Legalitat, dilapidació i ètica

Després de l’afer que s’ha destapat al Parlament de Catalunya, algú dubta dels motius pels quals la desafecció per la política i els polítics en general augmenten en progressió geomètrica cada dia que passa?

Ernest Benach: En aquell context, el sou dels funcionaris no era el que es diu ara, era inferior. Estem barrejant coses. Llegir una notícia del 2008 amb els ulls d’ara no acaba de ser exacte. Les coses han canviat moltíssim i aquella gent que va aprovar això, ara segurament no prendria la mateixa decisió.

Quina barra s’ha de tenir per intentar justificar unes decisions deplorables amb aquests arguments! Ni legal és sinònim de just, ni administrar ho és de dilapidar. Penso que en qualsevol context s’ha d’obrar amb el màxim de justícia possible i tenir cura d’una bona administració, molt més quan es tracta de diner públic. I no es pot obviar que l’ètica ha de prevaldre per damunt de qualsevol altra consideració.

Entre d’altres, i no pocs precisament, Catalunya té un problema prioritari que ha de resoldre si és que es vol carregar d’autoritat moral per a poder afrontar i superar els reptes que li esperen en els propers temps; es tracta de recuperar el prestigi de les institucions en base a la credibilitat d’aquells i aquelles que teòricament haurien d’estar al seu servei. Si això no s’aconsegueix, qualsevol altra acció serà inútil i els esforços esmerçats estèrils; tanmateix, res de nou.

18/1/2022

Publicada al Bloc de VILAWEB el 18/1/2022

Atrapa’m si pots

Diguem que no sóc precisament aficionat als concursos, però el cert és que gaudeixo amb la versió junior d’Atrapa’m si pots. Probablement sigui perquè havent-me dedicat a la docència més de quaranta anys, la cultura i l’educació no han deixat mai d’interessar-me; també perquè considero important que a més de posar a prova els coneixements, es fomentin  valors, actituds positives i comportaments adequats, cosa que en cap cas és sobrer i que sempre és d’agrair.

És per això que em vull referir molt especialment a en Llucià Ferrer, per la seva professionalitat i pel seu saber fer. El tracte proper i exquisit que dispensa als nois i noies, adobat per un positivisme constant, fan que el concurs es desenvolupi amb serietat i rigor, però en absolut exempt d’un ambient sa i afectuós allunyat de la competitivitat mal entesa.

Encoratjo als responsables d’Atrapa’m si pots a continuar i perseverar en la mateixa línia, també a ignorar crítiques i polèmiques que res tenen a veure amb l’entreteniment, la cultura i l’educació.

13/1/2022

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Atrapa’m si pots i el saber fer de Llucià Ferrer” el 14/1/2022

Traïdoria i fidelitat en el món del futbol

La perversió actual del llenguatge es posa de manifest quan sovint el vocabulari que s’utilitza per a tractar determinats temes és inapropiat, ho dic perquè darrerament la paraula traïció apareix amb molta freqüència en notícies i tertúlies relacionades amb el món del futbol.

Considero que per parlar de traïció cal partir del concepte de fidelitat, valor aquest, cada vegada menys present en entorns futbolístics. Malgrat les escenificacions cara a la galeria, els interessos econòmics i la desmesura superen amb escreix qualsevol sentimentalisme que pugui aflorar; en aquest sentit, el llistat de casos que hom podria fer avala un fet inqüestionable com és la deriva a què s’aboca el futbol i, molt especialment, els futbolistes d’elit que estan en mans d’intermediaris poc escrupolosos, més àvids de fer negoci que no pas de vetllar pels interessos esportius dels seus representats, simples mercenaris patrocinats més que generosament.

Quan tot just comença l’any, encoratjo als clubs a sembrar fidelitat des del planter i a evitar tripijocs que només contaminen; tot és qüestió de voluntat, valentia i fermesa. Possiblement per aquest camí, en el futur, la paraula traïció deixi de tenir sentit si és que alguna vegada n’ha tingut.

“La fidelitat comprada sempre és sospitosa i, en general, de curta durada” (Tàcit, 56-118)

3/1/2022

Publicada a EL PUNT AVUI el 8/1/2022 i a EL PERIÓDICO el 15/1/2022

El discurs del Rei

“Las instituciones tenemos que tener siempre presente los intereses generales y pensar en los ciudadanos, en sus inquietudes y preocupaciones. Estar permanentemente a su servicio y atender sus problemas. Debemos ser ejemplo de integridad pública y moral “.

Estic segur que la majoria de persones de bé subscriuen aquestes línies, especialment pel que fa a ser exemple d’integritat pública i moral. No obstant, un discurs grandiloqüent buit de contingut és inútil a tots els efectes; és a dir, que amb massa freqüència, els grans principis als quals s’apel·la, poc o res tenen a veure amb la realitat.

L’any 2010 es va estrenar  El discurs del Rei, una gran pel·lícula guardonada amb vint-i-un premis i que és un exponent del cinema britànic pel que fa al tractament de temes històrics. Fidelitat al context i respecte pels personatges, és a dir, rigor. En ella s’explica com de forma totalment inesperada, arran de l’abdicació del seu germà gran, Eduard VIII, el duc de York (1936-1952) és coronat rei d’Anglaterra amb el nom de George VI. Tanmateix, el fet de ser tartamut li suposa un greu impediment a l’hora de desenvolupar les tasques institucionals… Al final però,  gràcies a l’ajut d’un logopeda persistent i a base d’un esforç encomiable en dures sessions de treball, aconsegueix superar les dificultats fins al punt de poder pronunciar el discurs, clar, contundent i realista que els anglesos esperaven escoltar per boca del seu monarca en uns moments transcendentals en què únicament els fets estaven per damunt de qualsevol altra consideració.

28/12/2021

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “El discurs del Rei: grans principis que poc o res tenen a veure amb la realitat” el 4/1/2022

Bis: Si es demana en castellà, no es pot anar al lavabo

El 29 de desembre de 2018 vaig escriure una carta i, entre altres coses, deia:

“A Catalunya, segons declaracions de  la vicesecretària de comunicació del PP, Isabel Díaz Ayuso, quan un alumne demana per anar al lavabo en castellà, se li denega el permís. Alguna persona de bé pot creure’s semblant bajanada?

Heus aquí fins on arriba la baixesa moral d’alguns personatges. Difamen i menteixen sense escrúpols, de forma premeditada i calculada,  perquè en cap cas es tracta d’ignorància; com he dit en altres ocasions, i ho ratifico on faci falta, es tracta de maldat en estat pur. Indignitat!

Afirmacions d’aquesta índole, dissortadament massa freqüents i sense   conseqüències, no pretenen res més que crear un estat d’opinió contra Catalunya. Un mínim d’intel·ligència fuig de la demagògia i rebutja qualsevol tipus d’exabrupte.”

Avui dia 17 de desembre de 2021 he llegit que el senyor Pablo Casado ha tornat a fer referència al WC… No hauria de sorprendre en absolut que habituat com està a escampar femta, utilitzi les necessitats fisiològiques de les criatures com argument.

17/12/2021

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Tornem-hi: si es demana en castellà, no es pot anar al lavabo” el 23/12/2021

La rectificació de Ciutadans

Pilat (als sacerdots): “A mi no em poden convèncer les vostres pobres raons […] I ara que heu comés el mal us domina ja la por de què esdevingui el prodigi!” (La Passió d’Olesa de Montserrat).

Seguint els dictats del gran guru Albert Rivera -sortosament desaparegut de l’ecosistema polític- ja fa més de quatre anys que el partit taronja no va tenir cap mena d’escrúpol per a orquestrar una campanya d’assetjament, difamació  i desprestigi adreçada als docents de l’IES El Palau de Sant Andreu de la Barca. Premsa afí i sectors interessats van acabar de posar la cirereta a un relat construït a partir de suposicions i falsedats. Oblidar els esdeveniments que va suscitar fóra injust, pel mal causat aleshores i per les seqüeles que possiblement perduren.  

I ara pretenen rectificar? Estic convençut que aquest canvi de guió no és conseqüència de cap mena de penediment i molt menys d’un atac sobtat d’honestedat. Parafrasejant Ponç Pilat, és probable que el temor a què esdevingui el prodigi sigui el detonant de la rectificació. En aquest afer entenc per prodigi la desintegració definitiva d’una formació política el mèrit de la qual rau en la seva toxicitat.

Per cert, es pot esperar una rectificació pel que fa a la immersió lingüística?

13/12/2021

Publicada al Bloc de VILAWEB el 21/12/2021 i a EL PERIÓDICO amb el títol “La rectificació de Ciutadans sobre els docents de l’IES El Palau no implica cap mena de penediment” el 31/12/2021

La llengua és la clau

Atès que la llengua d’un país és el seu senyal d’identitat per excel·lència, hom pot entendre perfectament quin és l’objectiu que es persegueix quan es posen totes les traves, i més, per tal que no es pugui emprar amb total normalitat.

Malgrat les declaracions a nivell institucional i altres farfolles per l’estil, el fet inqüestionable és que d’ençà que es publicaren els Decrets de Nova Planta al segle XVIII, ha existit i persisteix una obsessió malaltissa per anihilar tot allò que desprèn aroma de catalanitat, en especial la llengua.

El nacionalisme espanyol més reaccionari no deixa d’intoxicar pregonant a tort i a dret que la llengua castellana està en perill i amb el mateix desvergonyiment, entre altres despropòsits, ha arribat a afirmar que el català no s’ha prohibit mai. Qui orquestra aquestes fal·làcies sap perfectament que falta a la veritat, però també, que aquest tipus de mentides dóna redits electorals ja sigui des de la dreta o des de l’esquerra, perquè en el fons l’animadversió vers Catalunya roman de forma perenne en amplis sectors de la societat ancorats en el passat d’un imperi on sembla ser que “no se ponía el Sol”.

“Quan un poble és fet esclau, mentre conservi la seva llengua, és com si tingués la clau de la seva presó.” (Alphonse Daudet, 1840-1897)

28/11/2021

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “La llengua és la clau, i l’animadversió vers Catalunya roman de forma perenne” l’1/12/2021

Els mercaders del Temple

Jesús: Lluny del Temple del Senyor! Marxeu a les vostres quadres! Això és lloc d’oració i n’heu fet cova de lladres! Mercader: Mai no havia succeït! Mai s’ha vist un cas igual! Jesús: Que ningú sigui atrevit de posar un peu aquí dalt! Mercader: Els sacerdots ho han permès! Podem vendre aquí i arreu! Jesús: No serà per l’interès que cobren del que veneu? Cessi ja d’una vegada d’actuar tal com ho feu!… (La Passió d’Olesa de Montserrat).

Al final sembla ser que hi haurà pressupostos… Però malgrat el missatge oficial  que es dóna, es vulgui o no, la realitat és la següent:

Els Comuns, possibiliten que els pressupostos de la Generalitat s’aprovin i, amb la magistral jugada, aconsegueixen que ERC doni suport als de l’Ajuntament de Barcelona. Empassar-se un gripau més no té importància, oi senyor Maragall?

La coalició PSOE-Unidas Podemos no tindrà cap problema per a fer prosperar els seus comptes malgrat la nul·la incidència del PSC en tota la trama. Ves per on… L’efecte ERC superarà l’efecte Illa!

I la CUP, especialista en performances assembleàries, torna a demostrar, per enèsima vegada, que les responsabilitats de govern la superen i, una vegada més, amb la seva actitud torna a deixar en evidència la inexistent unitat independentista. Fantàstic sentit de país!

Si s’analitza tot plegat hom arriba a la següent conclusió: negociació o simplement mercadeig? Deixant de banda les qüestions religioses, s’entén la referència als Mercaders del Temple?

23/11/2021