“Les diferents civilitzacions es van succeint de forma cíclica, talment com passa als cicles biològics…” Això escrivia Alexandre Deulofeu i Torres (1903-1978) al seu llibre La Matemàtica de la Història.

Segons afirmacions de l’autor després d’estudis exhaustius, tots els períodes històrics passen per quatre fases: la federal, l’absolutista, la conservadora i la de decadència i desintegració. Aquesta successió es produïa de forma repetitiva i cíclica, així doncs, la conclusió a la qual va arribar fou que en base a la regularitat matemàtica existia la possibilitat de predir que podia succeir en el futur.

Posaré dos exemples prou significatius considerant el procés evolutiu experimentat des del punt de vista cronològic: Grècia i Roma com a fonaments de la nostra civilització. I em permeto suggerir la recerca d’informació exhaustiva, bona pràctica que desmuntarà conceptes falsos preconcebuts, esvairà possibles dubtes i el més important de tot, ampliarà coneixements que, com a ciutadans, cal tenir clars quan es tracta de posicionar-se.

1          Grècia

1.1      Període  Prehel·lenic i Edat Fosca (abans del 800 aC)                                         Civilització Minoica a Creta (3000-1100 aC)                                     Civilització Micènica a la Grècia continental (1600-1100 aC)                               Invasions dòriques (1200 aC)

1.2      Època Arcaica (800-500 aC)                                                                             Resorgiment de la cultura i el comerç (800 aC)                                                         Primers Jocs Olimpics (776 aC)                                                                          L’Època d’Homer (750-700 aC)                                                                           Desenvolupament de la Polis o ciutat-estat grega (700 aC)                                                                                               

1.3      Època Clàssica (500-323 aC)                                                                            Batalla de Marató: Atenes venç Pèrsia (490 aC)                                            Batalles de Termòpiles i Salamina: Grècia resisteix la segona invasió persa (480 aC)                                                                                               Edat d’Or d’Atenes amb Pèricles: Auge de la democràcia (461-429 aC)    Guerra del Peloponès entre Atenes i Esparta: Decadència de la supremacia d’Atenes (431-404 aC)                                                                                 Execució de Sòcrates: Moment crucial en la filosofia occidental (399 aC)                        Conquestes d’Alexandre el Gran: Expansió de l’Hel·lenisme (336-323 aC)

1.4      Període Hel·lenístic (323-30 aC)                                                                                  Mort d’Alexandre el Gran: Inici del període hel·lenístic i fragmentació del seu imperi (323 aC)                                                                     Fundació de la dinastia Ptolemaica a Egipte per Ptolemeu I (305 aC)                    Batalla de Corupedio: Última batalla de los diàdocs, els successors d’Alexandre el Gran (281 aC)                                                                              Conquesta romana de Grècia: Grècia es converteix en província del creixent Imperi Romà (146 aC)                                                            Mort de Cleòpatra VII i final de la dinastia Ptolemaica: Egipte es converteix en província romana, marcant el final del període hel·lenístic (30 aC)

2         Roma

2.1      Monarquia                                                                                                  Fundació de Roma per Ròmul i Rem (753 aC)                                                                   Regnat de Tarquini el Superb, últim rei romà (539 aC)

2.2      República                                                                                                                           Primers cònsols i primers senadors. Primer setge etrusc (509 aC)                             Creació del càrrec de Pontífex màxim. Segon setge etrusc (508 aC)                    Creació dels càrrecs de dictador romà i mestre de cavalleria (501 aC)                  Creació del càrrec de qüestor (447 aC)                                     Substitució del càrrec de cònsol pel de tribú i creació del càrrec de censor (443 aC)                                                                                                                Anys d’anarquia: no s’elegeix cap magistrat (375-371 aC)                             Derrota de l’exercit romà a la batalla de l’Àl·lia per parts dels gals i saqueig de Roma (390 aC)                                                                                                          Elecció del primer dictador (351 aC)                                                      Guerres samnites (343-290 aC)                                                                         Primera Guerra Púnica (264-241 aC)                                                                      Derrota dels gals a la batalla de Telamó (224 aC)                                         Segona Guerra Púnica (218-201 aC)                                                     Guerres macedòniques (214-148 aC)                                                    Tercera Guerra Púnica (149-146 aC)                                                                               Conflictes socials i militars (133-63 aC)                                                                       Primer Triumvirat: Juli Cèsar, Pompeu i Cras (54-42 aC)                                    Segon Triumvirat: Octavi, Marc Antoni i Lèpid (43-27 aC)

2.3      Imperi                                                                                                                                  Final de la República Romana i inici de l’Imperi Romà: Octavi s’anomena Cèsar August i es converteix en l´únic governant de Roma (27 aC)                             Dinasties del Principat: Julioclàudia (14-69 dC), Flàvia (69-96 dC), Antonina (96-192 dC) i Severa (193-235 dC)                                       Crisi del segle III: Anarquia militar (235-268 dC), Imperi de les Gàl·lies (260-274 dC) i Emperadors il·liris (268-284 dC)                                                  Dinasties del Dominat: La Tetrarquia (284-364 dC) i Valentiniana (364-394 dC)                                                                                                                         Imperi independent de Britània (286-297 dC)                                       Imperi Romà tardà: Teodosiana (388-476 dC)                                                 Divisió de l’Imperi Romà: Teodosi (395 dC)                                                   Imperi Occidental (395-476 dC)                                                                          Imperi Romà Oriental (364-395 dC)                                           Caiguda de l’Imperi Romà d’Occident (476 dC)                                               Caiguda definitiva de l’Imperi Romà d’Orient (1453 dC)      

Òbviament és clar que, a més de Grècia i Roma, se’n podrien afegir d’altres que confirmarien les afirmacions de l’autor: l’Imperi Carolingi, l’Imperi Espanyol, l’Imperi Rus, l’Imperi Napoleònic, l’Imperi Prusià, l’Imperi Austrohongarès, l’Imperi Britànic i l’Imperi Colonial Francès com exemples més representatius. En el marc d’aspiracions imperials, la Itàlia “feixista” i de l’Alemanya “nazi”, malgrat  les infinites calamitats ocasionades -paga la pena tenir memòria històrica- van tenir una resposta que, sortosament, va impedir la seva consolidació.

Així doncs, si hom té a l’abast la possibilitat de predir matemàticament i la construcció d’un món millor és factible, com s’entén que no s’intenti evitar recaure en els errors del passat? Conformisme, manca de voluntat, incompetència… O simplement és una qüestió “d’estupidesa humana i buidor existencial” tal com va escriure  Maria Aurèlia Capmany (1918-1991) al final de Vent de garbí i una mica de por (1968).

En conseqüència, des d’una òptica realista, segons aquesta teoria i vist el panorama a nivell  mundial, cal preparar-se per tal d’afrontar el canvi de cicle que s’albira, perquè és evident que estem vivint temps de crisis profundes en tots els àmbits: decadència i desintegració d’un període que és imprescindible superar.                                        

Abril de 2025

El que fa temps vaig escriure té plena vigència i sens dubte ha iniciat un procés de deteriorament que serà molt difícil, per no dir impossible, reconduir. En qualsevol cas, el temps ho dirà…

Des de fa anys, de tant en tant acostumo a revisar textos que vaig escriure en moments concrets com a conseqüència d’algun fet puntual, esdeveniment o tema d’interès. L’objectiu no és altra que analitzar si el pas del temps ha modificat, o no, la meva manera de pensar i les possibles causes si es dóna el cas. Considero aquesta bona pràctica una mena de teràpia, un exercici que contribueix a la higiene mental i que afavoreix el fet de sentir-se actiu malgrat el pas dels anys.

És obvi que amb l’edat es produeixin canvis pel que fa a la percepció de tot el que ens envolta, no obstant, allò que és substancial requereix arguments molt convincents per a provocar algun canvi en la forma de pensar i d’actuar. Les actituds, els comportaments i els valors en són un bon exemple.

En aquest sentit he de dir que tot allò relacionat amb l’educació m’apassiona de manera especial, per tant, no és d’estranyar el meu interès recurrent per aquest tema i tot el que, d’una manera o altra, hi té a veure. Molt més quan es tracta de qüestions importantíssimes pel que fa a la ciutadania, de la qual, teòricament en depèn la governabilitat d’un país democràtic.

Partint d’aquesta premissa, en el fons i en la forma, considero del tot imprescindible la tasca pedagògica que ha d’assumir qualsevol persona que es dediqui a la política. Independentment d’ideologies, predicar amb l’exemple és l’únic camí per a tenir credibilitat i autoritat moral.

Tanmateix:

“Cada quien es como es, y ya bastante desgracia tiene” (José Luis Coll, 1931-2007)

Heus aquí cinc exemples prou clarificadors, cinc cartes publicades en diversos mitjans de comunicació:

1          El Congrés dels Diputats com entorn de treball (13/6/2017)

Se suposa que sus señorías – és un dir – van al Congreso de los Diputados  a treballar. Se suposa que quan es va a treballar, s’ha d’estar per la feina. Se suposa que si s’està per la feina no hi pot haver cap element de distracció a l’abast: llibres, revistes, diaris, tauletes, mòbils …

Pel què he pogut veure per televisió, una colla de señorías – entre elles més d’un ministre – s’han dedicat a omplir el temps amb activitats diverses que res tenen a veure amb les seves obligacions professionals, si és que el fet de dedicar-se a la política es pot considerar una professió. Normalment es parla de servei a la ciutadania, oi?

També he pogut constatar – una vegada més – la mala educació que impera a l’hemicicle: escons buits segons qui parla, desinterès pel què es diu,  comentaris en veu alta, aplaudiments en forma de claca,  xiulades … 

Tot plegat un espectacle lamentable que retrata a la perfecció  a una part de sus señorías, que haurien de tenir molt present que cobren de l’erari públic – sufragat per tota la ciutadania – per fer una feina que segons sembla, és de dubtosa o nul·la productivitat.

2          Portaveus de la mala educació (9/2/2018)

Una titulació, un màster o fins i tot un doctorat, no acrediten una bona educació, perquè la bona educació no es fonamenta en el nivell de coneixements que hom pot tenir, sinó en les actituds i en els comportaments respectuosos. De bell antuvi es diu que “per ser respectat cal respectar”, és ben senzill. Particularment, als meus 68 anys, encara tinc molt present com, des de petit, els meus pares em van ensenyar que una persona educada havia de tractar al proïsme amb respecte malgrat no li tingués cap mena de simpatia.

Entre d’altres, hi ha dos casos que són exemple inqüestionable de mala educació: Miguel Angel Rodríguez i Rafael Hernando, portaveus dels governs de José Mª Aznar i Mariano Rajoy respectivament. Amb aquests dos personatges, la falta de respecte mostrat de forma recurrent envers l’adversari polític va arribar i arriba a cotes difícilment superables, per bé que en política, sembla ser, tot és possible. Les hemeroteques poden donar fe de les seves desafortunades i múltiples intervencions, a partir de les quals es podria escriure un manual de com no ha de comportar-se una persona, molt menys si exerceix un càrrec públic.

És de suposar que en la seva situació, haurien de ser un referent per a la ciutadania, que haurien de fer pedagogia de la bona educació malgrat diferències, discrepàncies i disconformitats amb ideologies i maneres de fer alienes; però sovint perden les formes deliberadament per alimentar el seu ego i per donar satisfacció a una “claca” que aplaudeix els seus improperis, ben segur premeditats.

“Educació és quelcom que rep la majoria, que molts transmeten i que pocs tenen” (Karl Kraus, 1874-1936)

3          El càrrec de portaveu i l’educació (4/6/2019)

El portaveu d’una organització és el responsable de dirigir-se als mitjans de comunicació, per tant, el titular del càrrec ha de donar una bona imatge; en conseqüència, de les “formes” que exterioritzi en depèn el seu prestigi personal i el del col·lectiu al qual representa. És per aquest motiu que la “mala educació” no hi té cabuda.

Ja fa una colla d’anys, Miguel Àngel Rodríguez -portaveu del govern de José Mª Aznar– es va distingir en aquest sentit; les seves intervencions podrien inspirar perfectament un manual de com no s’hauria de comportar un portaveu. Més recentment, Rafael Hernando -portaveu del govern de Mariano Rajoy– va demostrar ser un perfecte deixeble de l’anterior. I pel que sembla, enguany des del seu càrrec al Senat, persevera en el seu lamentable comportament. En qualsevol cas és evident que “d’on no n’hi ha no en raja”.

Considero que un portaveu hauria d’aprofitar la seva posició per fer pedagogia de les idees que representa amb la dialèctica més escrupolosa possible. Un discurs basat en l’insult, la mofa, la provocació…, el desqualifica i no fa altra cosa que mostrar la misèria humana del propi personatge, de qui l’ha designat i dels que en són còmplices amb el seu silenci.

4          Exhibició de la mala educació a la bancada i de fatxenderia a la tribuna d’oradors (6/1/2020)

Espectacle lamentable al Congrés de Diputats. Sensació de vergonya aliena. Des de ja fa temps, massa, la bancada s’ha convertit en l’espai escènic de la mala educació i la tribuna d’oradors en el prosceni de la fatxenderia. Només hi falta el fossat d’orquestra perquè l’espectacle sigui complet.

Al llarg d’aquests darrers dies s’ha pogut comprovar com el debat d’investidura s’ha convertit en una astracanada protagonitzada bàsicament per personatges que tenen el tractament de señorías, però que a la pràctica, les seves actituds i els seus comportaments són propis d’impresentables.

A destacar les actuacions de sus señorías -tractament per imperatiu legal i citats per ordre alfabètic-  Santiago Abascal, Inés Arrimadas i Pablo Casado. A més de mala educació i de fatxenderia, han fet gala dels “valors” dels quals són portadors, “valors” aquests, que haurien de fer obrir els ulls a la bona gent de tota Espanya, persones que, amb independència de la seva ideologia, tenen sentit democràtic i que ben segur rebutgen el fons i les formes d’una dreta retrògrada que no ha evolucionat ni vol fer-ho, perquè en realitat és l’hereva d’un passat luctuós.

Estic segur que aquest trio de señorías i la seva claca parlamentària, subscriurien la proclama que José Mª Gil-Robles va etzibar a les Corts el 1936: «Hay que ir a un Estado nuevo, y para ello se imponen deberes y sacrificios. ¡Qué importa que nos cueste hasta derramar sangre! […] Para realizar este ideal no vamos a detenernos en formas arcaicas. La democracia no es para nosotros un fin, sino un medio para ir a la conquista de un Estado nuevo. Llegado el momento el Parlamento o se somete o le hacemos desaparecer».

5          Quan hom deixa de ser graciós (22/3/2022)

És un fet constatat que en l’ecosistema polític, amb massa freqüència, afloren personatges que es poden qualificar de curiosos per no dir extravagants. Són espècimens  que per alguna raó destaquen en el marc de la mediocritat que predomina i que dotats d’un tarannà que en un principi pot fer gràcia, el cert és que a mesura que passa el temps acostumen a posar-se en evidència, a mostrar les seves capacitats reals, més aviat mancances… és a dir, ben poca cosa, gairebé res de res.

Tanmateix, temporalment són útils per a entretenir la claca i omplir portades, fins que l’obsolescència els fa formar part de la col·lecció de premiats amb algun càrrec ben remunerat i amb pocs maldecaps. D’exemples n’hi ha un munt…

El més recent però el tenim en Gabriel Rufián, que afavorit pel partit i després d’uns inicis qualificats de trencadors en la tan airejada nova manera de fer política, de forma progressiva i inexorable, ha anat caient en la mediocritat més supina fins arribar a ser patètic.

“És millor romandre sense dir res i semblar ximple que xerrar i dissipar els dubtes definitivament” (Groucho Marx, 1890-1977)

Des de fa massa temps, vista la deriva que ha pres la política, podem constatar que enguany les males maneres no només es mantenen sinó que van en augment de forma preocupant. Tot indica que la gran majoria de la “classe política” se sent còmoda immersa en un ambient del qual són exponents els personatges citats. Com diria Ramón María del Valle-Inclán (1866-1936), tot plegat esperpèntic.

Abril de 2025

A finals del 2020 escrivia:

“Des de molt abans d’accedir a la Casa Blanca, Donald Trump ja va donar mostres del seu tarannà: arrogant, prepotent, fatxenda, dictatorial, mentider, racista i especialment fastigós pel que fa a les seves opinions i referències envers les dones…Tot un cúmul de “qualitats” inherents a certa tipologia d’individus. En definitiva, un personatge impresentable que, el 2017, va aconseguir la presidència dels Estats Units. Quina vergonya per a la institució de la qual en George Washigton en fou el primer president (1789).

Òbviament, això no hagués estat possible sense la confluència d’una colla de factors determinants: l’ús tòxic de les xarxes, la cort d’acòlits incondicionals, la indústria de l’armament, els poders fàctics habituals… i per completar el retaule, un element submís en aparença i alhora intrigant: el gendre.

Atès l’estil de l’actual president, no ha d’estranyar la demostració de petulància al proclamar-se guanyador de les eleccions abans del recompte final, i tampoc les rebequeries, típiques de criatura consentida, a mesura que els recomptes anaven confirmant les possibilitats del seu opositor Joe Biden.

Malgrat li costi pair-la, per un mínim de dignitat, Donald Trump hauria d’assumir la derrota i, per no denigrar la figura institucional que representa, comportar-se degudament fins a concloure el traspàs de poders. En aquest sentit, hauria de ser molt conscient de què el món sencer estarà a l’expectativa de tot el procés. A Donald Trump li hauria de preocupar com passarà a la Història.”

…

Hem arribat al 2025 i des de llavors els esdeveniments s’han anat succeint de forma vertiginosa i sovint inexorable… En qualsevol cas, el fet substancial i no precisament positiu, és que el mateix sonat ha tornat a aconseguir la presidència, des d’on, en base al seu tarannà, fa i desfà exclusivament per interessos econòmics i d’altres, probablement inconfessables, amb tot el que això comporta.

Abocats a les conseqüències que s’albiren de cara al futur, és del tot imprescindible un posicionament clar i contundent del conjunt dels països democràtics per tal d’emprendre accions concretes amb l’objectiu de reconduir una situació d’àmbit mundial inadmissible i intolerable. Al marge de discursos estèrils i en base al dret internacional, també cal replantejar-se qüestions de vital importància, en especial, l’eficàcia de la pràctica diplomàtica i la utilitat de les institucions supranacionals.

Dubto que les persones de bé dels Estats Units i de la resta del món comparteixin els postulats i les formes de qui ostenta la presidència del país, perquè si fos així, significaria que l’espècie humana, malgrat considerar-se racional, està immersa en un procés de decadència i degradació difícil de reconduir.

Ja fa massa temps que la manca de líders a nivell mundial i la renúncia a ideologies constructivistes, han possibilitat arribar a situacions com les que estem patint. Personatges sovint estrafolaris, aprofitats del sistema i sense escrúpols, han obviat que el respecte a la dignitat de les persones i a les nacions d’origen són valors irrenunciables que cal preservar i defensar, costi el que costi, per damunt de qualsevol altra consideració.

“Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets. Són dotats de raó i consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres.”

Article 1 de la Declaració Universal de Drets Humans (1948)

Març de 2025

EL CASAL d’Olesa de Montserrat, una entitat d’arrels educatives compendi de vivències generacionals i molt més…

La memòria em diu que la meva vinculació amb EL CASAL començà d’adolescent. Pastorets, sainets i el que convingués constituïren les primeres experiències teatrals com actor i d’altres menesters ocasionals. Més endavant participació en muntatges de més entitat amb papers d’una certa rellevància: Partits pel mig (Xavier Fàbregas), L’encens i la carn (Anònim francès del segle XVII), Farsa y licencia de la reina castiza (Ramón del Valle Inclán), Vent de Garbí i una mica de por (Maria Aurèlia de Capmany) … I més Pastorets… Per cert, fent de Satanàs m’ho vaig passar d’allò més bé! I què dir de la posada en escena del 2009 per part dels veterans!

Però com en tot, es passen èpoques en què s’han d’establir prioritats. Així que entre els estudis, la mili, els inicis professionals, el festeig i la formació d’una família vaig agafar-me una excedència d’activitat teatral. Menys La Passió, irrenunciable en aquells temps. En qualsevol cas, després d’un període més aviat llarg, a principis dels vuitanta vaig sentir la necessitat de recuperar el teatre com a hobby.

Des de llavors, de forma sistemàtica, no he deixat de fer-ne, bàsicament en l’àmbit de la direcció i tenint sempre present que per a mi el teatre és una eina educativa cabdal amb unes possibilitats pedagògiques insospitables.

Des d’aquesta òptica va començar una aventura que es va traduir en aplicar els meus criteris a partir d’allò que jo en dic possibilisme  i que es fonamenta en el treball en equip, el compromís i el sentit de responsabilitat, a nivell personal i col·lectiu.

I així va ser com en base a aquests principis vam començar a crear i presentar al públic els següents projectes: Els Pastorets (1985, 1986, 1987, 1988, 1992, 2000, 2016, 2017 i 2018), La Baldirona 1 (1995), Els analfabets (1996), Souper-Tango (1997), Tafalitats (1999), Gent d’ara (2000), Gesta (2002), El sopar dels idiotes (2007), La Baldirona 2 (2010), L’assemblea de les dones (2012), Inconnexions (2014), Vent de Garbí i una mica de por (2022) i Gent d’ara i de sempre (2024).

Pel camí però, en altres espais per diverses circumstàncies:

La feréstega domada (1999), La llei d’herència (2003), Records (2004), Mirada enrere (2009), Aquesta nit tanquem (2016) i Farsàndia 1 i 2 (2018).

No obstant el canvi d’espais, les produccions sempre van estar lligades amb  EL CASAL d’una manera o altra mantenint el vincle inicial. He de dir també, que a partir de 1995, al constituir-se Daina-Isard Teatre, es va establir una mena de pacte no escrit segons el qual la base d’operacions i activitats seria EL CASAL.

I així es va arribar al Centenari…

La darrera setmana de gener de 2025 van cloure els actes de celebració del Centenari d’EL CASAL d’Olesa de Montserrat (1924-2024). Cent anys, un segle, 36.500 dies, 876.000 hores! Us imagineu? I això sense comptar els anys de traspàs, 25 ni més ni menys.

Des d’aquí, felicitar a tot el col·lectiu que va fer possible una programació que sense cap mena de dubte va constituir un èxit en tots els aspectes.

Com a soci de l’entitat vaig poder gaudir dels actes programats, però també participar com a col·laborador, en Els Pastorets de 2023 i en la recuperació del Carroussel  amb un nou format que res tenia a veure amb el dels anys 50 i 60 del segle passat. I com no podia ser d’altra manera, juntament amb en Llorenç Mimó -company d’aventures faranduleres des del 1997- vam tenir el plaer de dirigir un muntatge teatral que ens va semblar adient titular com Gent d’ara i de sempre, adaptació actualitzada des d’una òptica pedagògica, d’una obra estrenada el 1908 al Teatre Novetats de Barcelona i el 2000, representada a EL CASAL sota la direcció de qui escriu i l’amic Llorenç.

Dit això, vull deixar constància de cinc experiències que en el decurs del temps, van tenir i tenen una especial significació en l’àmbit personal:

1          Direcció d’Els Pastorets per primera vegada el 1985 i el 1992 (Olimpíada de Barcelona)

2          Codirecció de:

2.1      Els Pastorets del 2000 (canvi de mil·lenni)

2.2      El sopar dels idiotes el 2007 (inauguració de les noves instal·lacions)

2.3      Els Pastorets el 2016 i 2017 (Centenari d’en Josep Mª Folch i Torres)

2.4      Gent d’ara i de sempre el 2024 (Centenari de l’entitat)

Les noves generacions hereten el repte de mantenir l’esperit que ha fet possible superar “noses i carrers estrets” al llarg de cent anys, confiem en el seu potencial.

Febrer de 2025

“Persones incompetents però lleials al règim rebien ascensos i ocupaven càrrecs que no podien exercir.” (Ken Follett, 1949)

És de domini públic, tanmateix, per si algú encara no ho tenia clar, el pas del DANA pel País Valencià ho ha acabat posant de manifest. La presa de decisions no pot estar en mans d’incompetents, molt menys si de la seva gestió en depèn la vida de les persones. En aquest sentit, diguem que l’actuació del President de la Generalitat Valenciana, senyor Carlos Mazón, constitueix un exemple evident d’incompetència en el sentit més ampli del concepte. En aquest context i paradoxalment, no pot deixar indiferent la presència del senyor Alberto Núñez Feijóo reclamant explicacions… És ben bé allò de sortir a la foto aprofitant qualsevol ocasió que es presenti.

En qualsevol cas, fent un breu exercici de memòria històrica, és evident que les gestions inicials i posteriors arran de l’accident del Metro de València (2006) responen a un mateix patró de conducta. El pas del temps ha demostrat que  Francisco Camps, aleshores President de la Generalitat Valenciana va prioritzar els interessos partidistes per damunt de les problemàtiques personals, luctuoses moltes d’elles. Davant de qualsevol dubte només cal consultar les hemeroteques del moment per adonar-se de la magnitud del desastre així com de les conseqüències que se’n van derivar.

Comparteixo totalment l’afirmació de Ken Follett. La incompetència és el denominador comú dels vividors de la política, arribistes de qualsevol ideologia que no tenen altra aspiració que ocupar un càrrec ben remunerat. El problema però, rau en el moment d’haver de prendre decisions i assumir responsabilitats… Perquè és aquí on aflora la crua realitat personal: preparació nul·la o sota mínims, honestedat més que discutible i dignitat mercantilitzada. Ras i curt, incompetència.

Un sistema en què “l’adhesió infrangible” a un partit polític és condició sine qua non fomenta la proliferació de personatges que no aporten res i als quals només els mouen els interessos personals per damunt de qualsevol altra consideració.

Fóra desitjable que les gestions i les conseqüències del pas del DANA per terres llevantines, obrís els ulls d’una societat que, passi el que passi, no reacciona.

Novembre de 2024

No és la primera vegada que escric sobre l’arribisme. En referència al fenomen en si, paga la pena remarcar que una persona arribista utilitza tots els mitjans al  seu abast, al marge dels principis ètics més elementals, per a satisfer les seves aspiracions, normalment vinculades a una ànsia de poder.

La deriva de l’arribista fa que d’alguna manera renegui de les seves arrels. Al mateix temps, el rebuig per part del cercle social al qual voldria pertànyer, li provoca enveja i sentiment de frustració perquè, en el fons, no deixa de ser una peça de trencaclosques que no encaixa.

Per tal d’adonar-se de  la realitat d’aquest fenomen social, propi de totes les èpoques, prenc com a referència un personatge de sobres conegut pel seu carisma malentès, dit d’altra manera, populisme de la vella escola. Òbviament em refereixo a Ada Colau.

Sens dubte que el seu  procés evolutiu o millor dit, mutant, no deixa indiferent a ningú. En qualsevol cas s’ha d’admetre que ha tingut l’habilitat d’envoltar-se d’una cort que, fins ara, li ha rigut totes les gràcies per damunt de qualsevol consideració. Gratis? Com acostuma a ser habitual en el món de la política, ben segur que no.

He triat uns fragments, prou explícits, de quatre cartes que vaig dedicar-li:

▪ Professió: ”cantamañanas”, setembre de 2019, publicada a El Periódico

“Que lluny queden els temps d’activisme i pelegrinatge pels platós de televisió! Tanmateix, si hom repassa les hemeroteques –que per sort tenim a l’abast- comprovarà com en aquella època afirmava que mai es dedicaria a la política. La realitat evidencia com el període d’adaptació per formar  part del sistema no li ha suposat cap mena de d’esforç, ans al contrari, hi està perfectament integrada. En qualsevol cas, què en queda de “la nova manera de fer política” tan pregonada?”

▪ Ada Colau: protagonista vocacional, maig de 2020

“En la seva línia, Ada Colau volia tornar a sortir a la foto. Ser protagonista li agrada, no és pas cap novetat; intueixo que es tracta d’una qüestió vocacional. De fet, que les persones tinguin aspiracions és d’allò més lícit, però ves per on, n’hi ha que si no poden ser protagonistes no estan contentes. Què hi farem…

A la senyora alcaldessa de Barcelona se li va acudir la brillant idea d’organitzar un concert “solidari” pressupostat en 200.000 euros, però segons sembla, es pretenia que els artistes actuessin per, diguem-ne filantropia. Així doncs, els 200.000 euros, on anaven a parar?”

▪ Ada Colau, entabanadora “cum laude”, agost de 2020

“Salvant la distància temporal i el context històric, Ada Colau representa la sublimació d’una mena de “populisme progre” a imitació del populisme preconitzat per un personatge que va començar la seva carrera política com a radical i la va acabar a les antípodes: Alejandro Lerroux (1864-1949). Aquest nefast individu, anomenat “El rei del Paral·lel” a la seva època, més aviat hauria de ser conegut com “El gran entabanador”, perquè al llarg de la seva trajectòria no va fer altra cosa que “aixecar la camisa”. Està per veure com es recordarà a l’alcaldessa, l’entabanadora “cum laude” dels darrers anys a la Ciutat Comtal.”

▪ Colau, Valls i la Dansa Apache, setembre de 2020, publicada a El Periódico

“La Dansa Apache era un ball associat a la cultura popular dels carrers de París a principis del segle XX i he de dir que és realment curiós conèixer els entrellats d’aquesta modalitat artística.

Arran del disbarat que suposa el fet d’haver retirat la Medalla d’Or a Heribert Barrera, m’he imaginat a Ada Colau  i Manuel Valls ballant la Dansa Apache, sarau aquest, que requereix d’una altra compenetració acrobàtica de la parella i que paga la pena visionar. Les gravacions “La Danse Apache de 1935” i “Apache Dance de 1955” en són dos exemples excel·lents.

En qualsevol cas, és innegable que per tenir el desvergonyiment d’haver plantejat la retirada del guardó, ambdós personatges han de tenir interessos en comú, és a dir, ser acròbates… I no precisament d’una disciplina tan sacrificada com la dansa.”

Arran dels resultats de les dues últimes eleccions municipals, després d’un temps de silenci sospitós, és evident que Ada Colau necessitava algun cop d’efecte per tal de recuperar protagonisme… Tant és així que ha fet saber que deixa l’Ajuntament de Barcelona, després de 10 anys i  també el lideratge del Comuns per anar-se’n a Roma a treballar pel municipalisme internacional aportant tot el seu bagatge d’experiència.

Si al final es confirma la notícia, que no els passi res als habitants de la Ciutat Eterna!

Per par meva només li puc dir: Ciao, Ciao, Bambina… I no em refereixo en absolut  al tema compost el 1959 per Domenico Modugno. No tindria sentit…

Setembre de 2024