La vida es sueño

Atès que el PP comença a intuir que acusar el President Puigdemont de terrorisme no té recorregut -caldrà veure amb l’alta traïció- sembla ser que està obert a la concessió d’un possible indult segons paraules de Núñez Feijóo… Monumental sacsejada interna a nivell de partit! En qualsevol cas, no sé si han contemplat la possibilitat d’imputar-li també el delicte d’heretgia… Si fos així, i no ho descarto, estic segur que un ampli sector del clergat -aquell que no interfereix mai en qüestions polítiques- ho aplaudiria amb entusiasme  per allò de la recuperació de la croada en defensa dels valors patris i demés fal·làcies del nacional-catolicisme de trista recordança i nefastes conseqüències.

Cada dia que passa em qüestiono més la racionalitat que se li suposa a l’espècie humana. Ignoro els motius de la involució de l’intel·lecte, en qualsevol cas, puc intuir, a risc d’equivocar-me, que el fenomen es deu a causes de la més variada índole, sovint surrealistes, i a l’acumulació de despropòsits que tendeix a créixer en progressió geomètrica.

Però tornem a l’hipotètic indult… Considerant el tarannà carpetovetònic que emana d’una dreta no precisament civilitzada, ben segur que, per les afrentas sufridas, a més d’altres arguments de rancio abolengo, es voldria la imatge del President humiliat, a ser possible engrillonat i sotmès a l’escarni públic per a gaudi de la plebs.

Alerta però! Si com diu el President, “s’ha de saber tot”, està per veure quin serà el final de l’auca, perquè a la llarga, les preses de pèl a la ciutadania acaben passant factura. Ja fa massa temps que el que es diu i el que es fa  no tenen res a veure, en conseqüència, en política la credibilitat és nul·la i els mal anomenats líders, simples xarlatans de fira a la cacera de rèdits electorals.

És per això que, amb clau d’humor, m´he pres la llicència de recuperar un fragment de La vida es sueño (Pedro Calderón de la Barca, 1600-1681) on Segismundo (Carles Puigdemont) es lamenta de la seva sort:

¡Ay mísero de mí, y ay infelice!

Apurar, cielos, pretendo,

ya que me tratáis así,

qué delito cometí

contra vosotros naciendo.

Aunque si nací, ya entiendo

qué delito he cometido;

bastante causa ha tenido

vuestra justicia y rigor,

pues el delito mayor

del hombre es haber nacido.

Sólo quisiera saber

para apurar mis desvelos

—dejando a una parte, cielos,

el delito del nacer—,

¿qué más os pude ofender,

para castigarme más?

¿No nacieron los demás?

Pues si los demás nacieron,

¿qué privilegios tuvieron

que yo no gocé jamás?

I puix que gaudim de llibertat de pensament, que cadascú interpreti aquests versos i els que segueixen com li sembli bé, només faltaria… El cert però, és que són perfectament aplicables a la vergonyant situació en què es troba el President Puigdemont. Tanmateix, al tractar-se d’un muntatge teatral dels que ens tenen acostumats, caldrà veure quin és el desenllaç perquè de moment només s’han escrit el primer i el segon acte dels tres que normalment es representen.

¿Qué es la vida? Un frenesí.

¿Qué es la vida? Una ilusión,

una sombra, una ficción,

y el mayor bien es pequeño;

y toda la vida es sueño,

y los sueños, sueños son.

Un desig per acabar:

Tant de bo que els somnis segueixin sent simplement somnis i que la realitat (veritat) s’imposi amb totes les conseqüències.

Febrer de 2024

Un argumentari perenne i alhora caduc

En Botànica, els conceptes perenne i caduc són contraposats, tanmateix en l’àmbit polític la qüestió és diferent… Si hom parteix de què “la política és l’art del possible” res és d’estranyar… I si a més es té en consideració la perversió del llenguatge, que tendeix a normalitzar-se malgrat el greus riscos que això comporta, és clar que la irracionalitat s’ha instal·lat per a quedar-se. En conseqüència jo diria que “la política és també l’art de l’impossible”, perquè al cap i a la fi, quin és el límit si qualsevol estratègia es basa en el tot s’hi val?

En fer aquesta afirmació, em refereixo a les acusacions de terrorisme i traïció que s’han formulat contra l’independentisme català amb una única intenció, intenció que produeix vergonya aliena perquè no s’aguanta per enlloc i constitueix un desprestigi per a la judicatura en general malgrat tenir el convenciment de què no es tracta d’un tarannà majoritari en absolut.

Dit això, també vull fer referència a tot un argumentari, que pot qualificar-se de surrealista pel seu contingut, contingut  basat en falsedats, muntatges quimèrics i interpretacions capcioses de la llei, on la perennitat i la caducitat formen part d’un tot indissoluble. Però res ha d’estranyar, perquè aquesta manera de fer, aquest estil no és nou; de fet,  ve de lluny, tan lluny que gairebé han passat més de dos mil anys.

En Joan Povill i Adserà ens ho va deixar escrit a la seva Passió i ben mirat, pel que fa als recursos emprats, ja en aquells temps, ben poca cosa ha canviat. L’autor va posar en boca dels caps del Sanedrí una colla d’acusacions amb un únic objectiu: aconseguir una condemna. I així va ser.

Heus aquí una mostra de la reiteració d’arguments sorgits de la conveniència sectària:

  • Nosaltres l’hem acusat de sacríleg i blasfem, però davant de Pilat recordeu que no podem […] Cal que l’acusem abans d’erigir-se rei innoble, de rebel contra els romans i amotinador del poble.
  • És un subjecte poc noble que no té respecte a res.
  • A aquest home l’hem sorprès pervertint el nostre poble!
  • Ha estat aquest malfactor qui ens ha dit que no paguem el tribut que tots devem al Cèsar emperador!
  • Esvalota la ciutat i ataca la nostra Llei tot dient que és el Crist Rei!
  • Tres delictes, Ponç Pilat, tots de pena capital: sedició, atemptat contra el tresor de l’estat i suplantació reial!
  • Aquest home es pren a broma la Llei i l’autoritat!
  • Esvalota la ciutat i és un enemic de Roma!
  • Els seus delictes són grans!
  • Ataca la nostra Llei!
  • Aquest home és un malvat, un ésser blasfem i abjecte!  
  • No mereix altre respecte que el d’ésser crucificat!
  • Destrueix la nostra Llei amb les seves teories!
  • I amb falses superxeries vol fer-se proclamar rei!”
  • No pot viure entre homes bons un reu blasfem i malvist!

Des d’una òptica en clau de metàfora, tot aquest llistat d’improperis sens dubte que es pot extrapolar i aplicar a l’actualitat; també constatar quan perennes són per la seva vigència alhora que caducs per la manca de fonament.

En qualsevol cas, malgrat el final de la història, coneguda arreu, Ponç Pilat digué:

“Cometeu una injustícia que és també una atrocitat. Jo puc dir que he procurat que resplendís la justícia […] M’heu forçat a la injustícia de condemnar un innocent […] No crec en res de la vida i de res no tinc temor! Però si Ell ressuscita, què serà de tu, pretor?”

Imagino que cap dels “pretors” actuals tenen la intenció de fer-se un plantejament semblant i que, sense esperar cap mena de rectificació per part seva, persistiran en els seus postulats, repeteixo, perennes i alhora caducs. Faltaria més! Perquè malgrat no tenir temor de res -impunitat- són incapaços de reflexionar sobre la gravetat del seu procedir i de les conseqüències que, amb tota seguretat, se’n poden derivar.

Sortosament, al viure en un estat de dret, la separació de poders no contempla interferències, oi?

Febrer de 2024

Quan l’estupidesa tendeix a l’infinit

Don Narcís: Calma! Calma! És la calor, és el Sol, el “Vent de Garbí i una mica de por”, cal convenir-ho… Tanmateix, és possible que tot plegat sigui conseqüència de “l’estupidesa humana i la buidor existencial”… (Mª Aurèlia Capmany, 1918 – 1991).

Amb aquesta frase acaba l’obra, estrenada al Palau de la Música Catalana el 1965, al Teatre Romea el 1968 i versionada al TNC el 2023.

Cal remarcar que en l’àmbit local es va representar a El Casal d’Olesa de Montserrat a finals de la dècada dels seixanta -no recordo la data amb exactitud- i posteriorment el novembre de 2023 amb  una proposta diferent, en tots els aspectes, a les anteriors.

En el seu moment, de l’obra, Salvador Espriu (1913 – 1985) va dir: “Maria Aurèlia Capmany ens recorda amb una eficàcia esborronadora la permanent estupidesa humana, la nostra buidor existencial sense remei.”

Però centrem-nos en “l’estupidesa humana i la buidor existencial”…

Sempre he considerat, i segueixo pensant el mateix, que és impossible madurar i desenvolupar-se com a persona al marge de referents. Són els que aporten valors i els que ens influeixen al llarg de la nostra existència. Com és natural, aquests referents estan associats als mèrits més diversos en els seus àmbits, motiu pel qual la seva acció es pot considerar de caràcter positiu. És per això que fent un exercici retrospectiu ens podem adonar d’aquesta realitat palesa, que actua com a factor determinant perquè, amb més o menys intensitat, ens marca i conforma una manera de fer i de ser.

Tanmateix d’uns anys ençà han aparegut, i no precisament per generació espontània, uns personatges anomenats “influencers” que, al marge de qualsevol relació amb el concepte de mèrit, s’han convertit en referents de les més variades i estrafolàries activitats per a segments d’una població cada vegada més acrítica i tendent al borreguisme de masses.

És evident que en els temps que corren els referents positius escassegen, mentre que de negatius n’hi ha per a donar i per a vendre. El ventall d’espècimens és impressionant! Gairebé es pot dir que els primers estan en perill d’extinció i que se’ls hauria de declarar espècie protegida, qüestió aquesta que no sembla que interessi, ans al contrari.

Paradoxalment i vista la perversió del llenguatge que patim, darrerament, als “influencers” se’ls denomina “creadors de continguts”. I jo em pregunto: de quins continguts? Com és de suposar, la resposta es pot trobar a les xarxes i en determinats mitjans de comunicació que, darrera d’interessos estrictament comercials, utilitzen a conveniència un nivell d’estultícia que va en augment.

Sense cap mena de dubte és clar que el futur que s’albira, i que hauran d’afrontar les noves generacions, dependrà dels inputs rebuts i del nivell de conformitat que estiguin disposades a acceptar en nom d’una felicitat malentesa ocasionada per l’absència d’autèntics referents. Ras i curt: la felicitat de la ignorància.

Ai, la buidor existencial!!!

“Dues coses són infinites: l’Univers i l’estupidesa humana; i jo no estic segur sobre l’Univers.” Albert Einstein (1879 – 1955).

Gener de 2024

Va d’ineptes, ximples, maleducats i prestigi

No sé pas com començar… O potser sí… Bé, diguem que sí i punt.

Quin desastre de classe política que patim! He dit classe? Deu ser per imperatiu legal… O no… Ves a saber… Segur que per costum. Sigui pel que sigui, com anomenar la fauna que de la política n’han fet un ofici lucratiu a costa dels impostos a càrrec de la ciutadania?

Al pas que anem, i si no es produeixen canvis substancials a curt termini, aviat s’haurà de fer referència a una nova modalitat de relació de dependència entre els éssers humans: el parasitisme polític. Si bé dita relació no hauria de suposar cap novetat, també és cert que la seva persistència i creixement constitueixen un fenomen de conseqüències no pas imprevisibles per bé que els sectors interessats prefereixin ignorar.

Se’n salva algú? Al marge de contades i honroses excepcions, probablement no; així doncs, la quantitat de paràsits en l’àmbit polític hauria de ser motiu de seriosa preocupació. Si a més hi afegim les assessories i els càrrecs de confiança designats, és obvi que el parasitisme s’ha instal·lat i consolidat en totes les esferes del poder. En conseqüència, la seva potencial erradicació es presenta extremadament complicada si no s’apliquen mesures de xoc amb caràcter d’urgència.

Però el problema no acaba aquí atès el desequilibri entre els tres poders que han de regir un estat segons recull el tractat de teoria política i dret comparat, L’esprit des lois, obra escrita per Montesquieu i publicada el 1748.

Analitzem:

1. La llista d’ineptes de totes les tendències polítiques que ocupen càrrecs de responsabilitat, pel sol fet de ser militants d’un partit, sense tenir la més mínima idea del que gestionen és esgarrifosa. I el fet d’haver-se d’envoltar de càrrecs de confiança i assessors inadmissible pel dispendi econòmic que comporta.

2. Algú pot negar la quantitat de “ximples necessaris” -amb aspiracions a ocupar càrrecs i ànsies de notorietat- que es presten a ser utilitzats com a mocadors d’usar i llençar? És per això que cal distingir entre dos conceptes que no s’han de confondre: lleialtat i servilisme.

3. I què dir de les constants demostracions de mala educació sense el més mínim rubor per part de qui se suposa que representa l’electorat? La pregunta clau és si aquest electorat, que vota repetidament les mateixes opcions malgrat determinades actituds i comportaments, aprova aquest procedir donant-li suport al marge de qualsevol consideració simplement per gregarisme acrític. En cas afirmatiu, com a societat moderna que pretenem ser, tenim un problema d’extrema gravetat i de difícil solució.

4. Pel que fa als poders legislatiu, executiu i judicial, és evident que en cap cas haurien d’interferir-se, perquè de la seva acció o inacció en depèn el bon funcionament, la credibilitat i el prestigi de les institucions.

Per acabar, quatre frases amb molt missatge:

“Val més a un home tenir la boca tancada, i que els altres el creguin ximple, que obrir-la i que els altres es convencin que ho és.”

Pitàgores (570 aC – 490 aC)

“Quan el jutge s’aparta de la lletra de la llei , es converteix en legislador.”

Sir Francis Bacon (1561 – 1626)

“La política és potser l’única professió per a la qual no es considera necessària cap mena de preparació.”

Robert Louis Stevenson (1850 – 1894)

“Educació és el que la majoria rep, molts transmeten i pocs en tenen.”

Karl Kraus (1874 – 1936)

Novembre de 2023

S’imposa la reflexió i també la dimissió

Sempre he considerat que en Joan Povill i Adserà, autor de la lletra de La Passió d’Olesa de Montserrat fou un visionari i que, malgrat el pas del temps, els textos del drama sacre es poden referenciar perfectament a la realitat de la Catalunya d’avui i, per extensió, a la de la resta del país.

No obstant els canvis de tota mena esdevinguts tinc el convenciment de la seva vigència i és per aquest motiu -no és la primera vegada i tampoc serà l’última- que em permeto fer-ne ús… I he de dir, amb orgull, que per a mi constitueixen una font inesgotable d’inspiració quan escric sobre temes relacionats amb la política i en conseqüència, amb la història que les persones anem construint dia darrera dia.

Arran de llegir La matemàtica de la Història (Alexandre Deulofeu, 1903-1978), vaig tenir l’oportunitat de constatar com, en base als estudis realitzats entre el 1930 i el 1939, l’autor arribà a una conclusió sorprenent: “La teoria ens mostra com els períodes històrics segueixen un model repetitiu, cíclic, amb la mateixa cadència amb què es desenvolupen els cicles biològics. La història universal es repeteix amb una regularitat matemàtica i que, per això, es pot preveure amb força minuciositat què pot passar en el futur.”

Confesso que aquesta teoria em va captivar…

Però toquem de peus a terra. A prop de superar el primer quart del segle XXI i no precisament per atzar, vivim uns temps en què la política s’ha convertit en una mala praxi normalitzada que patim estoicament, amb resignació. I el que és pitjor: no s’albiren canvis positius, ni a curt ni a llarg termini.

On és capacitat de reacció i la força de voluntat a l’hora d’afrontar la ingent quantitat de problemes que ens afecten? Serà veritat que els catalans som mesells i caïnites? En qualsevol cas tinc els meus dubtes… Dubtes més que raonables que m’aboquen a la reflexió, a la crítica i a un inconformisme manifest.

És per això que no em puc estar de dir que, començant pels partits que sistemàticament es vanten de ser catalanistes… i més encara, també els que estan a les antípodes, considero que haurien de tenir un mínim de decència per a fer autocrítica seriosa i en molts casos, conjugar el verb dimitir. És inadmissible i no es pot tolerar que el país estigui en mans  d’incompetents que, per si encara fos poc, tenen la pretensió de considerar-se estatistes.

Otto Von Bismarck (1815-1898) digué: “El polític pensa en la pròpia elecció; l’estatista, en la propera generació.”

N’estic fins la “barretina”! Sí, i com jo moltíssima gent, de la quantitat de paràsits que viuen del sistema i que amb argumentaris inconsistents i sovint populistes, s’aprofiten de la bona fe, de la desídia i també de la ignorància d’un electorat que mostra mancances preocupants pel que fa al sentit crític i al nivell de discerniment quan se’l crida a les urnes. El fet objectiu és que, com sempre, les conseqüències que es deriven d’unes eleccions, poc o res tenen a veure amb els interessos de la ciutadania i molt amb els adeptes (aprofitats improductius) a una “partitocràcia” cada vegada més arrelada. És per aquesta distorsió institucionalitzada que aflora en mi un desig que ve de lluny: canviar la llei electoral i establir  un sistema de llistes obertes. Ben segur que la depauperada democràcia hi guanyaria.

En base a totes aquestes consideracions suggereixo que es reflexioni i s’actuï en conseqüència. Els textos que he seleccionat són prou significatius per a qui vulgui entendre…

  • “Infatuats i pomposos i amb la supèrbia d’un rei, us dieu escrupolosos observadors de la Llei; però la desfigureu amb manaments ominosos…”
  • “Cada bàndol defensava la raó i la veritat […] I vingué la gran desfeta: la discòrdia entre germans portà una carrera feta de legionaris romans. No tingueren resistència i ens imposaren la pau. I la nostra resistència s’ha tornat la d’un esclau. D’aital dissort els culpables foren els nostres passats, que amb llurs odis incurables van perdre les llibertats…”
  • “Tant com diu que no suporta la bona menja i el vi, ja veurem com es comporta quan serem a mig festí. Blasma molt de la riquesa però és que ell no te diners. És fàcil prendre escomesa contra el diner dels demés.”
  • “Qui estigui ben net de culpa tiri la pedra el primer.”
  • “El teu parlar intolerable molt prompte l’acabarem.”
  • “No ho confiem tot als altres […] Què fóra de tots nosaltres si triomfés la seva llei? Fem com sempre, doncs, temptar-lo, entrebancar-li el camí, fins que puguem acusar-lo i lliurar-lo al Sanedrí.”
  • “Sempre n’hi ha que troben noses i veuen carrers estrets…”
  • “Què voleu que us pugui dir si no teniu ulls per veure ni orelles per sentir?”
  • “Hipòcrites fariseus! Ai de vosaltres el dia que us vindran a parar els peus! Allà serà l’agonia! Guies cecs, sense esperit, guineus amb posat d’anyell, que si coleu un mosquit us espasseu un camell. Ai de vosaltres, malvats, que sou com les sepultures: pel defora emblanquinats i per dintre podridures! Serpents, raça d’escurçons, perquè sou gent corrompuda, veuran les generacions la vostra raça perduda…”
  • “Sembla que hem trobat el gos que no és fidel ni agraït. A la mirada ho té escrit: lladre, fals i ambiciós! Pensa i estigues alerta! Per si t’hi vols acollir, recorda que el Sanedrí sempre té la porta oberta!”
  • “De les coses més estranyes amb traça s’ha escorregut. No han valgut paranys ni manyes. Aquest home ens ha vençut.”
  • “Ja ho veus, Judes: tu series el salvador d’Israel!”
  • “La nostra Llei no és ingrata amb els que són… com ets tu! Una quantitat enorme per fer callar un impostor!”
  • “Com que el poble és infantil i no sap que li convé, tots nosaltres hem de ser qui l’allunyi d’aquest vil.”
  • “Mes seguint aquest exemple i fent-nos així la guerra, vols dir com ens sostindrem? El nostre poder suprem caurà destruït per terra.”
  • “Jo no vull intervenir en tot això que trameu. Sense mi ja us ho fareu!”
  • “Desvies la qüestió molt astut. Ja saps que fas…!”
  • “Condemnació! Tots vosaltres acabeu d’oir la confessió per la seva pròpia veu! Per què cap més testimoni si ell mateix s’ha fet la sort? Té l’esperit del dimoni!”
  • “La causa ja està conclusa i la sentència també. Ja no veurem gent il·lusa que el segueixi pel carrer.”
  • “Però la Llei preceptua que una sentència no val si la causa ha estat fallada de nit… Així doncs, quan sigui clar la confirmarem de dia…”
  • “Quan el Sanedrí fa un pacte no l’acostuma a trencar; i el pacte que amb tu tenia l’ha complert fins al final! Si te’n penedeixes ara, t’hi haguessis mirat abans! En fi, que no ens interessen els dubtes i escarafalls que ara et dicti la consciència. Judes, ja t’arreglaràs… I allunya’t; no ens interessa que ens vegin enraonar amb un que es ven el seu Mestre. Fes el teu camí, i en paus!
  • “I quin camí seguiria si al meu davant no en veig cap? Si em tanquen totes les portes les monedes que m’han dat?”
  • “I aquelles grapes impies l’han lligat com a un malvat i entre crits i flastomies se l’han  endut a ciutat.”
  • “Perquè si un gos, que no pensa, coneix l’amo que li han dat i en tot moment el defensa, què sóc jo que l’he negat? […] Perdó! No em barreu la porta! Feu tots de mi el que vulgueu! Que encara que sigui forta la pena que m’imposeu, no hi haurà pena tan dura ni càstig tan feridor com l’angoixa que em tortura d’haver negat el senyor!”
  • “Nosaltres l’hem acusat de sacríleg i blasfem, però davant de Pilat recordeu que no podem […] Cal que l’acusem abans d’erigir-se rei innoble, de rebel contra els romans i amotinador del poble.”
  • “Jo no trobo causa en ell! Imposeu-li, si voleu, sancions, càstigs morals, els quaranta assots legals, però no el que preteneu!
  • “No t’hauríem molestat per un càstig tan lleuger! Tot això ho podríem fer legítimament, Pilat! […] Aquest home es pren a broma la Llei i l’autoritat! Esvalota la ciutat i és un enemic de Roma! Els seus delictes són grans!”
  • “Retorneu-lo a Ponç Pilat! Mes com tota burla és poca, que hi vagi com li pertoca a la seva majestat! Les grans personalitats han de tractar-se com cal… Poseu-li el mantell reial de les grans solemnitats! Les riqueses ha de dur-les aquell a qui escaiguin més. Passegeu-lo pels carrers convertit en rei de burles!”
  • “Com puc torçar la justícia condemnant un innocent, si és per odi i per malícia que l’acusa aquesta gent?”
  • “Veieu que l’heu acusat d’una manera resolta com un home que ha excitat tot el poble a la revolta […] Per tant, el castigaré per donar-vos compliment, i després el deixaré que marxi ben lliurement.”
  • “Aquest home és un malvat, un ésser blasfem i abjecte! […] Destrueix la nostra Llei amb les seves teories!”
  • “Jo tinc el convenciment que aquest home és innocent de tot el que l’acuseu. Per un cas d’odi i malícia tan manifest, un romà no pot deixar-se portar cap al crim o la injustícia. Que suri la lleialtat damunt els baixos instints, perquè jo, savis rabins, el deixaré en llibertat!”
  • “No puc condemnar aquest reu. Cap culpa no és provada.”
  • “Finalment ha claudicat! Qui ha vençut l’obstinació del nostre governador ha estat la legalitat.”
  • “Ara, amb el rètol clavat, li dona una jerarquia que el farà més important entre la gent que el seguia i entre molts altres també, que la ignorància supina té un lloc a cada carrer.”
  • “No és molta més valentia que el venjar-se, dominar els baixos instints que ens mouen el cor, el seny i la mà?”
  • “Ja és hora que d’aquest poble tan cruel i rancorós surti un accent de noblesa que mostri compassió…”
  • “Si tu haguessis vist la ràbia amb què tots l’han acusat, tot i sabent sa innocència també hauries claudicat.”
  • “Si tu obraves amb justícia no podies sucumbir! Ets covard i ets egoista! Solament penses en tu, i la teva egolatria t’ha tornat cruel i dur.”
  • “A mi no hem poden convèncer les vostres pobres raons […] Un poder que us confonia perquè era ple de raó; que us feia perdre el prestigi davant de la nació perquè tothom l’aclamava…”

Agost de 2023

Decàleg “corrector” de la farsa del sector musical

Divendres dia 14 de juliol. Com cada matí, faig una ullada a diversos diaris. A  El Nacional.cat un article em crida l’atenció: Decàleg de la farsa del sector musical (Yeray S. Iborra). Llegeixo amb atenció… Quin plaer poder comprovar que encara hi ha periodistes que diuen les coses pel seu nom i de forma contundent. Felicito l’autor mentalment… Magnífic article!

Reflexiono sobre el contingut… Hi estic completament d’acord. I m’animo a escriure… Vagi per endavant, que no tinc cap problema per a manifestar que vivim en un país cada dia més acrític on la tendència al “borreguisme” tendeix a l’infinit, n’estic convençut. La prova és que no es qüestiona la realitat, gairebé virtual, que es pinta i que dista moltíssim dels esdeveniments que es van succeint a diari. Però bé, en qualsevol cas, aquesta qüestió seria motiu d’un altre debat… Avui es tracta del sector musical.

Així doncs, se m’acut proposar un decàleg que contraresti la farsa del sector musical denunciada per en Yeray S. Iborra i que es podria fer extensible al món de la cultura en general.

El tema en si es prou complex, perquè els interessos creats, consolidats i gestionats, massa sovint, per la incompetència, tenen el terreny abonat des de fa molt temps i no s’albiren canvis substancials a curt termini i, el que és pitjor, tampoc en el futur. Tanmateix, considero que amb seny i voluntat es poden resoldre molts problemes que a priori pot semblar que no tenen solució. I és aquí on rau el quid de la qüestió.

En base a totes aquestes consideracions, heus aquí les meves propostes:

  • Educar el gust per la bona música amb independència del tipus i estil.
  • Valorar la música en viu.
  • Professionalitzar el sector musical.
  • Dignificar la professió de músic.
  • Potenciar el talent.
  • Requerir que els anomenats gestors musicals públics o privats  estiguin al marge de qualsevol vinculació política que condicioni la seva gestió.
  • Regular el sistema de subvencions per tal que siguin equitatives i s’atorguin en base a criteris de qualitat.
  • Revisar en profunditat i modificar les normatives obsoletes que limiten les possibilitats d’escoltar música en viu en determinats tipus de locals.
  • Replantejar els macroconcerts i festivals en tots els aspectes.
  • Diferenciar els espectacles basats en música pregravada, i parafernàlies visuals diverses dels concerts on l’única protagonista és la música.

En llegir aquest article és possible que hom trobi el decàleg molt exigent, o just el contrari, ho assumeixo. De fet, cadascun d’aquests punts és susceptible de ser debatut en profunditat, però sense perdre de vista que tots ells formen part d’un objectiu: posar en valor una parcel·la fonamental de la cultura.

Per aquest motiu em permeto recordar que la cultura, deficitària en molts casos, no és un negoci malgrat la mala pràctica de comercialització portada a terme sense escrúpols per part de personatges de tota mena i condició.

Resumint, la normalització de qualsevol sector urgeix de mesures dràstiques quan els excessos o les mancances fan paleses injustícies flagrants.

Juliol de 2023

Romance de Carrizosa (aplicable a Inés Arrimadas per allò de la paritat)

El resultat electoral del 14 de febrer confirma, com era de suposar, el desastre que ha experimentat Ciudadanos, una formació política la finalitat de la qual no ha estat altra que sembrar l’odi i la malvestat des de la seva fundació. Pel bé del país, malgrat les fugides a altres ecosistemes semblants o pitjors, tant de bo arribi el dia de la seva desaparició definitiva d’aquest gran muntatge teatral que és el món de la política.

En qualsevol cas, no em puc estar de retre un petit homenatge, en clau de metàfora, a un individu que personifica tot allò que hauria de ser motiu de rebuig en qualsevol àmbit  de la societat. Amb aquest objectiu, m’he permès fer una adaptació del conegut Romance de Don Rodrigo.

Diu així:

Las huestes de Carrizosa

desmayaban y huían

cuando tras las elecciones

sus adversarios vencían

Carlos deja su escaño

y del Parlament salía;

solo va el desventurado que

no lleva compañía;

camina por donde quiere

que no le estorba la vía.

El líder va tan desmayado

que sentido no tenía;

muerto va de sed y hambre

que de verle era mancilla,

iba tan sonrojado

que una brasa parecía.

Las armas lleva abolladas

que eran de gran pedrería

la espada lleva hecha sierra

de los golpes que tenía;

el almete abollado

en la cabeza se le hundía;

la cara lleva hinchada

del bochorno que sufría.

Subióse encima de un cerro

el más alto que veía:

desde allí mira su gente

cómo iba de vencida;

de allí mira sus banderas

y estandartes que tendía,

cómo están todos pisados

que la tierra los cubría.

Mira por sus lameculos

que ninguno parecía;

mira el campo lleno de lágrimas

que como arroyos corrían.

El triste, de ver aquesto,

gran mancilla en sí tenía:

llorando de los sus ojos

de esta manera decía:

Ayer era portavoz

hoy no lo soy de una villa;

ayer villas y castillos,

hoy ninguno poseía;

ayer tenía criados,

hoy ninguno me servía;

hoy no tengo una almena

que pueda decir que es mía.

¡Desdichada fue la hora

desdichado fue aquel día

en que nací y heredé

la tan grande señoría,

pues lo había de perder

todo junto en un día!

¡Oh, Alberto! ¿Por qué no vienes

y llevas esta alma mía

de aqueste cuerpo mezquino,

pues se te agradecería?

Febrer de 2021

Los tercios de Felipe IV

Era diumenge, 19 d’abril de 2020. Com cada dia, començava la jornada de confinament donant un cop d’ull a la premsa digital…

Aquesta fotografia publicada a El Nacional.cat em crida l’atenció, però no em sorprèn. De fet, amb un canvi de vestuari, es pot considerar ben actual. Me’n vaig a esmorzar…

Explicaré el motiu d’aquesta percepció, però abans, potser paga la pena recordar breument que eren els tercios  i que van representar a la seva època, en especial, els Tercios de Flandes.

Un tercio era una unidad militar del ejército español durante la época de la Casa de Austria. Los tercios fueron famosos por su resistencia en el campo de batalla formando la élite de las unidades militares disponibles para los reyes de la Monarquía Hispánica  de la época. Los tercios fueron la pieza esencial de la hegemonía terrestre, y en ocasiones también marítima del Imperio español. El tercio es considerado el renacimiento de la infantería en el campo de batalla, comparable a las legiones romanas o las falanges de hoplitas macedónicas.

Los tercios españoles fueron el primer ejército moderno europeo, entendiendo como tal un ejército formado por voluntarios profesionales, en lugar de las levas para una campaña y la contratación de mercenarios usadas típicamente en otros países europeos. El cuidado que se ponía en mantener en las unidades un alto número de “viejos soldados” (veteranos) y su formación profesional, junto a la particular personalidad que le imprimieron los hidalgos de la baja nobleza que los nutrieron, fueron la base de que fueran la mejor infantería durante siglo y medio. Además, fueron los primeros en mezclar de forma eficiente las picas y las armas de fuego (arcabuces).

[…]

El Ejército de Flandes era el nombre con que se conocía  al ejército organizado por la rama española de la dinastía de los Habsburgo (la Casa de Austria) en los territorios de los Países Bajos Españoles, a partir de 1516 y que se utilizó para la defensa de la soberanía de la Monarquía Hispánica sobre las diecisiete provincias que componían los Países Bajos hasta 1713, fecha en la que, debido a las cláusulas pactadas en el Tratado de Utrecht que puso fin a la Guerra de Sucesión Española.”

Però centrem-nos en la imatge:

Sota un cel gris, a primer terme i obrint el pas de la comitiva, un frare portant una creu i una espasa cenyida al cinturó. Darrera d’ell, dos soldats mostrant la pintura d’una imatge aparentment religiosa. Marcant el pas de la tropa, un timbaler seguit d’un alferes amb el pendó, els soldats i, al costat, un oficial a cavall. A una banda de l’enfangat camí, un soldat agenollat fent el senyal de la creu enmig de cadàvers; a l’altra banda, un altre soldat amb la mateixa actitud i,  a segon terme, un tercer que contempla el seguici. Al fons, senyals de devastació. La pintura retrata perfectament la victòria dels espanyols.

Si es té en consideració el catolicisme a ultrança de l’Espanya de l’època, no es d’estranyar la presència d’un frare amb una creu i una espasa; pot representar perfectament un “croat” transportat al segle XVII. Pel que fa a la imatge que porten els dos soldats -possiblement mariana-, recordar que malgrat estar al segle XXI, els cossos i forces de seguretat de l’Estat, segueixen mantenint la tradició d’estar sota l’advocació d’algun sant, santa o verge. Dit això, i en el marc d’un anecdotari militar-religiós més aviat curiós, voldria recordar que en ocasions s’ha arribat a l’extrem de condecorar imatges tot i que oficialment, l’Estat Espanyol és aconfessional. I què dir de l’espectacle quaresmal protagonitzat per la Legión -força militar inspirada en los tercios– desfilant amb el Crist de l’agonia tot cantant Soy el novio de la muerte?

Ben mirat, podem concloure que la “creu i l’espasa” segueixen guardant una relació que ve de lluny. Es tracta d’una concepció pròpia de mentalitats que han considerat, i consideren, que el binomi “política i religió”, formen un tot indissoluble amb la complicitat de les forces armades.

Juliol de 2020