No és merda de la muntanya i fa pudor, encara que la remenin amb un bastó

Talment com succeeix en les erupcions volcàniques, la merda que es desplaça per les clavegueres de l’Estat està sortint a la superfície. Hi ho fa amb una força incontrolada com a conseqüència del volum acumulat i la pressió exercida, res comparable al que succeïa quan es procedia al buidatge de les antigues comunes predecessores dels sanitaris actuals. I per si no n’hi ha prou amb la quantitat i varietat d’estrats de matèria fètida sedimentada, la pestilència putrefacta que es desprèn contamina l’ecosistema en què la política actual sembla haver-se instal·lat còmodament i amb una capacitat d’adaptació inimaginable.

L’afer Pegasus està fent possible que la merda aflori en tota la seva dimensió i que la flaire que desprèn s’escampi, de forma incontrolada, malgrat els que la remenen s’esforcin en fer mans i mànigues per a neutralitzar la pudor.

En qualsevol cas i per més maniobres de distracció que es dissenyin, la crua realitat és que no es tracta de merda de muntanya i que malgrat remenar-la amb un bastó, la merda fa pudor, molta pudor, moltíssima pudor.

20/5/2022

Pegasus i la ministra

Pegasus és incompatible amb la democràcia, per tant, amb un estat de dret. Heus aquí el quid de la qüestió, en conseqüència, l’espionatge practicat no és un tema menor que afecti exclusivament l’independentisme, el problema és de tal magnitud que sobrepassa amb escreix qualsevol línia de les anomenades vermelles.

És a partir d’aquesta premissa que no em puc estar de remarcar la intervenció de la ministra de Defensa en seu parlamentària, culminada amb la pregunta a mode de reflexió, que posa de manifest un tarannà més que sospitós i alhora tota una declaració de principis inadmissible en una jurista. Ostensiblement fora de sí, va etzibar: ¿Què tiene que hacer un Estado cuando alguien declara la independència…? Tot plegat em suggereix la primera estrofa de l’himne d’infanteria: Ardor guerrero vibre en nuestras voces. Y de amor patrio henchido el corazón. Entonemos el Himno Sacrosanto. Del deber, de la patria y del honor. ¡Honor! …

Quince bajo la lona (1959) fou una pel·lícula de caire apologètic en la qual es cantava: Margarita se llama mi amor, Margarita Rodríguez Garcés, una chica, chica, chica, pum, del calibre 183 … No explicaré l’argument perquè no és el cas, però  m’ha fet gràcia recordar el nom de la protagonista… Per cert, enguany i ateses les circumstàncies, la pel·lícula s’hauria de titular Nueve más catorce bajo la lona (ministeris). Claríssim, no?

28/4/2022 

Frases de La Passió per a la “Taula de diàleg”

Arribats a la primavera, quan la Natura es desperta i tot floreix, la “Taula de diàleg” es presenta talment com la pedra filosofal que en un futur indeterminat resoldrà els problemes que Catalunya arrossega des de temps immemorials…

Davant l’escepticisme, sobradament justificat, hom podria dir: No m’agrada la gatzara i em feu entrar en un convit. És que no sabeu encara que som un poble oprimit? Plorar sempre, nit i dia, aquest és el nostre fat. No podem tenir alegria si no tenim llibertat! Tanmateix, hom podria respondre: T’obstines en veure brosses en tot el més innocent… D’altra banda: Sempre el mateix: la discòrdia. Fariseus i saduceus! Com pot haver-hi concòrdia entre els llops i les guineus?  

En qualsevol cas i per tal d’esvair qualsevol dubte, atesa la permanent demostració d’UNITAT que l’independentisme pregona d’un temps ençà, la frase que expressa la situació actual podria ser perfectament: Jo no vull intervenir en tot això que trameu. Sense mi ja us ho fareu! Res més lluny de la realitat, oi?

Aprofito que estem en plena Quaresma per a posar en valor el text de La Passió d’Olesa de Montserrat (Joan Povill i Adserà, 1903-1985) i remarcar que fent-ne una lectura política al marge de les qüestions religioses, és font d’inspiració pel que fa a la Catalunya d’avui.

30/3/2022

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Frases de La Passió aplicades a la Taula de diàleg” el 3/4/2022 i a EL PUNT AVUI el 7/4/2022

Quan hom deixa de ser graciós

És un fet constatat que en l’ecosistema polític, amb massa freqüència, afloren personatges que es poden qualificar de curiosos per no dir extravagants. Són espècimens  que per alguna raó destaquen en el marc de la mediocritat que predomina i que dotats d’un tarannà que en un principi pot fer gràcia, el cert és que a mesura que passa el temps acostumen a posar-se en evidència, a mostrar les seves capacitats reals, més aviat mancances… és a dir, ben poca cosa, gairebé res de res.

Tanmateix, temporalment són útils per a entretenir la claca i omplir portades, fins que l’obsolescència els fa formar part de la col·lecció de premiats amb algun càrrec ben remunerat i amb pocs maldecaps. D’exemples n’hi ha un munt…

El més recent però el tenim en Gabriel Rufián, que afavorit pel partit i després d’uns inicis qualificats de trencadors en la tan airejada nova manera de fer política, de forma progressiva i inexorable, ha anat caient en la mediocritat més supina fins arribar a ser patètic.

“És millor romandre sense dir res i semblar ximple que xerrar i dissipar els dubtes definitivament” (Groucho Marx, 1890-1977)

22/3/202

Publicada a REGIÓ 7 el 26/3/2022, a EL PERIÓDICO el 28/3/2022 i al Bloc de VILAWEB el 28/3/2022

Borrell “l’Histrió”

Qui més qui menys deu conèixer individus que es consideren superiors a la resta de mortals. Particularment considero que és molt probable que sigui la conseqüència d’un complex d’inferioritat, d’alguna frustració inconfessable o d’algun trauma no superat. Ves a saber… En qualsevol cas, no deixa de ser simptomàtic que aquesta mena de personatges facin manifestacions públiques que són autèntics insults a la intel·ligència de les persones.

“Abaixeu la calefacció o talleu el gas de casa vostra…” Aquesta recomanació antològica de l’Alt representant de la Unió Europea per a Afers exteriors i Política de Seguretat des de 2019 és incommensurable, mereix figurar en els programes d’estudis diplomàtics i ser referent per a qualsevol polític amb aspiracions. Tanmateix, no es pot obviar la posterior matisació al respecte segons la qual, ell mateix aclareix que la petició de baixar la calefacció no va dirigida a Espanya perquè no rep gas rus. L’argument no té preu!

Malgrat el desgavell que impera en les institucions, de forma molt greu en les supranacionals, dubto que el senyor Josep Borrell passi a la història com a estadista; en qualsevol cas, si per aquelles vel·leïtats que es donen en ocasions succeís, hauria de ser com a histrió de la gran farsa europea del primer quart del segle XXI.

10/3/2022

Publicada a LA VANGUARDIA amb el títol “Abaixeu la calefacció?” el 15/3/2022

Penso, opino, escric…

“Entre los individuos, como entre las naciones, el respeto al derecho ajeno es la paz” (Benito Juárez, 1806-1872)

La suposada racionalitat dels humans no deixa de posar-se en qüestió cada vegada que són capaços de provocar conflictes bèl·lics. El darrer exemple el tenim en la guerra desencadenada per Rússia i que Ucraïna està patint. Com si d’una maledicció es tractés, tot apunta a què la guerra és inherent a la condició humana i que les tendències bel·licistes són del tot insuperables.

Des de temps immemorials, tot un ventall de personatges de tota mena i de luctuós record, sinistres, amb ambició il·limitada, messiànics…recolzats per individus fanàtics sense escrúpols i poders fàctics interessats, han sigut els protagonistes responsables de causar víctimes incomptables, sembrar odis i provocar desolació.

Davant d’aquesta realitat incontestable em pregunto quina utilitat tenen les institucions supranacionals, perquè és evident que els principis fundacionals han passat a millor vida. Falta de voluntat o de capacitat?

Sigui una cosa o l’altra, o es repensen els objectius o es tanca la paradeta. Ja n’hi ha prou d’inoperància!

6/3/2022

Publicada al Bloc de VILAWEB el 8/3/2022, a EL PERIÓDICO amb el títol ¿És la guerra inherent a la condició humana? el 8/3/2022, a EL PUNT AVUI el 9/3/2022, a EL PERIÓDICO amb el títol “¡Ja n’hi ha prou d’inoperància!” el 10/3/2022 , a Regió 7 el 12/3/2022 i al periòdic mensual 08640 (abril)

En procés d’assoliment

No hi ha dia que no em sorprengui per les cotes que està assolint la perversió del llenguatge. És escandalosa la quantitat i varietat d’expressions que s’inventen i que, de forma progressiva, es van introduint per tal d’evitar dir les coses pel seu nom; de fet es tracta d’imposar una terminologia, perquè el que realment importa és la retòrica, conclusió a la qual és fàcil arribar sempre i quan hom es prengui la molèstia de reflexionar. Òbviament, es tracta d’una estratègia dissenyada per adreçar-se a un auditori, considerat imbècil, al qual se li han d’evitar frustracions immediates i traumes posteriors atès que la realitat sovint és massa crua, motiu pel qual, s’ha de mimetitzar.

Malgrat el que pugui semblar, aquest fenomen no és nou i l’àmbit educatiu és terreny abonat per a l’experimentació en aquesta matèria. Heus aquí un recull evolutiu d’expressions al respecte: suspès, molt deficient, insuficient, necessita millorar i en procés d’assoliment com a darrera genialitat pedagògica.

Si l’aprenentatge competencial o simplement aprenentatge ha de tenir sentit penso que la maduració personal de l’alumnat s’ha de treballar sistemàticament des de la base i de forma compartida amb  esforç, sacrifici i responsabilitat sense oblidar qui és el o la protagonista del procés educatiu amb totes les conseqüències.

13/2/2022

Publicada al Bloc de VILAWEB el 13/2/2022, a EL PERIÓDICO amb el títol “En procés d’assoliment i altres genialitats pedagògiques” el 15/2/2022 i a REGIÓ 7 el 26/2/2022

Metàfora dedicada als paràsits de la política

En l’àmbit de les ciències naturals es coneix el parasitisme com una relació simbiòtica entre espècies diferents en la qual el paràsit s’aprofita de l’hoste provocant-li algun tipus de dany, inclús la mort; de fet, un paràsit és una mena de depredador. Aquesta relació natural, malauradament també es dóna en els diferents ecosistemes del medi polític; tanmateix la diferència rau en què es produeix dins de la mateixa espècie, motiu pel qual, els efectes consegüents repercuteixen de forma molt negativa en la majoria de la societat.

És per això que, a mode de metàfora, se m’acut dedicar aquest fragment de La Passió d’Olesa de Montserrat als paràsits de política que patim, no només arreu de l’Estat com sovint es vol fer veure, perquè Catalunya no està exclosa de parasitisme polític i no sembla pas que hi hagi la voluntat suficient per a eradicar la xacra.

Joan el Baptista: Gent traïdora, qui us ha ensenyat a fugir de la ira venidora? […] Infatuats i pomposos i amb la supèrbia d’un rei, us dieu escrupolosos observadors de la Llei; però la desfigureu amb manaments ominosos i el poble jueu tracteu amb orgull de poderosos. Feu, doncs, fruit de penitència retracteu-vos de l’error; si voleu trobar clemència sembreu clemència i amor. Que ja rellueix la serra, i l’arbre de fruit corcat serà abatut contra terra i trossejat i cremat.

24/1/2022

Publicada a EL PUNT AVUI el 30/1/2022