Dotze d’octubre de 1492: descobriment o conquesta?

En el llenguatge anomenat estàndard, s’acostuma a utilitzar paraules que tot i no correspondre al mateix concepte se’ls atorga un significat similar, en conseqüència es crea un cert confusionisme al voltant de qüestions que s’haurien d’interpretar de la forma més acurada possible, sobretot quan es tracta de temes d’una certa rellevància.

Un cas típic d’aquesta suplantació significativa és l’ús que es fa de les paraules equivalent i igual. Cal remarcar que l’equivalència suposa tenir el mateix valor que… Res a veure amb el fet de ser igual.

Un altre cas és el que identifica l’autodeterminació amb la independència. S’entén que l’autodeterminació és el dret de poder decidir, mentre que la independència n’és una de les possibles conseqüències. Dos conceptes certament relacionats, però diferents.

I què dir de descobriment i conquesta! És evident que una conquesta no és possible sense el component militar, sigui quin sigui i emprant qualsevol mitjà a l’abast. Passa el mateix amb els descobriments? Ben segur que no. Així doncs, pretendre identificar el fet de descobrir amb el de conquerir no deixa de ser una fal·làcia.

Arribats a quest punt i obviant les polèmiques que cada any suscita la mal anomenada Fiesta de la Hispanidad, al marge del descobriment en sí, tinc més que dubtes raonables sobre les implicacions de Colón, Colom o Colombo -com es vulgui- en els esdeveniments posteriors al 12 d’octubre de 1492. En qualsevol cas, em pregunto si se li poden atribuir responsabilitats pel que fa al genocidi i l’espoli a càrrec dels anomenats conquistadores, personatges de tota mena i condició que, en els segles posteriors, van ser afavorits i emparats pels  monarques de la Casa d’Àustria i de l’Església catòlica de l’època per tal de sotmetre, aconseguir riqueses i imposar el seu evangeli.

15/10/2021

“Mentecatos & Mentecatas” carpetovetònics

Pertanyo a la generació que va gaudir amb les aventures setmanals del “Capitán Trueno. Del vocabulari emprat per ell i els seus inseparables Crispín i Goliath, recordo que em feia molta gràcia la paraula mentecato, amb la qual, Víctor Mora -el guionista- feia referència a tot un ampli ventall de personatges estrafolaris: “reyezuelos”, “tiranos”, “caciques”, “nobles (innobles)”, “jefecillos”, “hechiceros” … malvats i malvades de tota mena que apareixien cada set dies.

Si es defineix un mentecato-a com la persona de poc o nul judici, és innegable que en els temps que corren, els mentecatos i les mentecatas que copen l’ecosistema polític superen amb escreix els i les que Víctor Mora va crear per a les seves historietes.

S’ha de dir que una de les seves característiques inherents rau en l’ostentació que fan de la seva condició, normalment patètica, però que és causa suficient d’adhesió indestructible per a la mentecateria que els hi fa de claca, ramat sense el qual no haurien sortit de l’anonimat que els hi pertocaria per mèrits propis.

El cap de setmana passat, a la convenció organitzada pel PP  a la ciutat que va veure néixer Vicent Blasco Ibáñez, amb els “tendidos de la plaza de toros” a vessar, vam tenir l’oportunitat de poder admirar en tota la seva dimensió el màxim exponent del prototip de mentecato carpetovetònic, la categoria del qual, va quedar explicitada en base a un discurs fastigós, tòxic, indigne i inadmissible per a qualsevol país que cregui realment en els drets i les llibertats propis de la democràcia.

6/10/2021

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Mentecatos i Mentecatas carpetovetònics a la plaça de toros de València” el 10/10/2021

President Carles Puigdemont: una fal·lera

Si hom considera la pobresa expressiva, així com les quotes de perversió del llenguatge a les quals s’ha arribat, és molt possible que la paraula fal·lera no resulti ser precisament familiar; obsessió probablement sí.

Sens dubte que el president Carles Puigdemont és el símbol d’una fal·lera. Pel que representa i pels seus actes, s’ha convertit en una obsessió, en un objectiu a neutralitzar com sigui i, a ser possible, exterminar. En conseqüència, per tal d’aconseguir-ho tot s’hi val… Tanmateix, res ha reeixit; ans al contrari, fracàs i ridícul estrepitós a cada intent. Avortades totes les escomeses, queda per provar la traïció, tot es qüestió de trobar un judes, i en política, ja se sap… Lamentablement, de venuts al millor postor no en falten. Alerta doncs i en guàrdia, President!

Fariseu (1): De les coses més estranyes amb traça s’ha escorregut. No han valgut paranys ni manyes. Aquest home ens ha vençut […] Anàs: I no heu trobat cap manera d’agafar-lo amb quietud? Fariseu (1): Impossible. Al seu darrera sempre hi va una multitud […] Anàs: I no pot desaparèixer sense que en tinguin esment? Si ha sabut vèncer l’argúcia de la vostra intenció, cal que obrem amb més astúcia i, si cal, amb traïció […] Caifàs: En tot això estic conforme, més cal fer la prensió. Fariseu (2): Jo us vinc a donar la forma, potser la solució […] Judes: Sé que teniu la fal·lera d’agafar-lo i no podeu; si jo trobo la manera, digueu-me: què em donareu? (La Passió d’Olesa de Montserrat).

3/10/2021

Publicada a EL PUNT AVUI el 5/10/2021

Història d’un TAC

El dia 27 de setembre de l’any en curs, una àvia de 90 anys, ingressada a l’Hospital Sagrat Cor de Martorell a causa d’haver patit un ictus el passat dia 25 d’agost, tenia programat un TAC a les 20:20 a l’Hospital Sant Jon de Déu de Martorell. He de dir que si hom considera l’edat de la persona en qüestió i el seu estat, no sembla massa adient que se li programés la prova precisament a aquesta hora. Però bé…

Preàmbul a part, passo a explicar la història del TAC en qüestió: 1) A les 20:56 arriba el transport sanitari a l’Hospital Sant Joan de Déu (sembla ser que el servei de TAC acaba a les 21 hores), de la llitera l’han  de passar a la cadira de rodes. 2) A les 21:09 venen a buscar-la per a fer-li la prova. 3) A les 21:22 la retornen. Tot seguit, compàs d’espera fins que arribi un altre transport sanitari que no se sap ben bé quan trigarà. 4) A les 21:58 tanquen la porta principal de l’hospital, la qual cosa comporta haver d’anar a urgències i esperar. Per cert, urgències és plena a vessar malgrat la pandèmia. 5) A les 22:54 arriba el transport sanitari i aquesta vegada, considerant el curt trajecte fins el Sagrat Cor, el desplaçament no es fa amb llitera. Són les 11 quan s’ha acabat el periple a Martorell, ara cal arribar al destí final.

De les 20:20, hora prevista, fins les 22:54 van passar gairebé 3 hores. Total per cobrir una distància de 4 quilometres i fer una prova que dura entre 5 i 10 minuts. D’això se’n diu bona organització i optimització dels recursos. Una altra qüestió completament diferent és la bona feina dels i les professionals, que fan possible que l’atenció sanitària sigui eficient i el sistema es mantingui -sota mínims- malgrat les mancances que les retallades venen ocasionant des de fa una colla d’anys.

28/9/2021

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Història d’un TAC a una àvia de 90 anys” l’1/10/2021

Taula de diàleg: “El viaje a ninguna parte”

Després del muntatge teatral anunciat que se’ns va oferir, cap sorpresa pel que fa a les declaracions del presidente del gobierno, actor que va interpretar el paper al qual ens té acostumats, exemple pràctic de cinisme i nul·la credibilitat; vergonya aliena en sentir les del president de la Generalitat.

Denuncio les contínues preses de pèl a què estem exposats els ciutadans.  És que l’1 d’Octubre de 2017 ja no representa res fins al punt de voler esborrar el relat autèntic? Quin sentiment deu experimentar la munió de gent que va sortir al carrer a defensar de la democràcia? Com es deuen sentir les persones que van patir la repressió de les forces i cossos de seguretat de l’Estat? I què s’ha de pensar de la quantitat de causes obertes i de les que s’obriràn?

La manca de voluntat d’entesa entre partits polítics afins juntament amb un caïnisme ancestral, l’acció tòxica de les formacions antagòniques i la divergència creixent envers la ciutadania, són senyals inequívocs de la inconsistència d’una legislatura que, fràgil com era previsible des de la seva gestació, és molt probable que tingui els dies comptats.

Em permeto recordar que El viaje a ninguna parte és el títol d’una pel·lícula dirigida per Fernando Fernán Gómez el 1986. En ella es narrava la vida d’un grup de còmics en plena postguerra civil, la història dels seus amors i desamors, dels seus desitjos i de les seves frustracions.

16/9/2021

Publicada a EL PUNT AVUI el 18/9/2021

La taula dels dotze apòstols

Ignoro si la Moncloa i la Generalitat, van acordar que a la Taula de diàleg s’hi asseguessin sis representants de cada institució. És molt possible, perquè no descarto que algun estrateg s’inspirés en el 666, considerat suposadament el número del diable. En qualsevol cas, he de confessar que m’hagués agradat més que en fossin set els entaulats i entaulades per cada delegació. I és que no puc amagar la meva debilitat per aquest dígit.

Però tornem als sis. A dia d’avui, encara sis més sis són dotze, oi? És per això que aquesta quantitat m’ha fet pensar en els dotze apòstols: Pere, Andreu, Joan, Jaume el Major, Tomàs, Simó, Bartomeu, Mateu, Felip, Jaume el Menor, Judes Tadeu i Judes Iscariot.

Se m’acut que de forma lúdica, per tal de començar a dialogar amb la mínima tensió possible, cadascun dels designats i designades es podria identificar amb un dels dotze apòstols. Deixant de banda el masclisme propi dels temps bíblics a l’hora de triar personatge, he de dir que el cas més delicat, probablement fóra el de Judes. O potser no… Ves a saber… De passada, per anar fent boca, podrien fer una reflexió conjunta sobre el text que segueix:

“Si és ma casa ruïnosa, una altra n’he de bastir forta, clara, poderosa, que mai no pugui morir; que res no la pugui ajeure, ni l’odi ni els temporals. De vosaltres n’he d’extreure les pedres fonamentals. Triaré d’entre vosaltres dotze que vinguin amb mi […] Jo us envio com ovelles enmig de llops afamats, amb els ulls i les orelles sempre atents i preparats. Perquè haureu de comparèixer davant de reis i pretors, i a tots us faran conèixer martiris, insults, dolors […] No hi fa res. Nostra embranzida té un objectiu: contra el mal…” (La Passió d’Olesa de Montserrat)

14/9/2021  

I vingué la gran desfeta…

Decebut i fastiguejat, adreço aquests fragments de La Passió d’Olesa de Montserrat a un col·lectiu que hauria d’estar més unit que mai en defensa dels drets i llibertats de tota la ciutadania de Catalunya, però que a la pràctica, per interessos personals i/o  partidistes, representa el màxim exponent de la incompetència; només així es pot entendre la realitat que estem vivint i patint com a país.

“Sempre el mateix: la discòrdia […] Com pot haver-hi concòrdia entre els llops i les guineus? Fa molts anys, la nostra terra era un verger beneït; però encengueren la guerra les discòrdies de partit. Uns i altres pretenien el domini dels demés […] Cada bàndol defensava la raó i la veritat […] I vingué la gran desfeta: la discòrdia entre germans portà una carrera feta de legionaris romans. No tingueren resistència i els imposaren la pau. I la nostra independència s’ha tornat la d’un esclau. D’aital dissort els culpables foren els nostres passats, que amb llurs odis incurables van perdre les llibertats. I enmig del nostre esclavatge i en la nostra submissió, va seguint l’odi salvatge […] Penseu que s’atansen dies de prova, d’expiació…”

Bona Diada i bona Taula de diàleg!

9/9/2021

Publicada al Bloc de VILAWEB l’11/9/2021

La gent ja no està per ximpleries

Ada Colau, en una més de les seves brillants declaracions, ha dit que la gent ja no està per ximpleries. Davant de la problemàtica actual en tots els àmbits, si aquesta és la percepció que té de la situació, és evident que la seva capacitat cognitiva per a captar una realitat palesa presenta deficiències preocupants, especialment en algú que segons és de suposar, té responsabilitats polítiques.

Un personatge sorgit de l’anonimat que, mitjançant un discurs populista afavorit per determinada premsa, ha esdevingut mediàtic -és un dir- i que en el seu moment va manifestar la seva voluntat de no dedicar-se a la política, hauria de mostrar-se molt més sensible per tot allò que afecta a la ciutadania. O és que realment pensa que la gent no té altra feina que preocupar-se per ximpleries? I si és així, estaria bé saber què entén per ximpleria. En aquest sentit, no em puc estar de dir que arribar a l’alcaldia gràcies a Manuel Valls, si que va ser una autèntica  ximpleria. De les grosses, de les que fan història!

Per raons d’espai, que no d’altres, obviaré el llistat de ximpleries que particularment em preocupen perquè són moltes. En qualsevol cas, voldria saber en què ha quedat la nova manera de fer política de la qual es vanta a la més mínima ocasió; possiblement en foc d’encenalls, expressió popular clarificadora a tots els efectes.

Confio en què la història situï la senyora alcaldessa al lloc que per mèrits li correspon… Abans però, res és impossible segons el Mago Pop, no fóra d’estranyar veure-la remenant la cua en l’ecosistema de la política nacional.

8/9/2021

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “La gent ja no està per ximpleries, segons Ada Colau” el 12/9/2021