Carta als Reis Mags 2025

Benvolguts Melcior, Gaspar i Baltasar:

Per la vostra condició de mags, és evident que no us descobreixo res al afirmar que el papanatisme imperant és un moviment d’última generació, pretesament intel·lectual, que s’ha instal·lat en sectors majoritaris de la classe política. 

Així doncs, ens trobem amb una esquerra suposadament “progressista” que ha perdut el nord i amb una dreta -extrema- més “casposa” que mai que s’erigeix en marmessora dels valors patris. Tot plegat amb el favor d’uns mitjans de comunicació servils que, a base de subvencions i publicitat institucional,  han renunciat a la seva raó de ser: informar amb objectivitat.

Tanmateix, estimats Reis, malgrat la proliferació de papanates de tota mena,  no em puc estar de dir que segueixo creient en la vostra màgia sense que aquest fet em suposi cap problema existencial. Penseu que fer una confessió com aquesta en els temps que corren té el seu risc, perquè si a més considerem el poti-poti que suposa la invasió de costums i tradicions alienes en detriment de les pròpies, per raons gairebé surrealistes de diversa índole, hom por ser qualificat de tot…

En qualsevol cas, la qüestió rau en saber d’on venim, on som i on anem.

Ja fa massa temps que qualsevol argumentació que es plantegi, per més raonada que sigui però que vulneri allò que es coneix com “discurs políticament correcte” no és viable, molt més atesa la perversió del llenguatge a la qual s’ha arribat en tots els àmbits, especialment en el polític. No obstant penso que, de certa manera, nedar contra corrent en aquesta matèria, també en altres, et dona llibertat, és estimulant i alhora afavoreix la higiene mental, necessària sempre, imprescindible en els temps que vivim.

En conseqüència, benvolguts Reis d’Orient, reivindico la credibilitat de la vostra  “màgia”, i és per aquest motiu que a la carta d’enguany demano que tingueu a bé repartir seny a dojo per a tothom, atribut sense el qual és impossible construir una societat fonamentada en els valors humanístics que haurien de ser guia i senyera envers la consecució de llibertat, igualtat i fraternitat.

No demano res material, només recuperar el seny perdut per una espècie animal -els humans- que, paradoxalment s’autoqualifica de racional.

Rebeu tot el meu agraïment, afecte i consideració.

Gener de 2025

Les “mates” no són el problema

Qui escriu és un docent vocacional jubilat que després de quaranta tres anys al peu del canó picant pedra, es va acomiadar de la seva tasca deixant constància d’un sentiment que, malgrat tot però per sort, encara l’acompanya…

Avui em jubilo. Ho faig plenament satisfet per haver gaudit de l’oportunitat de treballar en un món apassionant: l’Educació. Han estat quaranta tres anys fent la feina que m’agrada. He crescut professionalment i com a persona, he fet amics i he procurat ser bon company. El moment és arribat, però, de posar fi a la meva carrera; tanmateix, mai deixaré de ser docent.

Fou el dia 28 de novembre de 2014. Quasi res! En qualsevol cas, segueixo interessat i preocupat, molt preocupat, per la situació de l’ensenyament i de l’educació en general a Catalunya, perquè després dels molts canvis que s’han succeït i abocats a experimentar amb l’alumnat, s’hagi arribat a la situació actual. Situació que hom pot qualificar de patètica malgrat les proclames oficials, perquè ni som referents ni pioners. El bany de realitat ho corrobora. Així doncs, cap on anem?

Algun dels múltiples càrrecs, suposadament experts en la matèria, ho pot explicar? Honestament crec que no, perquè l’evidència posa de manifest la incompetència de suposadament professionals, això sense tenir en compte la quantitat de càrrecs derivats de la militància al partit polític de torn.

Amb la suposada expertesa, és un dir, que copa l’espai pedagògic, que teoritza des d’un despatx però que no ha trepitjat mai una aula, però que no obstant marca tendències i fixa criteris qual gurus, no es d’estranyar la desorientació i el desconcert que ens envolta i que, a la pràctica, es tradueix en resultats acadèmics cada vegada més decebedors i de difícil normalització a curt termini malgrat les proclames de  mesures de xoc.

Sortosament, considero que formo part d’un col·lectiu, possiblement minoritari, que no ha renunciat a les seves conviccions pel que fa a la cultura de l’esforç i que manté el seu posicionament ideològic en matèria educativa malgrat els cants de sirena de la mal anomenada innovació pedagògica que ens ha envaït d’uns anys ençà. Perquè hi ha una cosa que és evident: en qüestions d’aprenentatge no cal complicar-se l’existència, tot plegat és més senzill, la qual cosa no vol dir fàcil. Atès que la facilitat o dificultat per aconseguir un objectiu està en funció de les capacitats de l’alumnat i de l’esforç esmerçat, no cal ser gaire espavilat per arribar a conclusions…

El desembre de 2023, el periodista Jordi Barbeta, escrivia: A l’escola s’hi va a aprendre i l’aprenentatge requereix esforç, treball intel·lectual, també exercitar la memòria i certa disciplina. I això no vol dir que els estudiants hagin de ser infeliços.

Per cert, el títol de l’article no podia ser més explícit: El progressisme papanates torna a suspendre

El juny de 2024, en John McAulay, un altre periodista, molt més jove per cert, escrivia: La formació acadèmica d’aquests adolescents ha anat empitjorant al llarg de les tres últimes dècades, un temps  durant el qual s’ha potenciat molt la innovació pedagògica, una innovació que, en general, ha menystingut la cultura de l’esforç.

Penso que la base d’un bon aprenentatge s’ha de fonamentar en les matèries instrumentals: llengua i matemàtiques. La llengua en els àmbits de la lectura comprensiva i l’escriptura. Les matemàtiques en el de la resolució de problemes.

I això no significa en absolut menystenir altres disciplines, ans al contrari, perquè una bona base facilita els aprenentatges en general.

Però centrem-nos en les matemàtiques. L’octubre passat, en una xerrada col·loqui que vaig fer sobre el trauma d’aprendre matemàtiques, deia:

Estic convençut que en el marc d’uns paràmetres de normalitat pel que fa a les capacitats de l’alumnat, les pautes metodològiques adequades possibiliten el desenvolupament d’un aprenentatge matemàtic progressiu i eficaç. No sense dificultats naturalment, perquè és evident que cal treballar i, alhora, és imprescindible manifestar una actitud positiva, però sobretot estar en disposició de fer l’esforç mental de pensar. La metodologia que proposo, d’acord amb allò que cal saber, s’orienta a què l’alumnat raoni allò que fa i valori la feina ben feta. Tanmateix, la qüestió essencial rau en determinar amb claredat el que cal saber, com assolir-ho és un tema estrictament didàctic.

En aquest context, em permeto fer referència a dos conceptes de base: la Pedagogia com a ciència que té per objecte l’estudi de l’educació i la Didàctica com a branca de la Pedagogia que té per objecte l’estudi dels processos d’aprenentatge.

I és a partir d’aquí que penso en la necessitat de fer-nos la següent reflexió:

A banda d’una actitud més que discutible envers tot el que comporti haver de treballar, no serà que actualment en aquest país hi ha un excés de Pedagogia i un dèficit de Didàctica? Tanmateix, si l’únic objectiu pedagògic és que l’alumnat sigui feliç, el camí iniciat només els pot portar a la felicitat de la ignorància.

En qualsevol cas, aquest serà un període que desembocarà en l’eclosió de frustracions i traumes a causa de no haver estat educat i format en un marc de realisme. S’ha calculat el cost d’aquesta irresponsabilitat? Perquè si haver planificat en aquest sentit ha estat una estratègia calculada amb l’objectiu de construir una societat acrítica, no vull ni pensar en les conseqüències…

“Allò que pensem determina el que som i el que fem, i recíprocament, allò que fem i el que som determina el que pensem.” (Aldous Huxley, 1894-1963)

Desembre de 2024

Actors i actrius des de 1995

Carles Abelló, Xavier Aguilera, Meritxell Agut, Martí Alcon, Anna Mª Alemany, Claudi Alert, Mercè Aliaga,  Anna Algarra, Toni Algarra, Mariona Alonso, Maria Altadill, Albert Amat, Laura Amigo, Martí Aymerich, Miquel Barcelona, Maria Barato, Mireia Baró, Marc Barranco, Jacint Bassó, Salvador Bassó,  Ariadna Batista, Paquita Bellés, David Bernardo, Joan Lluís Blasco, Lluïsa Boada, Raquel Bodas, Guida Boltà, Ot Boltà, Gemma Buch, Miriam Buch, Adela Bujalance, Daniel Buson, Anna Calduch, Mar Camacho, Jordi Campos, Marc Campamany, Oriol Campmany, Núria Canalda, Jan Cànovas, Emma Canovas, Josep Canals, Núria Capella, Lidia Carranza, Patricia Carranza, Adrià Carreras, Felip Carreras, Francesc Carreras, Jaume Carreras, Samuel Carrique, Eulàlia Casanovas, Jordina Cascante, Josep Mª Cascante, Núria Cascante, José Castillo, Marina Castillón, Goretti Cela, Jordi Cendón, Nicole Cera, Joan Cervera, Xavier Clanchet, Manoli Cobos, Oriol Corsà, Meritxell Cortès, Adolfo Chavero, Raquel Checa, Teresa Checa, Mercè Dalmases, Víctor Delgado, Josep Dolader, Francesc Domingo, Ricard Duocastella, Bru Duran, Emma Duran, Ignasi Duran, Albert Egea, Anna Escolà, Marc Escolà, Roger Escolà, Fran Escorsell, Roger Espinar, Laia Espinosa, Gisela Esquius, Paqui Estudillo, Albert Farrés, Eulàlia Fernández, Martina Fernández, Caterina Ferrà, Pau Ricard Ferrés, Carles Ferrés, Jana Figueras, Josep Figueras, Júlia Figueras, Marc Figueras, Jana Flotats, Mª Rosa Foguet, Andreu A. Font, Josep Font, Roger Forn, Eva Fornieles, Clara Fortuny, Gerard Franch, Carlos Fuentes, Mª Àngels Fuentes, Francesc Galceran, Antonio Gamundi, Clara Garcia – Duran, Laura Garcia – Duran, Miriam Garcia, Sara Garcia, Francesc Garcia, Yaiza Garcia, Jaume Garí, Toni Garí, Oriol Garrido, Àlex Gómez, Pol Gómez, Carlos González, Marc Grau, Albert Grivé, Miquel Grivé, Laia Guillamon, Marina Guillamon, Laura Hernàndez, Mireia Hernández, Montserrat Jané, Ramon Jorba, Malena Juan, Óscar Latorre, Xavier Latorre, Clara López, Ferran López, Isidra López, Mariona López, Miquel Àngel López, Salvador Llimona, Adriana Llobera, Joan Mallofrè, Guillem Mampel, Ferran Manyà, Arseni Martells, Aurora Martín, Natàlia Martín, Miquel Martínez, Núria Martínez, Laura Martorell, Gerard Martret, Jordi Maylinch, Llorenç Mimó, Jaume Mir, Alba Monforte, Joan Monforte, Roser Monforte, Adrià Montoro, Arnau Montserrat, Isidre Montserrat (pare), Isidre Montserrat (fill), Mar Morelló, Miguel Moreno, Natàlia Murà, Immaculada Nogareda, Aina Nolla, Ramon Nolla, Helena Oleart, Sílvia de Paco, Gemma Pagerols, Josep Mª Pallarès, Jaume Paltor, Sadurní Paltor, Marta Pareja, Olalla Pareja, Olga Pareja, Jordi Parent, Miquel Àngel Parent, Marc Pastor, Laia Perales, Anna Perea, Ferran Pérez, Helena Pérez, Jofre Pijoan, Clàudia Planas, Anna Pons, Clara Pons, Josep Pons, Ramon Pons, Pau Povill, Pilar Prat, Joaquim  Pujol, Núria Pujol, Josep Quer, Montserrat Quer, Marta Rafegas, Mª Alba Ramon, Sara Ramon, Marc Reyes, Josep Riera, Amador Roca, Iona Roca, Roger Roca, Enric Rodríguez, Eric Rodríguez, Joan Rodríguez, Mariona Rodríguez, Xavier Rota, Toni Ruíz, Gerad Safont, Elena Salas, Mª Carme Salinas, Maria Sánchez, Laura Sancho, Adriana Sanmartí, Ivo Sans, Carla Sarrat, Ana Sastre, Jessica Sastre, Clara Satorra, Josep Saus, Francesc Serradó, Marc Serradó, Daniel Sicart, Oriol Sicart, Xavier Sicart, Arnau Solà, Josep Mª Solà, Alba Soler, Joan Soler, Paula Soto, Griselda Subirachs, Joan Subirachs, Jordina Subirachs, Anna Sucarrats, Laia Sucarrats, Montse Sucarrats, Carles Temporal, Joan Torres, Marta Torres, Ferran Tuñón, Fernando Tuñón, Elies Valldeperas, Albert Vallès, Àlex Vallès, Benvingut Vallès, Martí Vallès, Mercè Vallés, Núria Valls, Dolors Ventura, Manel Vergara, Víctor Vicente, Àngels Viladoms, Carla Xairó, Mª Dolors Xairó i Marta Zalabardo.