La Història ensenya, volem aprendre?

La Història ens ensenya que en totes les èpoques, davant de certs esdeveniments, s’han hagut d’afrontar situacions d’extrema gravetat. En conseqüència, algú, en funció de les seves responsabilitats ocasionals, s’ha vist en la tessitura d’haver de prendre decisions  importants i, puntualment, d’una transcendència insospitada. Sortosament, aquest algú, ha estat un líder amb capacitat de convocatòria, però per damunt de tot, una persona amb autoritat moral per exigir, aglutinar i canalitzar esforços envers la superació de problemes de la més diversa índole.

Obviaré fer-ne un llistat perquè és probable que cadascú tingui el seu referent. De fet, és una manera d’evitar polèmiques estèrils en funció de la pròpia ideologia, molt respectable -sempre i quan contempli els valors democràtics-  malgrat pugui no compartir-se.

En qualsevol cas, estic convençut que es tracta d’éssers extraordinaris amb visió de futur, estadistes prou intel·ligents com per tenir a l’abast el millor assessorament possible a l’hora de prendre decisions.

“Un polític es converteix en estadista quan comença a pensar en les pròximes generacions, no en les pròximes eleccions.” (Winston Churchill, 1874-1965)

La Història també contempla l’existència de personatges nefastos, de luctuós record, que només han aportat desgràcies a la humanitat; dictadors i d’altres espècimens que representen la personificació de la maldat en estat pur. Exemples perennes a tenir presents per tal d’evitar repetir errors, per no oblidar les conseqüències de les seves accions, però molt especialment, per respecte a totes les víctimes ocasionades així com a les seves famílies.

“La concepció feixista de l’estat és totalment inclusiva; fora d’ell no hi pot existir cap valor humà o espiritual, molt menys tenir valor. Entès això, el feixisme és totalitari, i l’estat feixista -síntesi i unitat que inclou tots els valors- interpreta, desenvolupa i potencia tota la vida d’un poble.” (Benito Mussolini, 1883-1945)

Tanmateix, individus mediocres que no pertanyen a cap de les dues categories esmentades apareixen també a les cròniques. Es tracta dels oportunistes sense escrúpols presents a totes les èpoques, aspirants a ser considerats estadistes i líders temporals de masses acrítiques abduïdes per una retòrica de caire populista i patriotisme ridícul.

“De vegades la millor decisió es no prendre cap decisió, que també és prendre una decisió.” (Mariano Rajoy, 1955)

Prenent com a referència el retaule -gairebé barroc- que representa l’Estat Espanyol, ens trobem: 1) A la part superior VOX, i presidint, Santiago Abascal, vividor nat de la política i cervell gris  (he dit cervell?) de la secta, escortat per la seva guàrdia pretoriana. 2)  A la dreta i a un nivell lleugerament inferior, Pablo Casado, líder indiscutible (o potser no) del PP, ansiós per emular els grans mites de la Reconquista, envoltat pels barons territorials, la marquesa petulant segons la qual la política està per damunt de la sanitat (bajanada superlativa molt pròpia del personatge) i una cort d’aduladors incondicionals (de moment). 3)  A l’esquerra (no ideològica) Inés Arrimadas flanquejada per  uns quants elements residuals de C’s. 4) A la base, un PSOE en procés de mutació irreversible que ha perdut la S de socialista i la O d’obrer. Ah!, i en un raconet no massa visible, el “Gran Maestre” de la franquícia catalana, en Miquel Iceta, personatge tòxic per excel·lència, capaç d’utilitzar la pandèmia per tal de fer-se notar. Indecent! 5) A sota de tot, la “nova casta” que representa Unidas Podemos, comparses conformats però col·locats. De ser la gran esperança que havia de trencar esquemes i canviar el sistema, s’han convertit en una extensió més. Trist i lamentable, però no em sorprèn en absolut, perquè aquests tipus d’evolució no són nous; de fet es repeteixen cíclicament. I completant el repartiment de la farsa, els Comuns, màxims representats del possibilisme i l’ambigüitat. D’aquesta colla, Ada Colau n’és la primera “vedette”.

Capítol apart mereixen els que en el seu moment varen ocupar càrrecs de primer nivell i que des de la seva posició  de privilegi, es permeten pontificar mitjançant declaracions indignes que els haurien d’avergonyir. Felipe González i José Mª Aznar, entre d’altres personatges de segona fila, en són una bona mostra. Quin fàstic!

I que dir de la monarquia! Certament, la Història ensenya; el problema rau en tenir la voluntat d’aprendre’n.

“Ser ignorant no és tan vergonyós com no tenir la voluntat d’aprendre” (Benjamin Franklin, 1706-1790)

Abril de 2020

Simplement miserables

No és cap novetat que hi ha periodistes i d’altres espècimens que tenen la pretensió de ser-ho. Es tracta d’un reducte de la professió, pura porqueria, que malgrat tot té la seva audiència i que es deu a empreses que no es distingeixen precisament per la seva qualitat en matèria informativa.

Dels molts articles que es poden llegir aquests dies de confinament n’hi ha un escrit per un professional contrastat -Jordi Barbeta- que m’ha arribat a l’ànima: L’obsessió malaltissa del Tribunal Suprem. He de dir que comparteixo totalment el seu contingut i no tinc cap problema per qualificar de miserables els qui han ordit una estratègia, indecent, amb l’objectiu de d’articular advertiments i amenaces mitjançant un comunicat de premsa del qual és palès que ningú n’assumeix l’autoria directament.

Al Talmud, text fonamental del judaisme rabínic, pel que fa al dret religiós i a la teologia jueva, es pot llegir: “¡Ai de la generació els jutges de la qual mereixen ser jutjats!”.

1/4/2020

Apunts arran del confinament

D’ençà que es va iniciar el confinament es venen observant unes actituds i uns comportaments que són un aparador i alhora un indicatiu del tipus de país en el qual ens ha tocat viure. 

Al meu entendre, enguany, hi ha algunes qüestions preocupants a destacar:  1) La gestió del govern de l’Estat que, al marge dels criteris mèdics, impedeix qualsevol iniciativa que s’aparti de la seva línia centralista d’actuació. 2) La retòrica castrense de portaveus condecorats que no porta enlloc ni resol res. 3) La inoperància d’un ministre de Sanitat que sembla estar a la inòpia. 4) La irresponsabilitat, o millor dit, l’estultícia de sectors minoritaris de la societat que, per insolidaritat i egoisme, fan cas omís a les recomanacions sanitàries. 5) L’oportunisme de polítics i polítiques indignes que aprofiten la més mínima ocasió per vomitar el seu discurs demagògic.  

Confio en que una vegada superada la pandèmia, la ciutadania sigui prou intel·ligent com per fer una valoració de tot plegat i actuar en conseqüència, amb l’objectiu de separar el gra de la palla i promoure una regeneració en tots els aspectes. Per higiene mental i dignitat, és imprescindible.

“El polític pensa en les pròximes eleccions, l’estadista en la pròxima generació” (Otto Von Bismarck, 1815-1898).

Acabo manifestant la meva més profunda admiració per tot el personal que, d’una manera o altra està lluitant des del principi, amb professionalitat, abnegació i coratge. A tots ells i elles, moltíssimes gràcies!!!

26/3/2020

Sobre la compareixença de Pedro Sánchez

Dia 21 de març de 2020. Són dos quarts de deu del vespre. Estic sopant mentre veig el TN vespre. Apareix Pedro Sánchez en pantalla i comença a xerrar… He de parar de mastegar per tal de no ennuegar-me… Com és possible tenir el desvergonyiment de dir el que escolto? Oratòria amb pretensions de grandiloqüència, pura retòrica buida de contingut. I el que és més greu: menteix. Quina falta de respecte i consideració envers la ciutadania! No tinc paraules per qualificar-lo, o tal vegada si… Però no vull caure en el menyspreu i la vulgaritat malgrat estic temptat de fer-ho. 

En qualsevol cas, no hem puc estar de manifestar que s’ha de ser molt “poca cosa” per assumir aquest paperot, ser capaç de xerrar al voltant d’una hora i no dir res significatiu llevat de proclames patrioteres i falsedats. Ben mirat, la seva  compareixença s’emmarca en una campanya propagandística promoguda i aplaudida per aquells sectors que, prescindint de les orientacions sanitàries, persisteixen en la seva incompetència malgrat les luctuoses conseqüències d’aquest procedir.

22/3/2020

Publicada a EL PUNT AVUI el 26/3/2020

La lògica espanyola de Benito Pérez Galdós

La mentalitat espanyola és la que és i res indica que pugui canviar, perquè en els fons, es tracta d’una qüestió hereditària. Benito Pérez Galdós (1843-1920) deia:“La lógica española no puede fallar, el pillo delante del honrado; el ignorante encima del entendido; el funcionario probo debajo, siempre debajo.” Aquesta anomenada lògica s’està posant de manifest en tot el que fa referència a les mesures que s’estan aplicant en el tractament del cononavirus a nivell nacional.

Perquè, com és possible fer una crida a la unitat per davant de l’efectivitat? Un problema sanitari de tal magnitud com és el coronavirus no es resol ni amb proclames patriòtiques ni amb campanyes publicitàries; requereix gestors competents, especialistes en epidemiologia, personal sanitari i material suficient; no pas els polítics, molt menys, les forces i cossos de seguretat estatals. És per això que les decisions i línies d’actuació que s’hagin de prendre, corresponen exclusivament a les autoritats sanitàries i a ningú més.

Paral·lelament al desgavell general i al cúmul de despropòsits, les vergonyoses demostracions d’insolidaritat -sortosament minoritàries- que no s’aturen són representatives d’un tipus de societat egoista en decadència.

Malgrat els meus millors desitjos, ignoro com acabarà tot plegat; en qualsevol cas i deixant de banda les demagògies oportunistes dels de sempre, espero que la manera com s’està gestionant la pandèmia obri els ulls de la ciutadania, perquè en el futur immediat, es comporti com a societat madura i exigeixi responsabilitats a tots nivells.

20/3/2020

El problema rau en la genètica

No cal donar-hi més voltes. Intueixo, des de fa molt temps, que la cosa ve de lluny, que tot plegat va començar amb els anomenats Reis CatòlicsArran d’aquell casament, el supremacisme de Castellaes va imposar i sorgí un nou regne: Espanya. Per tant, del lema “Tanto monta monta tanto, Isabel como Fernando”, res de res; de fet, no deixa de ser l’eslògan publicitari d’una època considerada de llegenda i enyorada peruna “España fosca” que mai ha deixat d’existir.  Tot seguit, la Casa d’Àustriaque va acabar com “el rosari de l’Aurora” amb Carles II, monarca anomenat “El hechizado”, que va morir sense deixar descendència. I és que, malgrat la tolerància i els bons oficis de la jerarquia catòlica en matèria de noces reials i aristocràtiques, la consanguinitat va tenir conseqüències. I com aquell que no passa res, després de les cruentes lluites per ocupar el tron vacant, l’anomenada  Guerra de Successió va concloure amb l’adveniment de la Casa de Borbó. 

Atès aquest breu recorregut cronològic, és obvi que des del segle XV fins el XXI, ha passat temps més que suficient per sedimentar un estil que conforma un tarannà, una manera de fer que, malgrat els canvis dinàstics, ha esdevingut una qüestió genètica hereditària. I és que en el fons, una monarquia és una monarquia.

En aquest sentit, una puntualització adreçada als sectors cavernícoles nacionals. Haurien de saber -per un mínim de cultura general- que la inviolabilitat d’un monarca és pròpia de l’absolutisme; una altra cosa són les avinences conjunturals interessades. En qualsevol cas està per veure si, com diu la Constitució, la justícia ens iguala a tots; tant és així que a l’advocacia, la fiscalia i la judicatura se’ls hi gira feina.

9/3/2020

Operació botifarra

El dia 29 de febrer de 2020 serà recordat, entre altres esdeveniments, per l’operatiu policial desplegat al costat sud de la frontera del Pirineu Oriental. Segons fonts oficials, va ser una acció que tenia per objectiu prevenir possibles casos d’immigració il·legal i terrorisme gihadista. És evident que, a nivell internacional, es va interpretar com una altra demostració d’eficiència en la croada contra la delinqüència organitzada. Paradoxalment, sembla ser que al costat nord de la frontera, no es va adoptar cap mesura de control extraordinària, la qual cosa confirmaria la desídia que impera al país d’Astèrix i Obèlix en matèria preventiva o, el que és pitjor, la connivència amb els sectors secessionistes catalans.

Paral·lelament, als mitjans de comunicació especialitzats en fabulacions, els va faltar temps per divulgar notícies en les quals s’afirmava que el desplaçament massiu d’independentistes s’aprofitaria per traficar amb productes catalans amb denominació d’origen (competència deslleial, segons els titulars). Professionals dels que acostumen a contrastar la informació que els hi arriba i qualificats de mediàtics, van parlar de contraban i de probable estraperlo en una planificada: “Operació botifarra”.

El relat dona de sí, oi? Però com en altres ocasions, no s’ajusta en absolut a la realitat; és pura ficció en clau d’humor (molt convenient en els temps que corren). En qualsevol cas, i deixant les ironies de banda, estaria bé que els poders de l’Estat prenguessin nota de la “bona pràctica democràtica” exhibida pel país que té per lema una expressió apareguda el segle XVIII en el decurs de la Revolució Francesa: “liberté, egalité et fraternité”.

1/3/2020

No és això, company, no és això

No és la meva intenció entrar en polèmiques perquè, ni és el meu estil ni és la funció de la secció “cartes al director”. Una altra cosa és haver d’acceptar qualificatius i judicis de valor que no tenen res a veure amb la realitat però molt amb la percepció. És per aquest motiu que considero del tot necessari respondre a la carta titulada “L’independentisme i la tolerància” (25/2/2020), per tal de fer algunes puntualitzacions.

D’entrada, expressar la meva total conformitat amb el contingut de la carta “Tenen un tresor” (1/2/2020). Penso exactament el mateix, i com jo, moltíssima gent d’aquest país que, al marge de les seves tendències ideològiques, està farta d’estratègies i tàctiques partidistes. 

Pel que fa a la carta “Xitxarel·los a ballar… Xu, xu, xu, xu” (2/2/2020), signada per mi, dir que és una crítica -en clau humorística- a un procedir sobre el qual tinc dubtes més que raonables i que ja veurem cap on ens porta. En qualsevol cas, reivindico el sentit de l’humor com a teràpia per fer més suportables els temps que corren i els esdeveniments als quals estem abocats.

Així doncs, considero fora de lloc qualificar de “penós” el fet de llegir ambdues cartes, perquè ni  es “menysprea” ni es “ridiculitza”. Pel que fa a la suposada “intolerància”, “manca de respecte” i “projecció d’emprenyament”, res en absolut; ans al contrari, manifestar tot el meu respecte i admiració per a qui es dedica a la política entesa com a servei a la ciutadania, amb coherència i honestedat, sense “fer volar coloms”, “marejar la perdiu” o pretendre “fer combregar amb rodes de molí”.

26/2/2020

Publicada a EL PUNT AVUI el 3/3/2020