Malgrat la rumorologia preelectoral, Gabriel Rufián encapçalarà la llista d’ERC a les properes eleccions generals. Passats els comicis ja es veurà què passa… Perquè el que avui és blanc, demà pot ser negre… De més verdes en maduren, oi? En qualsevol cas, l’enrenou ja està servit i res, absolutament res, garanteix que el vot dipositat per la ciutadania arribi a la destinació desitjada, perquè una vegada a l’urna i fet el recompte, s’administra en funció dels interessos que vinguin al cas… Ha passat, passa i passarà, cap novetat i no hauria de sorprendre. Així docs, cal obrar en conseqüència, és a dir desconfiar de les promeses i centrar-se en les realitats, per la qual cosa cal informar-se de la millor manera possible.
Però centrem-nos en la incommensurable Ada Colau i tots els seus tripijocs. Personatge impresentable per antonomàsia en el sentit més estricte de la paraula, si algú s’havia cregut que no aspirava a tornar a ser protagonista és que la credulitat d’un sector de la ciutadania supera tots els límits imaginables. L’explicació més plausible es pot trobar en la manca de criteri propi i la facilitat per a deixar-se abduir.
Tanmateix, sembla ser que la martingala perpetrada per a retornar a la vida pública per la porta gran se li ha anat en orris. Gabriel Rufián, un altre personatge digne d’estudi, ha frustrar que quallés la jugada que probablement perseguia i que no era altra que un polític carismàtic, fora de Catalunya, liderés un conglomerat suposadament a l’esquerra del PSOE anomenat Front Ampli d’Esquerres. D’aquesta manera, ella també podria ocupar un càrrec de rellevància. A partir del nyap, amb què ens sorprendrà ara la que no entraria mai en política?
Però posats a pensar, i si ja li va bé? I si realment el que pretén és convertir-se en una nova Agustina de Aragón?
Atès que de sentit de l’humor sortosament no me’n falta, davant de la suposada frustració, m’han vingut a la memòria alguns versos d’un poema de Rubén Darío (1867-1916) que diu:
“La princesa está triste… ¿qué tendrá la princesa? Los suspiros se escapan de su boca de fresa, que ha perdido la risa, que ha perdido el color […] La princesa no ríe, la princesa no siente; la princesa persigue por el cielo de Oriente la libélula vaga de una vaga ilusión […] ¡Ay! La pobre princesa de la boca de rosa, quiere ser golondrina, quiere ser mariposa, tener alas ligeras, bajo el cielo volar… […] ¡Pobrecita princesa de los ojos azules! […] ¡Oh quién fuera hipsipila que dejó la crisálida!”
Per acabar i a tall d’aclariment, dir que la paraula hipsipila prové del grec Hipsipile i fa referència a un personatge mitològic conegut per ser la reina de l’illa de Lemnos.
Octubre de 2026
