Se suposa que els diputats i diputades van al Congrés o al Parlament a treballar. Se suposa que quan es va a treballar, s’ha d’estar per a la feina. Se suposa que si s’està per a la feina, no hi pot haver cap element de distracció a l’abast: llibres, revistes, diaris, tauletes, mòbils … Tot plegat, molt suposar, però…

Però pel que es veu, de forma recurrent, n’hi ha que es dediquen a omplir el temps amb activitats diverses que res tenen a veure amb les seves obligacions professionals, si és que el fet de dedicar-se a la política es pot considerar una professió. Normalment es parla de servei a la ciutadania, oi?

També, de forma recurrent, es pot constatar la mala o nul·la educació que impera als hemicicles: escons buits segons qui parla, desinterès pel què es diu,  comentaris en veu alta, aplaudiments en forma de claca,  crits, xiulades … 

Pel que fa a l’abandonament de l’escó, cosa molt freqüent, considero que és una falta de respecte i una mala pràctica tolerada. Òbviament, en qualsevol altre sector seria impossible un comportament similar, perquè tothom coneix les conseqüències de tipus econòmic o laboral que es deriven de l’incompliment de les seves obligacions. O és que els diputats i diputades no en tenen?

Tot plegat un espectacle lamentable i inadmissible que retrata a la perfecció  bona part dels i les que haurien de tenir molt present que cobren de l’erari públic – sufragat per tota la ciutadania – per fer una feina que segons sembla, és de dubtosa o nul·la productivitat.

En qualsevol cas el problema rau en el fet que tot aquest sistema de privilegis és un tripijoc compartit, on tothom hi va bé atès que les diferències ideològiques  no acostumen a ser prioritàries perquè se subordinen als interessos econòmics dels que se suposa que ens representen.

Des d’una òptica racional, són admissibles aquest tipus de martingales descontrolades en àmbits on haurien de prevaldre el sentit del deure i la responsabilitat? I què dir de les formes? Sovint, la falta d’educació provoca vergonya aliena.

Les institucions esmentades mereixen un respecte i els seus membres haurien de fer pedagogia, entre d’altres qüestions, de les bones formes que, en definitiva és el que ens arriba a través dels mitjans de comunicació i conformen tot un mostrari d’actituds i comportaments indignes.

Tanmateix, com escriví Jacinto Benavente (1866-1954) a Los intereses creados: “He aquí el tinglado de la antigua farsa…”

Març de 2026

El compte de resultats d’una empresa és el document financer que reflecteix de forma detallada els guanys o les pèrdues que es generen al llarg d’un període determinat.

Sobre els resultats obtinguts, penso que cal distingir entre dues situacions que considero diferents: “tenir pèrdues” o “deixar de guanyar”. En aquest sentit, no deixa de ser curiós que les entitats bancàries i les empreses energètiques, entre d’altres, mai tinguin pèrdues. O guanyen sempre o, de vegades, deixen de guanyar, però no pas perdre. On s’és vist? Així doncs, negoci rodó, perquè objectivament, deixar de guanyar no és perdre; filant prim, només disminuir beneficis.

Si hom intenta buscar-hi alguna explicació racional, la resposta és ben senzilla: el contribuent assumeix sempre les desviacions de caràcter negatiu. Com exemple significatiu, els 60.000 milions d’euros que el govern a donar a la banca a la crisi del 2008. Malgrat que en el seu moment es va afirmar, per activa i per passiva, que a la ciutadania no li costaria ni 1 €… S’ha produït algun tipus de devolució?

I què dir dels “robatoris”, diguem-ne legals, emparats per normatives i reglamentacions fetes a mida avalades pels governs, dretans o esquerrans  que s’han anat succeint?

L’exemple més flagrant és el de l’increment de preu dels carburants. En qualsevol cas no es tracta de cap novetat, ans al contrari, és una pràctica recurrent aprofitant situacions de crisi més o menys significatives.

Cada vegada que les empreses energètiques apliquen una pujada de preus per aquest motiu, falsegen la realitat perquè no es tracta de combustible de nova adquisició, sinó que procedeix de reserves ja existents. No es tracta d’una qüestió de costos, és pura especulació.

Tanmateix, quan el preu del cru baixa, s’aplica una mínima rebaixa i no precisament de forma immediata. Es pot concloure doncs que el diferencial entre els increments i les rebaixes és completament desproporcionat, així doncs, ni pèrdues ni menys beneficis, com sempre, guanys a costa de la ciutadania.

Pel que fa al sector elèctric, qui va sufragar els suposats costos de l’apagada del 2024? I enguany, quina és la situació? Doncs que el preu de l’electricitat tot indica que no té aturador. Quan les energies renovables haurien d’estar a ple rendiment, en especial les hidroelèctriques, resulta que s’ha de generar electricitat a base de gas malgrat els costos que això comporta. Surrealista!

Atès que es tracta d’un fenomen que es produeix amb una certa freqüència, em pregunto el motiu pel qual els governs de torn no intervenen implementant algun tipus de regulació (topalls) que eviti els abusos que es produeixen sistemàticament.

Aquesta inoperància, que en el fons no és altra cosa que mirar cap a una altra banda, fa de mal pensar i es relaciona amb la mala pràctica de les anomenades “portes giratòries”. D’alts càrrecs que en deixar l’activitat política, tard o d’hora, han passat al sector privat, especialment l’energètic, n’hi ha un tou, d’exemples amb noms i cognoms se’n poden trobar en tots els partits polítics. Per què serà?

Març de 2026

Pilat: Apliqueu, doncs, el criteri i el costum en aquest cas. Qui voleu que us alliberi: Jesús o bé Barrabàs? (La Passió d’Olesa de Montserrat). 

S’ha arribat a un extrem en què, pels “professionals de la política”, votar x, y, z… o el que convingui és indiferent; de fet, es tracta d’una pràctica que anul·la qualsevol criteri personal i va en detriment d’un sistema que hom suposa democràtic, però que grinyola per tot arreu perquè s’ha optat per una via que no porta enlloc i que genera dubtes més que raonables a qualsevol persona que pensi.

La qüestió de fons rau en què, pels “paràsits” del sistema, l’únic objectiu és mantenir l’estatus que atorga el fet de constar com a “figurant” en una llista electoral tancada i l’adhesió infrangible a les directrius que emanen d’unes cúpules instal·lades en el poder, més pendents de perpetuar-se que de fer política amb honestedat i al servei de la ciutadania.

Amb tot el meu respecte per a qui ha optat per una vida d’espiritualitat de caire religiós, vull remarcar que l’anomenada “disciplina de partit” és comparable a un dels tres vots que regeixen la vida monàstica: la obediència. La pobresa i la castedat les deixo per a una altra ocasió…

En política, tot sembla indicar que el problema de fons no és altre que la quantitat de personal a col·locar quan s’han guanyat unes eleccions. Res de nou. Ha passat, passa i passarà. És un problema d’equilibris enquistat i de difícil solució. O no… Tot és qüestió de tirar pel dret i tenir en consideració, únicament, les necessitats reals, la preparació i la vàlua de qui aspiri a ocupar un càrrec; no la pertinença a un partit determinat, l’afinitat o altres vincles inconfessables. Però, arribats a aquest punt, qui tindrà l’atreviment de tirar la primera pedra?

Tanmateix, palesa la impossibilitat de qualsevol canvi en aquesta matèria, ja posats a fer, es podria partir d’un criteri general fonamentat en la Successió de Fibonacci (Pisa, 1175-1250). Així doncs, partint d’un càrrec en concret, cadascun dels següents es calcularia en base a la suma dels dos anteriors: 1 1 2 3 5 8 13 21 34 55 89 144 233 377 610 987 1597 2584 4181 6765 … Aquest creixement en espiral “fins l’infinit” cobriria totes les necessitats i al no quedar ningú a l’atur, problema resolt.

Però què passa quan unes eleccions es perden? Doncs que tornem al principi: Votar x, y, z… o el que convingui. Pragmatisme en estat pur.

Març de 2026

“España es una deformación grotesca de la civilización europea” (Ramón María del Valle-Inclán, 1866-1936)

Hom entén per Generació del 98 el grup d’escriptors, assagistes i poetes espanyols que es van sentir profundament afectats per la crisi moral, política i social en què Espanya es va veure immersa arran d’un conjunt d’esdeveniments desastrosos: derrota militar en la guerra amb Estats Units i pèrdues de Puerto Rico, Guam, Cuba i Filipines el 1898.

Angel Ganivet, Azorín, els germans Pío i Ricardo Baroja, Miguel de Unamuno, Ramiro de Maeztu, Antonio Machado, poden considerar-se els autors més representatius d’aquest període decadent. Com a denominador comú cal fer constar que van assumir la realitat d’Espanya alhora que es van comprometre en l’àrdua tasca de buscar solucions per a transformar el país. Encomiable intent, però fallit al cap i a la fi, perquè a la pràctica no va prosperar en absolut, el país continuà sent el de sempre. Voluntat de canvi, zero…

En qualsevol cas, fem un salt en el temps… Anys 50.  Postguerra. Els de la meva generació, ben segur que recordaran (quan a l’escola sí que s’adoctrinava) la famosa enciclopèdia Álvarez. En ella, es definia Espanya com una “unidad de destino en lo universal” i també es podia llegir allò de “una, grande y libre” tot referint-se a la idea de “patria”.

Suposant que es pugui, em pregunto si hi ha algun intel·lectual que sigui capaç d’explicar què significa “unidad de destino en lo universal”, concepte abstracte per excel·lència, però del gust dels “afectos al régimen” i dels nostàlgics d’èpoques pretèrites, que han despertat de la letargia.

Pel que fa a “una, grande y libre” no cal, perquè sens dubte, Espanya és única; que se la consideri gran, depèn del concepte d’aquesta magnitud que es tingui i pel que fa a la llibertat, la història és ben explícita.

Voldria creure que, al segle XXI, la majoria de la ciutadania té plena consciència que el ressorgiment de l’extrema dreta, bàsicament es deu al discurs actualitzat, però totalitari en el fons, de personatges indecents assedegats de poder, vividors impresentables, aprofitats del sistema que s’envolten de masses enardides que els fan de claca. Tot això amb el suport econòmic i mediàtic de poders fàctics sense escrúpols.

Però, tornem a la frase del principi: “España es una deformación grotesca de la civilización europea.”

La nostàlgia d’un passat qualificat d’imperial que va acabar com el “rosari de l’aurora”, el fanatisme, la decepció per la gestió d’una esquerra que ha renunciat a la seva raó de ser i, també la ignorància -voluntària- en molts casos, xacres estructurals del país, com no podia ser d’altra manera, conformen els aliats imprescindibles d’aquest ressorgiment caspós que hauria de ser neutralitzat, sense contemplacions i de forma contundent, per l’acció ineludible dels tres poders de l’Estat.

Febrer de 2026

En una de les seves antològiques màximes, Gabriel Rufián, el dia 10 de febrer, va deixar anar: “Tinc zero suport polític, però tinc suport popular.”

Coneixedor del protagonisme que cerca i s’atorga, aquesta afirmació no em sorprèn en absolut, ans al contrari, reafirma el concepte que en tinc. En qualsevol cas, aquesta darrera manifestació evidencia, encara més, l’egocentrisme d’un personatge que des del 2013 no ha fet altra cosa que procurar escalar posicions a base d’una retòrica que al principi podia tenir una certa gràcia, però que el pas del temps ha fet aflorar la mena d’individu que és en realitat.

Argumento aquesta opinió amb un article que vaig escriure el 12 de novembre de 2025 –Deixin de fer mal al meu país– basat en un altre del mes de març de 2022 –Quan hom deixa de ser graciós– i que hom pot recuperar a www.jaumefarres.cat

I com en altres ocasions, se m’acut un fragment de La Passió d’Olesa de Montserrat, prou il·lustratiu, deixant de banda les referències messiàniques pel que fa al cas:

“Si el veieu tal com és ara és que cal que sigui així. No compreneu que prepara el poble que ha de regir? Però quan arribi el dia que nosaltres esperem i es proclami rei i guia dintre de Jerusalem, ressonarà el crit de guerra damunt el poble jueu i tota la nostra terra seguirà darrera seu. Meravelles i prodigis floriran centuplicats; no restaran vestigis de tots els dolors passats. I amb l’enemic que ens governa foragitat del país, gaudirem de pau eterna i això serà un Paradís.”

Gabriel Rufián és un d’aquells personatges que apareixen en moments de rebombori i que, dotats d’un carisma  malentès, es postulen per a desenvolupar una “nova manera de fer política”. Aquets entabanadors, la llista és llarga, no tenen cap problema per a contradir-se o renegar dels seus principis en el supòsit de què en tinguin perquè, al capdavall, el seu objectiu és l’acomodament i poder viure, el millor possible, del sistema que a priori criticaven malgrat predicar el contrari.

I acabo fent referència a l’entrevista que avui, dia 12 de febrer, Ariadna Oltra li ha fet a Matins. Paga la pena recuperar-la…

Febrer de 2026

No cal ser gaire espavilat per entendre que el fet de disposar d’un habitatge, tant si és de propietat com de lloguer, per senzill que sigui, al marge de les despeses habituals, comporta disposar d’un remanent que permeti cobrir possibles contingències. El manteniment és primordial si hom vol evitar-se problemes, no obstant, sovint es donen situacions inesperades que cal solucionar de forma immediata.

Electricitat, aigua i gas formen el trinomi de subministrament habitual que, en més o menys mesura, requereixen un “bon estat de salut”. Malgrat l’obvietat, m’explicaré:

• El diferencial elèctric ha d’estar en consonància amb la potència contractada i la instal·lació amb la normativa vigent. Així doncs, al més mínim indici d’anomalia, cal activar la revisió pertinent i procedir a les reparacions oportunes.
• Les canonades de plom han deixat d’existir substituïdes pel coure i d’altres materials. Això no exclou la possibilitat de fuites que, controlades a temps, prèvia localització i reparació, eviten problemes que poden arribar a ser importants.
• Pel que fa al gas, atesa la seva perillositat, cal ser molt més estricte encara i considerar una fuita com una emergència.

Així docs cal ser previsor i evitar la filosofia de “qui dia passa any empeny”, molt pròpia de determinants sectors de la població d’un país d’espavilats.

Com és de suposar, el “bon estat de salut” d’un habitatge depèn del propietari, la qual cosa no exclou els llogaters d’haver d’assumir responsabilitats concretes. En qualsevol cas, quan es presenten deficiències estructurals, és indiscutible que la responsabilitat recau en el propietari directament i sense discussió. Així doncs, és lògic que en aquesta situació un habitatge pugui seguir estant ocupat? I si es dóna el cas, com compaginar-ho amb el trasbals que comporten les reparacions de caràcter urgent que s’hi estan practicant?

Fent una comparativa amb el col·lapse de Rodalies, la pregunta clau és: per què el propietari (Ministeri), Adif i Renfe a la pràctica, no han fet el manteniment que calia i han deixat que el deteriorament hagi arribat a nivells de perillositat extrema? El cert és que l’Estat ha negligit de les seves obligacions i responsabilitats des de temps immemorials, Felipe González i l’AVE Madrid Sevilla (1992) n’és l’exemple més significatiu, molt abans de què José Mª Aznar decidís construir la línia d’alta velocitat més extensa d’Europa amb sistema radial (Madrid com a centre) i la segona a nivell mundial per a més glòria d’Espanya.

Atesa aquesta realitat, Rodalies representa un habitatge -Catalunya- al qual no s’han destinat els recursos necessaris per a un correcte manteniment. En qualsevol cas, malgrat la negligència planificada dels governs centrals de diferent signe, què han fet els homònims de la Generalitat? La resposta  a tot plegat ve donada pel caos actual.

Per acabar i a tall d’anècdota, dir que el dia 5 de febrer, als Matins de TV3, preguntant-li sobre el tema, José Montilla no va cap recança en afirmar que “és molt incòmode viure-hi mentre et fan obres a casa”. Paga la pena fer algun comentari?

Febrer de 2026

Es defineix el xarlatà com una persona que porta a la pràctica algú tipus d’estafa per tal d’aconseguir guanys econòmics mitjançant l’engany. En general, la qualificació de xarlatà s’utilitza per a designar persones que s’aprofiten de la credulitat d’altri fent-se notar tot parlant de coses que normalment ignora i que sovint no entén. Ras i curt, entabana mitjançant pura xerrameca. La veritat és el de menys, no importa en absolut.

La principal habilitat del xarlatà és el do de la paraula, sempre acompanyada de la prestidigitació. Atès que històricament, i en funció de cada època, s’han presentat com astròlegs, endevins, numeròlegs, metges, remeiers, líders espirituals i mestres de qualsevol pseudociència, la figura del xarlatà acostuma a associar-se amb l’esoterisme i l’ocultisme.

És clar que totes aquestes pràctiques no tindrien recorregut si no fos per la ingenuïtat de la gent, qualitat o defecte segons es miri. No obstant, sigui quina sigui la percepció, és innegable que guarda estreta relació amb el nivell cultural de les persones, la qual cosa no pressuposa que no es donin curioses excepcions, perquè instrucció i seny no sempre van de bracet. En qualsevol cas, i per més consideracions que es busquin, la ingenuïtat  forma part de la condició humana.

Ai, la condició humana…!

D’un temps ençà, sentir, que no escoltar, l’extens i variat repertori de bajanades dels anomenats líders polítics, m’ha fet viatjar a la meva infància… Quantes vivències! Tot recordant molt agradablement el mercat dels divendres -ubicat a una terrosa Plaça de Catalunya envoltada de plataners- m’ha vingut a la memòria la imatge del xarlatà, personatge destacat enmig de les parades.  El xarlatà de torn, oferia una manta i, a qui la comprava, n’hi regalava una altra; i a més, un joc de llençols, una vànova i unes estovalles. L’ensarronada era impressionant, tanmateix, no parava de vendre! Ben segur que cada setmana algú es vantava d’haver aconseguit més d’una ganga… El xarlatà havia estat convincent una vegada més i cada setmana disposaria de nova clientela encantada de deixar-se convèncer. O més ben dit, de deixar-se aixecar la camisa.

Enguany és el que passa, però amb una diferència substancial: no es regalen mantes, llençols, vànoves ni estovalles. El xarlatà ja no fa gràcia, ans al contrari, avorreix. Han passat els anys i, com tot, res és el que era. Enyorament? D’algunes coses sí.

Els xarlatans d’avui regalen promeses que mai seran realitat i compromisos que mai es compliran. Tot plegat una fumera tòxica com a conseqüència del podrimener imperant. Malgrat tot, la ingenuïtat manifesta de bona part de la ciutadania continua sent un terreny adobat que afavoreix una xarlataneria que campa lliurement i sense aturador a la vista. Fins quan?

Gener de 2026

L’historial que arrossega, les escenificacions, les proclames provocadores, les sortides de to sistemàtiques, el masclisme exhibit, les amenaces i les accions consumades, constitueixen un clar exponent del tarannà de Donald Trump, personatge mal educat per antonomàsia, pedant, prepotent, arrogant i demés qualificatius que se li podrien afegir. Per a més inri, el menysteniment que demostra pel Dret Internacional al aplicar mesures de tot tipus al seu antull.

Com exemple de vergonya aliena, la seva pretensió d’aconseguir el Premi Nobel de la Pau. Ben segur que la seva vanitat no ha paït ni pairà la frustració que li suposà el fracàs tot i no parar de postular-se a la més mínima ocasió, recolzat sempre pels corifeus de torn. No obstant, aparentment, el Premi de la Pau FIFA, guardó creat de forma sospitosa i lliurat per Gianni Infantino, personatge intrigant del qual algun dia en sentirem a parlar, va resultar ser un bàlsam compensatori.

Sens dubte que cada dia que passa és més evident la pretensió de què el món giri al seu ritme, sempre en funció de la seva volubilitat i capricis ocasionals al més pur estil d’un sàtrapa.

Tanmateix,  a nivell del panorama mundial, el més lamentable és la inutilitat que demostren els organismes internacionals, incapaços d’emprendre mesures correctores i de caràcter dissuasiu. Covardia, impotència o simplement defensa d’interessos? Vist l’èxit de les seves paupèrrimes gestions, o bé les  institucions reaccionen i afronten  els greus problemes que tenen damunt la taula, o bé el  desprestigi acumulat acabarà provocant la seva extinció.

Però tornem al personatge que ens ocupa i ens hauria de preocupar. Repassant la història, penso que com si es tractés de la Pax Romana, aspira a implantar una Pax Trumpiana mitjançant la força.

En referència a aquest concepte de “pau”, em permeto recordar que la Pax Romana fou el període comprès entre el mandat dels emperadors Octavi Cèsar August (27 aC – 14 dC) i de Marc Aureli (161 – 180 dC). Al llarg de 207 anys, l’Imperi Romà, en tots els territoris conquerits, va imposar un model fonamentat en el domini militar, la qual cosa no va impedir, tot s’ha de dir, els progressos tant culturals com econòmics. En qualsevol cas, les “poblacions autòctones” van assumir amb rapidesa la cultura romana i la van superposar a la pròpia (romanització).

La qüestió és si al segle XXI es pot repetir un fenomen similar tot i l’existència de mecanismes que, potencialment, tenen a l’abast la possibilitat de reconduir les situacions que es puguin generar.

Gener de 2026