Abans d’entrar en matèria considero imprescindible clarificar un parell de conceptes per tal de no caure en el parany de fer interpretacions que no responen a la realitat, perquè servir-se de la dialèctica o de retòrica no és ben bé el mateix malgrat l’ús, massa sovint interessat, que se’n fa.

La política, especialment la “nova manera” de fer política és terreny abonat per a fer-ne mala praxis… D’impresentables de totes les tendències i de gurus qualificats d’assessors a l’ombra anem sobrats; tanmateix  en aquesta, com en moltes altres qüestions, és d’esperar que el temps situï a cadascú on li correspon amb les conseqüències que això hauria de comportar en un estat de dret.

Dit això:

a/ La dialèctica és una activitat intel·lectual mitjançant la qual hom pretén convèncer a un altre emprant el diàleg i el debat sobre els propis posicionaments filosòfics.

b/ La retòrica, oratòria o eloqüència és la tècnica de la persuasió mitjançant l’ús de la paraula.

c/ Cal remarcar la diferència entre el fet de convèncer i el de persuadir.

En qualsevol cas tant la dialèctica com la retòrica tenen la consideració d’art, perquè en ambdós casos la qüestió rau en estar en possessió d’una habilitat que en el fons és coneixement tècnic, i com a tal, educable.

Però alerta, si argumentar és consubstancial a la dialèctica, la retòrica no sempre es fonamenta en l’argumentació, ans al contrari. No obstant, no es tracta de disciplines incompatibles, tot depèn de l’ús que se’n fa.

Fetes aquestes consideracions, una vegada més faig referència a La Passió d’Olesa de Montserrat, font inesgotable d’inspiració a l’hora de reflexionar i d’escriure.

Fariseu: El temps apressa, Senyor. Cal apedregar-la o no? Digueu-nos el que hem de fer: és que el pecat té disculpa?

Jesús: Qui estigui ben net de culpa, tiri la pedra el primer.

En l’àmbit de l’ecosistema polític, l’estrès mental que suposa haver de suportar la dialèctica o la retòrica d’uns i altres -enguany sobre la corrupció- no deixa de ser una experiència equivalent a les controvèrsies farisaiques en temps de Jesús de Natzaret.

Com és possible que el partit amb més imputacions i condemnes per corrupció, es permeti donar lliçons? I com és possible que els uns i els altres, davant de fets consumats, defensin el “passar pàgina” argumentant la importància del futur com si el passat i el present no existissin?

La caterva d’apoltronats i apoltronades del PP, del PSOE i demés espècimens de la fauna política, haurien de ser conseqüents i assumir les responsabilitats inherents a la seva condició. Els fariseus del segle XXI, no són altra cosa,  coneixen el significat de la paraula vergonya? Saben el que significa tenir dignitat? No es tracta de “passar pantalles”. Del seu procedir se’n desprèn un menyspreu a la ciutadania, però especialment al seu electorat, del qual es foten cada vegada més.

Juny de 2025

El dia 1 de febrer de 2021, escrivia:

L’Efecte Illa és simplementun eslògan publicitari orientat a promocionar la candidatura de l’exministre de Sanitat, Salvador Illa, a les properes eleccions del 14 de febrer. D’ençà del seu nomenament per part de l’aparell del  PSC, amb el vistiplau del PSOE -condició  sine qua non- com a candidat a la presidència de la Generalitat, l’anomenat Efecte Illa -venut com a màgic-només es pot interpretar en clau de moda transitòria de conveniència, que passarà a formar part del cementiri d’eslògans electorals tant bon punt s’hagi acabat la campanya. Res més en absolut.

Tanmateix, posats a jugar amb eslògans, també es podria fer referència a l’Efecte Salvador. I per explicar-ho, metafòricament,  res més apropiat que el text de La Passió d’Olesa de Montserrat que segueix:

Saduceu: Però van passant els dies i no ve per cap camí!

Fariseu: Quan arribarà el Messies?

Pere: No arribarà… Ja és aquí!

Saduceu: Qui és aquí miserable?

Pere: El Salvador d’Israel! El Messies veritable!

Fariseu: Ens haurà plogut del cel?

Saduceu: I porta corona al front?

Fariseu: On són les seves carrosses? I els seus oficials, on són?

Saduceu: Com no ha fet tremir la terra amb els seus crits de furor?

Joan: No ha vingut en to de guerra sinó de pau i d’amor.

Fariseu: I d’on és aquest gran home? […] I dieu que és el Messies? Un visionari serà! Vaja prou! Ja ha durat massa! Prou paraules i cançons! Aquest home amb molta traça us ha fet veure visions! […]

Saduceu: Explota vostra quimera i la vostra bona fe!

Fariseu: Si és el Messies, què espera? Que demostri el seu poder!

Us imagineu un míting o un debat escenificant aquest fragment? L’audiència fliparia!

Tres dies després, la carta sortia publicada a EL PERIÓDICO.

I així hem arribat al juny de 2025, amb Salvador Illa President de la Generalitat des del 8 d’agost del 2024 i la ciutadania sense flipar… Inaudit!

I quina és la situació actual? Doncs un procés progressiu -que no progressista- d’espanyolització de Catalunya presentat com a normalització del país. Aquest és el seu poder.

I què diuen les suposades -que no reals- forces (forces?) d’esquerra? Res de res, acatament i submissió no fos cas que perdessin un status que cal mantenir inclús a costa de vendre’s la dignitat. Darrer botó de mostra: el sí (condicionat?) a l’ampliació de l’aeroport del Prat.

Per les seves obres els coneixereu… “L’Efecte Illa” realment és un “Efecte Salvador”. Però, en benefici de qui? Més clar l’aigua, oi?

Juny de 2025

Històricament, la fauna ibèrica ha propiciat l’aparició d’espècimens d’allò més curiosos. Passa però, que en els darrers temps n’hi ha que marquen la diferència per la seva estupidesa.

“O me lo dicen en español, o saldré”

Aquesta és la empàtica frase que ha etzibat la incommensurable Presidenta de la Comunitat de Madrid com a preludi de la Conferència de Presidents de les diferents comunitats autònomes a celebrar a Barcelona el dia 6 de juny de l’any en curs.

Una vegada més, fent gala i ostentació de la seva fatxenderia i animadversió malaltissa envers Catalunya, ja sigui per causes congènites o induïdes, s’ha posat en evidència. En qualsevol cas, no hauria de sorprendre, és més del mateix…

Doncs surti, surti i vagi-se’n a la merda!

A més de ser una ignorant -ho ha demostrat per activa i per passiva- és una estúpida a la qual, la ciutadania li importa “tres carajos” segons una de les moltes expressions que conformen la riquesa de la llengua castellana, perquè l’espanyol com a llengua no existeix. Parlar de llengua espanyola és una fal·làcia d’origen polític perquè a l’Estat Espanyol de llengües només n’hi ha quatre: el castellà, el català, l’euskera i el gallec. I malgrat que li sàpiga greu, totes són oficials. Així doncs… “Ajo y agua”.

Davant d’aquest panorama i després del show orquestrat a la Comunitat Europea per la “catalana” Dolors Montserrat i els seus acòlits, tinc curiositat morbosa per saber quina és la postura del PP de Catalunya, perquè un partit que diu tenir aspiracions de govern hauria de defugir determinats posicionaments… Tanmateix el problema de fons rau en què, políticament, la coherència és inexistent perquè, per damunt de qualsevol altra consideració priven els interessos, i no precisament els de la ciutadania. Suposo que m’explico, oi?

Així doncs, repeteixo: Isabel Díaz Ayuso, atès que la seva presència és ofensiva per als catalans i les catalanes de bé, aborígens o no, no cal que vingui, no cal que ens esquitxi. A casa nostra, de merda ja en tenim prou i no ens cal importar-ne més.

Juny de 2025

Ginebra (Suissa) segle XVIII. Fou l’any 1748 -quaranta anys abans d’esclatar la Revolució Francesa- que el filòsof i assagista francès Charles Louis de Secondat, baró de la Bréda i de Montesquieu, publicà L’esprit des lois.

L’obra és un tractat de teoria política i dret comparat. En ell recrea el model polític anglès, inspirat en el germànic, on defensava el concepte de separació de poders. Així doncs, l’única possibilitat de garantir les llibertats de la ciutadania es fonamentava en la total independència dels poders legislatiu, executiu i judicial en el marc d’una monarquia constitucional com la millor garantia enfront del despotisme.

Al “Reino de España” com a conseqüència d’ideologies immobilistes, de tarannà ranci i caspós, que interpreten la Constitució a conveniència amb discursos esbiaixats, som presoners d’una situació insostenible en què tots els indicadors apunten a un canvi d’època de conseqüències imprevisibles.

És per això que proposo tres frases del baró que tal vegada tinguin la virtut de promoure una certa reflexió malgrat sigui molt demanar…

“No hi ha pitjor tirania que la que s’exerceix a l’ombra de les lleis i sota el paraigua de la justícia.”

“Una injustícia feta a l’individu és una amenaça feta a tota la societat.”

“Per tal que no es pugui abusar del poder, és necessari que el poder aturi el poder.”

En qualsevol cas, atesa la realitat que ens envolta, no es pot negar que tenir un bon sentit de l’humor és saludable i que entre altres beneficis aporta higiene mental. A partir d’aquesta premissa i tal com està el país, proposo un exercici humorístic amb l’objectiu de fer una interpretació geomètrica de la situació que estem vivint o, millor dit, patint des de fa anys.

Geomètricament es defineix el triangle equilàter com aquell triangle que té els tres angles i els tres costats iguals. En el triangle equilàter, l’ortocentre, l’incentre, el circumcentre i el baricentre coincideixen en el mateix punt, punt que equival al centre de gravetat del polígon regular esmentat. Claríssim, oi?

Des d’un punt de vista estètic se’l pot considerar com el triangle perfecte. Si a més hi posem una dosi d’imaginació, a cadascun dels tres vèrtexs hi podem situar el poder legislatiu, el poder executiu i el poder judicial respectivament; tots tres equidistants i en perfecta harmonia, és a dir, en equilibri estable.

Els altres dos triangles, l’isòsceles i l’escalè, ni geomètrica ni estèticament, es poden considerar triangles perfectes, perquè en cap dels dos casos ni es manté la igualtat dels tres angles ni la dels tres costats, de la qual cosa es dedueix que no hi ha equidistància entre els tres vèrtexs, és a dir, entre els poders legislatiu, executiu i judicial. Ergo, no es pot parlar d’harmonia i, com a conseqüència, tampoc d’equilibri estable; més aviat el contrari. També claríssim, oi?

Conclusió: Montesquieu, devia fonamentar els seus postulats sobre la separació de poders en el triangle equilàter, per tant, tenir coneixements de geometria i haver de llegir L’esperit de les lleis haurien de ser requisits imprescindibles per a qualsevol que volgués ubicar-se en un dels tres vèrtexs i desenvolupar la seva funció – legislativa, executiva o judicial –  de manera harmònica, és a dir, en equilibri estable. Òbviament, qualsevol altra opció passa pel triangle escalè o el triangle isòsceles. Claríssim del tot, oi?

Juny de 2025

És l’estupidesa consubstancial a la espècie humana?

Al llarg de la història han aparegut homes, també dones, que han sigut clarividents. L’emperador romà Marc Aureli (121 – 180) digué: “Allò que no és útil per al rusc, no és útil per l’abella.” I Sir Winston Churchill (1874 – 1965):“El problema de la nostra època consisteix en què els seus homes no volen ser útils sinó importants.”

Davant d’aquestes dues afirmacions, i de moltes altres que seria feixuc recopilar, penso que sobra qualsevol comentari. Tanmateix, atès el nivell exhibit per descerebrats amb aspiracions d’estatista, d’analistes de via estreta i de la multitud de personatges impresentables que predominen, no és d’estranyar la gosadia de plantejar disquisicions sobre temes que, en més o menys mesura, ens afecten a tots malgrat les diferències i les distàncies que ens separen.

En qualsevol cas, segons Albert Einstein (1879 – 1955): “Hi ha dues coses infinites: l’Univers i l’estupidesa humana. I de l’Univers no n’estic segur.”

I el temps li ha donat la raó, perquè la quantitat d’estúpids que ens envolta, cada dia més i al pas que anem, pot arribar a ser incommensurable. Estúpids que, a més, tenen la potestat de prendre decisions transcendentals.

No faré un llistat dels conflictes bèl·lics i d’altra índole que s’estenen arreu del món ni de les luctuoses i nefastes conseqüències que se’n deriven, només cal fer un seguiment exhaustiu de la informació que ens arriba, que no és tota, per adonar-nos de la irracionalitat imperant, irracionalitat per acció, però també per omissió; perquè, de què serveixen els organismes internacionals si han perdut l’essència fundacional?

Davant de la barbàrie que ens envolta i de la inoperància exasperant per part de qui hauria d’assumir les responsabilitats que li són inherents pel càrrec que ocupa, s’arriba a la conclusió de què per manca de voluntat i també per covardia, la inacció és la norma. Així doncs, és de justícia reclamar i exigir que “s’abaixi la persiana de les paradetes” copades per ineptes ancorats en un sistema obsolet incapaç de resoldre cap dels molts problemes existents com a conseqüència de la seva flagrant estupidesa. D’exemples ens en sobren!

Maig de 2025

Sota el títol Ens ha deixat una bona persona, el dia 17 d’octubre de 2020 escrivia:

“El politòleg nigerià Kalu Ndukwe Kalu deia: “Quan mors, les coses que fas per a tu mateix desapareixen, però les que fas per als altres donen forma al teu llegat”.

A Olesa de Montserrat, el dia 15 d’octubre, a l’edat de setanta tres anys, ens va deixar una bona persona, un bon home, un home bo. No tocava. Trobarem a faltar l’Andreu Avel·lí Font i Pujol, però malgrat la seva absència, el seu record serà perenne.

Honest, compromès i responsable, humil per naturalesa, tranversal en el tracte, amant de la seva terra, emprenedor, activista de l’esport i la cultura. El basquet i el teatre li donaven vida. Quants records i quantes vivències compartides!

No hi ha cap mena de dubte sobre el llegat que heretem, perquè les actituds i comportaments que el caracteritzaven, així ho acrediten. En el darrer viatge vers l’eternitat, ben segur que el seu equipatge era pesant; és per això que el pas de l’Andreu per aquest món no haurà estat en va, ha tingut sentit. Ens ha deixat materialment, però el seu esperit segueix viu.

Descansa amic, descansa en pau Andreu!”

La carta fou publicada a EL PUNT AVUI el 8 de novembre i al periòdic mensual 08640 d’Olesa de Montserrat.

El diumenge dia 11 de maig de 2025, mitjançant el suport d’onze entitats olesanes, es va presentar un petit llibre titulat L’herència més valuosa. Quina bona iniciativa! Cada text reflecteix un tarannà, una manera de ser i de fer. De com era l’Andreu, una persona entranyable de la qual només se’n pot parlar en positiu.

Em sembla de justícia aquest reconeixement públic, al qual m’adhereixo sense reserves, perquè els que el vam conèixer i alhora vam tenir l’oportunitat de treballar amb ell en diferents àmbits -teatre en el meu cas- tenim un record inesborrable de com era.

En temps de mercantilisme on gairebé tot es quantifica, l’Andreu esdevé un referent d’altruisme, i per damunt de tot, d’humanitat.

Maig de 2025

“Les diferents civilitzacions es van succeint de forma cíclica, talment com passa als cicles biològics…” Això escrivia Alexandre Deulofeu i Torres (1903-1978) al seu llibre La Matemàtica de la Història.

Segons afirmacions de l’autor després d’estudis exhaustius, tots els períodes històrics passen per quatre fases: la federal, l’absolutista, la conservadora i la de decadència i desintegració. Aquesta successió es produïa de forma repetitiva i cíclica, així doncs, la conclusió a la qual va arribar fou que en base a la regularitat matemàtica existia la possibilitat de predir que podia succeir en el futur.

Posaré dos exemples prou significatius considerant el procés evolutiu experimentat des del punt de vista cronològic: Grècia i Roma com a fonaments de la nostra civilització. I em permeto suggerir la recerca d’informació exhaustiva, bona pràctica que desmuntarà conceptes falsos preconcebuts, esvairà possibles dubtes i el més important de tot, ampliarà coneixements que, com a ciutadans, cal tenir clars quan es tracta de posicionar-se.

GRÈCIA

Període  Prehel·lenic i Edat Fosca (abans del 800 aC)

Civilització Minoica a Creta

Civilització Micènica a la Grècia continental

Invasions dòriques

Època Arcaica (800 – 500 aC)

Ressorgiment de la cultura i el comerç

Primers Jocs Olimpics

L’Època d’Homer

Desenvolupament de la Polis o ciutat-estat grega

Època Clàssica (500 – 323 aC)

Batalla de Marató: Atenes venç Pèrsia

Batalles de Termòpiles i Salamina: Grècia resisteix la segona invasió persa

Edat d’Or d’Atenes amb Pèricles: Auge de la democràcia

Guerra del Peloponès entre Atenes i Esparta: Decadència de la supremacia d’Atenes

Execució de Sòcrates: Moment crucial en la filosofia occidental

Conquestes d’Alexandre el Gran: Expansió de l’Hel·lenisme

Període Hel·lenístic (323 – 30 aC)

Mort d’Alexandre el Gran: Inici del període hel·lenístic i fragmentació del seu imperi

Fundació de la dinastia Ptolemaica a Egipte per Ptolemeu I

Batalla de Corupedio: Última batalla de los diàdocs, els successors d’Alexandre el Gran

Conquesta romana de Grècia: Grècia es converteix en província del creixent Imperi Rom

Mort de Cleòpatra VII i final de la dinastia Ptolemaica: Egipte es converteix en província romana, marcant el final del període hel·lenístic

ROMA

Monarquia (753 – 509 aC)

Fundació de Roma per Ròmul i Rem

Regnat de Tarquini el Superb, últim rei romà

República (509 – 27 aC)

Primers cònsols i primers senadors. Primer setge etrusc

Creació del càrrec de Pontífex màxim. Segon setge etrusc

Creació dels càrrecs de dictador romà i mestre de cavalleria 

Creació del càrrec de qüestor

Substitució del càrrec de cònsol pel de tribú i creació del càrrec de censor

Anys d’anarquia: no s’elegeix cap magistrat

Derrota de l’exercit romà a la batalla de l’Àl·lia per parts dels gals i saqueig de Roma

Elecció del primer dictador

Guerres samnites

Primera Guerra Púnica

Derrota dels gals a la batalla de Telamó

Segona Guerra Púnica

Guerres macedòniques

Tercera Guerra Púnica

Conflictes socials i militars

Primer Triumvirat: Juli Cèsar, Pompeu i Cras

Segon Triumvirat: Octavi, Marc Antoni i Lèpid

Imperi (27 aC – 476 dC) 

Final de la República Romana i inici de l’Imperi Romà: Octavi s’anomena Cèsar August i es converteix en únic governant de Roma

Dinasties del Principat: Julioclàudia, Flàvia, Antonina i Severa

Crisi del segle III: Anarquia militar, Imperi de les Gàl·lies i Emperadors il·liris

Dinasties del Dominat: La Tetrarquia i Valentiniana

Imperi independent de Britània

Imperi Romà tardà: Teodosiana

Divisió de l’Imperi Romà: Teodosi 

Imperi Occidental 

Imperi Romà Oriental 

Caiguda de l’Imperi Romà d’Occident

Caiguda definitiva de l’Imperi Romà d’Orient        

Òbviament és clar que, a més de Grècia i Roma, se’n podrien afegir d’altres que confirmarien les afirmacions de l’autor: l’Imperi Carolingi, l’Imperi Espanyol, l’Imperi Rus, l’Imperi Napoleònic, l’Imperi Prusià, l’Imperi Austrohongarès, l’Imperi Britànic i l’Imperi Colonial Francès com exemples més representatius. En el marc d’aspiracions imperials, la Itàlia “feixista” i de l’Alemanya “nazi”, malgrat  les infinites calamitats ocasionades -paga la pena tenir memòria històrica- van tenir una resposta que, sortosament, va impedir la seva consolidació.

Així doncs, si hom té a l’abast la possibilitat de predir matemàticament i la construcció d’un món millor és factible, com s’entén que no s’intenti evitar recaure en els errors del passat? Conformisme, manca de voluntat, incompetència… O simplement és una qüestió “d’estupidesa humana i buidor existencial” tal com va escriure  Maria Aurèlia Capmany (1918-1991) al final de Vent de garbí i una mica de por (1968).

En conseqüència, des d’una òptica realista, segons aquesta teoria i vist el panorama a nivell  mundial, cal preparar-se per tal d’afrontar el canvi de cicle que s’albira, perquè és evident que estem vivint temps de crisis profundes en tots els àmbits: decadència i desintegració d’un període que és imprescindible superar.                                        

Maig de 2025

“El món recompensa primer les aparences de mèrit que el mèrit en si mateix.”

Qui va escriure aquesta frase fou l’aristòcrata, militar i escriptor François de la Rochefoucauld (1613-1680), autor de Réflexions ou sentences et màximes morales.

A partir d’aquesta afirmació vull deixar molt clar que entenc el mèrit com aquella conseqüència de caràcter positiu que es deriva d’una activitat desenvolupada en un àmbit determinat. Així doncs, el  mèrit no es pot vincular de cap manera amb l’aparença perquè ambdós conceptes són incompatibles per no dir antagònics.

Dit això em vull centrar en la Creu de Sant Jordi, definida com una distinció de la Generalitat de Catalunya creada a partir del Decret 457/1981 de 18 de desembreamb la finalitat de «distingir les persones naturals o jurídiques que, pels seus mèrits, hagin prestat serveis destacats a Catalunya en la defensa de la seva identitat o, més generalment, en el pla cívic i cultural».

Ignoro els criteris, suposadament actualitzats, que determinen el mereixement del guardó; en qualsevol cas, el que tinc molt clar és que han d’estar vinculats amb els valors que emanen de la catalanitat, perquè si no fos així, el seu valor quedaria totalment desvirtuat al derivar en un desprestigi per a la Generalitat com institució.

Si ja és més que discutible la quantitat de premis que es concedeixen a cada edició, molt més ho és veure com determinats personatges en són destinataris. De casos atípics guardonats des del principi se’n podria parlar àmpliament… Tanmateix si que paga la pena fer referència al 2024, any en què la senyora Àngels Barceló fou distingida amb la Creu de Sant Jordi. En base a mèrits de catalanitat? I enguany, sembla ser que la senyora Loles León també ho serà. També pels mèrits contrets en aquesta matèria?

Una institució que pretén generar prestigi ha d’entendre que aconseguir aquest objectiu només és possible mitjançant la credibilitat, és a dir, la coherència en el seu procedir. Si la Creu de Sant Jordi pretén ser una referència de la catalanitat de persones i entitats, cal actuar amb escrupolós rigor quan es tracta de seleccionar, tant per l’aspecte qualitatiu com quantitatiu.

Abril de 2025