“Que inventen los otros” (Miguel de Unamuno, 1864-1936)

És cert que aquesta afirmació, fora de context, pot sorprendre. En qualsevol cas, més enllà de la frase en si, cal considerar el pensament de l’autor. Miguel de Unamuno fou un pensador liberal, independent i existencial profundament crític amb els dogmatismes i que, al llarg de la seva vida, no va mantenir sempre el mateix posicionament. En aquest sentit, cal posar en valor el seu concepte de llibertat individual i la permanent recerca de la veritat. L’enfrontament amb el general feixista José Millán-Astray (1879-1954) -fundador de la Legión– ho certifica:“Venceréis, però no convenceréis” en resposta a “Mueran los intelectuales traidores”.

Així doncs, la frase inicial, s’ha d’interpretar en el moment històric en què va ser escrita, concretament, en un assaig titulat Del sentimiento trágico de la vida (1913). Tanmateix, no descobreixo res al dir que d’una manera o altra, Espanya sempre ha estat pendent dels “altres” i, Catalunya, a grans trets, en determinats moments i circumstàncies no n´és una excepció.

Tanmateix, entre d’altres, és de justícia reconèixer la gran tasca desenvolupada en matèria educativa en temps de la Segona República, demostració inequívoca del gran potencial com a país.

Des de llavors, i no sempre positius, molts canvis de tot tipus s’han produït:  règims (dictadura i democràcia), governs, lleis d’educació, plans d’estudis, sistemes educatius, concepcions pedagògiques i didàctiques, mètodes d’ensenyament…, fins arribar a una digitalització que tot indica que ha entrat en vies de qüestionament. Sort que la IA resoldrà tots els problemes!

Però tornem al “Que inventen los otros”…

Recordo que fa una colla d’anys, el sistema educatiu finès era motiu d’admiració per un ampli ventall del sector docent català començant pel Departament d’Ensenyament. Vist l’èxit aconseguit per l’alumnat d’aquelles latituds, calia implantar-lo sense més dilacions… I com sempre, tot allò que funcionava havia de passar a millor vida, calia innovar. O millor dit, copiar. Es van organitzar viatges amb l’objectiu de documentar-se i prendre nota, en viu, del funcionament d’una manera de fer que oferia totes les garanties d’èxit… a Finlàndia. No es va tenir en consideració que Finlàndia i Catalunya no tenien res en comú: ni ubicació geogràfica, ni climatologia, ni cultura, ni idiosincràsia, ni concepte d’educació, ni economia, ni… Així doncs, tenia sentit inspirar-se en un sistema educatiu creat en el marc d’unes condicions completament diferents a les d’un país de la mediterrània com és el nostre?

El temps va posar en evidència un fet tan simple com que copiar no és suficient ni garanteix res quan les estructures i particularitats de dos països difereixen substancialment.

Enguany, de Finlàndia ni se’n parla, els vents bufen vers Estònia… Es repetirà el mateix error o s’optarà, d’una vegada per totes, en fer confiança  als i les professionals de la docència amb capacitats contrastades per a crear un sistema educatiu propi? Si tenim la pretensió de ser referents i pioners, paga la pena apostar pel talent autòcton, oi?

No es tracta de partir de zero, bé està tenir referències; l’absurd és deixar de banda tot allò que s’ha demostrat que funciona i, sobretot, recuperar el que s’ha anat arraconant, en nom d’una visió progressista de més que dubtosa credibilitat.

Simplement recordar que el 1913 ha quedat enrere i que és hora de posar-se a inventar, implementar i valorar. Òbviament, pot plegat requereix temps sense oblidar el fet de no estar subjectes a les vel·leïtats dels polítics de torn que, tenen més interès en fomentar masses acrítiques de fàcil manipulació que en promoure l’educació en sentit estricte.

Setembre de 2026

Començo el mes de setembre reflexionant sobre un tema que m’apassiona i em té profundament preocupat: l’educació. Segons la IA, la paraula educació té el seu origen en el llatí i comporta una doble connotació segons es consideri el verb educare ( criar, alimentar o nodrir) o educere (extreure, fer sortir o conduir de l’interior a l’exterior).

Etimologies a banda i per tal d’entrar en matèria, se m´ha acudit partir d’un concepte geomètric com és el paral·lelisme. Paral·lelisme? És possible que la idea es consideri extravagant, no seria d’estranyar… En qualsevol cas, confio que al llegir l’article, quedi dissipat qualsevol dubte al respecte.

El paral·lelisme és una relació que s’estableix entre rectes i plans. Segons la geometria euclidiana, dues o més rectes són paral·leles quan no existeix punt d’intersecció, és a dir, que mai arriben a trobar-se. Pel que fa als plans, es tracta del mateix concepte aplicat a l’espai tridimensional. Segons la geometria projectiva, es considera que les rectes paral·leles arriben a trobar-se a l’infinit.

A partir d’aquestes premisses, centrem-nos en dues qüestions que considero de vital importància pel que fa al procés evolutiu de nois i noies: l’educació i la instrucció.

Dos camins paral·lels però necessàriament amb punts de trobada perquè, d’aquesta confluència en depèn el desenvolupament i la maduració personal en tots els aspectes. El fet d’arribar a tenir criteri propi o no, n´és la conseqüència (educere).

Més enllà de polèmiques, sovint surrealistes, no descobreixo res al afirmar que el fet d’educar consisteix en transmetre valors, la qual cosa comporta, de forma ineludible, estar en disposició d’entrar en conflicte. Tanmateix el conflicte sempre s’ha de plantejar constructivament i des d’una òptica realista. És per això que l’experiència, que no el dogmatisme, fa que defensi el fet de dir no quan les circumstàncies ho requereixen. Posar límits és imprescindible en el procés educatiu, camí que comença en els primers anys de vida i que és competència exclusiva dels pares. La proliferació, cada vegada més estesa, de traumes de tota mena, comença per no educar la frustració adequadament. Ras i curt, cal donar eines per afrontar situacions que no sempre estaran en concordança amb les expectatives que hom es crea.

Paral·lelament, s’arriba a un punt en què entra en joc el factor instrucció. I és aquí on l’escola ha d’intervenir amb tot el seu potencial. L’escola, institució competencial en la transmissió dels coneixements, ha d’assumir la seva responsabilitat en tot allò que li pertoca i fins les últimes conseqüències d’acord amb els mitjans, humans i materials, al seu abast. En qualsevol cas, l’escola és determinant es miri com es miri.

Família i escola han de col·laborar de la millor manera possible des dels seus àmbits respectius, assumint els rols que els corresponen i evitant interferències tòxiques per tal d’establir una acció paral·lela i constructivista. Així doncs, com he dit al principi, la qüestió de fons rau en si el paral·lelisme que reivindico ha de ser euclidià o projectiu. Particularment, ho tinc molt clar.

Setembre de 2026

Per començar, les meves felicitacions als responsables que van dissenyar el pla estratègic que havia d’evitar que es produïssin situacions caòtiques derivades de l’anunciat eclipsi solar. S’havia anunciat per activa i per passiva, de forma reiterada, el treball iniciat feia un any … Tanmateix, el “sidral” pel que fa al transport van demostrar eficàcia i eficiència.

Malgrat tot, les proclames triomfalistes per part del Govern no m’han sorprès en absolut. Com de costum, negar l’evidència s’ha convertit en pràctica habitual, i el més greu és que la incompetència s’ha normalitzat: ni dimissions ni cessaments. Entre protocols, normatives, comissions d’investigació i demés obstacles,  qualsevol responsabilitat queda diluïda, de manera, que mai s’arriba al fons de la qüestió. A més, algú es pot creure que són necessaris tants càrrecs? Un organigrama operatiu, no es pot convertir en l’arbre genealògic d’una nissaga.

Per tot el que està passat i probablement seguirà passant, se m’ha acudit recuperar una carta que vaig escriure el febrer del 2021 i que va publicar El Periódico.

Es podia llegir:

“L’Efecte Illa és simplementun eslògan publicitari orientat a promocionar la candidatura de l’exministre de Sanitat, Salvador Illa, a les properes eleccions del 14 de febrer. D’ençà del seu nomenament per part de l’aparell del  PSC, amb el vistiplau del PSOE -condició  sine qua non- com a candidat a la presidència de la Generalitat, l’anomenat Efecte Illa -venut com a màgic-només es pot interpretar en clau de moda transitòria de conveniència, que passarà a formar part del cementiri d’eslògans electorals tant bon punt s’hagi acabat la campanya. Res més en absolut.

Tanmateix, posats a jugar amb eslògans, també es podria fer referència a l’Efecte Salvador. I per explicar-ho, metafòricament,  res més apropiat que el text de La Passiód’Olesa de Montserrat que segueix:

Saduceu: Però van passant els dies i no ve per cap camí!

Fariseu: Quan arribarà el Messies?

Pere: No arribarà… Ja és aquí!

Saduceu: Qui és aquí miserable?

Pere: El Salvador d’Israel! El Messies veritable!

Fariseu: Ens haurà plogut del cel?

Saduceu: I porta corona al front?

Fariseu: On són les seves carrosses? I els seus oficials, on són?

Saduceu: Com no ha fet tremir la terra amb els seus crits de furor?

Joan: No ha vingut en to de guerra sinó de pau i d’amor.

Fariseu: I d’on és aquest gran home? […] I dieu que és el Messies? Un visionari serà! Vaja prou! Ja ha durat massa! Prou paraules i cançons! Aquest home amb molta traça us ha fet veure visions! […]

Saduceu: Explota vostra quimera i la vostra bona fe!

Fariseu: Si és el Messies, què espera? Que demostri el seu poder!

Us imagineu un míting o un debat escenificant aquest fragment? L’audiència fliparia!”

El juny del 2025, vaig recuperar la carta i hi vaig afegir:

“I així hem arribat al juny del 2025, amb Salvador Illa President de la Generalitat des del 8 d’agost del 2024 i la ciutadania sense flipar… Inaudit!

I quina és la situació actual? Doncs un procés progressiu -que no progressista- d’espanyolització de Catalunya presentat com a normalització del país. Aquest és el seu poder.

I què diuen les suposades -que no reals- forces (forces?) d’esquerra? Res de res, acatament i submissió no fos cas que perdessin un status que cal mantenir inclús a costa de vendre’s la dignitat. Darrer botó de mostra: el sí (condicionat?) a l’ampliació de l’aeroport del Prat.

Per les seves obres els coneixereu… “L’Efecte Illa” realment és un “Efecte Salvador”. Però, en benefici de qui? Més clar l’aigua, oi?”

Per acabar i en espera de temps millors, amb la calor insuportable que estem patint aquest mes d’agost del 2026, torno a recuperar, els textos escrits en el seu moment i no em puc estar d’afegir-hi, també, en clau també metafòrica:

“Es feia passar pel Crist i ha resultat un pobre home […] Què s’ha fet del seu poder? Què s´ha fet d’aquella força que li atorgava la gent?[…] No el cregueu. És un engany! […] És un hipòcrita! I aquest és aquell gran rei salvador del nostre poble?…”

El fulletó continuarà…

Agost del 2026

És clar que la Torre de Pisa i l’Informe Pisa no guarden cap mena de relació, però la coincidència, pel que fa a la nomenclatura, m’ha suggerit fer una comparativa, si voleu, surrealista.

Al centre d’Itàlia s’estén la Toscana, província de la qual Florència n’és la capital, ciutat famosa per la seva  riquesa artística gràcies al mecenatge de la nissaga dels Mèdici al llarg de tres segles. A la costa occidental, a un centenar de quilòmetres, es troba la ciutat de Pisa amb la seva famosa Torre inclinada, campanar de la catedral.

Les obres de la Torre de Pisa van començar l’agost del 1173 . Cinc anys desprès, a causa d’uns fonaments febles i d’un subsol inestable, la Torre es va començar a inclinar tres metres cap el nord. Per tal de prevenir una caiguda que s’intuïa, el 1964 es va elaborar un projecte d’estabilització que va concloure el 2001. Segons dades oficials, actualment, la Torre presenta una inclinació de 3,9 metres respecte a la vertical, la mateixa que tenia el 1700. En qualsevol cas, està per veure que passarà en el futur…

Però deixem la Torre de Pisa i centrem-nos en l’informe Pisa (Programme for International Student Assessment) que, per cert, no té res a veure amb la ciutat esmentada. Per pura casualitat, coincidència de noms.

Pisa és un projecte de la OCDE basat en l’avaluació de formació d’alumnes de diferent països, que arriben al final de l’ensenyança obligatòria, amb l’objectiu de comprovar l’eficàcia dels sistemes educatius enfront de la vida i el món laboral.

Polemitzar, només, sobre el disbarat que s’ha produït pel que fa a l’aplicació de les proves a Catalunya és una pèrdua de temps; una altra cosa és l’obligació de determinar què ha passat i en qui recau la responsabilitat de la monumental pífia. Tant és així que, en cap cas es pot defugir el deure d’arribar fins al fons de la qüestió. Només faltaria!

Ja fa massa temps que el Departament d’Educació grinyola pels quatre costats. Per més giragonses que s’hi busquin, les contínues irregularitats a nivell de gestió posen de manifest un grau d’incompetència inadmissible. Davant d’aquest fet constatat, algú ha dimitit? Hi ha hagut cessaments? És evident que ni una cosa ni l’altra. Així doncs, cadascú pot pensar el que vulgui… D’afers estranys no en falten!

Com és lògic suposar, ignoro els motius reals que han provocat l’allau de comentaris sobre el tema que ens ocupa i dubto que “es faci llum a la foscor”. El fet objectiu és que s’ha produït una “desviació respecte a la vertical educativa” que hauria de prevaldre i que, per tal d’evitar una caiguda de les que fan època, serà imprescindible elaborar un projecte ben fonamentat, portat a la pràctica per professionals de solvència contrastada, lluny de “quotes i paritats” de caràcter polític. Ja n’hi ha prou de “col·locar” i crear “càrrecs a mida” sufragats amb els impostos de “tothom” (eslògan del govern). En qualsevol cas, recuperar la “verticalitat” educativa serà impossible a curt termini a no ser que es produeixin canvis substancials. N’hi haurà?

La Torre de Pisa, malgrat la desviació original encara s’aguanta; la planificació educativa rigorosa i el sentit de responsabilitat que comporta ja és una altra qüestió… S’admeten pronòstics…

Agost de 2026

En sentit figurat, el verb “grinyolar” acostuma a utilitzar-se per a fer referència a situacions que no quadren i també al fet de generar sospites. Parlant sense embuts, jo diria que es tracta d’una al·lusió a tot allò que no funciona talment com hauria de ser preceptiu. L’àmbit de la política és un pou sense fons en aquest sentit… Cada vegada més, tot grinyola per més lubricants (pegats) que s’hi posin.

Atès que estic fins la barretina del grinyolar constant, sento la necessitat de buidar el pap sense embuts… I talment com és habitual, així ho faig.

Considero que, al acceptar un càrrec, hauria de ser imprescindible acreditar un mínim de coneixements sobre l’àrea temàtica en què hom treballarà. No és suficient envoltar-se de tècnics, suposats experts i càrrecs de confiança, perquè cap d’ells està en condicions d’assumir les responsabilitats inherents a un càrrec concret; així doncs, la competència, o just el contrari, depèn de la preparació de qui s’ha compromès davant la ciutadania. Tot el demés és pura farsa per a cobrir l’expedient.

El dia  26 de juliol, llegia:

El Govern obre la porta a incorporar fins a 10 places més d’eventuals a Presidència, per interpretar “informació sofisticada”

Vist com va tot plegat, he de confessar que la notícia no em va sorprendre en absolut. Simplement, es tractava de més del mateix. Cap novetat. Només que reafirmava la incompetència d’un ampli sector que de la política n’ha fet ofici sense que se li hagi exigit cap mena d’acreditació com succeeix en les altres professions. En política, el fet d’estar en possessió d’un “carnet”, avala  suposades competències. Quina fal·làcia!

I per si no n’hi hagués prou, la intenció governamental de fitxar fins a 10 “cracks” en l’àmbit de la interpretació d’informació d’alta complexitat, corrobora que “l’alt funcionariat” més tota la caterva de càrrecs nomenats a dit no són prou aptes per a treure l’entrellat de determinats textos. Tanmateix, és de suposar que el nivell de lectura comprensiva està en consonància amb els emoluments que perceben per la feina que fan o que haurien de fer. En qualsevol cas, cap problema. Els organigrames no tenen límit i poden créixer fins on faci falta, sempre en funció de les necessitats, necessitats que cada vegada són més.

Podem concloure doncs que, en cada moment, les necessitats depenen del personal a col·locar. Per això tot plegat grinyola. Més clar, impossible.

Juliol de 2026

El 1933 s’estrenava la pel·lícula estatunidenca Sopa d’oca. Comèdia satírica sobre els líders incompetents, fou dirigida magistralment per Leo McCarey (guanyador de tres Oscars) i protagonitzada pels Germans Marx

L’argument es pot resumir tal com segueix:

L’acció es situa en un petit país centreeuropeu anomenat Freedodia. Al capdavant de la República Democràtica de Freedonia s’hi troba el senyor Rufus T. Firefly, polític liberal per excel·lència. Freedonia es veu amenaçada per Sylvania, país de règim dictatorial i marcada tendència agressora. Sylvania compta amb dos prestigiosos espies, Chicolini i Pinky que, com a conseqüència dels esdeveniments, acaben sent ministres de l’excel·lentíssim Rufus T. Firefly.

Ha passat quasi un segle i observant el panorama mundial, és obvi que es  podria fer una altra pel·lícula inspirada en Sopa d’oca, perquè de situacions surrealistes i de personatges estrafolaris no en falten.

No es pot negar que a qualsevol nivell del medi polític, la incompetència que es denuncia a Sopa d’oca hi és present amb noms i cognoms de sobres coneguts. Totes les opcions polítiques aporten la fauna pertinent, cap ni una en queda al marge.

Però tornem a la pel·lícula… En una determinada seqüència, Groucho Marx etziba: “Sembla idiota i parla com un idiota, però no es deixin enganyar: és idiota”. Magistral, oi?

En aquest sentit, només cal estar a l’aguait de determinades al·locucions de polítics en exercici i d’altres que han passat a la condició d’emèrits, per a prendre consciència de què l’afirmació de Groucho, és plenament vigent. La crua realitat és que, malgrat el pas del temps, hi ha coses que no canvien i que difícilment canviaran.

Com exemple de proximitat en matèria d’idiotesa, les darreres manifestacions de Mariano Rajoy pel que fa a la Selecció francesa avalen la quantitat d’idiotes de tota mena als quals he fet referència.

Tanmateix considero important remarcar la diferència entre la idiotesa congènita i l’adquirida, perquè mentre la primera es deu a “una broma pesada” de la Naturalesa, la segona és conseqüència de mèrits contrets i pràctiques habituals per part d’individus de més que dubtosa racionalitat per bé que aparentment pugui semblar el contrari.

Juliol de 2026

Per estrany que pugui semblar, en determinats cercles de la política catalana, es torna a parlar d’unitat… Paraula que pronunciada per segons qui, em provoca urticària.

El cas és que, després d’un llarg parèntesi i a falta d’argumentari -el repertori es va consumir fa una colla d’anys- es percep una certa intenció de recuperar la retòrica que, en el seu moment, resultà útil des d’una òptica propagandística en clau d’una unitat que, a la pràctica va resultar inconsistent per raons inconfessables i alhora evidents.

El juliol de 2018, escrivia:

Carta oberta als partits catalanistes

Sembla ser que la situació encara no està prou embolicada. Ara resulta que us heu de barallar perquè, una vegada més, sou incapaços d’actuar de forma unitària i deixar de banda els interessos partidistes. No us sembla que ja n’hi ha prou?

Particularment, estic cansat de les vostres disputes de pati de col·legi. Considero que després de les experiències dels darrers anys, ja hauríeu d’haver madurat, perquè madurar és imprescindible per estar a l’altura de les circumstàncies quan el moment ho requereix.

Sempre he tingut els meus dubtes sobre la classe política en general pel que fa als interessos de la ciutadania i, francament, esperava que a casa nostra la cosa fos diferent, però els darrers esdeveniments em confirmen que l’únic interès real és el què us afecta com a partit.

Mentre que com a partits catalanistes no us plantegeu seriosament i, de forma definitiva quin és l’objectiu prioritari, no es va enlloc; i no solament no es va enlloc, sinó que a més, es fa el ridícul. Vosaltres, no pas la ciutadania.

És inconcebible i gens intel·ligent tornar a caure en el mateix de sempre. Amb aquest procedir, que ja sembla genètic, l’únic que s’aconsegueix és donar arguments a aquells sectors que no solament estan en contra de l’autodeterminació, sinó que comparteixen la idea de vulnerar els drets i les llibertats fonamentals. Més enllà de declaracions cara a la galeria, us ho heu plantejat honestament?

La carta fou publicada als diaris ARA i EL PERIÓDICO

El mes d’octubre del mateix any insistia en la idea i escrivia:

Tan difícil és posar-se d’acord?

Estic molt tip de les dissensions entre els partits independentistes, i com jo, imagino que una bona part dels demòcrates (independentistes o no) que únicament aspiren a clarificar una situació que es tradueix en una pregunta ben senzilla: què vol la  ciutadania de Catalunya?

Sembla ser que no n’hi ha prou amb les andanades unionistes (farcides de demagògia), que s’han de barallar entre ells donant un espectacle llastimós. Inaudit i inútil a tots els efectes!

Els grans moments de la història requereixen polítics que estiguin a l’altura, que deixin de banda els interessos partidistes, en ocasions personals, i orientin les seves accions en el sentit de l’objectiu comú. D’aquests tipus de polítics se’n diu estatistes. En tenim?

Pel missatge que comporta, no em cansaré de fer referència a un fragment de La Passió d’Olesa de Montserrat molt significatiu i de vigent actualitat:

“Sempre el mateix: la discòrdia. Fariseus i saduceus! Com pot haver-hi concòrdia entre els llops i les guineus? Fa molts anys la nostra terra era un verger beneït; però encengueren la guerra les discòrdies de partit. I vingué la gran desfeta: la discòrdia entre germans portà una carrera feta de legionaris romans. No tingueren resistència i els imposaren la pau. I la nostra independència s’ha tornat la d’un esclau”

La carta fou publicada a EL PERIÓDICO

Davant la situació actual, una vegada més, m’inspiro en La Passió i reprodueixo aquest fragment del Baptista:

“Infatuats i pomposos i amb la supèrbia d’un rei, us dieu escrupolosos observadors de la Llei; però la desfigureu amb manaments ominosos i el poble jueu tracteu amb orgull de poderosos. Feu, doncs, fruits de penitència retracteu-vos de l’error;  si voleu trobar clemència sembreu clemència i amor. Que ja rellueix la serra, i l’arbre de fruit corcat serà abatut contra terra i trossejat i cremat”

Han passat quasi vuit anys i, on som? Particularment no tinc cap problema per a dir que més tard o més d’hora:

“L’arbre de fruit corcat serà abatut contra terra i trossejat i cremat”

Convido a què cadascú, metafòricament, en faci la seva interpretació…

Juliol de 2026

No descobreixo res al afirmar que l’Església Catòlica Romana i Apostòlica, històricament, sempre ha procurat teixir aliances amb els poders temporals amb l’objectiu d’obtenir beneficis de tota mena, i quan això no ha prosperat, no ha tingut cap mena de problema per a iniciar confrontacions invocant la voluntat de Déu, que sovint ha sigut el gran pretext.

Un dels exemples més clars de les aliances entre la política i el catolicisme és el concordat. Però, què és un concordat? Un concordat és un acord, en forma de tractat, entre un Estat sobirà i l’Església Catòlica. Els seus orígens provenen del feudalisme -Edat Mitjana- però des del segle XV es limiten a tractats internacionals amb la Santa Seu. A tall de curiositat, destaquen el Concordat de Worms amb el Sacre Imperi (1122) i el Concordat amb Napoleó (1801). Tanmateix, no són els únics…

Amb tot el meu respecte per a la persona del Papa Lleó XIV,  no em puc estar de denunciar el “festival” organitzat i coordinat per la Conferència Episcopal Espanyola i demés “forces vives nacionals”, amb el vist i plau i la complaença de l’Estat Espanyol (oficialment no confessional). Així mateix, tampoc em puc estar de plantejar una colla de qüestions, la primera de les quals és fer referència al Concordat de 1953, signat pel regim franquista i el Vaticà, essent el controvertit Papa Pius XII qui en aquella època ostentava l’anomenada Càtedra de Sant Pere.

Atenció al contingut:

L’Estat havia de sufragar les despeses de les activitats de l’Església, a canvi que Franco tingués la possibilitat de participar en el nomenament dels bisbes mitjançant l’anomenat dret de presentació. Així, Franco es va assegurar el control del nomenament dels bisbes i el suport ideològic de l’Església Catòlica mentre aquesta  rebia importants privilegis legals, polítics, econòmics i fiscals.

D’acord amb el Syllabus Errorum ^[*] del 1864,les concessions més importants foren: va consagrar la unitat religiosa, va atorgar als ordes religiosos un estatut jurídic, va reservar una important dotació econòmica per al clergat i va admetre la competència de l’Església en les causes matrimonials, el control de l’ensenyament, la prohibició d’altres cultes de manifestar-se públicament, el tomisme com a base filosòfica de la ciència, etc.

L’acord va acabar de legitimar moralment el règim davant la comunitat internacional. Juntament amb el Pacte de Madrid de col·laboració militar entre Espanya i els Estats Units, signat el mateix any, aquests dos tractats internacionals van fer sortir el règim feixista del seu aïllament econòmic i polític, fent de la dictadura una aliada del bloc anticomunista durant l’anomenada Guerra Freda

El 1976 es va signar un acord nou, complementari al concordat de 1953, sense abolir-lo. Es dubta si el govern provisional durant la transició democràtica tenia el dret i la legitimitat democràtica de signar tal acord internacional. El 29 de desembre de 1978 entra en vigor la Constitució Espanyola. Cinc dies després, el 3 de gener de 1979, es van signar quatre acords que van modificar substancialment el concordat que no ha estat derogat i que legalment segueix vigent. L’Església Catòlica va mantenir diversos privilegis (financers, fiscals, morals, etc.) i es fixa la influència de l’Església en el centres docents públics, del qual l’educació «serà respectuosa amb els valors de l’ètica cristiana». Aquest acord és en contradicció amb el principi d’un estat neutre i laic. També a l’interior de l’Església s’aixequen veus per a suprimir els privilegis. Espanya és definida com estat aconfessional des de 1978, amb l’aprovació de la Constitució Espanyola.

Des de llavors i malgrat les declaracions d’intencions dels diferents governs socialistes, el Concordat segueix vigent amb totes les conseqüències, i res fa pensar que algú tingui la gosadia de denunciar-lo. Evidentment es tracta d’una qüestió d’incongruència que, amb la presència del pontífex al Congrés dels Diputats, ha arribat a la seva màxima expressió tot recordant els temps del nacionalcatolicisme. Mai s’havia donat un espectacle d’aquesta dimensió.

Estic segur que les demostracions populars de Madrid i Barcelona no són representatives del sentir de la majoria de la ciutadania. Si així fos realment, sens dubte que la Constitució, en aquest i el altres temes, hauria de ser reformada en profunditat aclarint conceptes que avui dia no són més que lletra.

Per acabar, dir que sento vergonya aliena per la demostració d’hipocresia exhibida pels membres del Congrés i Senat respectivament, i altres membres de la classe política que han actuat de comparses. Especialment vergonya però, per l’esquerra “progressista” que no s’ha ruboritzat per col·laborar i participar alegrement en un muntatge inadmissible si es té en consideració l’Article 16 de la Constitució de 1978.

*Syllabus Errorum

És un llistat de vuitanta idees, conviccions polítiques i teories filosòfiques que el papa Pius IX va desaprovar vehementment com a heterodòxies incompatibles amb la doctrina catòlica. És una compilació dels seus escrits anteriors. Pius IX va publicar-lo el 1864 com a apèndix a l’encíclica Quanta cura. El document és considerat com una de les causes majors de l’endarreriment del desenvolupament de la ciència moderna a estats dins dels quals l’Església Catòlica tenia una influència important en la política educativa i científica, com Espanya, Irlanda o Itàlia.

Juny de 2026