Sempre he considerat que en Joan Povill i Adserà, autor de la lletra de La Passió d’Olesa de Montserrat fou un visionari i que, malgrat el pas del temps, els textos del drama sacre es poden referenciar perfectament a la realitat de la Catalunya d’avui i, per extensió, a la de la resta del país.

No obstant els canvis de tota mena esdevinguts tinc el convenciment de la seva vigència i és per aquest motiu -no és la primera vegada i tampoc serà l’última- que em permeto fer-ne ús… I he de dir, amb orgull, que per a mi constitueixen una font inesgotable d’inspiració quan escric sobre temes relacionats amb la política i en conseqüència, amb la història que les persones anem construint dia darrera dia.

Arran de llegir La matemàtica de la Història (Alexandre Deulofeu, 1903-1978), vaig tenir l’oportunitat de constatar com, en base als estudis realitzats entre el 1930 i el 1939, l’autor arribà a una conclusió sorprenent: “La teoria ens mostra com els períodes històrics segueixen un model repetitiu, cíclic, amb la mateixa cadència amb què es desenvolupen els cicles biològics. La història universal es repeteix amb una regularitat matemàtica i que, per això, es pot preveure amb força minuciositat què pot passar en el futur.”

Confesso que aquesta teoria em va captivar…

Però toquem de peus a terra. A prop de superar el primer quart del segle XXI i no precisament per atzar, vivim uns temps en què la política s’ha convertit en una mala praxi normalitzada que patim estoicament, amb resignació. I el que és pitjor: no s’albiren canvis positius, ni a curt ni a llarg termini.

On és capacitat de reacció i la força de voluntat a l’hora d’afrontar la ingent quantitat de problemes que ens afecten? Serà veritat que els catalans som mesells i caïnites? En qualsevol cas tinc els meus dubtes… Dubtes més que raonables que m’aboquen a la reflexió, a la crítica i a un inconformisme manifest.

És per això que no em puc estar de dir que, començant pels partits que sistemàticament es vanten de ser catalanistes… i més encara, també els que estan a les antípodes, considero que haurien de tenir un mínim de decència per a fer autocrítica seriosa i en molts casos, conjugar el verb dimitir. És inadmissible i no es pot tolerar que el país estigui en mans  d’incompetents que, per si encara fos poc, tenen la pretensió de considerar-se estatistes.

Otto Von Bismarck (1815-1898) digué: “El polític pensa en la pròpia elecció; l’estatista, en la propera generació.”

N’estic fins la “barretina”! Sí, i com jo moltíssima gent, de la quantitat de paràsits que viuen del sistema i que amb argumentaris inconsistents i sovint populistes, s’aprofiten de la bona fe, de la desídia i també de la ignorància d’un electorat que mostra mancances preocupants pel que fa al sentit crític i al nivell de discerniment quan se’l crida a les urnes. El fet objectiu és que, com sempre, les conseqüències que es deriven d’unes eleccions, poc o res tenen a veure amb els interessos de la ciutadania i molt amb els adeptes (aprofitats improductius) a una “partitocràcia” cada vegada més arrelada. És per aquesta distorsió institucionalitzada que aflora en mi un desig que ve de lluny: canviar la llei electoral i establir  un sistema de llistes obertes. Ben segur que la depauperada democràcia hi guanyaria.

En base a totes aquestes consideracions suggereixo que es reflexioni i s’actuï en conseqüència. Els textos que he seleccionat són prou significatius per a qui vulgui entendre…

• “Infatuats i pomposos i amb la supèrbia d’un rei, us dieu escrupolosos observadors de la Llei; però la desfigureu amb manaments ominosos…”
• “Cada bàndol defensava la raó i la veritat […] I vingué la gran desfeta: la discòrdia entre germans portà una carrera feta de legionaris romans. No tingueren resistència i ens imposaren la pau. I la nostra resistència s’ha tornat la d’un esclau. D’aital dissort els culpables foren els nostres passats, que amb llurs odis incurables van perdre les llibertats…”
• “Tant com diu que no suporta la bona menja i el vi, ja veurem com es comporta quan serem a mig festí. Blasma molt de la riquesa però és que ell no te diners. És fàcil prendre escomesa contra el diner dels demés.”
• “Qui estigui ben net de culpa tiri la pedra el primer.”
• “El teu parlar intolerable molt prompte l’acabarem.”
• “No ho confiem tot als altres […] Què fóra de tots nosaltres si triomfés la seva llei? Fem com sempre, doncs, temptar-lo, entrebancar-li el camí, fins que puguem acusar-lo i lliurar-lo al Sanedrí.”
• “Sempre n’hi ha que troben noses i veuen carrers estrets…”
• “Què voleu que us pugui dir si no teniu ulls per veure ni orelles per sentir?”
• “Hipòcrites fariseus! Ai de vosaltres el dia que us vindran a parar els peus! Allà serà l’agonia! Guies cecs, sense esperit, guineus amb posat d’anyell, que si coleu un mosquit us espasseu un camell. Ai de vosaltres, malvats, que sou com les sepultures: pel defora emblanquinats i per dintre podridures! Serpents, raça d’escurçons, perquè sou gent corrompuda, veuran les generacions la vostra raça perduda…”
• “Sembla que hem trobat el gos que no és fidel ni agraït. A la mirada ho té escrit: lladre, fals i ambiciós! Pensa i estigues alerta! Per si t’hi vols acollir, recorda que el Sanedrí sempre té la porta oberta!”
• “De les coses més estranyes amb traça s’ha escorregut. No han valgut paranys ni manyes. Aquest home ens ha vençut.”
• “Ja ho veus, Judes: tu series el salvador d’Israel!”
• “La nostra Llei no és ingrata amb els que són… com ets tu! Una quantitat enorme per fer callar un impostor!”
• “Com que el poble és infantil i no sap que li convé, tots nosaltres hem de ser qui l’allunyi d’aquest vil.”
• “Mes seguint aquest exemple i fent-nos així la guerra, vols dir com ens sostindrem? El nostre poder suprem caurà destruït per terra.”
• “Jo no vull intervenir en tot això que trameu. Sense mi ja us ho fareu!”
• “Desvies la qüestió molt astut. Ja saps que fas…!”
• “Condemnació! Tots vosaltres acabeu d’oir la confessió per la seva pròpia veu! Per què cap més testimoni si ell mateix s’ha fet la sort? Té l’esperit del dimoni!”
• “La causa ja està conclusa i la sentència també. Ja no veurem gent il·lusa que el segueixi pel carrer.”
• “Però la Llei preceptua que una sentència no val si la causa ha estat fallada de nit… Així doncs, quan sigui clar la confirmarem de dia…”
• “Quan el Sanedrí fa un pacte no l’acostuma a trencar; i el pacte que amb tu tenia l’ha complert fins al final! Si te’n penedeixes ara, t’hi haguessis mirat abans! En fi, que no ens interessen els dubtes i escarafalls que ara et dicti la consciència. Judes, ja t’arreglaràs… I allunya’t; no ens interessa que ens vegin enraonar amb un que es ven el seu Mestre. Fes el teu camí, i en paus!
• “I quin camí seguiria si al meu davant no en veig cap? Si em tanquen totes les portes les monedes que m’han dat?”
• “I aquelles grapes impies l’han lligat com a un malvat i entre crits i flastomies se l’han  endut a ciutat.”
• “Perquè si un gos, que no pensa, coneix l’amo que li han dat i en tot moment el defensa, què sóc jo que l’he negat? […] Perdó! No em barreu la porta! Feu tots de mi el que vulgueu! Que encara que sigui forta la pena que m’imposeu, no hi haurà pena tan dura ni càstig tan feridor com l’angoixa que em tortura d’haver negat el senyor!”
• “Nosaltres l’hem acusat de sacríleg i blasfem, però davant de Pilat recordeu que no podem […] Cal que l’acusem abans d’erigir-se rei innoble, de rebel contra els romans i amotinador del poble.”
• “Jo no trobo causa en ell! Imposeu-li, si voleu, sancions, càstigs morals, els quaranta assots legals, però no el que preteneu!
• “No t’hauríem molestat per un càstig tan lleuger! Tot això ho podríem fer legítimament, Pilat! […] Aquest home es pren a broma la Llei i l’autoritat! Esvalota la ciutat i és un enemic de Roma! Els seus delictes són grans!”
• “Retorneu-lo a Ponç Pilat! Mes com tota burla és poca, que hi vagi com li pertoca a la seva majestat! Les grans personalitats han de tractar-se com cal… Poseu-li el mantell reial de les grans solemnitats! Les riqueses ha de dur-les aquell a qui escaiguin més. Passegeu-lo pels carrers convertit en rei de burles!”
• “Com puc torçar la justícia condemnant un innocent, si és per odi i per malícia que l’acusa aquesta gent?”
• “Veieu que l’heu acusat d’una manera resolta com un home que ha excitat tot el poble a la revolta […] Per tant, el castigaré per donar-vos compliment, i després el deixaré que marxi ben lliurement.”
• “Aquest home és un malvat, un ésser blasfem i abjecte! […] Destrueix la nostra Llei amb les seves teories!”
• “Jo tinc el convenciment que aquest home és innocent de tot el que l’acuseu. Per un cas d’odi i malícia tan manifest, un romà no pot deixar-se portar cap al crim o la injustícia. Que suri la lleialtat damunt els baixos instints, perquè jo, savis rabins, el deixaré en llibertat!”
• “No puc condemnar aquest reu. Cap culpa no és provada.”
• “Finalment ha claudicat! Qui ha vençut l’obstinació del nostre governador ha estat la legalitat.”
• “Ara, amb el rètol clavat, li dona una jerarquia que el farà més important entre la gent que el seguia i entre molts altres també, que la ignorància supina té un lloc a cada carrer.”
• “No és molta més valentia que el venjar-se, dominar els baixos instints que ens mouen el cor, el seny i la mà?”
• “Ja és hora que d’aquest poble tan cruel i rancorós surti un accent de noblesa que mostri compassió…”
• “Si tu haguessis vist la ràbia amb què tots l’han acusat, tot i sabent sa innocència també hauries claudicat.”
• “Si tu obraves amb justícia no podies sucumbir! Ets covard i ets egoista! Solament penses en tu, i la teva egolatria t’ha tornat cruel i dur.”
• “A mi no hem poden convèncer les vostres pobres raons […] Un poder que us confonia perquè era ple de raó; que us feia perdre el prestigi davant de la nació perquè tothom l’aclamava…”

Agost de 2023

Divendres dia 14 de juliol. Com cada matí, faig una ullada a diversos diaris. A  El Nacional.cat un article em crida l’atenció: Decàleg de la farsa del sector musical (Yeray S. Iborra). Llegeixo amb atenció… Quin plaer poder comprovar que encara hi ha periodistes que diuen les coses pel seu nom i de forma contundent. Felicito l’autor mentalment… Magnífic article!

Reflexiono sobre el contingut… Hi estic completament d’acord. I m’animo a escriure… Vagi per endavant, que no tinc cap problema per a manifestar que vivim en un país cada dia més acrític on la tendència al “borreguisme” tendeix a l’infinit, n’estic convençut. La prova és que no es qüestiona la realitat, gairebé virtual, que es pinta i que dista moltíssim dels esdeveniments que es van succeint a diari. Però bé, en qualsevol cas, aquesta qüestió seria motiu d’un altre debat… Avui es tracta del sector musical.

Així doncs, se m’acut proposar un decàleg que contraresti la farsa del sector musical denunciada per en Yeray S. Iborra i que es podria fer extensible al món de la cultura en general.

El tema en si es prou complex, perquè els interessos creats, consolidats i gestionats, massa sovint, per la incompetència, tenen el terreny abonat des de fa molt temps i no s’albiren canvis substancials a curt termini i, el que és pitjor, tampoc en el futur. Tanmateix, considero que amb seny i voluntat es poden resoldre molts problemes que a priori pot semblar que no tenen solució. I és aquí on rau el quid de la qüestió.

En base a totes aquestes consideracions, heus aquí les meves propostes:

• Educar el gust per la bona música amb independència del tipus i estil.
• Valorar la música en viu.
• Professionalitzar el sector musical.
• Dignificar la professió de músic.
• Potenciar el talent.
• Requerir que els anomenats gestors musicals públics o privats  estiguin al marge de qualsevol vinculació política que condicioni la seva gestió.
• Regular el sistema de subvencions per tal que siguin equitatives i s’atorguin en base a criteris de qualitat.
• Revisar en profunditat i modificar les normatives obsoletes que limiten les possibilitats d’escoltar música en viu en determinats tipus de locals.
• Replantejar els macroconcerts i festivals en tots els aspectes.
• Diferenciar els espectacles basats en música pregravada, i parafernàlies visuals diverses dels concerts on l’única protagonista és la música.

En llegir aquest article és possible que hom trobi el decàleg molt exigent, o just el contrari, ho assumeixo. De fet, cadascun d’aquests punts és susceptible de ser debatut en profunditat, però sense perdre de vista que tots ells formen part d’un objectiu: posar en valor una parcel·la fonamental de la cultura.

Per aquest motiu em permeto recordar que la cultura, deficitària en molts casos, no és un negoci malgrat la mala pràctica de comercialització portada a terme sense escrúpols per part de personatges de tota mena i condició.

Resumint, la normalització de qualsevol sector urgeix de mesures dràstiques quan els excessos o les mancances fan paleses injustícies flagrants.

Juliol de 2023

El resultat electoral del 14 de febrer confirma, com era de suposar, el desastre que ha experimentat Ciudadanos, una formació política la finalitat de la qual no ha estat altra que sembrar l’odi i la malvestat des de la seva fundació. Pel bé del país, malgrat les fugides a altres ecosistemes semblants o pitjors, tant de bo arribi el dia de la seva desaparició definitiva d’aquest gran muntatge teatral que és el món de la política.

En qualsevol cas, no em puc estar de retre un petit homenatge, en clau de metàfora, a un individu que personifica tot allò que hauria de ser motiu de rebuig en qualsevol àmbit  de la societat. Amb aquest objectiu, m’he permès fer una adaptació del conegut Romance de Don Rodrigo.

Diu així:

Las huestes de Carrizosa

desmayaban y huían

cuando tras las elecciones

sus adversarios vencían

Carlos deja su escaño

y del Parlament salía;

solo va el desventurado que

no lleva compañía;

camina por donde quiere

que no le estorba la vía.

El líder va tan desmayado

que sentido no tenía;

muerto va de sed y hambre

que de verle era mancilla,

iba tan sonrojado

que una brasa parecía.

Las armas lleva abolladas

que eran de gran pedrería

la espada lleva hecha sierra

de los golpes que tenía;

el almete abollado

en la cabeza se le hundía;

la cara lleva hinchada

del bochorno que sufría.

Subióse encima de un cerro

el más alto que veía:

desde allí mira su gente

cómo iba de vencida;

de allí mira sus banderas

y estandartes que tendía,

cómo están todos pisados

que la tierra los cubría.

Mira por sus lameculos

que ninguno parecía;

mira el campo lleno de lágrimas

que como arroyos corrían.

El triste, de ver aquesto,

gran mancilla en sí tenía:

llorando de los sus ojos

de esta manera decía:

Ayer era portavoz

hoy no lo soy de una villa;

ayer villas y castillos,

hoy ninguno poseía;

ayer tenía criados,

hoy ninguno me servía;

hoy no tengo una almena

que pueda decir que es mía.

¡Desdichada fue la hora

desdichado fue aquel día

en que nací y heredé

la tan grande señoría,

pues lo había de perder

todo junto en un día!

¡Oh, Alberto! ¿Por qué no vienes

y llevas esta alma mía

de aqueste cuerpo mezquino,

pues se te agradecería?

Febrer de 2021

Era diumenge, 19 d’abril de 2020. Com cada dia, començava la jornada de confinament donant un cop d’ull a la premsa digital…

Aquesta fotografia publicada a El Nacional.cat em crida l’atenció, però no em sorprèn. De fet, amb un canvi de vestuari, es pot considerar ben actual. Me’n vaig a esmorzar…

Explicaré el motiu d’aquesta percepció, però abans, potser paga la pena recordar breument que eren els tercios  i que van representar a la seva època, en especial, els Tercios de Flandes.

“Un tercio era una unidad militar del ejército español durante la época de la Casa de Austria. Los tercios fueron famosos por su resistencia en el campo de batalla formando la élite de las unidades militares disponibles para los reyes de la Monarquía Hispánica  de la época. Los tercios fueron la pieza esencial de la hegemonía terrestre, y en ocasiones también marítima del Imperio español. El tercio es considerado el renacimiento de la infantería en el campo de batalla, comparable a las legiones romanas o las falanges de hoplitas macedónicas.

Los tercios españoles fueron el primer ejército moderno europeo, entendiendo como tal un ejército formado por voluntarios profesionales, en lugar de las levas para una campaña y la contratación de mercenarios usadas típicamente en otros países europeos. El cuidado que se ponía en mantener en las unidades un alto número de “viejos soldados” (veteranos) y su formación profesional, junto a la particular personalidad que le imprimieron los hidalgos de la baja nobleza que los nutrieron, fueron la base de que fueran la mejor infantería durante siglo y medio. Además, fueron los primeros en mezclar de forma eficiente las picas y las armas de fuego (arcabuces).

[…]

El Ejército de Flandes era el nombre con que se conocía  al ejército organizado por la rama española de la dinastía de los Habsburgo (la Casa de Austria) en los territorios de los Países Bajos Españoles, a partir de 1516 y que se utilizó para la defensa de la soberanía de la Monarquía Hispánica sobre las diecisiete provincias que componían los Países Bajos hasta 1713, fecha en la que, debido a las cláusulas pactadas en el Tratado de Utrecht que puso fin a la Guerra de Sucesión Española.”

Però centrem-nos en la imatge:

Sota un cel gris, a primer terme i obrint el pas de la comitiva, un frare portant una creu i una espasa cenyida al cinturó. Darrera d’ell, dos soldats mostrant la pintura d’una imatge aparentment religiosa. Marcant el pas de la tropa, un timbaler seguit d’un alferes amb el pendó, els soldats i, al costat, un oficial a cavall. A una banda de l’enfangat camí, un soldat agenollat fent el senyal de la creu enmig de cadàvers; a l’altra banda, un altre soldat amb la mateixa actitud i,  a segon terme, un tercer que contempla el seguici. Al fons, senyals de devastació. La pintura retrata perfectament la victòria dels espanyols.

Si es té en consideració el catolicisme a ultrança de l’Espanya de l’època, no es d’estranyar la presència d’un frare amb una creu i una espasa; pot representar perfectament un “croat” transportat al segle XVII. Pel que fa a la imatge que porten els dos soldats -possiblement mariana-, recordar que malgrat estar al segle XXI, els cossos i forces de seguretat de l’Estat, segueixen mantenint la tradició d’estar sota l’advocació d’algun sant, santa o verge. Dit això, i en el marc d’un anecdotari militar-religiós més aviat curiós, voldria recordar que en ocasions s’ha arribat a l’extrem de condecorar imatges tot i que oficialment, l’Estat Espanyol és aconfessional. I què dir de l’espectacle quaresmal protagonitzat per la Legión -força militar inspirada en los tercios– desfilant amb el Crist de l’agonia tot cantant Soy el novio de la muerte?

Ben mirat, podem concloure que la “creu i l’espasa” segueixen guardant una relació que ve de lluny. Es tracta d’una concepció pròpia de mentalitats que han considerat, i consideren, que el binomi “política i religió”, formen un tot indissoluble amb la complicitat de les forces armades.

Juliol de 2020

L’estadística és una branca de les matemàtiques i es pot definir com la ciència que s’ocupa de la recopilació, anàlisi, interpretació i representació de dades.

Si hom té curiositat o interès per adquirir coneixements sobre la matèria, cal que sàpiga quins són els objectius de l’estadística i també els conceptes bàsics fonamentals.

En general, l’estadística pretén proporcionar la millor informació possible sobre temes concrets a partir de dades. Els objectius més específics són:

• Veure la necessitat de recollir dades en taules
• Fer la lectura interpretativa de diferents taules de valors numèrics
• Observar diferents gràfiques i interpretar-les
• Construir gràfiques senzilles a partir d’una taula de valors
• Interpretar la informació que donen les gràfiques
• Construir taules de freqüències
• Analitzar dades a partir de les taules de freqüències
• Calcular mesures de centralització: mitjana i moda

Pel que fa als conceptes, imprescindibles per introduir-se en el tema i poder avançar, són els següents:

• Població: Conjunt d’individus sobre els quals es realitzen les observacions. Exemple: Cens electoral d’Olesa de Montserrat
• Mostra: Subconjunt dels individus d’una població. Exemple: Cens de la zona de l’Eixample
• Variable estadística: Dada obtinguda a partir de la mostra
• Variable quantitativa: Dada que respon a una pregunta de caràcter quantitatiu
• Variable qualitativa: Dada que respon a una pregunta de caràcter qualitatiu
• Freqüència:  Nombre de vegades que es repeteix una dada
• Freqüència absoluta: Nombre de vegades que es repeteix el valor d’una variable estadística
• Freqüència relativa : Quocient entre la freqüència absoluta i el nombre total de dades
• Taula de freqüències: Taula on es recullen les freqüències absolutes, les freqüències relatives i els percentatges corresponents (a partir de les freqüències relatives)
• Mitjana: Suma de totes les dades dividida entre el nombre de dades que hi ha
• Moda: Valor de la variable que té la freqüència absoluta més alta
• Gràfics estadístics ( diagrama de barres, polígon de freqüències i diagrama de sectors): Modalitats de gràfics on es representa la informació obtinguda (a partir de la mostra) per tal de visualitzar-la

A partir d’aquesta informació teòrica, hom pot preguntar-se quina és la relació que guarda amb la pandèmia de coronavirus que estem patint. Molt senzill. M’explicaré.

És evident que com més àmplia sigui una mostra, millor es pot analitzar un fenomen determinat. Així doncs, en el cas que ens ocupa, al tractar-se de dades quantitatives (contagis, altes i defuncions a causa del coronavirus), l’objectivitat hauria d’estar garantida sempre i quan el criteri aplicat fos uniforme a l’hora d’extreure’n les dades. Des del moment en que el punt de referència no és el mateix (dispersió) qualsevol estadística deixa de tenir validesa, ras i curt, no és fiable; en conseqüència, no se’n poden treure conclusions.

La pregunta clau a efectes de transparència informativa és: quins són els motius del govern central per desestimar el mètode de recompte aplicat per la Conselleria de Sanitat? Tan difícil és deixar de banda les diferències polítiques, els interessos partidistes i admetre que, pel bé de tothom, quanta més informació millor? Vull pensar que arribarà el moment en que s’hauran d’assumir responsabilitats, perquè una depuració en profunditat i a tots nivells és imprescindible. Ja n’hi ha prou d’ineptes i d’incompetents!

A tall d’anècdota, comentar que als anys vuitanta, amb la implantació de la LODE (Llei Orgànica del Dret a l’Educació), vaig cursar un postgrau de Didàctica de les matemàtiques i de les ciències experimentals. Un dels crèdits era d’estadística. A la primera sessió, i com aquell que res, el professor ens va deixar anar la següent frase lapidària: “Tingueu en compte que l’estadística és l’art d’enganyar”. Com no podia ser d’altra manera, ens ho va demostrar amb una claredat incontestable, per la qual cosa li estic molt agraït.

Qui vulgui entendre que entengui.

Abril de 2020

La Història ens ensenya que en totes les èpoques, davant de certs esdeveniments, s’han hagut d’afrontar situacions d’extrema gravetat. En conseqüència, algú, en funció de les seves responsabilitats ocasionals, s’ha vist en la tessitura d’haver de prendre decisions  importants i, puntualment, d’una transcendència insospitada. Sortosament, aquest algú, ha estat un líder amb capacitat de convocatòria, però per damunt de tot, una persona amb autoritat moral per exigir, aglutinar i canalitzar esforços envers la superació de problemes de la més diversa índole.

Obviaré fer-ne un llistat perquè és probable que cadascú tingui el seu referent. De fet, és una manera d’evitar polèmiques estèrils en funció de la pròpia ideologia, molt respectable -sempre i quan contempli els valors democràtics-  malgrat pugui no compartir-se.

En qualsevol cas, estic convençut que es tracta d’éssers extraordinaris amb visió de futur, estadistes prou intel·ligents com per tenir a l’abast el millor assessorament possible a l’hora de prendre decisions.

“Un polític es converteix en estadista quan comença a pensar en les pròximes generacions, no en les pròximes eleccions.” (Winston Churchill, 1874-1965)

La Història també contempla l’existència de personatges nefastos, de luctuós record, que només han aportat desgràcies a la humanitat; dictadors i d’altres espècimens que representen la personificació de la maldat en estat pur. Exemples perennes a tenir presents per tal d’evitar repetir errors, per no oblidar les conseqüències de les seves accions, però molt especialment, per respecte a totes les víctimes ocasionades així com a les seves famílies.

“La concepció feixista de l’estat és totalment inclusiva; fora d’ell no hi pot existir cap valor humà o espiritual, molt menys tenir valor. Entès això, el feixisme és totalitari, i l’estat feixista -síntesi i unitat que inclou tots els valors- interpreta, desenvolupa i potencia tota la vida d’un poble.” (Benito Mussolini, 1883-1945)

Tanmateix, individus mediocres que no pertanyen a cap de les dues categories esmentades apareixen també a les cròniques. Es tracta dels oportunistes sense escrúpols presents a totes les èpoques, aspirants a ser considerats estadistes i líders temporals de masses acrítiques abduïdes per una retòrica de caire populista i patriotisme ridícul.

“De vegades la millor decisió es no prendre cap decisió, que també és prendre una decisió.” (Mariano Rajoy, 1955)

Prenent com a referència el retaule -gairebé barroc- que representa l’Estat Espanyol, ens trobem: 1) A la part superior VOX, i presidint, Santiago Abascal, vividor nat de la política i cervell gris  (he dit cervell?) de la secta, escortat per la seva guàrdia pretoriana. 2)  A la dreta i a un nivell lleugerament inferior, Pablo Casado, líder indiscutible (o potser no) del PP, ansiós per emular els grans mites de la Reconquista, envoltat pels barons territorials, la marquesa petulant segons la qual la política està per damunt de la sanitat (bajanada superlativa molt pròpia del personatge) i una cort d’aduladors incondicionals (de moment). 3)  A l’esquerra (no ideològica) Inés Arrimadas flanquejada per  uns quants elements residuals de C’s. 4) A la base, un PSOE en procés de mutació irreversible que ha perdut la S de socialista i la O d’obrer. Ah!, i en un raconet no massa visible, el “Gran Maestre” de la franquícia catalana, en Miquel Iceta, personatge tòxic per excel·lència, capaç d’utilitzar la pandèmia per tal de fer-se notar. Indecent! 5) A sota de tot, la “nova casta” que representa Unidas Podemos, comparses conformats però col·locats. De ser la gran esperança que havia de trencar esquemes i canviar el sistema, s’han convertit en una extensió més. Trist i lamentable, però no em sorprèn en absolut, perquè aquests tipus d’evolució no són nous; de fet es repeteixen cíclicament. I completant el repartiment de la farsa, els Comuns, màxims representats del possibilisme i l’ambigüitat. D’aquesta colla, Ada Colau n’és la primera “vedette”.

Capítol apart mereixen els que en el seu moment varen ocupar càrrecs de primer nivell i que des de la seva posició  de privilegi, es permeten pontificar mitjançant declaracions indignes que els haurien d’avergonyir. Felipe González i José Mª Aznar, entre d’altres personatges de segona fila, en són una bona mostra. Quin fàstic!

I que dir de la monarquia! Certament, la Història ensenya; el problema rau en tenir la voluntat d’aprendre’n.

“Ser ignorant no és tan vergonyós com no tenir la voluntat d’aprendre” (Benjamin Franklin, 1706-1790)

Abril de 2020

Des de fa una colla d’anys moltes són les cartes que he escrit, i moltes les que se m’han publicat. Gràcies! Com a conseqüència d’aquest estímul em vaig decidir a escriure un llibre -en forma de recopilatori- que es va publicar ara farà un any i porta per títol: ‘Reflexions en veu alta’ (Editorial Sunya).

La carta d’avui és diferent. Ho és perquè expressa uns sentiments que necessitem exterioritzar, com a família, envers un ésser molt estimat que al llarg d’una colla d’anys ens ha aportat alegria i felicitat. És molt possible que hi hagi gent que no ho entengui, però sortosament, qui té o ha tingut un gos, sí. És amb tots aquests i aquestes amb qui la volem compartir. És la carta que mai hauria volgut escriure però que, no obstant això, escric com un petit homenatge a un ésser entranyable: en Toc.

Estimat Toc,

vas néixer a Sant Esteve de Sesrovires el 10 de setembre de 2009. Vas arribar a casa quan tenies dos mesos i pesaves set quilos; un Golden Retriever preciós. Vas anar creixent i de mica en mica, et vas convertir en un més de la família. Molt aviat vas anar a “l’escola” per tal de fomentar la teva socialització. Et vas guanyar el nostre afecte i ens l’has tornat amb escreix al llarg de quasi bé deu anys. El dia 26 d’abril de l’any en curs, et van diagnosticat un limfoma. No ens ho esperàvem. La fatal notícia ens va caure a sobre com una llosa de plom. Ens van dir que no tenia remei i que només es podien aplicar pal·liatius… Amb sort, un any més de vida… Però, amb quina qualitat de vida?

Perquè t’estimem, hem decidit no fer-te patir inútilment. Procurarem que visquis feliç, com sempre, fins que les circumstàncies ho permetin i hàgim de prendre la gens fàcil i trista decisió que et portarà a dormir eternament. Volem estar plegats fins l’últim moment amb la joia de sentir-te al nostre costat, mirar-te i que ens miris com tu saps fer: amb la tendresa que et caracteritza. Ignorem quin dia i a quina hora marxaràs, el que si et podem dir és que et trobarem a faltar i que deixaràs un buit irreemplaçable. Estimat Toc, sempre estaràs present en la nostra memòria.

Sabíem que un dia ens deixaries, però no tan aviat i d’aquesta manera. No és just i em rebel·lo! Darrerament et deia que al novembre tindríem la mateixa edat i tu, a la teva manera, ho entenies i m’ho feies saber. Tu i jo “parlàvem”, oi? Inexplicable pels que no et coneixien, comprensible pels que t’han conegut.

Avui dia 30 d’abril, al migdia, t’has adormit plàcidament, com sempre; però aquesta vegada no et despertaràs i no et podrem dir: bon dia! Adéu Toc, reposa. Has estat un amic excel·lent, de vegades tossut però infinitament afectuós. Ens has acompanyat per tot arreu i ens hem sentit orgullosos del teu comportament. Simpàtic amb tothom, amb la mainada fantàstic… De tu, Toc, podríem dir moltes més coses, però la més important és que t’estimem i et seguirem estimant -pots estar-ne ben segur- mitjançant el record que ens deixaràs, un record inesborrable.

Hem decidit incinerar-te per poder retornar les teves cendres a la natura. Ho farem prop de Lladurs,  a la Ribera Salada, on jugaves amb l’aigua, arrencaves pedres i buscaves tronquets.

Avui, dia 9 de maig, a la tarda, t’has barrejat amb l’aigua del riu i te n’has anat corrent avall. Estimat Toc, plorem per tu, però tenim la seguretat que un dia, en algun lloc, ens retrobarem i tornarem a estar junts.

Maig de 2019

El dia 18 de maig de 2018 vaig tenir el goig de presentar Reflexions en veu alta 2009-2018, llibre publicat per l’editorial Sunya, gràcies al suport i finançament d’OlesaAteneu i de la Comunitat Minera Olesana respectivament. A totes dues entitats, el meu agraïment més sincer.

L’acte de presentació va ser conduït, de forma molt personal i entranyable,  pel periodista local Marc Amat, del qual he de dir que havia estat alumne meu quan cursava l’ESO. També hi van participar el president d’OlesaAteneu, l’Albert Amat –autor del pròleg- i el president de la Comunitat Minera Olesana en Joan Arévalo.  He de dir que l’assistència va ser considerable i que el bon ambient existent, va propiciar un col·loqui força interessant  pel que fa a les preguntes formulades: motivacions, mètode treball, finalitat, expectatives, etc.

En relació a la justificació del llibre, dir que va ser a finals del 2009, com a conseqüència d’un esdeveniment familiar puntual, que em vaig adonar que tenia la necessitat d’exterioritzar pensaments i opinions que jo tenia sobre temes diversos. Així doncs, em vaig decidir a fer-ho mitjançant cartes, cartes que al principi, vaig enviar – a diferents mitjans de comunicació – de mica en mica, però que com aquell que no vol la cosa, de forma progressiva, cada vegada ho vaig anar fent amb més freqüència. Unes van ser publicades, – al principi en comptagotes -,  d’altres no, però he de dir que a dia d’avui, el percentatge de publicació és molt satisfactori, la qual cosa m’esperona a continuar escrivint. Escriure periòdicament als diaris, de forma epistolar, és una manera de participar d’un debat social d’ampli espectre temàtic que m’ofereix l’oportunitat de denunciar públicament accions i situacions que considero inadmissibles.

Mitjançant aquesta pràctica vaig arribat a la conclusió que el fet d’escriure, i signar amb nom i cognoms,  era un exercici de responsabilitat que em comprometia  i que, com no podia ser d’altra manera, m’obligava a estar informat i a reflexionar, però per damunt de tot, a ser crític amb els esdeveniments que dia darrere dia conformen el panorama que ens envolta.

Com a conseqüència, i amb tota humilitat, considero que estic en condicions d’aportar el meu punt de vista amb un cert coneixement de causa malgrat mai disposo de tota la informació que voldria i, ben segur, aquella que tinc a l’abast és insuficient. Personalment penso que, aquesta activitat continuada, és equivalent a una teràpia, a una vàlvula d’escapament davant la impossibilitat de poder dir coses cara a cara, com m’agradaria poder fer, o bé d’utilitzar altres canals per a poder expressar-me. La temàtica tractada des que em vaig decidir a escriure ha contribuït a reforçar el meu ideari, també en alguns casos, a canviar determinats paradigmes; en qualsevol cas, però, ha estat com una entrada d’aire fresc que m´ha aportat higiene mental.

Maig de 2018