Segons he pogut llegir, el dia 12 de novembre, en seu parlamentària, el portaveu d’ERC Gabriel  Rufián, en una nova exhibició d’incontinència verbal, dirigint-se a la portaveu de Junts, Míriam Noguera, va deixar anar: deixin de fer mal al meu país.

No és cap novetat que, de cara a la galeria i amb una retòrica més que estudiada, molts són els que s’atribueixen ser “l’amo del tros”. Deu ser per allò de: El meu país és tan petit que quan el sol se’n va a dormir mai no està segur d’haver-lo vist…

Quin despropòsit creure’s ser “l’amo del tros”! Ja fa massa que Catalunya és el gran pretext per a defensar o atacar interessos partidistes segons la conveniència del moment. De sentit de país, el zero més absolut. De tripijocs i martingales, per a donar i per a vendre. Tenia raó Winston Chuchill al afirmar que: el polític pensa en les pròximes eleccions, l’estatista en les pròximes generacions.

Excedent de polítics i dèficit d’estatistes, això és el que hi ha i no s’albira canvi de tendència. La política s’ha pervertit de tal manera que l’esperit de servei ha mutat per a convertir-se en allò que es coneix com a modus vivendi. S’ha passat de “servir” a “servir-se’n” la qual cosa és substancialment diferent.

A partir d’aquestes consideracions, convido a retrocedir en el temps…

El març de 2022, vaig escriure una carta -publicada a El Periódico i a  Regió 7–  titulada Quan hom deixa de ser graciós.

Deia:

És un fet constatat que en l’ecosistema polític, amb massa freqüència, afloren personatges que es poden qualificar de curiosos per no dir extravagants. Són espècimens  que per alguna raó destaquen en el marc de la mediocritat que predomina i que dotats d’un tarannà que en un principi pot fer gràcia, el cert és que a mesura que passa el temps acostumen a posar-se en evidència, a mostrar les seves capacitats reals, més aviat mancances… és a dir, ben poca cosa, gairebé res de res.

Tanmateix, temporalment són útils per a entretenir la claca i omplir portades, fins que l’obsolescència els fa formar part de la col·lecció de premiats amb algun càrrec ben remunerat i amb pocs maldecaps. D’exemples n’hi ha un munt…

El més recent però el tenim en Gabriel Rufián, que afavorit pel partit i després d’uns inicis qualificats de trencadors en la tan airejada nova manera de fer política, de forma progressiva i inexorable, ha anat caient en la mediocritat més supina fins arribar a ser patètic.

“És millor romandre sense dir res i semblar ximple que xerrar i dissipar els dubtes definitivament” (Groucho Marx, 1890-1977)

Vista la seva trajectòria em sembla que no cal afegir gran cosa més… Però si recordar que a Madrid només si havia de quedar 18 mesos. Un altre penques amb pretensions d’alliçonar… Visca Catalunya!

Novembre de 2025

Ben segur que alguna vegada hom ha sentit parlar o ha pogut veure, ja sigui en un documental o en viu, alguns d’aquests animals: silurs, cargols poma, crancs blaus, musclos zebra i tortugues de Florida. Són els depredadors característics del Delta de l’Ebre, espècies invasives causants de greus estralls al medi natural i als arrossaires.

Es defineix l’espècie invasiva com aquella espècie viva que és capaç de provocar una alteració de caràcter nociu a la biodiversitat pròpia d’un ecosistema.

Si s’aplica la definició a qualsevol ecosistema polític es pot deduir com, cada vegada més, la biodiversitat política pròpia d’un entorn suposadament democràtic, es pot veure pertorbada per la proliferació descontrolada de polítics invasius, caterva d’individus comparables a les espècies  esmentades  al primer paràgraf.

Fet aquest aclariment, dir que el concepte de polític invasiu és aplicable a qualsevol aprofitat que sota el paraigua d’una estructura de partit d’ideologia x, y, z o el que convingui, no té altra pretensió que viure de la política al marge d’allò que s’entén per esperit de servei; i a ser possible, com succeeix en la majoria de casos, perpetuar-se en algun càrrec, públic, semipúblic o privat ben retribuït en espera de poder accedir a una jubilació de privilegi.

Si hom analitza l’històric dels polítics invasius que hem hagut de patir, i mantenir, sens dubte que en Carlos Mazón representa un prototip de manual. La seva trajectòria com espècie invasiva l’avala, i per si no n’hi hagués prou, el seu comportament com a President de la Generalitat Valenciana pel que fa als luctuosos esdeveniments ocasionats per la DANA del 29 d’octubre del 2024, ho certifica. Ras i curt, indecència en estat pur amb l’agreujant del seu discurs dimissionari després de canvis de versió i mentides sistemàtiques al llarg de dotze mesos i d’una “jornada de reflexió”.

Les multitudinàries manifestacions exigint que dimitís i les increpacions el dia del funeral d’Estat van provocar allò que s’hauria d’haver produït, sense més dilacions, el dia 30.

Però atenció: mantindrà l’escó i l’aforament com a diputat, percebrà 87.000 € anuals com a ex-president, disposarà de dos assessors i d’un xofer per a conduir un cotxe oficial de la Generalitat. Davant d’aquest panorama, qui dels molts penques que ronden en determinats ambients no se senten temptats a entrar en política?

Una altra qüestió, no menys important, és la impunitat de què gaudeix l’estament polític -em nego a parlar de classe política- davant de fets puntuals demostrats. És de sentit comú exigir responsabilitats i que hi hagi conseqüències penals per aquells que han delinquit, molt més si les seves accions o inaccions ha ocasionat pèrdua de vides.

En matèria d’impunitat considero que el Poder Judicial té molta feina a fer, especialment pel que fa a la interpretació de la Llei. Des de la meva ignorància, considero que unificar criteris fóra un bon inici, una bona manera de posar en pràctica el principi d’igualtat davant la justícia, indispensable en tot estat de dret. Tanmateix i vista l’experiència, intueixo que tot seguirà igual…

Amb la dimissió de Carlos Mazón, ara el gran problema pel PP és com evitar unes eleccions amb mal pronòstic, motiu pel qual, pactar amb VOX és imprescindible per a mantenir el govern a qualsevol preu. Es faran mans i mànigues per aconseguir l’objectiu, perquè sinó, què passarà amb els que es poden quedar sense càrrec?

I al no haver-hi conseqüències, polítiques o penals, talment com és habitual, tornarà a ser un moment propici per a l’estament polític invasiu, perquè com cantava La Trinca: No passa res, no passa res…

Novembre de 2025

Després de llegir que els Comuns tenen la intenció de canviar el “codi ètic” intern -cap novetat que pugui sorprendre- per tal que la “senyora” Ada Colau es pugui presentar a les properes eleccions municipals de Barcelona, m’ha faltat temps per a recuperar una carta que vaig escriure el dia 21 d’agost del 2022 i que fou publicada pel diari EL PUNT AVUI el dia dos de setembre.

Sota el títol de Codis ètics: “paper mullat”, deia:

Atès que l’ètica s’ocupa d’estudiar el comportament humà en relació al bé i el mal així com els valors, o no, que se’n deriven, paga la pena reflexionar sobre la frase del  sociòleg alemany Max Weber (1864-1920): “El polític ha de tenir amor apassionat per la seva causa, ètica per la seva responsabilitat i mesura en les seves actuacions”.

No descobreixo res en afirmar que la classe  -és un dir- política en general, massa sovint fa referència a suposats codis ètics que en teoria haurien de regular els seus comportaments; no hi ha programa electoral ni míting en els quals no se’n parli de forma explícita. Diguem que de cara a l’electorat queda bé.

Una altra cosa és quan aquesta mena de reglament conductual s’ha d’aplicar a casos concrets. Aquí sí que es presenta un problema! En qualsevol cas, a la pràctica la qüestió resulta ser tan simplista com que:

1) Si el codi afecta l’adversari, cal exigir el seu compliment.

2) Si el codi afecta al propi partit, cal buscar qualsevol tripijoc per tal d’evitar el seu compliment. Com deia La Trinca: No passa res, no passa res… I així va el país!

Davant de fets constatats – només cal consultar les hemeroteques – em pregunto on queda l’ètica i el que a efectes pràctics és més important encara: la credibilitat. Com a valor institucionalitzat, el desvergonyiment està servit, perquè en l’ecosistema polític els codis ètics són “paper mullat”.

Suposo que després de set anys, qualsevol altre comentari seria superflu, oi?

Octubre de 2025

“Y es que yo… la, la, la, la… soy un truhán , soy un señor…”

L’any 1976, naixia a Bilbao el que amb els anys s’havia de convertir en un personatge d’aquells que es poden definir com a “penques”. Heus aquí alguns dels atributs característics d’un penques: barrut, descarat, galtes, insolent, pocavergonya…

Sembla ser que el personatge es va llicenciar en Sociologia a la Universitat de Deusto, cosa que, com en altres casos de l’ecosistema polític, es podria posar en dubte. I és que en aquest país, el tema de les titulacions acadèmiques en determinades esferes de l’àmbit que ens ocupa, i ens hauria de preocupar,  ja sabem com funciona… És de lamentar que tinguem un munt d’exemples que no s’han aclarit i dubto que s’aclareixin.

Tanmateix, una cosa és la formació acadèmica que hom pugui tenir i una altra la qualitat com a ésser humà. I no és cap novetat que sovint, de paral·lelisme res, ans al contrari, la divergència és manifesta.

Sobre el “penques” en qüestió i a tall d’anècdota més que significativa, dir que  conseqüent amb la seva ideologia, el 2019 va tenir la santa barra de reivindicar el servei militar obligatori, malgrat que ell se’n va lliurar gràcies a tres pròrrogues i algun que altre tripijoc. Tot un exemple d’autoritat moral, oi?

De família acomodada, es va afiliar al PP als 18 anys, la qual cosa significa que no ha treballat mai, perquè el fet de dedicar-se a la política, professionalment, no implica ni comporta haver de treballar. Quin greu problema suposaria per a les rèmores que viuen dels sistema!

I per a il·lustrar la trajectòria del personatge, heus aquí un extracte de la seva “vida laboral”:

Càrrecs interns al PP

1996   Ingressa al Comitè Provincial del PP d’Àlaba i des del 1999 forma part del Comitè Executiu.

2000   Elegit president de Nuevas Generaciones del PP al País Basc fins el 2005. Durant aquest període també va ser membre de la Junta Directiva Nacional del PP.

2005   Secretari d’Educació del PP basc.

2013   Membre de l’Executiva del PP del País Basc. Aquest mateix any es dona de baixa (diferències substancials amb la cúpula del partit).

Càrrecs institucionals

1999   Regidor del PP a l’Ajuntament de Llodio (Àlaba) com a substitut.

2001-2005    Elecció per al càrrec de regidor de l’Ajuntament de Llodio.

2003-2004    Membre de les Juntes Generals d’Àlaba.

2004   Ocupa un escó al Parlament Basc com a substitut.

2005-2009    Repeteix com a substitut.

2011   Torna a repetir com a substitut fins que se l’obliga a renunciar per discrepar de la línia oficial del partit.

És evident que durant aquest llarg període “ocupacional” no destaca especialment per una activitat significativa, el seu paper és més aviat de figurant, per la qual cosa és clar que la seva carrera política al País Basc es pot donar per acabada.

Però això no suposa un punt i final, ans al contrari. El 2008, al Congrés del PP a València, juntament amb Aleix Vidal-Quadras i altres delegats, presenta una esmena referent a la política del partit pel que fa als partits nacionalistes. Segons el grup promotor, l’única manera de preservar la “unitat nacional” era eliminar els partits nacionalistes de la Constitució (2009).

El 2012, en una sortida de to de les habituals, davant l’anunci del final de la lluita armada d’ETA, deia: “Prefereixo seguir portant escorta a què Espanya es trenqui”. Una demostració més del tarannà del personatge.

El 2006 crea DANAES (Fundació per a la Defensa de la Nación Española) i n’és President fins el 2014. Finalment, aquell mateix any funda VOX i a partir d’aquí penso que no paga la pena continuar amb la seva història personal (reelegit president del partit el 2024 fins el 2028) però sí remarcar els principals objectius del partit que fins avui, dirigeix al seu antull i que aspira a ser una alternativa de govern:

• Acabar amb l’alternança del PP i el PSOE
• Regeneració democràtica
• Apropar la democràcia a la ciutadania
• Defensar la unitat d’Espanya
• Acabar amb les Autonomies
• Política antiterrorista contundent
• Combatre la immigració
• Propiciar l’economia lliure
• Prohibició de l’avortament
• Mantenir la monarquia

Tota una declaració d’intencions expressada amb diàfana claredat, aparentment sense lletra menuda i a l’empara d’un sistema plenament democràtic -és un dir- en caiguda lliure.

“Truhán” segur que sí, senyor, ni pensament, la, la, la, la…

Octubre de 2025

Químicament, un catalitzador és una substància que incrementa la velocitat d’una reacció química. Tanmateix, cal distingir entre catalitzadors positius i catalitzadors negatius; els primers, nomenats promotors, augmenten la velocitat, mentre que els segons, nomenats inhibidors, la disminueixen. Remarcar que en un procés reactiu, el catalitzador modifica la velocitat però no es consumeix.

El concepte de catalitzador fou proposat pel químic suec  Berzelius el 1836. A tall d’interès cultural, remarcar que va ser membre de la Real Acadèmia Sueca de les Ciències i que juntament amb Boyle, Dalton i Lavoisier es considera un dels fundadors de la química moderna.

Però deixem la química i centrem-nos en la llengua…

Amb la publicació dels Decrets de Nova Plana (1707-1716) s’inicià un conflicte que ha arribat als nostres dies havent superat tota mena d’entrebancs al llarg de tres segles. El fet puntual però, la realitat ho corrobora de forma incontestable, és que la llengua catalana està en una situació de més perill que mai.

La pregunta clau és: per què?  

Heus aquí on rau el problema de fons; així doncs, per què flagel·lar-se mirant el passat? El cert és que no té sentit, i encara menys, culpabilitzar exclusivament un suposat “enemic exterior”. Cal fer autocrítica, autocrítica en profunditat. La qüestió és si existeix la predisposició necessària…

Caldria remuntar-nos al Congrés de Cultura Catalana (1975-1977) per veure com aquell desig, aquella empenta, aquella força… es van anar canalitzant mitjançant actuacions concretes plenes de contingut: “La Norma” (1982) i el Consorci per a la normalització lingüística CPNL (1988) en són dos bons exemples a banda de les múltiples iniciatives de caràcter privat orientades en el mateix sentit (publicacions, tallers, recitals, concerts, representacions teatrals…).  

El conjunt de totes aquestes accions, i possiblement de moltes més de caràcter anònim, va incidir positivament sobre l’ús del català talment com si es tractés d’un catalitzador.

Però amb el pas del temps es va anar a parar a un estat de confort en què aparentment tot s’havia aconseguit… Quin greu error! Tanta feina feta desaprofitada per a desembocar on som…

És cert que la irrupció de C’s en el panorama polític (2006) va suposar una forta patacada pel que fa al tema lingüístic. La confrontació permanent va aconseguir els objectius pels quals s’havia constituït el partit taronja i la discòrdia es va instaurar en tots els àmbits creant un clima tòxic, per motius de llengua, com mai s’havia conegut. Tanmateix, els fets i el temps van posar en evidència la realitat del partit fins a convertir-lo en residual. El mal però ja estava fet.

Malgrat tots els esdeveniments de caràcter negatiu acumulats, per honestedat, és imprescindible admetre que les causes de la situació actual emanen dels  “entorns de proximitat”. És un fet constatable que l’ús social del català disminueix, i en aquest aspecte, part de la responsabilitat recau en una ciutadania que, per diversos motius n’ha relegat la seva utilització com a pràctica habitual, es tracta per tant de la renúncia a la normalitat. Urgeix doncs un canvi d’actitud, perquè no podem relegar la nostra pròpia llengua. Si s’arribés a donar el cas, de què hauria servit la lluita d’aquells que ens van precedir mantenint-se ferms en la defensa d’allò que ens identifica i cohesiona?

Paral·lelament però, l’administració ha d’activar tots els recursos a l’abast per afavorir i protegir l’ús de la llengua en tots els àmbits, especialment l’educatiu. Pel que fa als partits polítics de caire catalanista, és hora de què es posicionin sense ambigüitats i sumin esforços en el sentit més estricte de la paraula. Cal repetir una i altra vegada que el català és la llengua pròpia de Catalunya? És evident que res no ens vindrà donat, perseverança per a guanyar i mantenir, aquest és l’objectiu.

Plantejo aquesta qüestió perquè amb motiu de la Diada, el president del PP a Catalunya, va tenir la barra de dir que el castellà també és llengua pròpia del nostre país. Ignorància d’Alejandro Fernández segur que no és, però en política ja se sap… En aquesta matèria, sí que els partits no catalanistes mantenen els seus postulats.

D’altra banda, sentències com la del 25% i la darrera del TSJC constitueixen atacs frontals que, juntament amb campanyes orquestrades sistemàticament, actuen com a catalitzadors negatius del català.

Així doncs, podem concloure que, amb independència de l’origen o procedència, mentre qui viu a Catalunya no prengui consciència real de la importància que té mantenir la llengua pròpia en tots els àmbits, haurà d’assumir el que el futur ens depari.

En qualsevol cas, malgrat els “inhibidors”, la llengua catalana seguirà el seu camí perquè la “catalanofòbia” ho té cru davant de posicionaments com el d’Aitana Bonmatí en rebre la seva tercera Pilota d’Or. Tot un exemple de dignitat a seguir per a qui encara tingui dubtes…

Setembre de 2025

Res de nou. Presència mediàtica aplaudida, ben segur, pel seu club de fans. Abillada amb una kufia palestina (mocador) com a complement ocasional per a navegar vers Gaza… A bord de la nau capitana, tot un mascaró de proa. Escenificació al seu estil!

No és la primera vegada, ni serà l’última, que escric sobre un personatge que per a mi és font d’eterna inspiració.

El setembre de 2024 escrivia La “dolce vita”, però no la de Fellini. L’article recollia quatre fragments de quatre cartes enviades a diferents mitjans de comunicació, dues d’elles publicades:

Professió: ”cantamañanas”, setembre de 2019, publicada a El Periódico

Ada Colau: protagonista vocacional, maig de 2020

Ada Colau, entabanadora “cum laude”, agost de 2020

Colau, Valls i la Dansa Apache, setembre de 2020, publicada a El Periódico

Qui no recorda els seus temps reivindicatius a la ràdio i a la televisió? Qui no recorda quan va dir que no es dedicaria mai a la política? Qui no recorda la seva retòrica i els seus discursos buits de contingut? Qui no recorda els tripijocs per aconseguir ser alcaldessa? Qui no recorda…?

Ada Colau no és precisament el paradigma de la coherència i de l’honestedat, però sí de les ànsies de protagonisme a qualsevol preu. Quin goig sortir a la foto! I és que quan s’ha tastat el poder, és molt difícil  distanciar-se’n, perquè, on anar? Què fer si no hi ha ofici i s’ha perdut el benefici?

És clar que en perdre el protagonisme que tant li agradava, va escenificar una fugida sota el pretext d’anar-se’n a Itàlia a treballar pel municipalisme, amb la intenció però, de recuperar l’alcaldia de Barcelona el més aviat possible. Heus aquí la veritable raó d’un exili temporal al país de la pizza per excel·lència.

Vull pensar que recuperar l’alcaldia de Barcelona no deixa de ser una entelèquia i que la ciutadania serà prou intel·ligent com per no atorgar el seu vot a un personatge que, sorgit del no res però aprofitant la seva retòrica populista, va saber situar-se en un lloc de privilegi, afavorida per una trepa d’afectes que es delia per a ocupar quotes de poder i aparèixer als mitjans de comunicació.

Però quan tot és una façana perquè res és substancial, passa el que els  succeeix als “ídols amb peus de fang”: cauen sense remissió. Molt més quan les mancances dels suposats ídols posen de manifest la seva obsolescència.

Colau segueix sent Colau, però ja no cola.

Setembre de 2025

“Ai, de vosaltres, malvats, que sou com les sepultures; pel defora emblanquinats i per dintre podridures! […] Doncs jo us dic de veritat, que farà caure el Senyor, damunt de la iniquitat d’aquesta generació tota la sang innocent que per damunt de la terra és vessada impunement per odi, venjança i guerra […]  Serpents, raça d’escurçons, perquè sou gent corrompuda veuran les generacions la vostra raça perduda. Sense pàtria, sense res, i arrossegant com un pes la sang del just …”

La Passió d’Olesa de Montserrat

Davant la indignació que m’envaeix tant per la situació a Gaza com per la inoperància de les institucions i organismes internacionals, tot plegat una falta d’humanitat injustificable, he sentit la necessitat d’aprofundir sobre una colla de qüestions que sempre m’han interessat però sobre les quals només tenia un coneixement de caire general.

La idea, gens fàcil, és arribar a poder entendre com el procedir inhumà de Netanyahu i els seu acòlits, dels qui els donen suport o bé els justifica, pot arribar a les cotes de degeneració com les que els mitjans de comunicació ens aporten des de ja fa massa temps. Les imatges d’una realitat esfereïdora ens entra a casa i ens interpel·la… Imatges que són un reflex d’esdeveniments, d’infame recordança, propiciats pel nazisme a l’Alemanya del Tercer Reich (1933-1945).

De tota la barbàrie nazi, cal destacar entre d’altres, el tracte que van sofrir les comunitats jueves de tot el continent europeu i les conseqüències que va comportar per a tots el que van poder sobreviure a un holocaust que, per a determinats sectors, mai va existir malgrat els testimonis de les víctimes, algunes de les quals encara viuen.

Així doncs, la pregunta clau és: com és possible que els mandataris de l’Estat d’Israel es comportin com els jerarques i capitosts -criminals de guerra- que van abocar Alemanya al desastre?

Sembla impossible que fets tan luctuosos puguin tornar a repetir-se! Ras i curt, una vegada més, la suposada racionalitat de l’espècie humana es posa en qüestió.

Atesa l’extrema gravetat de la situació i amb l’objectiu d’intentar  fer una anàlisi mínimament entenedora, que no justificable d’aquests comportament, penso que s’ha de partir dels textos sagrats del judaisme històric: la Torà i el Talmud.

La Torà o Pentateuc recull la llei i el patrimoni que defineix el poble israelita. Consta de cinc llibres: Gènesi, Èxode, Levític, Nombres i Deuteronomi.  El judaisme identifica la Llei amb la Torà.

El Talmud és un compendi literari que conté discussions rabíniques sobre la llei, l’ètica, les tradicions, les llegendes i les històries respectivament. Constitueix el fonament de la legislació, de les tradicions i de la moral judaica.

Pel judaisme es consideren transcripcions fidedignes de l’antiga cultura oral del poble d’Israel. No obstant això, la diferència rau en què la tradició considera que la Torà fou dictada per Déu al profeta Moisès, mentre que l’escriptura del Talmud s’atribueix als antics estudiosos rabínics.

En qualsevol cas, cal deixar molt clar que pel judaisme, les tradicions orals i escrites tenen la mateixa importància. Així doncs, al llarg dels segles de la Diàspora, l’estudi i l’aprenentatge del Talmud esdevingué  el factor fonamental de persistència de les formes de vida jueva arreu del món.

Però com en tota doctrina, i el judaisme no és cap excepció, els continguts (lleis, principis ètics, tradicions, llegendes i història) són susceptibles de ser interpretats, en conseqüència, a poder ser tergiversats en funció d’interessos espuris, perquè si no, com encaixa el pensament que emana de les següents frases judaiques amb el que està passant a Gaza:

“Amaràs el proïsme com a tu mateix”

“La pau és per al món el que el llevat per a la massa”

“El món desapareixerà no perquè hi hagi massa humans, sinó perquè hi ha massa inhumans”

De tot plegat, hom pot arribar a la conclusió de què qualsevol creença o ideologia es pot pervertir en nom del que convingui… D’exemples anem sobrats, molt més quan els dèficits de lideratge i la manca d’estatistes en el sentit estricte de la paraula, han desaparegut del mapa polític mundial.

Sens dubte que estem vivint un final d’època, el problema rau en què no s’albira la més mínima llum al final del túnel. Esperem que les futures generacions facin una lectura racional de la història, esmenin errors del passat i del present, i siguin capaces d’imposar el seny  per a la construcció d’un món en què la violència no hi tingui cabuda.

La paradoxa és que històricament el judaisme considera que el poble d’Israel és l’escollit per Déu. Com per a reflexionar-hi profundament, oi?

Setembre de 2025

Per si ha passat per alt, cosa que no fóra d’estranyar atès el borreguisme de la societat en què vivim, voldria fer notar que la ministra d’Economia, a la mínima ocasió, quan es parla del “finançament singular” per a Catalunya, si és que algun dia arriba a haver-n’hi, no es cansa de repetir que totes les Comunitats Autònomes en seran beneficiàries “sense cap mena de privilegi”.

Aquest matís és prou important com per a donar per fet que el suposat “finançament singular” per a Catalunya, tindrà caràcter de pluralitat. Recuperant expressions del passat, una reedició del “café para todos”… Com anècdota, em permeto recordar que l’autor de la frase fou Manuel Clavero, ministre adjunt per a les Regions entre el 1977 i el 1979 (Transición) sent Adolfo Suárez President del govern central.

Així doncs, considerant que la qüestió ve de lluny, estic convençut que els esdeveniments aniran confirmant que no s’ha avançat gens ni mica en aquesta matèria, ans al contrari. I és que progressar és difícil quan hi ha manca de voluntat… Bé, ja se sap, especialment envers Catalunya.

Tanmateix, la publicació de les balances fiscals de les Comunitats Autònomes, esvairien qualsevol dubte sobre els suposats “privilegis” catalans. Però atès que els números no tenen discussió racional possible, no interessa que la ciutadania de l’Estat disposi d’aquesta informació. S’entén, oi? Perquè, quants bocamolls haurien de callar davant l’evidència? Sobre aquest tema em permeto recordar que la darrera publicació fou el juliol -curiosament període estival- del 2008 amb dades del 2005.

Agost de 2025. Vacances… Bona part de la ciutadania de viatge complint el ritual de cada any. La resta, conformats i a casa… En qualsevol cas, un bon moment per a donar cert tipus d’informació d’interès general. Tot ben calculat, pura estratègia perquè, en política, res és casual.

Però deixem-nos d’elucubracions i centrem-nos en el tema que ens hauria de preocupar…

La presa de pèl s’ha consumat. Salvador Illa, des de la Xina ha assegurat que la Generalitat assumirà la gestió sencera de l’IRPF el 2028.

“Us he cridat a deshora perquè el cas és molt urgent, no podem perdre un moment […] Com que el poble és infantil i no sap què li convé, tots nosaltres hem der ser […] Per això sou tots aquí en hora tant avançada, la nostra causa és sagrada…”

Així començava, abans de la darrera reforma, el quadre de la Borrascosa sessió del Sanedrí de La Passió d’Olesa de Montserrat, on Caifàs posava de manifest el concepte que tenia de la ciutadania…

Hom es pot preguntar que hi pinta aquest fragment del Drama Sacre, oi?

Doncs bé, considerant la perversió del llenguatge a la qual s’ha arribat, és clar que es tracta d’una metàfora. Perquè estava cantat que el “finançament singular” seria una presa del pèl en tota regla per més manifestacions grandiloqüents  escenificades pel President de la Generalitat, la Consellera d’Economia i Hisenda i demés corifeus de torn. Probablement el poble “és infantil i no sap què li convé” però la “causa”, en cap cas és “sagrada”, urgent i interessada sí per a l’estament polític.

I ja per acabar, heus aquí un fragment d’una carta que vaig escriure el febrer de 2021 a la secció de cartes al director de diversos diaris:

“… L’Efecte Illa és simplementun eslògan publicitari orientat a promocionar la candidatura de l’exministre de Sanitat Salvador Illa a les properes eleccions del 14 de febrer. D’ençà del seu nomenament per part de l’aparell del  PSC, amb el vistiplau del PSOE -condició  sine qua non- com a candidat a la presidència de la Generalitat, l’anomenat Efecte Illa -venut com a màgic-només es pot interpretar en clau de moda transitòria de conveniència, que passarà a formar part del cementiri d’eslògans electorals tant bon punt s’hagi acabat la campanya. Res més en absolut.”

Després de set anys, alguna novetat?

En qualsevol cas:

“Sempre n’hi ha que troben noses i veuen carrers estrets…” (frase d’ús popular de molts olesans, procedent també del text de La Passió)

Agost de 2025