El filòsof francès Montesquieu (1689-1755), a L’esprit dels lois afirmava que un estat modern s’havia de fonamentar en tres poders independents: el Legislatiu, l’Executiu i el Judicial. Probablement, si l’autor hagués de fer-ne una revisió actualitzada, i especialment adaptada a l’Estat Espanyol, hi hauria d’incorporar un quart poder: l’Episcopal.

No és cap novetat que l’església espanyola té el vici d’interferir en assumptes terrenals i no precisament seguint els dictats de l’Evangeli. La llista que ho corrobora és llarga: declaracions de caire polític dretà, participació en manifestacions i concentracions polítiques ultres, celebracions de misses dedicades a feixistes, acceptació de condecoracions militars a imatges, immatriculacions de propietats, ocultació sistemàtica de casos de pederàstia, invocacions marianes per a la salvació d’Espanya… Ressuscitar el nacionalcatolicisme és una aspiració que cada dia es manifesta amb més claredat i que no sembla tenir aturador.

Malgrat que l’Article 16 de la Constitució explicita que cap confessió religiosa tindrà caràcter estatal, el catolicisme no ha deixat de perdre cap oportunitat per intentar mantenir un estatus de preponderància espiritual i material que ve de lluny i que històricament ha creat, crea i crearà molts problemes si no s’hi posa remei, és a dir, que és imperatiu ubicar la institució en el marc que li correspon.

Doncs bé, ara resulta que amb una ingerència recurrent i persistent, el President de la Conferència Episcopal Luís Argüello planteja, sense ruboritzar-se, una qüestió de confiança, una moció de censura o la convocatòria d’eleccions generals. Quin serà els següent pas?

A l’empara d’un Concordat que s’hauria d’haver finiquitat ja fa molt anys  i palesa la tendència del Poder Episcopal a “posar el nas i la banya” en temes que no li pertoquen ni són de la seva competència, estaria bé que la seva acció fós en concordança amb el missatge evangèlic, missatge que hauria de ser el seu nord però que, massa sovint, interpreta en funció de les seves conveniències terrenals.

Al pas que anem, no fóra d’estranyar que l’Episcopal es convertís en el “quart poder”. Així docs, seria de desitjar que els integrants de la Conferència Episcopal es posicionessin, a títol individual, amb l’objectiu de marcar el rumb que correspon a una institució l’origen de la qual poc té a veure amb les dinàmiques actuals. L’arquebisbe de Tarragona ja ho ha fet i és d’agrair. Tot és començar…

Que lluny queden els temps de Vicente Enrique i Tarancón (1907-1994). President de la Conferència Episcopal durant el període anomenat Transició, fou un líder eclesiàstic valent i aperturista que va promoure la democràcia, la convivència en llibertat i la neutralitat política de l’Església, arribant inclús a desafiar les autoritats del “Règim”. Tot un referent i un exemple a seguir.

Faria bé el retrògrad, i probablement nostàlgic de la Inquisició, Luís Argüello, en emular el tarannà de qui és recordat per la defensa dels valors democràtics en un context summament difícil que enguany ha ressuscitat i continua sent una xacra.

            Desembre de 2025