La mentalitat espanyola és la que és i res indica que pugui canviar, perquè en els fons, es tracta d’una qüestió hereditària. Benito Pérez Galdós (1843-1920) deia:“La lógica española no puede fallar, el pillo delante del honrado; el ignorante encima del entendido; el funcionario probo debajo, siempre debajo.” Aquesta anomenada lògica s’està posant de manifest en tot el que fa referència a les mesures que s’estan aplicant en el tractament del cononavirus a nivell nacional.

Perquè, com és possible fer una crida a la unitat per davant de l’efectivitat? Un problema sanitari de tal magnitud com és el coronavirus no es resol ni amb proclames patriòtiques ni amb campanyes publicitàries; requereix gestors competents, especialistes en epidemiologia, personal sanitari i material suficient; no pas els polítics, molt menys, les forces i cossos de seguretat estatals. És per això que les decisions i línies d’actuació que s’hagin de prendre, corresponen exclusivament a les autoritats sanitàries i a ningú més.

Paral·lelament al desgavell general i al cúmul de despropòsits, les vergonyoses demostracions d’insolidaritat -sortosament minoritàries- que no s’aturen són representatives d’un tipus de societat egoista en decadència.

Malgrat els meus millors desitjos, ignoro com acabarà tot plegat; en qualsevol cas i deixant de banda les demagògies oportunistes dels de sempre, espero que la manera com s’està gestionant la pandèmia obri els ulls de la ciutadania, perquè en el futur immediat, es comporti com a societat madura i exigeixi responsabilitats a tots nivells.

20/3/2020

No cal donar-hi més voltes. Intueixo, des de fa molt temps, que la cosa ve de lluny, que tot plegat va començar amb els anomenats Reis Catòlics. Arran d’aquell casament, el supremacisme de Castellaes va imposar i sorgí un nou regne: Espanya. Per tant, del lema “Tanto monta monta tanto, Isabel como Fernando”, res de res; de fet, no deixa de ser l’eslògan publicitari d’una època considerada de llegenda i enyorada peruna “España fosca” que mai ha deixat d’existir.  Tot seguit, la Casa d’Àustria, que va acabar com “el rosari de l’Aurora” amb Carles II, monarca anomenat “El hechizado”, que va morir sense deixar descendència. I és que, malgrat la tolerància i els bons oficis de la jerarquia catòlica en matèria de noces reials i aristocràtiques, la consanguinitat va tenir conseqüències. I com aquell que no passa res, després de les cruentes lluites per ocupar el tron vacant, l’anomenada  Guerra de Successió va concloure amb l’adveniment de la Casa de Borbó. 

Atès aquest breu recorregut cronològic, és obvi que des del segle XV fins el XXI, ha passat temps més que suficient per sedimentar un estil que conforma un tarannà, una manera de fer que, malgrat els canvis dinàstics, ha esdevingut una qüestió genètica hereditària. I és que en el fons, una monarquia és una monarquia.

En aquest sentit, una puntualització adreçada als sectors cavernícoles nacionals. Haurien de saber -per un mínim de cultura general- que la inviolabilitat d’un monarca és pròpia de l’absolutisme; una altra cosa són les avinences conjunturals interessades. En qualsevol cas està per veure si, com diu la Constitució, la justícia ens iguala a tots; tant és així que a l’advocacia, la fiscalia i la judicatura se’ls hi gira feina.

9/3/2020

El dia 29 de febrer de 2020 serà recordat, entre altres esdeveniments, per l’operatiu policial desplegat al costat sud de la frontera del Pirineu Oriental. Segons fonts oficials, va ser una acció que tenia per objectiu prevenir possibles casos d’immigració il·legal i terrorisme gihadista. És evident que, a nivell internacional, es va interpretar com una altra demostració d’eficiència en la croada contra la delinqüència organitzada. Paradoxalment, sembla ser que al costat nord de la frontera, no es va adoptar cap mesura de control extraordinària, la qual cosa confirmaria la desídia que impera al país d’Astèrix i Obèlix en matèria preventiva o, el que és pitjor, la connivència amb els sectors secessionistes catalans.

Paral·lelament, als mitjans de comunicació especialitzats en fabulacions, els va faltar temps per divulgar notícies en les quals s’afirmava que el desplaçament massiu d’independentistes s’aprofitaria per traficar amb productes catalans amb denominació d’origen (competència deslleial, segons els titulars). Professionals dels que acostumen a contrastar la informació que els hi arriba i qualificats de mediàtics, van parlar de contraban i de probable estraperlo en una planificada: “Operació botifarra”.

El relat dona de sí, oi? Però com en altres ocasions, no s’ajusta en absolut a la realitat; és pura ficció en clau d’humor (molt convenient en els temps que corren). En qualsevol cas, i deixant les ironies de banda, estaria bé que els poders de l’Estat prenguessin nota de la “bona pràctica democràtica” exhibida pel país que té per lema una expressió apareguda el segle XVIII en el decurs de la Revolució Francesa: “liberté, egalité et fraternité”.

1/3/2020

No és la meva intenció entrar en polèmiques perquè, ni és el meu estil ni és la funció de la secció “cartes al director”. Una altra cosa és haver d’acceptar qualificatius i judicis de valor que no tenen res a veure amb la realitat però molt amb la percepció. És per aquest motiu que considero del tot necessari respondre a la carta titulada “L’independentisme i la tolerància” (25/2/2020), per tal de fer algunes puntualitzacions.

D’entrada, expressar la meva total conformitat amb el contingut de la carta “Tenen un tresor” (1/2/2020). Penso exactament el mateix, i com jo, moltíssima gent d’aquest país que, al marge de les seves tendències ideològiques, està farta d’estratègies i tàctiques partidistes. 

Pel que fa a la carta “Xitxarel·los a ballar… Xu, xu, xu, xu” (2/2/2020), signada per mi, dir que és una crítica -en clau humorística- a un procedir sobre el qual tinc dubtes més que raonables i que ja veurem cap on ens porta. En qualsevol cas, reivindico el sentit de l’humor com a teràpia per fer més suportables els temps que corren i els esdeveniments als quals estem abocats.

Així doncs, considero fora de lloc qualificar de “penós” el fet de llegir ambdues cartes, perquè ni  es “menysprea” ni es “ridiculitza”. Pel que fa a la suposada “intolerància”, “manca de respecte” i “projecció d’emprenyament”, res en absolut; ans al contrari, manifestar tot el meu respecte i admiració per a qui es dedica a la política entesa com a servei a la ciutadania, amb coherència i honestedat, sense “fer volar coloms”, “marejar la perdiu” o pretendre “fer combregar amb rodes de molí”.

26/2/2020

Publicada a EL PUNT AVUI el 3/3/2020

Doña Urraca va aparèixer, per primera vegada, a la revista Pulgarcito l’any 1948. Aquell personatge es caracteritzava per ser essencialment maligne; de fet, era una harpia, una bruixa que, el seu creador -Miquel Bernet Toledano (Jorge)- es va encarregar de fer realment repugnant i, sembla ser que essent temps de censura, va constituir la metàfora d’algun personatge real de l’època.

Habitualment, Doña Urraca, es dedicava a enfurismar la gent, a sembrar jull, a activar els baixos instints, a abusar dels més dèbils i innocents… En essència, el seu objectiu era fer el mal, cosa que en els temps que corren ha esdevingut pràctica quotidiana altament valorada per sectors del tot coneguts. Per sort, malgrat les seves malifetes, a cada historieta, sempre es trobava amb el que es mereixia perquè, malgrat els entrebancs, la justícia -autèntica- sempre acabava per triomfar.

Des de la seva irrupció a Pulgarcito, han passat 72 anys, no obstant, el personatges de Doña Urraca és plenament vigent. Només cal posar el focus d’atenció en l’ecosistema polític per adonar-se que determinades representants de la quota femenina en són la reencarnació; i és que per bé que el temps passa, la maldat no té data de caducitat.

23/2/2020

Entenc la llibertat d’expressió com el dret a manifestar públicament allò que hom pensa, sempre en el marc del respecte més escrupolós al proïsme, defugint la grolleria i l’insult. A partir d’aquesta concepció educativa, penso que és imprescindible fomentar la seva pràctica en base a un doble objectiu  que, per a qualsevol ésser humà, hauria de ser irrenunciable: la maduració i el desenvolupament personal.

Com molt encertadament deia Liu Xiaobo, Premi Nobel de la Pau al 2010: “La llibertat d’expressió és la base dels drets humans, l’arrel de la naturalesa humana i la mare de la veritat. Matar la llibertat d’expressió és insultar els drets humans, és reprimir la naturalesa humana i suprimir la veritat”.

Tanmateix, és vergonyós i lamentable veure com en qualsevol àmbit, cada vegada amb més freqüència i sense cap consideració, es fa ús de la llibertat d’expressió de forma perversa, ja sigui  per interessos personals, sectaris o inconfessables. És per això que vull fer palesa la meva preocupació pels criteris que s’apliquen en les instàncies de poder, competents en aquesta matèria, quan es tracta de traçar la frontera que delimita la llibertat d’expressió. Al meu entendre i si no vaig errat, hauria de ser una qüestió de justícia i equitat, però a la pràctica quotidiana i pel que es veu, realment és així? 

Com a colofó, una frase del segle XVIII però molt significativa: “Si ens treuen la llibertat d’expressió ens quedem muts i silenciosos, i ens poden guiar com ovelles a l’escorxador”. George Washington (1732-1799). Primer president dels Estats Units.

Publicada al diari ARA amb el títol “Llibertat d’expressió” el 21/2/2020 i a EL PERIÓDICO amb el títol “Em preocupen els criteris que s’apliquen per delimitar la llibertat d’expressió” el 22/2/2020

Al llarg de la història de la humanitat, en nom de les diferents versions de Déu, s’han portat a terme accions d’allò més luctuós a l’empara d’institucions creades i comandades per ments perverses. Amb massa freqüència, els poders religiosos i polítics, s’han conxorxat per tal de defensar interessos que res tenien a veure amb l’esperit i molt amb la matèria. La mal anomenada “Santa Inquisició” n’és l’exemple més representatiu, i el mal que va fer des dels seus orígens, no és digne ni d’oblit ni de perdó.

Els tribunals del “Sant Ofici” pretenien que els acusats abjuressinde les seves idees o creences en unes cerimònies solemnes anomenades actes de fe. Les suposades confessions dels reus -heretges- no eren altra cosa que el resultat de tortures que es practicaven mitjançant un instrumental dissenyat per tarats mentals amb el vistiplau dels inquisidors, personatges degenerats vestits amb hàbit religiós i suposats defensors de la fe.

Al segle XXI, els actes de fe estan fora de lloc i pretendre fer abjurar també. És per això que hi ha fiscals que haurien de reflexionar sobre quina és la seva funció, perquè oposar-se al compliment de drets i beneficis contemplats per llei, no és fomentar la justícia, és tortura psicològica. 

“Doneu-me dues línies escrites a puny i lletra per un home honrat, i trobaré en elles motiu per a fer-lo engarjolar” (Cardenal Richelieu, 1585-1642)

12/2/2020

Publicada a EL PUNT AVUI el 16/2/2020

Cada vegada amb més freqüència, en l’ecosistema polític, que té poc “d’eco” i molt de “sistema”, apareixen noves espècies. Són espècies si més no curioses, per no dir estrafolàries, conseqüència de mutacions incontrolades, que es caracteritzen per la quantitat de bajanades que són capaces de dir sense ni tan sols ruboritzar-se.

Darrerament, he pogut llegir dues frases dignes de passar a la posteritaten una edició actualitzadade la Antología del disparate: “Quien mejor encarna los valores clásicos republicanos es el rey” (Cayetana Álvarez de Toledo) i “Aplaudir al rey forma parte de los valores del republicanismo” (Irene Montero).

Si aquestes afirmacions s’han produït en estat de plena consciència, considero que ambdós espècimens tenen un greu problema de coherència personal i un nivell de desvergonyiment extraordinari, cosa que en política no representa cap novetat. Tanmateix, si no és així, demostren un nul respecte per a la ciutadania i un ultratge a la intel·ligència, perquè qui més qui menys coneix la diferència entre monarquia i república per ser conceptes antagònics.

7/2/2020

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Tothom sap que monarquia i república són dos conceptes antagònics” el 15/2/2020