La vida sigue igual…

“… Al final las obras quedan, las gentes se van. Otros que vienen las continuarán, la vida sigue igual…” (Julio Iglesias, Festival de Benidorm 1968, cançó guanyadora).

Que ningú pensi que la motivació que m’ha portat a escriure aquest article ha sigut el fet de què Julio Iglesias fós el guanyador de la desena edició del festival esmentat. La idea neix del títol i del missatge -res canvia malgrat el pas del temps- de la tornada del tema que va composar i interpretar l’espanyolíssim cantant.

M’explicaré…

La vicesecretaria de Movilización y Reto Digital del PP, Noelia Núñez, ha admès l’equivocació (equivocació ?) que consta a la seva fitxa personal publicada al Congreso de los Diputados sobre els seus Estudis i ha dit que malgrat no haver-los acabat, pretén reprendre’ls. Però el millor ha sigut la frase amb la següent afirmació:Nunca he tenido intención de engañar a nadie”.

El cert és que no m’ha vingut de nou. De fet, de casos que aniran apareixent segons convingui n’hi deu haver un tou. Perquè quan certs espècimens entren en  política, ja se sap…

És per això que he recuperat un article  titulat Màsters i currículums que vaig escriure el 2018.

Deia:

“Vull expressar el meu reconeixement a l’alumnat de Secundària per com afronten els treballs de síntesi, en especial als i les alumnes de Primer d’ESO per la dificultat que això suposa tot just sortint de Primària; també el meu reconeixement a l’alumnat de Batxillerat pels treballs de recerca com experiència prèvia a futurs reptes: treballs de grau, màsters, tesis i d’altres. Tots ells aniran conformant un currículum orientat a la vida professional i, el que és més important, a la realització com a persones; persones que representen el futur per a les noves generacions.

Malgrat estar jubilat, desprès més de quaranta anys com a docent segueixo mantenint l’interès pel món educatiu, per la qual cosa considero que és indignant, ofensiu i inadmissible, pels estudiants en especial, que es donin casos com els de Cristina Cifuentes i Pablo Casado. Però sembla ser que la cosa no acaba aquí, que n’apareixeran més, i que els implicats estan enquadrats en altres  formacions polítiques. Siguin de dretes, d’esquerres o de ves a saber, personatges d’aquesta mena que,  juntament amb els seus correligionaris, no tenen altra argumentació que la llei i la legalitat. Més que esmentar reiteradament l’Imperi de la Llei, haurien fer referència a l’Imperi de la Indecència, del qual en tenen perfecte coneixement perquè formen part de les llistes de “grimpaires”  d’un sistema que possibilita conductes inadmissibles per a les persones honestes.

Pel que fa a les autoritats acadèmiques (autoritats?) implicades en aquests afers, una bona manera de netejar la imatge de les institucions afectades,fóra la assumpció de responsabilitats mitjançant les dimissions o els cessaments. Però no només es tracta de les institucions, cal tenir també en consideració l’alumnat al qual es perjudica deixant a l’aire el dubte del rigor que ha d’estar present en tots els àmbits de caràcter educatiu.

Considero que qualsevol tipus de regeneració només és possible a partir de l’autoritat moral i, aquesta, només es pot aconseguir predicant amb l’exemple, la coherència i l’honestedat.

Una de les moltes frases, carregades de seny, pronunciades per Mafalda, entranyable personatge creat per Quino, deia:

“L’honestedat és un regal molt car, no l’esperis de gent barata”

Juliol de 2025

Quan l’equilibri és inestable no s’arriba enlloc

No és cap novetat que el govern central, des de fa temps i per pura necessitat quantitativa, fa “mans i mànigues” per a tenir contents els partits de caire més o menys sobiranista. No és per simpatia ni per afinitats ideològiques, la qüestió rau en què li permetin seguir governant mitjançant la proliferació de promeses que no acaben de complir-se i que mai es compliran. L’experiència ho demostra però, de forma reiterada, es persisteix en l’error… Suport a canvi de fum. Fins quan? S’ha de ser tanoca!

Per part dels que esperen i es desesperen -és un dir- es tracta d’una mena d’acte de fe -molta fe s’ha de tenir- per a no arribar enlloc. En qualsevol cas, les suposades concessions del govern “més progressista de la història” envers Catalunya constitueixen un exemple fefaent de les promeses esmentades i d’un viatge que no porta enlloc malgrat el quilometratge acumulat.

Particularment penso que la tàctica manifesta de “marejar la perdiu” és una manera d’anar tirant… Més que bé, per cert. És el modus vivendi de qui de la política n´ha fet ofici.

Aquesta situació, que ja cansa, em porta a pensar en el concepte físic d’equilibri en les tres situacions que es poden donar al respecte: equilibri estable, equilibri inestable i equilibri indiferent. La situació d’estabilitat comporta un equilibri entre els drets i els deures. La d’inestabilitat un desequilibri entre els uns i els altres. D’indiferència no cal parlar-ne, perquè el “se me’n fot” no porta enlloc malgrat que és molt possible que per cansament i saturació, esdevingués el més pràctic ateses les circumstàncies actuals. Però no cridem el mal temps… Tanmateix, us imagineu unes eleccions en què predominés l’abstenció?

És innegable que, en aquests darrers anys, a Catalunya es viu en equilibri inestable –amb molts més deures que no pas drets- i que el  govern central, al menys aparentment, sembla que vol reconduir la situació amb l’objectiu d’aconseguir estabilitat; perquè és evident que Espanya no es pot permetre el luxe de romandre on l’ha portat la davallada del socialisme, un comunisme (comunisme?) residual cada vegada més atomitzat l’acció del qual es redueix a canviar de sigles i a proclames buides de contingut, sense assumir cap mena de compromís llevat els que li permeten seguir existint i, per acabar-ho d’adobar, l’acció d’un PP supeditat a VOX.

Si realment hi hagués voluntat de resoldre un problema que afecta a tot el país,  el govern central hauria d’iniciar una campanya informativa adreçada a tota la ciutadania per tal de deixar molt clar, definitivament, que des de Catalunya no es reclama res que no li pertoqui. Es pot estar d’acord o no amb el dret a decidir, la independència o qualsevol altra legítima aspiració; el que no es poden discutir són uns incompliments enquistats, la normalització dels quals en cap cas és una concessió; és la restitució  de tot allò que ens correspon legalment en base a un Estatut que s’hauria d’haver respectat.

En qualsevol cas, al haver-se “cepillado” (Alfonso Guerra, 2006), hem arribat on som… La qüestió és saber on som realment, perquè han passat quasi vint anys, la problemàtica continua vigent i no s’albira res a l’horitzó que es pugui interpretar com la més mínima voluntat d’emprendre accions concretes a la recerca d’una solució racional i definitiva.

Si de tot plegat s’arribés a fer-ne una pel·lícula es podria titular Viaje a ninguna parte (1986), basada en la novel·la de Fernando Fernan Gómez i dirigida per ell mateix.

Juliol de 2025

Dialèctica i retòrica

Abans d’entrar en matèria considero imprescindible clarificar un parell de conceptes per tal de no caure en el parany de fer interpretacions que no responen a la realitat, perquè servir-se de la dialèctica o de retòrica no és ben bé el mateix malgrat l’ús, massa sovint interessat, que se’n fa.

La política, especialment la “nova manera” de fer política és terreny abonat per a fer-ne mala praxis… D’impresentables de totes les tendències i de gurus qualificats d’assessors a l’ombra anem sobrats; tanmateix  en aquesta, com en moltes altres qüestions, és d’esperar que el temps situï a cadascú on li correspon amb les conseqüències que això hauria de comportar en un estat de dret.

Dit això:

a/ La dialèctica és una activitat intel·lectual mitjançant la qual hom pretén convèncer a un altre emprant el diàleg i el debat sobre els propis posicionaments filosòfics.

b/ La retòrica, oratòria o eloqüència és la tècnica de la persuasió mitjançant l’ús de la paraula.

c/ Cal remarcar la diferència entre el fet de convèncer i el de persuadir.

En qualsevol cas tant la dialèctica com la retòrica tenen la consideració d’art, perquè en ambdós casos la qüestió rau en estar en possessió d’una habilitat que en el fons és coneixement tècnic, i com a tal, educable.

Però alerta, si argumentar és consubstancial a la dialèctica, la retòrica no sempre es fonamenta en l’argumentació, ans al contrari. No obstant, no es tracta de disciplines incompatibles, tot depèn de l’ús que se’n fa.

Fetes aquestes consideracions, una vegada més faig referència a La Passió d’Olesa de Montserrat, font inesgotable d’inspiració a l’hora de reflexionar i d’escriure.

Fariseu: El temps apressa, Senyor. Cal apedregar-la o no? Digueu-nos el que hem de fer: és que el pecat té disculpa?

Jesús: Qui estigui ben net de culpa, tiri la pedra el primer.

En l’àmbit de l’ecosistema polític, l’estrès mental que suposa haver de suportar la dialèctica o la retòrica d’uns i altres -enguany sobre la corrupció- no deixa de ser una experiència equivalent a les controvèrsies farisaiques en temps de Jesús de Natzaret.

Com és possible que el partit amb més imputacions i condemnes per corrupció, es permeti donar lliçons? I com és possible que els uns i els altres, davant de fets consumats, defensin el “passar pàgina” argumentant la importància del futur com si el passat i el present no existissin?

La caterva d’apoltronats i apoltronades del PP, del PSOE i demés espècimens de la fauna política, haurien de ser conseqüents i assumir les responsabilitats inherents a la seva condició. Els fariseus del segle XXI, no són altra cosa,  coneixen el significat de la paraula vergonya? Saben el que significa tenir dignitat? No es tracta de “passar pantalles”. Del seu procedir se’n desprèn un menyspreu a la ciutadania, però especialment al seu electorat, del qual es foten cada vegada més.

Juny de 2025

“L’Efecte Illa” & “L’Efecte Salvador” quatre anys després

El dia 1 de febrer de 2021, escrivia:

L’Efecte Illa és simplementun eslògan publicitari orientat a promocionar la candidatura de l’exministre de Sanitat, Salvador Illa, a les properes eleccions del 14 de febrer. D’ençà del seu nomenament per part de l’aparell del  PSC, amb el vistiplau del PSOE -condició  sine qua non- com a candidat a la presidència de la Generalitat, l’anomenat Efecte Illa -venut com a màgic-només es pot interpretar en clau de moda transitòria de conveniència, que passarà a formar part del cementiri d’eslògans electorals tant bon punt s’hagi acabat la campanya. Res més en absolut.

Tanmateix, posats a jugar amb eslògans, també es podria fer referència a l’Efecte Salvador. I per explicar-ho, metafòricament,  res més apropiat que el text de La Passió d’Olesa de Montserrat que segueix:

Saduceu: Però van passant els dies i no ve per cap camí!

Fariseu: Quan arribarà el Messies?

Pere: No arribarà… Ja és aquí!

Saduceu: Qui és aquí miserable?

Pere: El Salvador d’Israel! El Messies veritable!

Fariseu: Ens haurà plogut del cel?

Saduceu: I porta corona al front?

Fariseu: On són les seves carrosses? I els seus oficials, on són?

Saduceu: Com no ha fet tremir la terra amb els seus crits de furor?

Joan: No ha vingut en to de guerra sinó de pau i d’amor.

Fariseu: I d’on és aquest gran home? […] I dieu que és el Messies? Un visionari serà! Vaja prou! Ja ha durat massa! Prou paraules i cançons! Aquest home amb molta traça us ha fet veure visions! […]

Saduceu: Explota vostra quimera i la vostra bona fe!

Fariseu: Si és el Messies, què espera? Que demostri el seu poder!

Us imagineu un míting o un debat escenificant aquest fragment? L’audiència fliparia!

Tres dies després, la carta sortia publicada a EL PERIÓDICO.

I així hem arribat al juny de 2025, amb Salvador Illa President de la Generalitat des del 8 d’agost del 2024 i la ciutadania sense flipar… Inaudit!

I quina és la situació actual? Doncs un procés progressiu -que no progressista- d’espanyolització de Catalunya presentat com a normalització del país. Aquest és el seu poder.

I què diuen les suposades -que no reals- forces (forces?) d’esquerra? Res de res, acatament i submissió no fos cas que perdessin un status que cal mantenir inclús a costa de vendre’s la dignitat. Darrer botó de mostra: el sí (condicionat?) a l’ampliació de l’aeroport del Prat.

Per les seves obres els coneixereu… “L’Efecte Illa” realment és un “Efecte Salvador”. Però, en benefici de qui? Més clar l’aigua, oi?

Juny de 2025

Senyora Ayuso: vagi-se’n a la merda

Històricament, la fauna ibèrica ha propiciat l’aparició d’espècimens d’allò més curiosos. Passa però, que en els darrers temps n’hi ha que marquen la diferència per la seva estupidesa.

“O me lo dicen en español, o saldré”

Aquesta és la empàtica frase que ha etzibat la incommensurable Presidenta de la Comunitat de Madrid com a preludi de la Conferència de Presidents de les diferents comunitats autònomes a celebrar a Barcelona el dia 6 de juny de l’any en curs.

Una vegada més, fent gala i ostentació de la seva fatxenderia i animadversió malaltissa envers Catalunya, ja sigui per causes congènites o induïdes, s’ha posat en evidència. En qualsevol cas, no hauria de sorprendre, és més del mateix…

Doncs surti, surti i vagi-se’n a la merda!

A més de ser una ignorant -ho ha demostrat per activa i per passiva- és una estúpida a la qual, la ciutadania li importa “tres carajos segons una de les moltes expressions que conformen la riquesa de la llengua castellana, perquè l’espanyol com a llengua no existeix. Parlar de llengua espanyola és una fal·làcia d’origen polític perquè a l’Estat Espanyol de llengües només n’hi ha quatre: el castellà, el català, l’euskera i el gallec. I malgrat que li sàpiga greu, totes són oficials. Així doncs… “Ajo y agua”.

Davant d’aquest panorama i després del show orquestrat a la Comunitat Europea per la “catalana” Dolors Montserrat i els seus acòlits, tinc curiositat morbosa per saber quina és la postura del PP de Catalunya, perquè un partit que diu tenir aspiracions de govern hauria de defugir determinats posicionaments… Tanmateix el problema de fons rau en què, políticament, la coherència és inexistent perquè, per damunt de qualsevol altra consideració priven els interessos, i no precisament els de la ciutadania. Suposo que m’explico, oi?

Així doncs, repeteixo: Isabel Díaz Ayuso, atès que la seva presència és ofensiva per als catalans i les catalanes de bé, aborígens o no, no cal que vingui, no cal que ens esquitxi. A casa nostra, de merda ja en tenim prou i no ens cal importar-ne més.

Juny de 2025

“L’esprit des lois” i el triangle equilàter

Ginebra (Suissa) segle XVIII. Fou l’any 1748 -quaranta anys abans d’esclatar la Revolució Francesa- que el filòsof i assagista francès Charles Louis de Secondat, baró de la Bréda i de Montesquieu, publicà L’esprit des lois.

L’obra és un tractat de teoria política i dret comparat. En ell recrea el model polític anglès, inspirat en el germànic, on defensava el concepte de separació de poders. Així doncs, l’única possibilitat de garantir les llibertats de la ciutadania es fonamentava en la total independència dels poders legislatiu, executiu i judicial en el marc d’una monarquia constitucional com la millor garantia enfront del despotisme.

Al “Reino de España” com a conseqüència d’ideologies immobilistes, de tarannà ranci i caspós, que interpreten la Constitució a conveniència amb discursos esbiaixats, som presoners d’una situació insostenible en què tots els indicadors apunten a un canvi d’època de conseqüències imprevisibles.

És per això que proposo tres frases del baró que tal vegada tinguin la virtut de promoure una certa reflexió malgrat sigui molt demanar…

“No hi ha pitjor tirania que la que s’exerceix a l’ombra de les lleis i sota el paraigua de la justícia.”

“Una injustícia feta a l’individu és una amenaça feta a tota la societat.”

“Per tal que no es pugui abusar del poder, és necessari que el poder aturi el poder.”

En qualsevol cas, atesa la realitat que ens envolta, no es pot negar que tenir un bon sentit de l’humor és saludable i que entre altres beneficis aporta higiene mental. A partir d’aquesta premissa i tal com està el país, proposo un exercici humorístic amb l’objectiu de fer una interpretació geomètrica de la situació que estem vivint o, millor dit, patint des de fa anys.

Geomètricament es defineix el triangle equilàter com aquell triangle que té els tres angles i els tres costats iguals. En el triangle equilàter, l’ortocentre, l’incentre, el circumcentre i el baricentre coincideixen en el mateix punt, punt que equival al centre de gravetat del polígon regular esmentat. Claríssim, oi?

Des d’un punt de vista estètic se’l pot considerar com el triangle perfecte. Si a més hi posem una dosi d’imaginació, a cadascun dels tres vèrtexs hi podem situar el poder legislatiu, el poder executiu i el poder judicial respectivament; tots tres equidistants i en perfecta harmonia, és a dir, en equilibri estable.

Els altres dos triangles, l’isòsceles i l’escalè, ni geomètrica ni estèticament, es poden considerar triangles perfectes, perquè en cap dels dos casos ni es manté la igualtat dels tres angles ni la dels tres costats, de la qual cosa es dedueix que no hi ha equidistància entre els tres vèrtexs, és a dir, entre els poders legislatiu, executiu i judicial. Ergo, no es pot parlar d’harmonia i, com a conseqüència, tampoc d’equilibri estable; més aviat el contrari. També claríssim, oi?

Conclusió: Montesquieu, devia fonamentar els seus postulats sobre la separació de poders en el triangle equilàter, per tant, tenir coneixements de geometria i haver de llegir L’esperit de les lleis haurien de ser requisits imprescindibles per a qualsevol que volgués ubicar-se en un dels tres vèrtexs i desenvolupar la seva funció – legislativa, executiva o judicial –  de manera harmònica, és a dir, en equilibri estable. Òbviament, qualsevol altra opció passa pel triangle escalè o el triangle isòsceles. Claríssim del tot, oi?

Juny de 2025

Einstein tenia raó

És l’estupidesa consubstancial a la espècie humana?

Al llarg de la història han aparegut homes, també dones, que han sigut clarividents. L’emperador romà Marc Aureli (121 – 180) digué: Allò que no és útil per al rusc, no és útil per l’abella.” I Sir Winston Churchill (1874 – 1965):“El problema de la nostra època consisteix en què els seus homes no volen ser útils sinó importants.”

Davant d’aquestes dues afirmacions, i de moltes altres que seria feixuc recopilar, penso que sobra qualsevol comentari. Tanmateix, atès el nivell exhibit per descerebrats amb aspiracions d’estatista, d’analistes de via estreta i de la multitud de personatges impresentables que predominen, no és d’estranyar la gosadia de plantejar disquisicions sobre temes que, en més o menys mesura, ens afecten a tots malgrat les diferències i les distàncies que ens separen.

En qualsevol cas, segons Albert Einstein (1879 – 1955): “Hi ha dues coses infinites: l’Univers i l’estupidesa humana. I de l’Univers no n’estic segur.”

I el temps li ha donat la raó, perquè la quantitat d’estúpids que ens envolta, cada dia més i al pas que anem, pot arribar a ser incommensurable. Estúpids que, a més, tenen la potestat de prendre decisions transcendentals.

No faré un llistat dels conflictes bèl·lics i d’altra índole que s’estenen arreu del món ni de les luctuoses i nefastes conseqüències que se’n deriven, només cal fer un seguiment exhaustiu de la informació que ens arriba, que no és tota, per adonar-nos de la irracionalitat imperant, irracionalitat per acció, però també per omissió; perquè, de què serveixen els organismes internacionals si han perdut l’essència fundacional?

Davant de la barbàrie que ens envolta i de la inoperància exasperant per part de qui hauria d’assumir les responsabilitats que li són inherents pel càrrec que ocupa, s’arriba a la conclusió de què per manca de voluntat i també per covardia, la inacció és la norma. Així doncs, és de justícia reclamar i exigir que “s’abaixi la persiana de les paradetes” copades per ineptes ancorats en un sistema obsolet incapaç de resoldre cap dels molts problemes existents com a conseqüència de la seva flagrant estupidesa. D’exemples ens en sobren!

Maig de 2025

Tot recordant l’amic Andreu Avel·lí

Sota el títol Ens ha deixat una bona persona, el dia 17 d’octubre de 2020 escrivia:

“El politòleg nigerià Kalu Ndukwe Kalu deia: “Quan mors, les coses que fas per a tu mateix desapareixen, però les que fas per als altres donen forma al teu llegat”.

A Olesa de Montserrat, el dia 15 d’octubre, a l’edat de setanta tres anys, ens va deixar una bona persona, un bon home, un home bo. No tocava. Trobarem a faltar l’Andreu Avel·lí Font i Pujol, però malgrat la seva absència, el seu record serà perenne.

Honest, compromès i responsable, humil per naturalesa, tranversal en el tracte, amant de la seva terra, emprenedor, activista de l’esport i la cultura. El basquet i el teatre li donaven vida. Quants records i quantes vivències compartides!

No hi ha cap mena de dubte sobre el llegat que heretem, perquè les actituds i comportaments que el caracteritzaven, així ho acrediten. En el darrer viatge vers l’eternitat, ben segur que el seu equipatge era pesant; és per això que el pas de l’Andreu per aquest món no haurà estat en va, ha tingut sentit. Ens ha deixat materialment, però el seu esperit segueix viu.

Descansa amic, descansa en pau Andreu!”

La carta fou publicada a EL PUNT AVUI el 8 de novembre i al periòdic mensual 08640 d’Olesa de Montserrat.

El diumenge dia 11 de maig de 2025, mitjançant el suport d’onze entitats olesanes, es va presentar un petit llibre titulat L’herència més valuosa. Quina bona iniciativa! Cada text reflecteix un tarannà, una manera de ser i de fer. De com era l’Andreu, una persona entranyable de la qual només se’n pot parlar en positiu.

Em sembla de justícia aquest reconeixement públic, al qual m’adhereixo sense reserves, perquè els que el vam conèixer i alhora vam tenir l’oportunitat de treballar amb ell en diferents àmbits -teatre en el meu cas- tenim un record inesborrable de com era.

En temps de mercantilisme on gairebé tot es quantifica, l’Andreu esdevé un referent d’altruisme, i per damunt de tot, d’humanitat.

Maig de 2025