“Les diferents civilitzacions es van succeint de forma cíclica, talment com passa als cicles biològics…” Això escrivia Alexandre Deulofeu i Torres (1903-1978) al seu llibre La Matemàtica de la Història.
Segons afirmacions de l’autor després d’estudis exhaustius, tots els períodes històrics passen per quatre fases: la federal, l’absolutista, la conservadora i la de decadència i desintegració. Aquesta successió es produïa de forma repetitiva i cíclica, així doncs, la conclusió a la qual va arribar fou que en base a la regularitat matemàtica existia la possibilitat de predir que podia succeir en el futur.
Posaré dos exemples prou significatius considerant el procés evolutiu experimentat des del punt de vista cronològic: Grècia i Roma com a fonaments de la nostra civilització. I em permeto suggerir la recerca d’informació exhaustiva, bona pràctica que desmuntarà conceptes falsos preconcebuts, esvairà possibles dubtes i el més important de tot, ampliarà coneixements que, com a ciutadans, cal tenir clars quan es tracta de posicionar-se.
1 Grècia
1.1 Període Prehel·lenic i Edat Fosca (abans del 800 aC) Civilització Minoica a Creta (3000-1100 aC) Civilització Micènica a la Grècia continental (1600-1100 aC) Invasions dòriques (1200 aC)
1.2 Època Arcaica (800-500 aC) Resorgiment de la cultura i el comerç (800 aC) Primers Jocs Olimpics (776 aC) L’Època d’Homer (750-700 aC) Desenvolupament de la Polis o ciutat-estat grega (700 aC)
1.3 Època Clàssica (500-323 aC) Batalla de Marató: Atenes venç Pèrsia (490 aC) Batalles de Termòpiles i Salamina: Grècia resisteix la segona invasió persa (480 aC) Edat d’Or d’Atenes amb Pèricles: Auge de la democràcia (461-429 aC) Guerra del Peloponès entre Atenes i Esparta: Decadència de la supremacia d’Atenes (431-404 aC) Execució de Sòcrates: Moment crucial en la filosofia occidental (399 aC) Conquestes d’Alexandre el Gran: Expansió de l’Hel·lenisme (336-323 aC)
1.4 Període Hel·lenístic (323-30 aC) Mort d’Alexandre el Gran: Inici del període hel·lenístic i fragmentació del seu imperi (323 aC) Fundació de la dinastia Ptolemaica a Egipte per Ptolemeu I (305 aC) Batalla de Corupedio: Última batalla de los diàdocs, els successors d’Alexandre el Gran (281 aC) Conquesta romana de Grècia: Grècia es converteix en província del creixent Imperi Romà (146 aC) Mort de Cleòpatra VII i final de la dinastia Ptolemaica: Egipte es converteix en província romana, marcant el final del període hel·lenístic (30 aC)
2 Roma
2.1 Monarquia Fundació de Roma per Ròmul i Rem (753 aC) Regnat de Tarquini el Superb, últim rei romà (539 aC)
2.2 República Primers cònsols i primers senadors. Primer setge etrusc (509 aC) Creació del càrrec de Pontífex màxim. Segon setge etrusc (508 aC) Creació dels càrrecs de dictador romà i mestre de cavalleria (501 aC) Creació del càrrec de qüestor (447 aC) Substitució del càrrec de cònsol pel de tribú i creació del càrrec de censor (443 aC) Anys d’anarquia: no s’elegeix cap magistrat (375-371 aC) Derrota de l’exercit romà a la batalla de l’Àl·lia per parts dels gals i saqueig de Roma (390 aC) Elecció del primer dictador (351 aC) Guerres samnites (343-290 aC) Primera Guerra Púnica (264-241 aC) Derrota dels gals a la batalla de Telamó (224 aC) Segona Guerra Púnica (218-201 aC) Guerres macedòniques (214-148 aC) Tercera Guerra Púnica (149-146 aC) Conflictes socials i militars (133-63 aC) Primer Triumvirat: Juli Cèsar, Pompeu i Cras (54-42 aC) Segon Triumvirat: Octavi, Marc Antoni i Lèpid (43-27 aC)
2.3 Imperi Final de la República Romana i inici de l’Imperi Romà: Octavi s’anomena Cèsar August i es converteix en l´únic governant de Roma (27 aC) Dinasties del Principat: Julioclàudia (14-69 dC), Flàvia (69-96 dC), Antonina (96-192 dC) i Severa (193-235 dC) Crisi del segle III: Anarquia militar (235-268 dC), Imperi de les Gàl·lies (260-274 dC) i Emperadors il·liris (268-284 dC) Dinasties del Dominat: La Tetrarquia (284-364 dC) i Valentiniana (364-394 dC) Imperi independent de Britània (286-297 dC) Imperi Romà tardà: Teodosiana (388-476 dC) Divisió de l’Imperi Romà: Teodosi (395 dC) Imperi Occidental (395-476 dC) Imperi Romà Oriental (364-395 dC) Caiguda de l’Imperi Romà d’Occident (476 dC) Caiguda definitiva de l’Imperi Romà d’Orient (1453 dC)
Òbviament és clar que, a més de Grècia i Roma, se’n podrien afegir d’altres que confirmarien les afirmacions de l’autor: l’Imperi Carolingi, l’Imperi Espanyol, l’Imperi Rus, l’Imperi Napoleònic, l’Imperi Prusià, l’Imperi Austrohongarès, l’Imperi Britànic i l’Imperi Colonial Francès com exemples més representatius. En el marc d’aspiracions imperials, la Itàlia “feixista” i de l’Alemanya “nazi”, malgrat les infinites calamitats ocasionades -paga la pena tenir memòria històrica- van tenir una resposta que, sortosament, va impedir la seva consolidació.
Així doncs, si hom té a l’abast la possibilitat de predir matemàticament i la construcció d’un món millor és factible, com s’entén que no s’intenti evitar recaure en els errors del passat? Conformisme, manca de voluntat, incompetència… O simplement és una qüestió “d’estupidesa humana i buidor existencial” tal com va escriure Maria Aurèlia Capmany (1918-1991) al final de Vent de garbí i una mica de por (1968).
En conseqüència, des d’una òptica realista, segons aquesta teoria i vist el panorama a nivell mundial, cal preparar-se per tal d’afrontar el canvi de cicle que s’albira, perquè és evident que estem vivint temps de crisis profundes en tots els àmbits: decadència i desintegració d’un període que és imprescindible superar.
Abril de 2025