No cal ser gaire espavilat per entendre que el fet de disposar d’un habitatge, tant si és de propietat com de lloguer, per senzill que sigui, al marge de les despeses habituals, comporta disposar d’un remanent que permeti cobrir possibles contingències. El manteniment és primordial si hom vol evitar-se problemes, no obstant, sovint es donen situacions inesperades que cal solucionar de forma immediata.

Electricitat, aigua i gas formen el trinomi de subministrament habitual que, en més o menys mesura, requereixen un “bon estat de salut”. Malgrat l’obvietat, m’explicaré:

• El diferencial elèctric ha d’estar en consonància amb la potència contractada i la instal·lació amb la normativa vigent. Així doncs, al més mínim indici d’anomalia, cal activar la revisió pertinent i procedir a les reparacions oportunes.
• Les canonades de plom han deixat d’existir substituïdes pel coure i d’altres materials. Això no exclou la possibilitat de fuites que, controlades a temps, prèvia localització i reparació, eviten problemes que poden arribar a ser importants.
• Pel que fa al gas, atesa la seva perillositat, cal ser molt més estricte encara i considerar una fuita com una emergència.

Així docs cal ser previsor i evitar la filosofia de “qui dia passa any empeny”, molt pròpia de determinants sectors de la població d’un país d’espavilats.

Com és de suposar, el “bon estat de salut” d’un habitatge depèn del propietari, la qual cosa no exclou els llogaters d’haver d’assumir responsabilitats concretes. En qualsevol cas, quan es presenten deficiències estructurals, és indiscutible que la responsabilitat recau en el propietari directament i sense discussió. Així doncs, és lògic que en aquesta situació un habitatge pugui seguir estant ocupat? I si es dóna el cas, com compaginar-ho amb el trasbals que comporten les reparacions de caràcter urgent que s’hi estan practicant?

Fent una comparativa amb el col·lapse de Rodalies, la pregunta clau és: per què el propietari (Ministeri), Adif i Renfe a la pràctica, no han fet el manteniment que calia i han deixat que el deteriorament hagi arribat a nivells de perillositat extrema? El cert és que l’Estat ha negligit de les seves obligacions i responsabilitats des de temps immemorials, Felipe González i l’AVE Madrid Sevilla (1992) n’és l’exemple més significatiu, molt abans de què José Mª Aznar decidís construir la línia d’alta velocitat més extensa d’Europa amb sistema radial (Madrid com a centre) i la segona a nivell mundial per a més glòria d’Espanya.

Atesa aquesta realitat, Rodalies representa un habitatge -Catalunya- al qual no s’han destinat els recursos necessaris per a un correcte manteniment. En qualsevol cas, malgrat la negligència planificada dels governs centrals de diferent signe, què han fet els homònims de la Generalitat? La resposta  a tot plegat ve donada pel caos actual.

Per acabar i a tall d’anècdota, dir que el dia 5 de febrer, als Matins de TV3, preguntant-li sobre el tema, José Montilla no va cap recança en afirmar que “és molt incòmode viure-hi mentre et fan obres a casa”. Paga la pena fer algun comentari?

Febrer de 2026

Es defineix el xarlatà com una persona que porta a la pràctica algú tipus d’estafa per tal d’aconseguir guanys econòmics mitjançant l’engany. En general, la qualificació de xarlatà s’utilitza per a designar persones que s’aprofiten de la credulitat d’altri fent-se notar tot parlant de coses que normalment ignora i que sovint no entén. Ras i curt, entabana mitjançant pura xerrameca. La veritat és el de menys, no importa en absolut.

La principal habilitat del xarlatà és el do de la paraula, sempre acompanyada de la prestidigitació. Atès que històricament, i en funció de cada època, s’han presentat com astròlegs, endevins, numeròlegs, metges, remeiers, líders espirituals i mestres de qualsevol pseudociència, la figura del xarlatà acostuma a associar-se amb l’esoterisme i l’ocultisme.

És clar que totes aquestes pràctiques no tindrien recorregut si no fos per la ingenuïtat de la gent, qualitat o defecte segons es miri. No obstant, sigui quina sigui la percepció, és innegable que guarda estreta relació amb el nivell cultural de les persones, la qual cosa no pressuposa que no es donin curioses excepcions, perquè instrucció i seny no sempre van de bracet. En qualsevol cas, i per més consideracions que es busquin, la ingenuïtat  forma part de la condició humana.

Ai, la condició humana…!

D’un temps ençà, sentir, que no escoltar, l’extens i variat repertori de bajanades dels anomenats líders polítics, m’ha fet viatjar a la meva infància… Quantes vivències! Tot recordant molt agradablement el mercat dels divendres -ubicat a una terrosa Plaça de Catalunya envoltada de plataners- m’ha vingut a la memòria la imatge del xarlatà, personatge destacat enmig de les parades.  El xarlatà de torn, oferia una manta i, a qui la comprava, n’hi regalava una altra; i a més, un joc de llençols, una vànova i unes estovalles. L’ensarronada era impressionant, tanmateix, no parava de vendre! Ben segur que cada setmana algú es vantava d’haver aconseguit més d’una ganga… El xarlatà havia estat convincent una vegada més i cada setmana disposaria de nova clientela encantada de deixar-se convèncer. O més ben dit, de deixar-se aixecar la camisa.

Enguany és el que passa, però amb una diferència substancial: no es regalen mantes, llençols, vànoves ni estovalles. El xarlatà ja no fa gràcia, ans al contrari, avorreix. Han passat els anys i, com tot, res és el que era. Enyorament? D’algunes coses sí.

Els xarlatans d’avui regalen promeses que mai seran realitat i compromisos que mai es compliran. Tot plegat una fumera tòxica com a conseqüència del podrimener imperant. Malgrat tot, la ingenuïtat manifesta de bona part de la ciutadania continua sent un terreny adobat que afavoreix una xarlataneria que campa lliurement i sense aturador a la vista. Fins quan?

Gener de 2026

L’historial que arrossega, les escenificacions, les proclames provocadores, les sortides de to sistemàtiques, el masclisme exhibit, les amenaces i les accions consumades, constitueixen un clar exponent del tarannà de Donald Trump, personatge mal educat per antonomàsia, pedant, prepotent, arrogant i demés qualificatius que se li podrien afegir. Per a més inri, el menysteniment que demostra pel Dret Internacional al aplicar mesures de tot tipus al seu antull.

Com exemple de vergonya aliena, la seva pretensió d’aconseguir el Premi Nobel de la Pau. Ben segur que la seva vanitat no ha paït ni pairà la frustració que li suposà el fracàs tot i no parar de postular-se a la més mínima ocasió, recolzat sempre pels corifeus de torn. No obstant, aparentment, el Premi de la Pau FIFA, guardó creat de forma sospitosa i lliurat per Gianni Infantino, personatge intrigant del qual algun dia en sentirem a parlar, va resultar ser un bàlsam compensatori.

Sens dubte que cada dia que passa és més evident la pretensió de què el món giri al seu ritme, sempre en funció de la seva volubilitat i capricis ocasionals al més pur estil d’un sàtrapa.

Tanmateix,  a nivell del panorama mundial, el més lamentable és la inutilitat que demostren els organismes internacionals, incapaços d’emprendre mesures correctores i de caràcter dissuasiu. Covardia, impotència o simplement defensa d’interessos? Vist l’èxit de les seves paupèrrimes gestions, o bé les  institucions reaccionen i afronten  els greus problemes que tenen damunt la taula, o bé el  desprestigi acumulat acabarà provocant la seva extinció.

Però tornem al personatge que ens ocupa i ens hauria de preocupar. Repassant la història, penso que com si es tractés de la Pax Romana, aspira a implantar una Pax Trumpiana mitjançant la força.

En referència a aquest concepte de “pau”, em permeto recordar que la Pax Romana fou el període comprès entre el mandat dels emperadors Octavi Cèsar August (27 aC – 14 dC) i de Marc Aureli (161 – 180 dC). Al llarg de 207 anys, l’Imperi Romà, en tots els territoris conquerits, va imposar un model fonamentat en el domini militar, la qual cosa no va impedir, tot s’ha de dir, els progressos tant culturals com econòmics. En qualsevol cas, les “poblacions autòctones” van assumir amb rapidesa la cultura romana i la van superposar a la pròpia (romanització).

La qüestió és si al segle XXI es pot repetir un fenomen similar tot i l’existència de mecanismes que, potencialment, tenen a l’abast la possibilitat de reconduir les situacions que es puguin generar.

Gener de 2026

Un altre any que s’ha acabat. Doncs bé, celebrarem l’entrada del següent… Serà millor el 2026? Malgrat la retòrica dels missatges oficials i oficiosos, totalment buits de contingut, res presagia que s’albirin temps millors. Tant de bo m’equivoqués! Pessimisme? En absolut, pura i dura realitat. I és que llevat de comptades i honroses excepcions, la mal anomenada classe política no “ha estat per a la feina” i tinc els meus dubtes, més que raonables, que les dinàmiques experimentin algun canvi. Així doncs, si hem d’esperar alguna cosa d’aquesta colla de “galifardeus”, ho tenim clar, perquè el sistema que han creat permet que ens trobem on som. Cal entrar en detalls? Crec que no. No obstant, és possible que en siguem mereixedors, perquè, com a ciutadans, ens movem en el sentit correcte per a revertir la situació?

Arribats a aquest punt em sembla adient proposar un recull de frases que per sí soles clarifiquen tot allò que és palès i suportem amb resignació franciscana, possiblement perquè encara no s’ha tocat fons… Heus aquí doncs un llistat  prou entretingut per a començar l’any:

“És molt difícil fer compatibles la política i la moral”

Francis Bacon (1561-1626)  Filòsof, polític i científic anglès

“La veritat política, siguin quines siguin les seves formes, no és res més que l’ordre i la llibertat”

René de Chateaubriand (1768-1848)Traductor, periodista, assagista, militar, biògraf, novel·lista, historiador, poeta, polític i diplomàtic francès

“El polític, moltes vegades ha de parlar i obrar sense haver pensat ni llegit”

“Els polítics tímids i interessats, es preocupen molt més per la seguretat dels seus càrrecs que de la seguretat del seu país”

Thomas Macaulay (1800-1859) Estatista, historiador, poeta i novel·lista anglès

“Quan un polític mor, molta gent va al seu enterrament. Però ho fan per a estar completament segurs de què certament es troba sota terra”

Georges Clemenceau (1841-1929) Polític, metge i periodista francès

“La política és el camp de treball per a determinats cervells mediocres”

“Un polític classifica les persones en dos grups: en primer lloc, els instruments i en segon lloc, els enemics”

Friedrich Nietzsche (1844-1900) Filòsof alemany

“La política és, tal vegada” l’única professió per a la que no es considera necessària cap mena de preparació”

Robert Louis Stevenson (1850-1894) Escriptor escocès

“La política és el paradís dels xarlatans”

George Bernard Shaw (1856-1950) Dramaturg, crític literari i activista irlandès

“Només hi ha una regla per a tots els polítics del món: no diguis des del poder el que deies des de l’oposició”

John Galsworthy (1867-1933) Novelista i dramaturg anglès

“Quant menys aporta un polític, més estima la bandera”

Kin Hubbard (1868-1930) Caricaturista, humorista i periodista nord-americà

“Ningú pot exercir la política com a professió i seguir sent honrat”

Louis McHenry Howe (1871-1936) Reporter i assessor polític nord-americà

“Si no aconsegueixes desenvolupar la teva intel·ligència, sempre et queda l’opció de fer-te polític”

Gilbert Keith Chesterton (1874-1936) Escriptor, filòsof i crític literari i d’art anglès

“El polític es converteix en estatista quan comença a pensar en les pròximes generacions i no en les pròximes eleccions”

Winston Churchill (1874-1965) Polític, militar i escriptor anglès

“En política només triomfa qui posa la vela on bufa el vent, mai qui pretén que bufi el vent on posa la vela”

Antonio Machado (1875-1939) Poeta, escriptor i intel·lectual andalús

“Només sóc, només segueixo sent una sola cosa: un pallasso. Això em situa en un pla superior a qualsevol polític”

Charles Chaplin (1889-1977) Actor, compositor, productor i director de cinema anglès

“Com que els polítics mai creuen el que diuen, es sorprenen quan algú sí que s’ho creu”

Charles de Gaulle (1890-1970) Militar i polític francès

“La política és l’art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar després els remeis equivocats”

Groucho Marx (1890-1977) Actor i comediant nord-americà

”Quant més sinistres són els desitjos d’un polític, en general, més pomposa, es torna la noblesa del seu llenguatge”

Aldous Huxley (1894-1963) Escriptor anglès

“Els polítics sempre fan el mateix: Prometen construir ponts o no hi ha rius”

Nikita Jrushchov (1894-1971) Polític de la Unió Soviètica

“Alguns polítics afirmen que l’única manera d’assegurar-se un revolucionari és donar-li un escó al parlament”

Clive Staples Lewis (1898-1963) Crític, acadèmic i novel·lista irlandès

“Un pot aferrar-se al seu càrrec, però no asseure-s’hi”

Erich Kastner (1899-1974) Poeta i novel·lista alemany

“Un home d’Estat és el que es passa la meitat de la seva vida fent lleis, i l’altra meitat ajudant als seus amics a no complir-les”

Noel Clarasó (1899-1985) Escriptor català

“Pel qui no té res, la política és una temptació comprensible perquè és una manera de viure fàcilment”

Miguel Delibes (1920-2010) Periodista i novel·lista espanyol

Malgrat tot, no podem incórrer en l’error de caure en la desesperança. Alexandre Deulofeu i Torres, al seu llibre La Matemàtica de la Història, demostrava que els períodes històrics es repeteixen cíclicament i que passen per quatre fases, sent la decadència i la desintegració les dues últimes.

Que cadascú en tregui les conclusions que consideri oportunes, però no es tracta només de reflexionar… Cal expulsar de la política la caterva de paràsits que l’han desprestigiat en tots els aspectes. Votar llistes obertes fóra un bon principi.

Disposem d’un altre any sencer per a corregir la deriva en què estem immersos, això sempre i quan hi hagi voluntat de canvi. I és aquí on rau el problema, perquè d’oportunitats fallides un tou.

Feliç 2026!

Gener de 2026

El filòsof francès Montesquieu (1689-1755), a L’esprit dels lois afirmava que un estat modern s’havia de fonamentar en tres poders independents: el Legislatiu, l’Executiu i el Judicial. Probablement, si l’autor hagués de fer-ne una revisió actualitzada, i especialment adaptada a l’Estat Espanyol, hi hauria d’incorporar un quart poder: l’Episcopal.

No és cap novetat que l’església espanyola té el vici d’interferir en assumptes terrenals i no precisament seguint els dictats de l’Evangeli. La llista que ho corrobora és llarga: declaracions de caire polític dretà, participació en manifestacions i concentracions polítiques ultres, celebracions de misses dedicades a feixistes, acceptació de condecoracions militars a imatges, immatriculacions de propietats, ocultació sistemàtica de casos de pederàstia, invocacions marianes per a la salvació d’Espanya… Ressuscitar el nacionalcatolicisme és una aspiració que cada dia es manifesta amb més claredat i que no sembla tenir aturador.

Malgrat que l’Article 16 de la Constitució explicita que cap confessió religiosa tindrà caràcter estatal, el catolicisme no ha deixat de perdre cap oportunitat per intentar mantenir un estatus de preponderància espiritual i material que ve de lluny i que històricament ha creat, crea i crearà molts problemes si no s’hi posa remei, és a dir, que és imperatiu ubicar la institució en el marc que li correspon.

Doncs bé, ara resulta que amb una ingerència recurrent i persistent, el President de la Conferència Episcopal Luís Argüello planteja, sense ruboritzar-se, una qüestió de confiança, una moció de censura o la convocatòria d’eleccions generals. Quin serà els següent pas?

A l’empara d’un Concordat que s’hauria d’haver finiquitat ja fa molt anys  i palesa la tendència del Poder Episcopal a “posar el nas i la banya” en temes que no li pertoquen ni són de la seva competència, estaria bé que la seva acció fós en concordança amb el missatge evangèlic, missatge que hauria de ser el seu nord però que, massa sovint, interpreta en funció de les seves conveniències terrenals.

Al pas que anem, no fóra d’estranyar que l’Episcopal es convertís en el “quart poder”. Així docs, seria de desitjar que els integrants de la Conferència Episcopal es posicionessin, a títol individual, amb l’objectiu de marcar el rumb que correspon a una institució l’origen de la qual poc té a veure amb les dinàmiques actuals. L’arquebisbe de Tarragona ja ho ha fet i és d’agrair. Tot és començar…

Que lluny queden els temps de Vicente Enrique i Tarancón (1907-1994). President de la Conferència Episcopal durant el període anomenat Transició, fou un líder eclesiàstic valent i aperturista que va promoure la democràcia, la convivència en llibertat i la neutralitat política de l’Església, arribant inclús a desafiar les autoritats del “Règim”. Tot un referent i un exemple a seguir.

Faria bé el retrògrad, i probablement nostàlgic de la Inquisició, Luís Argüello, en emular el tarannà de qui és recordat per la defensa dels valors democràtics en un context summament difícil que enguany ha ressuscitat i continua sent una xacra.

            Desembre de 2025

No som al mes d’abril, no és Sant Jordi, no hi ha roses ni llibres per a signar. Som al mes de desembre, Nadal, després Cap d’Any i Reis, avets, ponsèties, regals a dojo, pocs llibres, més aviat contes… No obstant, en temps de pau i germanor, les Memòries de l’Emèrit es posaran a la venda. Realitat o ficció?

El cas és però que ja ha començat la promoció… Veurem quantes vendes del “bestseller” es fan… Tanmateix, en aquest país no m’estranyaria que es batessin records, perquè el morbo està assegurat. I ja se sap el que interessa a un ampli sector de la ciutadania… És el mateix que passa a les audiències de determinats programes televisius. Quin país! Garrulàndia!

El dijous dia 4 de desembre -El món a RAC1- Jordi Basté va llegir-ne uns quants fragments i no sabria dir si la capacitat de versionar i predir del personatge em va sorprendre. En qualsevol cas, un visionari a temps passat no deixa de tenir el seu mèrit. Tot és qüestió de percepcions… Els monàrquics ho deuen tenir clar… Suposo.

Reflexionant sobre el que acabava d’escoltar, vaig imaginar-me com serien les memòries senceres si el tastet radiofònic ja prometia… Compendi d’experiències de tota mena en clau de “delicatessen” literària a tots els efectes com a mínim.

Davant l’avançament del variat i curiós argumentari, talment com acostuma a passar-me en moltes ocasions, em va venir al cap un fragment de La Passió d’Olesa de Montserrat.

Al procés civil de Jesús, Pilat li pregunta si es considera rei…

Pilat: Així doncs, ets rei?

Jesús: Sóc rei. Per això jo sóc nascut i aquí a la terra he vingut: per tal que imperi la Llei, la raó i la veritat; i  qui en la veritat creu escolta la meva veu que mai no l’haurà enganyat.

Pilat: Tot el que dius és molt bell, per bé que molt intrincat… Però… què és la veritat?

Amb tots els meus respectes pels fets històrics i les sensibilitats de caràcter espiritual que comporten m’atreveixo a extrapolar, des d’una òptica totalment laica, algunes de les afirmacions de l’Emèrit esmentades per Jordi Basté a la seva lectura radiofònica…

“Sóc rei. Per això jo sóc nascut i aquí a la terra he vingut: per tal que imperi la Llei, la raó i la veritat; i  qui en la veritat creu escolta la meva veu que mai no l’haurà enganyat.”

Algú pot dubtar encara fins on pot arribar el cinisme de l’Emèrit?

Pel que fa a la reflexió de Pilat sobre la veritat, la qüestió fonamental rau en el concepte de veritat que hom pugui tenir i, en aqueta matèria, ja se sap… En qualsevol cas, les Memòries, en un sentit o altre, segur que seran “memorables”.

Desembre de 2025

S’entén per classe social la forma d’organització fonamentada en l’existència de grups d’individus que comparteixen una sèrie de característiques comunes que permeten la seva identificació. Una altra connotació rau en l’expressió “tenir classe”, és a dir, tenir maneres, distinció… ser allò que se’n diu “tot un senyor”, vaja. Cal remarcar que en l’ecosistema polític, emprar la paraula “classe” no pressuposa precisament el fet de tenir-ne; ans al contrari, la “classe” brilla per la seva absència en múltiples casos. La forma d’expressar-se, el vocabulari emprat, les actituds i els comportaments són indicadors incontestables de la vulgaritat que predomina.

La incontinència verbal i els lamentables  espectacles amb què la “classe política” ens obsequia cada vegada amb més freqüència, constaten que la vergonya i la decència han passat a millor vida.

Entenc per decència una forma de conducta que impedeix cometre actes delictius, il·lícits o moralment reprovables i comparteixo plenament el missatge que es dedueix de la següent frase: “… la decència no és una virtut amb la qual es neix, sinó el resultat de l’ambient en que es viu.” (Álvaro de Laiglesia, 1922-1981).

Heus aquí uns exemples prou il·lustratius:

Alberto Núñez Feijoó, personatge grotesc per antonomàsia digne dels esperpents creats per Valle-Inclán. Les proclames proferides a la recent concentració de nostàlgics, amnèsics i abduïts, promoguda pel PP, exigint la convocatòria d’eleccions van constituir tota una mostra de pobresa ètica i moral.

Al seu costat, talment com guàrdia pretoriana per a l’ocasió, amb l’objectiu de donar imatge d’unitat i enaltiment de l’acte, tres ídols carpetovetònics prou coneguts:

Isabel Díaz Ayuso, una mena de Doña Líos Portapartes o si més no, Doña Urraca, ambdues, de la revista Pulgarcito, dels anys 60.

José Mª Aznar, comparable al Caballero Simón, pequeño però matón, personatge que aparegué amb anterioritat també a Pulgarcito  des de finals dels 50 fins a principis dels 60.

Mariano Rajoy, com a Guerrero del antifaz, guerrer espanyol ubicat a l’època dels Reis Catòlics i publicat en format de còmic entre els anys 40 i 60.  

Carlos Mazón, antic cantant de Marengo (a tall de curiositat convido a buscar els variats significats del terme) un fiasco de grup que no va prosperar en el seu intent de participar a Eurovisió 2011 amb una versió del tema Y solo tu del cantant català Josep Mª Bacchelli. El fet de mantenir l’acta de mantenir l’acta de diputat malgrat haver dimitit i el plus amb que se l’ha recompensat suposa una burla en tota regla per a les famílies de les 229 víctimes de la gota freda de 2024.

Pedro Sánchez, que es podria identificar amb Juan Martín Díez (1775-1825) anomenat El Empecinado, militar i líder guerriller durant la Guerra del Francès, sobrenom el qual fou conseqüència de la seva obstinació. Atenció però perquè el citat personatge, malgrat ser considerat un heroi en el seu moment, va acabar de forma tràgica. En tant que liberal, el seu posicionament contrari a l’absolutisme de Fernando VII -monarca de la dinastia borbònica que va rubricar de la derogació de la Constitució de  1812- li va costar la vida. Morí a la forca. 

Vagi en compte doncs perquè entre els carronyaires d’una oposició infecta, els del seu propi partit i uns assessors de més que dubtosa decència, és probable que -políticament parlant- faci la fi del “cagaelàstics”, la qual cosa s’haurà guanyat a pols per empecinado.

Tanmateix, per pur interès, no pas per convenciment, les darreres maniobres d’acostament a Junts només es poden interpretar com la necessitat absoluta de comptar amb el seu suport i, en aquest sentit, és d’esperar que farà el que calgui.

Una vegada més i van…, queda demostrada la nul·la consideració i respecte que mereix l’electorat;  un electorat del qual només es busca el vot, vot que s’utilitza a conveniència única i exclusivament en funció dels interessos partidistes i personals… Tot és qüestió de l’ego..

En qualsevol cas i em refereixo a tots els partits: “Qui estigui net de culpa, tiri la pedra el primer”

Desembre de 2025

Segons he pogut llegir, el dia 12 de novembre, en seu parlamentària, el portaveu d’ERC Gabriel  Rufián, en una nova exhibició d’incontinència verbal, dirigint-se a la portaveu de Junts, Míriam Noguera, va deixar anar: deixin de fer mal al meu país.

No és cap novetat que, de cara a la galeria i amb una retòrica més que estudiada, molts són els que s’atribueixen ser “l’amo del tros”. Deu ser per allò de: El meu país és tan petit que quan el sol se’n va a dormir mai no està segur d’haver-lo vist…

Quin despropòsit creure’s ser “l’amo del tros”! Ja fa massa que Catalunya és el gran pretext per a defensar o atacar interessos partidistes segons la conveniència del moment. De sentit de país, el zero més absolut. De tripijocs i martingales, per a donar i per a vendre. Tenia raó Winston Chuchill al afirmar que: el polític pensa en les pròximes eleccions, l’estatista en les pròximes generacions.

Excedent de polítics i dèficit d’estatistes, això és el que hi ha i no s’albira canvi de tendència. La política s’ha pervertit de tal manera que l’esperit de servei ha mutat per a convertir-se en allò que es coneix com a modus vivendi. S’ha passat de “servir” a “servir-se’n” la qual cosa és substancialment diferent.

A partir d’aquestes consideracions, convido a retrocedir en el temps…

El març de 2022, vaig escriure una carta -publicada a El Periódico i a  Regió 7–  titulada Quan hom deixa de ser graciós.

Deia:

És un fet constatat que en l’ecosistema polític, amb massa freqüència, afloren personatges que es poden qualificar de curiosos per no dir extravagants. Són espècimens  que per alguna raó destaquen en el marc de la mediocritat que predomina i que dotats d’un tarannà que en un principi pot fer gràcia, el cert és que a mesura que passa el temps acostumen a posar-se en evidència, a mostrar les seves capacitats reals, més aviat mancances… és a dir, ben poca cosa, gairebé res de res.

Tanmateix, temporalment són útils per a entretenir la claca i omplir portades, fins que l’obsolescència els fa formar part de la col·lecció de premiats amb algun càrrec ben remunerat i amb pocs maldecaps. D’exemples n’hi ha un munt…

El més recent però el tenim en Gabriel Rufián, que afavorit pel partit i després d’uns inicis qualificats de trencadors en la tan airejada nova manera de fer política, de forma progressiva i inexorable, ha anat caient en la mediocritat més supina fins arribar a ser patètic.

“És millor romandre sense dir res i semblar ximple que xerrar i dissipar els dubtes definitivament” (Groucho Marx, 1890-1977)

Vista la seva trajectòria em sembla que no cal afegir gran cosa més… Però si recordar que a Madrid només si havia de quedar 18 mesos. Un altre penques amb pretensions d’alliçonar… Visca Catalunya!

Novembre de 2025