reencarnació; i és que per bé que el temps passa, la maldat no té data de caducitat.

23/2/2020

Entenc la llibertat d’expressió com el dret a manifestar públicament allò que hom pensa, sempre en el marc del respecte més escrupolós al proïsme, defugint la grolleria i l’insult. A partir d’aquesta concepció educativa, penso que és imprescindible fomentar la seva pràctica en base a un doble objectiu  que, per a qualsevol ésser humà, hauria de ser irrenunciable: la maduració i el desenvolupament personal.

Com molt encertadament deia Liu Xiaobo, Premi Nobel de la Pau al 2010: “La llibertat d’expressió és la base dels drets humans, l’arrel de la naturalesa humana i la mare de la veritat. Matar la llibertat d’expressió és insultar els drets humans, és reprimir la naturalesa humana i suprimir la veritat”.

Tanmateix, és vergonyós i lamentable veure com en qualsevol àmbit, cada vegada amb més freqüència i sense cap consideració, es fa ús de la llibertat d’expressió de forma perversa, ja sigui  per interessos personals, sectaris o inconfessables. És per això que vull fer palesa la meva preocupació pels criteris que s’apliquen en les instàncies de poder, competents en aquesta matèria, quan es tracta de traçar la frontera que delimita la llibertat d’expressió. Al meu entendre i si no vaig errat, hauria de ser una qüestió de justícia i equitat, però a la pràctica quotidiana i pel que es veu, realment és així? 

Com a colofó, una frase del segle XVIII però molt significativa: “Si ens treuen la llibertat d’expressió ens quedem muts i silenciosos, i ens poden guiar com ovelles a l’escorxador”. George Washington (1732-1799). Primer president dels Estats Units.

Publicada al diari ARA amb el títol “Llibertat d’expressió” el 21/2/2020 i a EL PERIÓDICO amb el títol “Em preocupen els criteris que s’apliquen per delimitar la llibertat d’expressió” el 22/2/2020

Al llarg de la història de la humanitat, en nom de les diferents versions de Déu, s’han portat a terme accions d’allò més luctuós a l’empara d’institucions creades i comandades per ments perverses. Amb massa freqüència, els poders religiosos i polítics, s’han conxorxat per tal de defensar interessos que res tenien a veure amb l’esperit i molt amb la matèria. La mal anomenada “Santa Inquisició” n’és l’exemple més representatiu, i el mal que va fer des dels seus orígens, no és digne ni d’oblit ni de perdó.

Els tribunals del “Sant Ofici” pretenien que els acusats abjuressinde les seves idees o creences en unes cerimònies solemnes anomenades actes de fe. Les suposades confessions dels reus -heretges- no eren altra cosa que el resultat de tortures que es practicaven mitjançant un instrumental dissenyat per tarats mentals amb el vistiplau dels inquisidors, personatges degenerats vestits amb hàbit religiós i suposats defensors de la fe.

Al segle XXI, els actes de fe estan fora de lloc i pretendre fer abjurar també. És per això que hi ha fiscals que haurien de reflexionar sobre quina és la seva funció, perquè oposar-se al compliment de drets i beneficis contemplats per llei, no és fomentar la justícia, és tortura psicològica. 

“Doneu-me dues línies escrites a puny i lletra per un home honrat, i trobaré en elles motiu per a fer-lo engarjolar” (Cardenal Richelieu, 1585-1642)

12/2/2020

Publicada a EL PUNT AVUI el 16/2/2020

Cada vegada amb més freqüència, en l’ecosistema polític, que té poc “d’eco” i molt de “sistema”, apareixen noves espècies. Són espècies si més no curioses, per no dir estrafolàries, conseqüència de mutacions incontrolades, que es caracteritzen per la quantitat de bajanades que són capaces de dir sense ni tan sols ruboritzar-se.

Darrerament, he pogut llegir dues frases dignes de passar a la posteritaten una edició actualitzadade la Antología del disparate: “Quien mejor encarna los valores clásicos republicanos es el rey” (Cayetana Álvarez de Toledo) i “Aplaudir al rey forma parte de los valores del republicanismo” (Irene Montero).

Si aquestes afirmacions s’han produït en estat de plena consciència, considero que ambdós espècimens tenen un greu problema de coherència personal i un nivell de desvergonyiment extraordinari, cosa que en política no representa cap novetat. Tanmateix, si no és així, demostren un nul respecte per a la ciutadania i un ultratge a la intel·ligència, perquè qui més qui menys coneix la diferència entre monarquia i república per ser conceptes antagònics.

7/2/2020

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Tothom sap que monarquia i república són dos conceptes antagònics” el 15/2/2020

Una vegada, ja fa alguns anys, a classe, un alumne em va dir: profe, la calculadora s’ha equivocat. Tot seguit, li vaig preguntar: qui és que prem la tecla? Ell, em va respondre: jo. Llavors: qui és que s’ha equivocat? Lògicament, el tema va quedar perfectament aclarit. La calculadora fa el que se li diu, en conseqüència, qualsevol error que es pugui produir, intencionat o no, és humà.

Si en el seu moment -amb els comptes de la Generalitat intervinguts- Cristóbal Montoro va afirmar rotundament que no s’havia gastat ni un euro de l’erari públic en la jornada de l’1 d’octubre, com és possible que el Tribunal de Comptes argumenti el contrari? Va mentir el ministre d’Hisenda en seu parlamentària? Però la cosa no acaba aquí perquè, posats a fer, ara toca furgar en les delegacions i les activitats exteriors creades per tal de donar a conèixer Catalunya.

Quan el citat organisme gosa quantificar -al cèntim- el cost d’unes hipotètiques partides, és de suposar que disposa d’informació contrastada; per tant, la ciutadania té tot el dret a conèixer les fonts i les dades a partir de les quals s’exigeixen responsabilitats. Tanmateix, a falta de transparència, intueixo que es tracta d’un altre muntatge orientat a escanyar la caixa de solidaritat. “Acoso y derribo” de tot allò que sigui català, a qualsevol preu i sense escrúpols.

En qualsevol cas  -sense dades fidedignes- si no es demostra el contrari, hom pot deduir que la calculadora del Tribunal de Comptes s’ha equivocat. Òbviament, l’alumne va admetre el seu error.

4/2/2020

Publicada al diari ARA el 5/2/2020 i a EL PERIÓDICO amb el títol “Si el Tribunal de Comptes contradiu Montoro sobre l’1-O, qui menteix?” el 6/2/2020

“Al di là” (Més enllà) és una cançó italiana que va guanyar el Festival de San Remo l’any 1961. Es tracta d’una cançó romàntica, la temàtica de la qual no té res a veure amb l’educació; no obstant això, considero que “Al di là” de la indigència educativa podria ser perfectament el títol de l’astracanada que, a falta de repertori, va escenificar la branca catalana de la Piccola compagnia teatrale Arancione els dies 27 i 28 del mes en curs en una de les seves propostes artístiques que, en funció de les consignes de sempre, possiblement tinguin continuació.

Els dos protagonistes, il divo Carlo e la diva Lorraine ben secundats pels soprannumerarios habituals, van exhibir per enèsima vegada la indigència educativa que els caracteritza des dels seus inicis i que, sistemàticament, projecten més enllà del no res.

És incomprensible com encara hi pugui haver sectors de la societat que aprovi les exhibicions de mala educació d’aquesta colla d’impresentables que empastifen els escons del Parlament de Catalunya; no pas per la seva ideologia com malintencionadament hom podria pensar, sinó perquè el respecte i les bones maneres, no haurien d’entrar en confrontació amb el pluralisme. Heus aquí el concepte que tenen de la democràcia.

29/1/2020

El 27 de gener de 2020 passarà a la història com el dia X, data en que el “caïnisme a la catalana” i “l’estupidesa congènita” van tenir com a protagonistes una colla de xitxarel·los que de la política n’han fet el seu ofici i benefici. Vergonya aliena i dignitat zero. Pobra Catalunya!

L’emprenyament que porto és tal que, per a celebrar-ho, se m’ha acudit fer una versió de “El baile de los pajaritos” -tema popularitzar per Mª Jesús i su acordeón a principis de la dècada dels 80- i dedicar-la als partits que han possibilitat que el Molt Honorable President Torra perdés la seva condició de diputat; en especial, als independentistes de nom però no de fets a l’hora de la veritat.

La meva particular versió diu així: Xitxarel·los a ballar, xitxarel·los a ballar… Xu, xu, xu, xu. Per un xixalel·lo ser, aquest ball has de ballar i a tothom acontentar xu, xu, xu, xu… El plomall ben sacsejat i la cua remenant xu, xu, xu, xu… Els genolls ben doblegats, xitxarel·los a ballar xu, xu, xu, xu… No és dia de festa, és dia de dol… Els genolls ben doblegats, xitxarel·los a ballar!

27/1/2020

Publicada a EL PUNT AVUI el 2/2/2020

Com a català bilingüe –sense complexos- perquè entenc que qualsevol idioma és sinònim de cultura, he decidit escriure aquesta carta en la llengua de Miguel de Cervantes.

La Oratoria o el arte de expresarse en público de manera elocuente, no está al alcance de todos los mortales. Este es un hecho que la historia corrobora con muchos y variados ejemplos : Pericles, Demòstenes, Ciceró, Abraham Lincoln, Miguel de Unamuno, Mahatma Gandhi,  Winston Churchill, Martin Luther King, Nelson Mandela… Todos ellos, y más, gozaron del don de la palabra.

Este no es precisamente el caso de la eurodiputada Dolors Montserrat, que si como portavoz del PP en el Congreso de Diputados ya nos “deleitaba” con sus intervenciones, a pesar del cambio de escenario y decorado, su nivel de oratoria no ha mejorado precisamente; ni en lo referente a la forma ni mucho menos en el fondo.

Pero centrémonos en el fondo. Como es posible que una representante del PP, partido imputado en múltiples casos de corrupción, desde hace muchos años, tenga la desfachatez de calificar a Carles Puigdemont i a Antoni Comín de ladrones? Las manifestaciones en este sentido demuestran la indigencia moral de quienes ocupan escaños europeos en pago a supuestos servicios prestados desde el servilismo más miserable.

Ya lo dice el refrán: “Piensa el ladrón que todos son de su condición”.

19/1/2020

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “La oratoria de Dolors Montserrat no ha mejorado ni en la forma ni en el fondo” el 24/1/2020