Sembla ser, i no em sorprèn en absolut, que Ada Colau aspira a liderar una formació d’esquerres d’àmbit nacional. Temptada per ves a saber qui…, ha abandonat el seu recés per a tornar a la palestra. I és que personatges de la seva talla política no poden romandre en l’anonimat… Quan l’ego es desmesurat, acostuma a passar…

En qualsevol cas, segons l’escriptor, conferenciant i consultor Simon Sinek (1973):

“Ser líder és tenir la valentia d’assumir responsabilitats, no de buscar culpables.” (Simon Sinek, 1973)

El cert, però, és que darrerament l’exalcaldessa ha tornat a “ensenyar la poteta i a obrir la boqueta” (rima fàcil) en espera de poder “liderar” i “recuperar poder adquisitiu” per tal de tenir la possibilitat d’independitzar-se. Quina barra!

Vaig començar a escriure sobre Ada Colau el setembre del 2019. Fou una carta titulada Professió: “cantamañanas”, que El Periódico va publicar. El maig del 2020 en vaig escriure una altra amb el títol Ada Colau: protagonista vocacional. L’agost del mateix any, una altra amb el títol Ada Colau, entabanadora “cum laude” i el setembre, una altra que vaig titular Colau, Valls i la Dansa Apatxe que també fou publica a El Periódico.

Després d’un període “sabàtic” pel que fa a escriure sobre el personatge, el setembre del 2024, no vaig poder resistir-me a tornar a dedicar-li un article: La “dolce vita”, però no la de Fellini. En ell recollia quatre fragments de les quatre cartes esmentades. I el setembre del 2025, un altre article: La Colau ja no cola.

Penso, opino i escric… En aquest cas sobre la decència, qualitat que s’ha de fonamentar en l’honestedat i la credibilitat.

“La decència no es una virtut amb la qual es neix, sinó el resultat de l’ambient en què es viu” (Álvaro de Laiglesia,1922-1981)

Atès que la temàtica Colau és una mina inesgotable, ben segur que continuarà sent una font d’inspiració. Això significa que… S’entén, oi?

Octubre de 2026

Arran del desori que es va produir en el judici de Roger Español pel que fa al servei de traducció al català, Ramon Espadaler, conseller de Justícia i Qualitat Democràtica del govern de la Generalitat de Catalunya, anuncià que donava 48 hores a l’empresa adjudicatària per tal que aportés la informació pertinent.

És tot el que va fer el senyor conseller. De cara a la galeria, naturalment. Una compareixença digna de personatge de sainet.

D’això se’n diu: “fotre’s del mort i de qui el vetlla”

El senyor conseller hauria de ser conscient de la gravetat de la situació, perquè el problema lingüístic en l’àmbit judicial, que no és l’únic, s’arrossega des de fa anys (problema estructural) sense que s’hagin adoptat mesures efectives per a normalitzar la situació.

Atès que a casa nostra l’ús del català dista molt del que hauria de ser desitjable i el retrocés és palès, ja és hora d’emprendre accions contundents per a defensar allò que ens identifica i que constitueix la base de la nostra cultura.

És per això que l’esmentada compareixença es pot qualificar de vergonyant, perquè en absolut va traspuar la més mínima voluntat de normalització. Més del mateix i qui dia passa any empeny, oi senyor conseller?

Tanmateix, no hauria de ser motiu de sorpresa si es pren com a referència la trajectòria política del personatge en qüestió, des dels seus inicis (1992) fins a l’any en curs (2026).

Regidor de l’Ajuntament de Sant Quirze de Besora

Regidor de l’Ajuntament de Vic

Diputat al Parlament de Catalunya

Conseller de Medi Ambient

President Consell Nacional d’Unió Democràtica de Catalunya

Conseller d’Interior

Conseller de Justícia i Qualitat Democràtica

Trenta quatre anys vivint a “tutti pleni” d’un sistema -que cal regenerar amb caràcter d’urgència- sense cap mena d’escrúpol i a quatre dies d’una jubilació de privilegi com la gran majoria que de la política n’han fet ofici. Senyor Espadaler, entenc que fer un viatge des de la democràcia cristiana fins el socialisme requereix valor i abnegació. Òbviament, gesta semblant només pot estar a l’abast de barruts en disposició de renunciar els seus principis i vendre’s la dignitat.

“Aquests són els meus principis però, si no li agraden, en tinc d’altres” (Groucho Marx, 1890-1977)

L’ecosistema polític n’és ple d’espècimens d’aquesta mena. Així va el país…

Visca Catalunya!!!

Setembre de 2026

“Que inventen los otros” (Miguel de Unamuno, 1864-1936)

És cert que aquesta afirmació, fora de context, pot sorprendre. En qualsevol cas, més enllà de la frase en si, cal considerar el pensament de l’autor. Miguel de Unamuno fou un pensador liberal, independent i existencial profundament crític amb els dogmatismes i que, al llarg de la seva vida, no va mantenir sempre el mateix posicionament. En aquest sentit, cal posar en valor el seu concepte de llibertat individual i la permanent recerca de la veritat. L’enfrontament amb el general feixista José Millán-Astray (1879-1954) -fundador de la Legión– ho certifica:“Venceréis, però no convenceréis” en resposta a “Mueran los intelectuales traidores”.

Així doncs, la frase inicial, s’ha d’interpretar en el moment històric en què va ser escrita, concretament, en un assaig titulat Del sentimiento trágico de la vida (1913). Tanmateix, no descobreixo res al dir que d’una manera o altra, Espanya sempre ha estat pendent dels “altres” i, Catalunya, a grans trets, en determinats moments i circumstàncies no n´és una excepció.

Tanmateix, entre d’altres, és de justícia reconèixer la gran tasca desenvolupada en matèria educativa en temps de la Segona República, demostració inequívoca del gran potencial com a país.

Des de llavors, i no sempre positius, molts canvis de tot tipus s’han produït:  règims (dictadura i democràcia), governs, lleis d’educació, plans d’estudis, sistemes educatius, concepcions pedagògiques i didàctiques, mètodes d’ensenyament…, fins arribar a una digitalització que tot indica que ha entrat en vies de qüestionament. Sort que la IA resoldrà tots els problemes!

Però tornem al “Que inventen los otros”…

Recordo que fa una colla d’anys, el sistema educatiu finès era motiu d’admiració per un ampli ventall del sector docent català començant pel Departament d’Ensenyament. Vist l’èxit aconseguit per l’alumnat d’aquelles latituds, calia implantar-lo sense més dilacions… I com sempre, tot allò que funcionava havia de passar a millor vida, calia innovar. O millor dit, copiar. Es van organitzar viatges amb l’objectiu de documentar-se i prendre nota, en viu, del funcionament d’una manera de fer que oferia totes les garanties d’èxit… a Finlàndia. No es va tenir en consideració que Finlàndia i Catalunya no tenien res en comú: ni ubicació geogràfica, ni climatologia, ni cultura, ni idiosincràsia, ni concepte d’educació, ni economia, ni… Així doncs, tenia sentit inspirar-se en un sistema educatiu creat en el marc d’unes condicions completament diferents a les d’un país de la mediterrània com és el nostre?

El temps va posar en evidència un fet tan simple com que copiar no és suficient ni garanteix res quan les estructures i particularitats de dos països difereixen substancialment.

Enguany, de Finlàndia ni se’n parla, els vents bufen vers Estònia… Es repetirà el mateix error o s’optarà, d’una vegada per totes, en fer confiança  als i les professionals de la docència amb capacitats contrastades per a crear un sistema educatiu propi? Si tenim la pretensió de ser referents i pioners, paga la pena apostar pel talent autòcton, oi?

No es tracta de partir de zero, bé està tenir referències; l’absurd és deixar de banda tot allò que s’ha demostrat que funciona i, sobretot, recuperar el que s’ha anat arraconant, en nom d’una visió progressista de més que dubtosa credibilitat.

Simplement recordar que el 1913 ha quedat enrere i que és hora de posar-se a inventar, implementar i valorar. Òbviament, pot plegat requereix temps sense oblidar el fet de no estar subjectes a les vel·leïtats dels polítics de torn que, tenen més interès en fomentar masses acrítiques de fàcil manipulació que en promoure l’educació en sentit estricte.

Setembre de 2026

Començo el mes de setembre reflexionant sobre un tema que m’apassiona i em té profundament preocupat: l’educació. Segons la IA, la paraula educació té el seu origen en el llatí i comporta una doble connotació segons es consideri el verb educare ( criar, alimentar o nodrir) o educere (extreure, fer sortir o conduir de l’interior a l’exterior).

Etimologies a banda i per tal d’entrar en matèria, se m´ha acudit partir d’un concepte geomètric com és el paral·lelisme. Paral·lelisme? És possible que la idea es consideri extravagant, no seria d’estranyar… En qualsevol cas, confio que al llegir l’article, quedi dissipat qualsevol dubte al respecte.

El paral·lelisme és una relació que s’estableix entre rectes i plans. Segons la geometria euclidiana, dues o més rectes són paral·leles quan no existeix punt d’intersecció, és a dir, que mai arriben a trobar-se. Pel que fa als plans, es tracta del mateix concepte aplicat a l’espai tridimensional. Segons la geometria projectiva, es considera que les rectes paral·leles arriben a trobar-se a l’infinit.

A partir d’aquestes premisses, centrem-nos en dues qüestions que considero de vital importància pel que fa al procés evolutiu de nois i noies: l’educació i la instrucció.

Dos camins paral·lels però necessàriament amb punts de trobada perquè, d’aquesta confluència en depèn el desenvolupament i la maduració personal en tots els aspectes. El fet d’arribar a tenir criteri propi o no, n´és la conseqüència (educere).

Més enllà de polèmiques, sovint surrealistes, no descobreixo res al afirmar que el fet d’educar consisteix en transmetre valors, la qual cosa comporta, de forma ineludible, estar en disposició d’entrar en conflicte. Tanmateix el conflicte sempre s’ha de plantejar constructivament i des d’una òptica realista. És per això que l’experiència, que no el dogmatisme, fa que defensi el fet de dir no quan les circumstàncies ho requereixen. Posar límits és imprescindible en el procés educatiu, camí que comença en els primers anys de vida i que és competència exclusiva dels pares. La proliferació, cada vegada més estesa, de traumes de tota mena, comença per no educar la frustració adequadament. Ras i curt, cal donar eines per afrontar situacions que no sempre estaran en concordança amb les expectatives que hom es crea.

Paral·lelament, s’arriba a un punt en què entra en joc el factor instrucció. I és aquí on l’escola ha d’intervenir amb tot el seu potencial. L’escola, institució competencial en la transmissió dels coneixements, ha d’assumir la seva responsabilitat en tot allò que li pertoca i fins les últimes conseqüències d’acord amb els mitjans, humans i materials, al seu abast. En qualsevol cas, l’escola és determinant es miri com es miri.

Família i escola han de col·laborar de la millor manera possible des dels seus àmbits respectius, assumint els rols que els corresponen i evitant interferències tòxiques per tal d’establir una acció paral·lela i constructivista. Així doncs, com he dit al principi, la qüestió de fons rau en si el paral·lelisme que reivindico ha de ser euclidià o projectiu. Particularment, ho tinc molt clar.

Setembre de 2026

Per començar, les meves felicitacions als responsables que van dissenyar el pla estratègic que havia d’evitar que es produïssin situacions caòtiques derivades de l’anunciat eclipsi solar. S’havia anunciat per activa i per passiva, de forma reiterada, el treball iniciat feia un any … Tanmateix, el “sidral” pel que fa al transport van demostrar eficàcia i eficiència.

Malgrat tot, les proclames triomfalistes per part del Govern no m’han sorprès en absolut. Com de costum, negar l’evidència s’ha convertit en pràctica habitual, i el més greu és que la incompetència s’ha normalitzat: ni dimissions ni cessaments. Entre protocols, normatives, comissions d’investigació i demés obstacles,  qualsevol responsabilitat queda diluïda, de manera, que mai s’arriba al fons de la qüestió. A més, algú es pot creure que són necessaris tants càrrecs? Un organigrama operatiu, no es pot convertir en l’arbre genealògic d’una nissaga.

Per tot el que està passat i probablement seguirà passant, se m’ha acudit recuperar una carta que vaig escriure el febrer del 2021 i que va publicar El Periódico.

Es podia llegir:

“L’Efecte Illa és simplementun eslògan publicitari orientat a promocionar la candidatura de l’exministre de Sanitat, Salvador Illa, a les properes eleccions del 14 de febrer. D’ençà del seu nomenament per part de l’aparell del  PSC, amb el vistiplau del PSOE -condició  sine qua non- com a candidat a la presidència de la Generalitat, l’anomenat Efecte Illa -venut com a màgic-només es pot interpretar en clau de moda transitòria de conveniència, que passarà a formar part del cementiri d’eslògans electorals tant bon punt s’hagi acabat la campanya. Res més en absolut.

Tanmateix, posats a jugar amb eslògans, també es podria fer referència a l’Efecte Salvador. I per explicar-ho, metafòricament,  res més apropiat que el text de La Passiód’Olesa de Montserrat que segueix:

Saduceu: Però van passant els dies i no ve per cap camí!

Fariseu: Quan arribarà el Messies?

Pere: No arribarà… Ja és aquí!

Saduceu: Qui és aquí miserable?

Pere: El Salvador d’Israel! El Messies veritable!

Fariseu: Ens haurà plogut del cel?

Saduceu: I porta corona al front?

Fariseu: On són les seves carrosses? I els seus oficials, on són?

Saduceu: Com no ha fet tremir la terra amb els seus crits de furor?

Joan: No ha vingut en to de guerra sinó de pau i d’amor.

Fariseu: I d’on és aquest gran home? […] I dieu que és el Messies? Un visionari serà! Vaja prou! Ja ha durat massa! Prou paraules i cançons! Aquest home amb molta traça us ha fet veure visions! […]

Saduceu: Explota vostra quimera i la vostra bona fe!

Fariseu: Si és el Messies, què espera? Que demostri el seu poder!

Us imagineu un míting o un debat escenificant aquest fragment? L’audiència fliparia!”

El juny del 2025, vaig recuperar la carta i hi vaig afegir:

“I així hem arribat al juny del 2025, amb Salvador Illa President de la Generalitat des del 8 d’agost del 2024 i la ciutadania sense flipar… Inaudit!

I quina és la situació actual? Doncs un procés progressiu -que no progressista- d’espanyolització de Catalunya presentat com a normalització del país. Aquest és el seu poder.

I què diuen les suposades -que no reals- forces (forces?) d’esquerra? Res de res, acatament i submissió no fos cas que perdessin un status que cal mantenir inclús a costa de vendre’s la dignitat. Darrer botó de mostra: el sí (condicionat?) a l’ampliació de l’aeroport del Prat.

Per les seves obres els coneixereu… “L’Efecte Illa” realment és un “Efecte Salvador”. Però, en benefici de qui? Més clar l’aigua, oi?”

Per acabar i en espera de temps millors, amb la calor insuportable que estem patint aquest mes d’agost del 2026, torno a recuperar, els textos escrits en el seu moment i no em puc estar d’afegir-hi, també, en clau també metafòrica:

“Es feia passar pel Crist i ha resultat un pobre home […] Què s’ha fet del seu poder? Què s´ha fet d’aquella força que li atorgava la gent?[…] No el cregueu. És un engany! […] És un hipòcrita! I aquest és aquell gran rei salvador del nostre poble?…”

El fulletó continuarà…

Agost del 2026

És clar que la Torre de Pisa i l’Informe Pisa no guarden cap mena de relació, però la coincidència, pel que fa a la nomenclatura, m’ha suggerit fer una comparativa, si voleu, surrealista.

Al centre d’Itàlia s’estén la Toscana, província de la qual Florència n’és la capital, ciutat famosa per la seva  riquesa artística gràcies al mecenatge de la nissaga dels Mèdici al llarg de tres segles. A la costa occidental, a un centenar de quilòmetres, es troba la ciutat de Pisa amb la seva famosa Torre inclinada, campanar de la catedral.

Les obres de la Torre de Pisa van començar l’agost del 1173 . Cinc anys desprès, a causa d’uns fonaments febles i d’un subsol inestable, la Torre es va començar a inclinar tres metres cap el nord. Per tal de prevenir una caiguda que s’intuïa, el 1964 es va elaborar un projecte d’estabilització que va concloure el 2001. Segons dades oficials, actualment, la Torre presenta una inclinació de 3,9 metres respecte a la vertical, la mateixa que tenia el 1700. En qualsevol cas, està per veure que passarà en el futur…

Però deixem la Torre de Pisa i centrem-nos en l’informe Pisa (Programme for International Student Assessment) que, per cert, no té res a veure amb la ciutat esmentada. Per pura casualitat, coincidència de noms.

Pisa és un projecte de la OCDE basat en l’avaluació de formació d’alumnes de diferent països, que arriben al final de l’ensenyança obligatòria, amb l’objectiu de comprovar l’eficàcia dels sistemes educatius enfront de la vida i el món laboral.

Polemitzar, només, sobre el disbarat que s’ha produït pel que fa a l’aplicació de les proves a Catalunya és una pèrdua de temps; una altra cosa és l’obligació de determinar què ha passat i en qui recau la responsabilitat de la monumental pífia. Tant és així que, en cap cas es pot defugir el deure d’arribar fins al fons de la qüestió. Només faltaria!

Ja fa massa temps que el Departament d’Educació grinyola pels quatre costats. Per més giragonses que s’hi busquin, les contínues irregularitats a nivell de gestió posen de manifest un grau d’incompetència inadmissible. Davant d’aquest fet constatat, algú ha dimitit? Hi ha hagut cessaments? És evident que ni una cosa ni l’altra. Així doncs, cadascú pot pensar el que vulgui… D’afers estranys no en falten!

Com és lògic suposar, ignoro els motius reals que han provocat l’allau de comentaris sobre el tema que ens ocupa i dubto que “es faci llum a la foscor”. El fet objectiu és que s’ha produït una “desviació respecte a la vertical educativa” que hauria de prevaldre i que, per tal d’evitar una caiguda de les que fan època, serà imprescindible elaborar un projecte ben fonamentat, portat a la pràctica per professionals de solvència contrastada, lluny de “quotes i paritats” de caràcter polític. Ja n’hi ha prou de “col·locar” i crear “càrrecs a mida” sufragats amb els impostos de “tothom” (eslògan del govern). En qualsevol cas, recuperar la “verticalitat” educativa serà impossible a curt termini a no ser que es produeixin canvis substancials. N’hi haurà?

La Torre de Pisa, malgrat la desviació original encara s’aguanta; la planificació educativa rigorosa i el sentit de responsabilitat que comporta ja és una altra qüestió… S’admeten pronòstics…

Agost de 2026

En sentit figurat, el verb “grinyolar” acostuma a utilitzar-se per a fer referència a situacions que no quadren i també al fet de generar sospites. Parlant sense embuts, jo diria que es tracta d’una al·lusió a tot allò que no funciona talment com hauria de ser preceptiu. L’àmbit de la política és un pou sense fons en aquest sentit… Cada vegada més, tot grinyola per més lubricants (pegats) que s’hi posin.

Atès que estic fins la barretina del grinyolar constant, sento la necessitat de buidar el pap sense embuts… I talment com és habitual, així ho faig.

Considero que, al acceptar un càrrec, hauria de ser imprescindible acreditar un mínim de coneixements sobre l’àrea temàtica en què hom treballarà. No és suficient envoltar-se de tècnics, suposats experts i càrrecs de confiança, perquè cap d’ells està en condicions d’assumir les responsabilitats inherents a un càrrec concret; així doncs, la competència, o just el contrari, depèn de la preparació de qui s’ha compromès davant la ciutadania. Tot el demés és pura farsa per a cobrir l’expedient.

El dia  26 de juliol, llegia:

El Govern obre la porta a incorporar fins a 10 places més d’eventuals a Presidència, per interpretar “informació sofisticada”

Vist com va tot plegat, he de confessar que la notícia no em va sorprendre en absolut. Simplement, es tractava de més del mateix. Cap novetat. Només que reafirmava la incompetència d’un ampli sector que de la política n’ha fet ofici sense que se li hagi exigit cap mena d’acreditació com succeeix en les altres professions. En política, el fet d’estar en possessió d’un “carnet”, avala  suposades competències. Quina fal·làcia!

I per si no n’hi hagués prou, la intenció governamental de fitxar fins a 10 “cracks” en l’àmbit de la interpretació d’informació d’alta complexitat, corrobora que “l’alt funcionariat” més tota la caterva de càrrecs nomenats a dit no són prou aptes per a treure l’entrellat de determinats textos. Tanmateix, és de suposar que el nivell de lectura comprensiva està en consonància amb els emoluments que perceben per la feina que fan o que haurien de fer. En qualsevol cas, cap problema. Els organigrames no tenen límit i poden créixer fins on faci falta, sempre en funció de les necessitats, necessitats que cada vegada són més.

Podem concloure doncs que, en cada moment, les necessitats depenen del personal a col·locar. Per això tot plegat grinyola. Més clar, impossible.

Juliol de 2026

El 1933 s’estrenava la pel·lícula estatunidenca Sopa d’oca. Comèdia satírica sobre els líders incompetents, fou dirigida magistralment per Leo McCarey (guanyador de tres Oscars) i protagonitzada pels Germans Marx

L’argument es pot resumir tal com segueix:

L’acció es situa en un petit país centreeuropeu anomenat Freedodia. Al capdavant de la República Democràtica de Freedonia s’hi troba el senyor Rufus T. Firefly, polític liberal per excel·lència. Freedonia es veu amenaçada per Sylvania, país de règim dictatorial i marcada tendència agressora. Sylvania compta amb dos prestigiosos espies, Chicolini i Pinky que, com a conseqüència dels esdeveniments, acaben sent ministres de l’excel·lentíssim Rufus T. Firefly.

Ha passat quasi un segle i observant el panorama mundial, és obvi que es  podria fer una altra pel·lícula inspirada en Sopa d’oca, perquè de situacions surrealistes i de personatges estrafolaris no en falten.

No es pot negar que a qualsevol nivell del medi polític, la incompetència que es denuncia a Sopa d’oca hi és present amb noms i cognoms de sobres coneguts. Totes les opcions polítiques aporten la fauna pertinent, cap ni una en queda al marge.

Però tornem a la pel·lícula… En una determinada seqüència, Groucho Marx etziba: “Sembla idiota i parla com un idiota, però no es deixin enganyar: és idiota”. Magistral, oi?

En aquest sentit, només cal estar a l’aguait de determinades al·locucions de polítics en exercici i d’altres que han passat a la condició d’emèrits, per a prendre consciència de què l’afirmació de Groucho, és plenament vigent. La crua realitat és que, malgrat el pas del temps, hi ha coses que no canvien i que difícilment canviaran.

Com exemple de proximitat en matèria d’idiotesa, les darreres manifestacions de Mariano Rajoy pel que fa a la Selecció francesa avalen la quantitat d’idiotes de tota mena als quals he fet referència.

Tanmateix considero important remarcar la diferència entre la idiotesa congènita i l’adquirida, perquè mentre la primera es deu a “una broma pesada” de la Naturalesa, la segona és conseqüència de mèrits contrets i pràctiques habituals per part d’individus de més que dubtosa racionalitat per bé que aparentment pugui semblar el contrari.

Juliol de 2026