No descobreixo res al afirmar que l’Església Catòlica Romana i Apostòlica, històricament, sempre ha procurat teixir aliances amb els poders temporals amb l’objectiu d’obtenir beneficis de tota mena, i quan això no ha prosperat, no ha tingut cap mena de problema per a iniciar confrontacions invocant la voluntat de Déu, que sovint ha sigut el gran pretext.

Un dels exemples més clars de les aliances entre la política i el catolicisme és el concordat. Però, què és un concordat? Un concordat és un acord, en forma de tractat, entre un Estat sobirà i l’Església Catòlica. Els seus orígens provenen del feudalisme -Edat Mitjana- però des del segle XV es limiten a tractats internacionals amb la Santa Seu. A tall de curiositat, destaquen el Concordat de Worms amb el Sacre Imperi (1122) i el Concordat amb Napoleó (1801). Tanmateix, no són els únics…

Amb tot el meu respecte per a la persona del Papa Lleó XIV,  no em puc estar de denunciar el “festival” organitzat i coordinat per la Conferència Episcopal Espanyola i demés “forces vives nacionals”, amb el vist i plau i la complaença de l’Estat Espanyol (oficialment no confessional). Així mateix, tampoc em puc estar de plantejar una colla de qüestions, la primera de les quals és fer referència al Concordat de 1953, signat pel regim franquista i el Vaticà, essent el controvertit Papa Pius XII qui en aquella època ostentava l’anomenada Càtedra de Sant Pere.

Atenció al contingut:

L’Estat havia de sufragar les despeses de les activitats de l’Església, a canvi que Franco tingués la possibilitat de participar en el nomenament dels bisbes mitjançant l’anomenat dret de presentació. Així, Franco es va assegurar el control del nomenament dels bisbes i el suport ideològic de l’Església Catòlica mentre aquesta  rebia importants privilegis legals, polítics, econòmics i fiscals.

D’acord amb el Syllabus Errorum ^[*] del 1864,les concessions més importants foren: va consagrar la unitat religiosa, va atorgar als ordes religiosos un estatut jurídic, va reservar una important dotació econòmica per al clergat i va admetre la competència de l’Església en les causes matrimonials, el control de l’ensenyament, la prohibició d’altres cultes de manifestar-se públicament, el tomisme com a base filosòfica de la ciència, etc.

L’acord va acabar de legitimar moralment el règim davant la comunitat internacional. Juntament amb el Pacte de Madrid de col·laboració militar entre Espanya i els Estats Units, signat el mateix any, aquests dos tractats internacionals van fer sortir el règim feixista del seu aïllament econòmic i polític, fent de la dictadura una aliada del bloc anticomunista durant l’anomenada Guerra Freda

El 1976 es va signar un acord nou, complementari al concordat de 1953, sense abolir-lo. Es dubta si el govern provisional durant la transició democràtica tenia el dret i la legitimitat democràtica de signar tal acord internacional. El 29 de desembre de 1978 entra en vigor la Constitució Espanyola. Cinc dies després, el 3 de gener de 1979, es van signar quatre acords que van modificar substancialment el concordat que no ha estat derogat i que legalment segueix vigent. L’Església Catòlica va mantenir diversos privilegis (financers, fiscals, morals, etc.) i es fixa la influència de l’Església en el centres docents públics, del qual l’educació «serà respectuosa amb els valors de l’ètica cristiana». Aquest acord és en contradicció amb el principi d’un estat neutre i laic. També a l’interior de l’Església s’aixequen veus per a suprimir els privilegis. Espanya és definida com estat aconfessional des de 1978, amb l’aprovació de la Constitució Espanyola.

Des de llavors i malgrat les declaracions d’intencions dels diferents governs socialistes, el Concordat segueix vigent amb totes les conseqüències, i res fa pensar que algú tingui la gosadia de denunciar-lo. Evidentment es tracta d’una qüestió d’incongruència que, amb la presència del pontífex al Congrés dels Diputats, ha arribat a la seva màxima expressió tot recordant els temps del nacionalcatolicisme. Mai s’havia donat un espectacle d’aquesta dimensió.

Estic segur que les demostracions populars de Madrid i Barcelona no són representatives del sentir de la majoria de la ciutadania. Si així fos realment, sens dubte que la Constitució, en aquest i el altres temes, hauria de ser reformada en profunditat aclarint conceptes que avui dia no són més que lletra.

Per acabar, dir que sento vergonya aliena per la demostració d’hipocresia exhibida pels membres del Congrés i Senat respectivament, i altres membres de la classe política que han actuat de comparses. Especialment vergonya però, per l’esquerra “progressista” que no s’ha ruboritzat per col·laborar i participar alegrement en un muntatge inadmissible si es té en consideració l’Article 16 de la Constitució de 1978.

*Syllabus Errorum

És un llistat de vuitanta idees, conviccions polítiques i teories filosòfiques que el papa Pius IX va desaprovar vehementment com a heterodòxies incompatibles amb la doctrina catòlica. És una compilació dels seus escrits anteriors. Pius IX va publicar-lo el 1864 com a apèndix a l’encíclica Quanta cura. El document és considerat com una de les causes majors de l’endarreriment del desenvolupament de la ciència moderna a estats dins dels quals l’Església Catòlica tenia una influència important en la política educativa i científica, com Espanya, Irlanda o Itàlia.

Juny de 2026

Amb unes temperatures pròpies de l’estiu i amb l’ambient polític caldejat en risc d’ebullició, saludo el mes de juny amb un article en clau humorística, perquè la realitat que vivim no es pot prendre seriosament en absolut. No estic disposat a què m’agafi una basca com a conseqüència de l’acció governamental i del procedir  de l’oposició. Tots plegats, una colla de galifardeus sense cap mena de credibilitat.

Tal com pinta el panorama, al Retaule de les meravelles (Miguel de Cervantes, 1547-1616) i al Retaule del flautista (Jordi Teixidor, 1939-2011) proposo afegir-n’hi un altre, si s’arriba a escriure, que ben bé es podria titular el Retaule de Can pixa i rellisca.

La posada en escena del muntatge podria començar amb una “cantata” amb el PSC i ERC entonant:

“Catalunya triomfant tornarà a ser rica i plena…”

Salvador Illa i Oriol Junqueras de solistes. Espectacular!

Tanmateix, plena de què?

En qualsevol cas, ben segur que abans de començar a entonar la segona estrofa, el Comuns s’hi haurien afegit -Jéssica Albiach completaria el trio- atès que, com és habitual, no perden l’ocasió de participar en tota mena de performances que els comportin rèdits electorals que, enguany van a la baixa.

Imagino el muntatge… Pel que fa al final de la representació, és pot intuir… Salutació dels personatges per ordre de protagonisme -de menys a més- davant d’un públic -el seu- entregat incondicionalment es faci el que es faci, talment com és preceptiu. L’històric dels espectacles ho certifica. Per enèsima vegada, apoteòsica actuació en format de tripartit.

Ara que, ben pensat i tal com està el món de la faràndula política, es podria oferir una nova versió d’Els Segadors, titulada Els vividors. De segadors n’hi ha més aviat pocs, de vividors un tou.

I és així que van passant els anys i Catalunya, com a país, grinyola cada vegada més. No per la gent honesta, que n’hi ha amb escreix, sinó per a tota la xacra de vividors i vividores que posen per davant els seus interessos i els del partit que els aixopluga, fora del qual, probablement no bufarien cullera.

El nivell d’hipocresia i cinisme de les cúpules dirigents ha arribat a un punt en què només falta que la ciutadania els faci allò que es mereixen i tant nostrat: botifarra. En qualsevol cas, les properes eleccions diran… O no…

Davant  dels esdeveniments que estem vivint i de l’horitzó que s’albira, recupero un fragment, més que significatiu, de La caiguda de la casa Usher d’Edgar Allan Poe (1809-1849):

“El meu cervell va trontollar quan vaig veure les poderoses parets precipitar-se partides en dues. De ben segur els pesants murs es van desplomar cap endavant i enmig d’un estrèpit infernal tota aquella massa informe, amb un rumor semblant a la veu de mil cataractes, es va submergir de cop en el profund i fangós llac, les negres aigües del qual, commogudes en el seu somni secular per aquella allau, es van tancar trista i silenciosament als meus peus, sobre les restes polvoritzades de la “Casa Usher”.

La metàfora aplicada al país és prou clarificadora, perquè la realitat és la que és malgrat el maquillatge que se li aplica. Tanmateix, si l’obra d’Allan Poe és un clàssic del gènere terror, el Retaule de Can pixa i rellisca podria aspirar a ser un clàssic de les farses esperpèntiques de la Catalunya del segle XXI.

Juny de 2026

El maquinista de La General fou una pel·lícula muda rodada als Estats Units l’any 1926, protagonitzada per l’actor Buster Keaton i dirigida per ell mateix i per Clyde Bruckman. Cal remarcar que tot i la comicitat del plantejament, la pel·lícula estava basada en fets reals esdevinguts durant la Guerra de Secessió.

Un segle després, casualitats cronològiques de la història, se m’acut inspirar-me en el títol de la pel·lícula per a fer referència a un altre “maquinista”, que no es pot comparar en absolut al gran Buster Keaton.

La qüestió és que, conseqüent amb la seva evolució, ERC s’ha tret de la màniga una nova proposta: construir una línia ferroviària orbital, que hauria de estar acabada el 2040 amb un cost estimat de  5.200 milions d’euros, com a condició per a donar el vist i plau als pressupostos de la Generalitat.

Com és de suposar, el “maquinista” de l’operació no podia ser altre que Oriol Junqueras. I atès que la paraula Generalitat és una derivació de la paraula General, el paral·lelisme quadra perfectament. Tanmateix, la qüestió no té més importància que la que se li vulgui donar…

Però tornem al “maquinista” que ens ocupa. És evident que per tal de no perdre el tren, li ha  faltat temps per a convocar el Consell Nacional del partit amb l’objectiu de validar tot el que convingui per aconseguir justificar l’aprovació dels pressupostos. Vendre fum i fer volar coloms ja fa temps que és un fet distintiu de la formació que se suposava republicana i independentista.

I arribats a aquest punt, la pregunta clau és: on ha anat a parar la línia vermella, la condició imprescindible, entre d’altres que s’han anat quedant pel camí, que suposava la recaptació de l’IRPF per a donar suport als pressupostos esmentats? És clar que el “maquinista” ha fet ús del pantone com en altres ocasions, cap novetat si hom analitza la trajectòria del personatge, perquè en el fons no és altra cosa que una qüestió de coherència, credibilitat i respecte a la ciutadania.

Maig de 2026

Talment com en una farsa esperpèntica, som davant d’un elenc de personatges -professionals de la política- que no aporten res a la societat; n’hi ha de tots colors i apareixen com sorgits del no res. Constitueixen una fauna que de la política n’han fet ofici i el seu únic objectiu és mantenir-se, com més temps millor, a base de guanyar eleccions. D’esperit de servei a la ciutadania, res de res. De retòrica buida de contingut, a vessar.

Pel que fa a la seva irrupció en escena, intueixo que al seu darrera hi ha una estructura organitzada, amb objectius inconfessables, que manté l’anonimat gràcies a personatges mediocres disposats a fer el que sigui per tal d’adquirir una certa notorietat i poder viure “a cor que vols”.

Dels múltiples casos existents, Isabel Díaz Ayuso n’és un exemplar per excel·lència. El darrer espectacle que ha protagonitzat en el seu breu periple per  terres mexicanes certifica el nivell i la categoria del personatge en qüestió; no cal fer un recull de les actuacions que la precedeixen, basades totes elles en un estil marcat per la fatxenderia i la mala educació. Tanmateix, la breu resposta de la Presidenta de Mèxic, senyora Claudia Sheinbaum, l’ha deixat en evidència.

Per respecte a la ciutadania i per un mínim de dignitat, hauria de reflexionar sobre el paper que li han assignat en la “farsa nacional”, de la qual és una simple figurant malgrat creure’s ser-ne la protagonista.

I és aquí on, una vegada més, m’inspiro en La Passió d’Olesa de Montserrat i em permeto introduir un canvi –significatiu- en un fragment del quadre “Conversió de Maria Magdalena”: substitueixo el nom de Maria per Isabel (Díaz Ayuso en aquest cas).

“Però van passant els dies i la teva fi vindrà, i tota tu una desferra, sense un amor pur i dolç, retornaràs a la terra feta cendra i feta pols. Tots aquells que et volten ara, tots desapareixeran quan veuran la teva cara que es va marcint i arrugant […] Pobra Maria! Quina llàstima que em fas! Estàs endimoniada i quan tu parles no ets tu. Dintre teu hi ha la niada de set fills de Beelzebú que et turmenta i et domina”.

He de dir que el juliol i setembre de 2018, en altres circumstàncies, vaig fer el mateix. Però aleshores el nom de Maria el vaig substituir per Soraya (Sáenz de Santamaria) i per Inés (Arrimadas) respectivament.

En qualsevol cas:

“Pobra Isabel! Quina llàstima em fas!”

O potser no me’n hauries de fer? Ves a saber…

Maig de 2026

L’Audiència Nacional – Tribunal d’Ordre Públic – ha exclòs el President Pujol del judici i ha arxivat la causa contra ell per la tan referenciada “deixa de l’avi Florenci”. Tants anys d’instrucció per a arribar a aquest final posen de manifest la manca de proves pel que fa a les acusacions de corrupció. En qualsevol cas, el que es pretenia s’ha aconseguit amb escreix: la destrucció política d’un personatge que, agradi o no, va treballar per un projecte de país que ningú li podrà negar.

Però deixem-nos del personatge polític i centrem-nos exclusivament en la persona. En aquest afer, malgrat l’absència de proves concloents, és evident que, des d’un principi, es va practicar una persecució sense contemplacions al marge de la més mínima mostra de respecte i consideració.

Les hemeroteques poden donar fe de la quantitat de casos que han gaudit, i seguiran gaudint, de mesures excepcionals i humanitàries que al President Pujol se li han negat sistemàticament pel fet de ser qui és i el que representa.

I és que, en el fons, l’objectiu ha sigut la venjança, la humiliació i l’escarni. Entre d’altres arguments absurds, recórrer a l’edatisme com argument per a forçar la seva compareixença a l’Audiència Nacional és d’un cinisme fora de mida. En qualsevol cas, “misión cumplida”!

Per acabar i com a metàfora, se m’acut fer ús d’un fragment de La Passió d’Olesa de Montserrat:

Herodes: Retorneu-lo a Ponç Pilat! Mes com tota burla és poca, que hi vagi com li pertoca a la seva majestat! Les grans personalitats han de tractar-se com cal… Poseu-li el mantell reial de les grans solemnitats! Les riqueses ha de dur-les aquell a qui escaiguin més. Passegeu-lo pels carrers convertit en rei de burles!

Abril de 2026

Vagi per endavant que el text que defineix el concepte de congruència i els àmbits als quals s’aplica, ha sigut creat per IA. Justifico la decisió que he pres perquè he considerat que no pagava la pena fer cap mena d’esforç extraordinari en aquest sentit. Les definicions són suficientment explícites. Una altra qüestió, ben diferent, és l’exposició del fet puntual al qual faig referència; aquí la IA no hi pinta res.

Però anem a pams … La congruència és la relació de coherència, harmonia o correspondència lògica entre diferents idees, accions o elements. Implica que una cosa s’ajusta a una altra, evitant contradiccions. S’aplica en l’àmbit personal (fets i paraules), jurídic (sentències i pretensions) i matemàtic (figures idèntiques o aritmètica modular),

Àmbits d’aplicació del concepte:

• General: Sinònim de lògica, coherència i cohesió. 
• Personal: És la coherència entre els valors, pensaments i accions d’una persona. Ser congruent significa ser fidel a un mateix, coherent en la comunicació verbal i no verbal.
• Dret: Principi que exigeix que la sentència judicial s’ajusti a les peticions formulades per les parts.
• Aritmètica: Relació entre dos nombres que, en dividir-los per un tercer (mòdul), donen el mateix residu.
• Geometria: Dues figures són congruents si tenen la mateixa mida i forma, de manera que poden coincidir exactament en superposar-se.

La falta de congruència s’anomena incongruència, i es manifesta quan hi ha conflicte entre el que es diu i el que es fa.

A partir d’aquesta informació que considero suficientment clarificadora, d’acord amb el meu criteri, entro en matèria de la forma més “natural” possible..

Analitzar l’ecosistema polític amb un mínim de rigor no és fàcil. Tanmateix, sense considerar-me expert en la matèria, penso que la incongruència supera, amb escreix, la congruència en la qual s’ha de fonamentar la credibilitat.

D’exemples n’hi ha un tou i, en més o menys mesura, cap formació en queda al marge. Així doncs, és obvi que a nivell personal es suscitin canvis i mutacions del tot sorprenents i difícilment explicables des d’una òptica racional. En aquest sentit, pretendre justificar determinats posicionaments constitueixen una ofensa  al sentit comú, perquè, es vulgui o no, la ciutadania és mínimament intel·ligent malgrat que a voltes no ho sembla.

El darrer exponent d’aquesta realitat el trobem en na Eulàlia Reguant. Figura representativa dels moviments reivindicatius més radicals, “martell d’heretges” i tot el que es pugui imaginar -la qual cosa és molt respectable malgrat no compartir l’ideari i l’estil del personatge en qüestió- resulta que abandonant els seus postulats ha passat a formar part d’allò que tant criticava i combatia. De defensar la “okupació” amb vehemència, al sector immobiliari, familiar en el seu cas. Què se n’ha fet del personatge?

Si com va afirmar al retirar-se de la política activa la seva intenció era dedicar-se a la refundació de la CUP, la credibilitat no serà pas un actiu que pugui  aportar, ans al contrari la seva incongruència constituirà un llast que arrossegarà i que probablement li passi factura. Heus aquí la conseqüència d’actuar en base a interessos conjunturals. Atesa aquesta qüestió, on queda la ideologia? En qualsevol cas, estic convençut que les persones honestes no estan en disposició d’empassar-se un gripau d’aquesta magnitud, perquè si fos així, ja podem plegar.

Abril de 2026

Se suposa que els diputats i diputades van al Congrés o al Parlament a treballar. Se suposa que quan es va a treballar, s’ha d’estar per a la feina. Se suposa que si s’està per a la feina, no hi pot haver cap element de distracció a l’abast: llibres, revistes, diaris, tauletes, mòbils … Tot plegat, molt suposar, però…

Però pel que es veu, de forma recurrent, n’hi ha que es dediquen a omplir el temps amb activitats diverses que res tenen a veure amb les seves obligacions professionals, si és que el fet de dedicar-se a la política es pot considerar una professió. Normalment es parla de servei a la ciutadania, oi?

També, de forma recurrent, es pot constatar la mala o nul·la educació que impera als hemicicles: escons buits segons qui parla, desinterès pel què es diu,  comentaris en veu alta, aplaudiments en forma de claca,  crits, xiulades … 

Pel que fa a l’abandonament de l’escó, cosa molt freqüent, considero que és una falta de respecte i una mala pràctica tolerada. Òbviament, en qualsevol altre sector seria impossible un comportament similar, perquè tothom coneix les conseqüències de tipus econòmic o laboral que es deriven de l’incompliment de les seves obligacions. O és que els diputats i diputades no en tenen?

Tot plegat un espectacle lamentable i inadmissible que retrata a la perfecció  bona part dels i les que haurien de tenir molt present que cobren de l’erari públic – sufragat per tota la ciutadania – per fer una feina que segons sembla, és de dubtosa o nul·la productivitat.

En qualsevol cas el problema rau en el fet que tot aquest sistema de privilegis és un tripijoc compartit, on tothom hi va bé atès que les diferències ideològiques  no acostumen a ser prioritàries perquè se subordinen als interessos econòmics dels que se suposa que ens representen.

Des d’una òptica racional, són admissibles aquest tipus de martingales descontrolades en àmbits on haurien de prevaldre el sentit del deure i la responsabilitat? I què dir de les formes? Sovint, la falta d’educació provoca vergonya aliena.

Les institucions esmentades mereixen un respecte i els seus membres haurien de fer pedagogia, entre d’altres qüestions, de les bones formes que, en definitiva és el que ens arriba a través dels mitjans de comunicació i conformen tot un mostrari d’actituds i comportaments indignes.

Tanmateix, com escriví Jacinto Benavente (1866-1954) a Los intereses creados: “He aquí el tinglado de la antigua farsa…”

Març de 2026

El compte de resultats d’una empresa és el document financer que reflecteix de forma detallada els guanys o les pèrdues que es generen al llarg d’un període determinat.

Sobre els resultats obtinguts, penso que cal distingir entre dues situacions que considero diferents: “tenir pèrdues” o “deixar de guanyar”. En aquest sentit, no deixa de ser curiós que les entitats bancàries i les empreses energètiques, entre d’altres, mai tinguin pèrdues. O guanyen sempre o, de vegades, deixen de guanyar, però no pas perdre. On s’és vist? Així doncs, negoci rodó, perquè objectivament, deixar de guanyar no és perdre; filant prim, només disminuir beneficis.

Si hom intenta buscar-hi alguna explicació racional, la resposta és ben senzilla: el contribuent assumeix sempre les desviacions de caràcter negatiu. Com exemple significatiu, els 60.000 milions d’euros que el govern a donar a la banca a la crisi del 2008. Malgrat que en el seu moment es va afirmar, per activa i per passiva, que a la ciutadania no li costaria ni 1 €… S’ha produït algun tipus de devolució?

I què dir dels “robatoris”, diguem-ne legals, emparats per normatives i reglamentacions fetes a mida avalades pels governs, dretans o esquerrans  que s’han anat succeint?

L’exemple més flagrant és el de l’increment de preu dels carburants. En qualsevol cas no es tracta de cap novetat, ans al contrari, és una pràctica recurrent aprofitant situacions de crisi més o menys significatives.

Cada vegada que les empreses energètiques apliquen una pujada de preus per aquest motiu, falsegen la realitat perquè no es tracta de combustible de nova adquisició, sinó que procedeix de reserves ja existents. No es tracta d’una qüestió de costos, és pura especulació.

Tanmateix, quan el preu del cru baixa, s’aplica una mínima rebaixa i no precisament de forma immediata. Es pot concloure doncs que el diferencial entre els increments i les rebaixes és completament desproporcionat, així doncs, ni pèrdues ni menys beneficis, com sempre, guanys a costa de la ciutadania.

Pel que fa al sector elèctric, qui va sufragar els suposats costos de l’apagada del 2024? I enguany, quina és la situació? Doncs que el preu de l’electricitat tot indica que no té aturador. Quan les energies renovables haurien d’estar a ple rendiment, en especial les hidroelèctriques, resulta que s’ha de generar electricitat a base de gas malgrat els costos que això comporta. Surrealista!

Atès que es tracta d’un fenomen que es produeix amb una certa freqüència, em pregunto el motiu pel qual els governs de torn no intervenen implementant algun tipus de regulació (topalls) que eviti els abusos que es produeixen sistemàticament.

Aquesta inoperància, que en el fons no és altra cosa que mirar cap a una altra banda, fa de mal pensar i es relaciona amb la mala pràctica de les anomenades “portes giratòries”. D’alts càrrecs que en deixar l’activitat política, tard o d’hora, han passat al sector privat, especialment l’energètic, n’hi ha un tou, d’exemples amb noms i cognoms se’n poden trobar en tots els partits polítics. Per què serà?

Març de 2026