Es defineix el xarlatà com una persona que porta a la pràctica algú tipus d’estafa per tal d’aconseguir guanys econòmics mitjançant l’engany. En general, la qualificació de xarlatà s’utilitza per a designar persones que s’aprofiten de la credulitat d’altri fent-se notar tot parlant de coses que normalment ignora i que sovint no entén. Ras i curt, entabana mitjançant pura xerrameca. La veritat és el de menys, no importa en absolut.
La principal habilitat del xarlatà és el do de la paraula, sempre acompanyada de la prestidigitació. Atès que històricament, i en funció de cada època, s’han presentat com astròlegs, endevins, numeròlegs, metges, remeiers, líders espirituals i mestres de qualsevol pseudociència, la figura del xarlatà acostuma a associar-se amb l’esoterisme i l’ocultisme.
És clar que totes aquestes pràctiques no tindrien recorregut si no fos per la ingenuïtat de la gent, qualitat o defecte segons es miri. No obstant, sigui quina sigui la percepció, és innegable que guarda estreta relació amb el nivell cultural de les persones, la qual cosa no pressuposa que no es donin curioses excepcions, perquè instrucció i seny no sempre van de bracet. En qualsevol cas, i per més consideracions que es busquin, la ingenuïtat forma part de la condició humana.
Ai, la condició humana…!
D’un temps ençà, sentir, que no escoltar, l’extens i variat repertori de bajanades dels anomenats líders polítics, m’ha fet viatjar a la meva infància… Quantes vivències! Tot recordant molt agradablement el mercat dels divendres -ubicat a una terrosa Plaça de Catalunya envoltada de plataners- m’ha vingut a la memòria la imatge del xarlatà, personatge destacat enmig de les parades. El xarlatà de torn, oferia una manta i, a qui la comprava, n’hi regalava una altra; i a més, un joc de llençols, una vànova i unes estovalles. L’ensarronada era impressionant, tanmateix, no parava de vendre! Ben segur que cada setmana algú es vantava d’haver aconseguit més d’una ganga… El xarlatà havia estat convincent una vegada més i cada setmana disposaria de nova clientela encantada de deixar-se convèncer. O més ben dit, de deixar-se aixecar la camisa.
Enguany és el que passa, però amb una diferència substancial: no es regalen mantes, llençols, vànoves ni estovalles. El xarlatà ja no fa gràcia, ans al contrari, avorreix. Han passat els anys i, com tot, res és el que era. Enyorament? D’algunes coses sí.
Els xarlatans d’avui regalen promeses que mai seran realitat i compromisos que mai es compliran. Tot plegat una fumera tòxica com a conseqüència del podrimener imperant. Malgrat tot, la ingenuïtat manifesta de bona part de la ciutadania continua sent un terreny adobat que afavoreix una xarlataneria que campa lliurement i sense aturador a la vista. Fins quan?
Gener de 2026