Taula de diàleg: “El viaje a ninguna parte”

Després del muntatge teatral anunciat que se’ns va oferir, cap sorpresa pel que fa a les declaracions del presidente del gobierno, actor que va interpretar el paper al qual ens té acostumats, exemple pràctic de cinisme i nul·la credibilitat; vergonya aliena en sentir les del president de la Generalitat.

Denuncio les contínues preses de pèl a què estem exposats els ciutadans.  És que l’1 d’Octubre de 2017 ja no representa res fins al punt de voler esborrar el relat autèntic? Quin sentiment deu experimentar la munió de gent que va sortir al carrer a defensar de la democràcia? Com es deuen sentir les persones que van patir la repressió de les forces i cossos de seguretat de l’Estat? I què s’ha de pensar de la quantitat de causes obertes i de les que s’obriràn?

La manca de voluntat d’entesa entre partits polítics afins juntament amb un caïnisme ancestral, l’acció tòxica de les formacions antagòniques i la divergència creixent envers la ciutadania, són senyals inequívocs de la inconsistència d’una legislatura que, fràgil com era previsible des de la seva gestació, és molt probable que tingui els dies comptats.

Em permeto recordar que El viaje a ninguna parte és el títol d’una pel·lícula dirigida per Fernando Fernán Gómez el 1986. En ella es narrava la vida d’un grup de còmics en plena postguerra civil, la història dels seus amors i desamors, dels seus desitjos i de les seves frustracions.

16/9/2021

Publicada a EL PUNT AVUI el18/9/2021

La taula dels dotze apòstols

Ignoro si la Moncloa i la Generalitat, van acordar que a la Taula de diàleg s’hi asseguessin sis representants de cada institució. És molt possible, perquè no descarto que algun estrateg s’inspirés en el 666, considerat suposadament el número del diable. En qualsevol cas, he de confessar que m’hagués agradat més que en fossin set els entaulats i entaulades per cada delegació. I és que no puc amagar la meva debilitat per aquest dígit.

Però tornem als sis. A dia d’avui, encara sis més sis són dotze, oi? És per això que aquesta quantitat m’ha fet pensar en els dotze apòstols: Pere, Andreu, Joan, Jaume el Major, Tomàs, Simó, Bartomeu, Mateu, Felip, Jaume el Menor, Judes Tadeu i Judes Iscariot.

Se m’acut que de forma lúdica, per tal de començar a dialogar amb la mínima tensió possible, cadascun dels designats i designades es podria identificar amb un dels dotze apòstols. Deixant de banda el masclisme propi dels temps bíblics a l’hora de triar personatge, he de dir que el cas més delicat, probablement fóra el de Judes. O potser no… Ves a saber… De passada, per anar fent boca, podrien fer una reflexió conjunta sobre el text que segueix:

“Si és ma casa ruïnosa, una altra n’he de bastir forta, clara, poderosa, que mai no pugui morir; que res no la pugui ajeure, ni l’odi ni els temporals. De vosaltres n’he d’extreure les pedres fonamentals. Triaré d’entre vosaltres dotze que vinguin amb mi […] Jo us envio com ovelles enmig de llops afamats, amb els ulls i les orelles sempre atents i preparats. Perquè haureu de comparèixer davant de reis i pretors, i a tots us faran conèixer martiris, insults, dolors […] No hi fa res. Nostra embranzida té un objectiu: contra el mal…” (La Passió d’Olesa de Montserrat)

14/9/2021  

I vingué la gran desfeta…

Decebut i fastiguejat, adreço aquests fragments de La Passió d’Olesa de Montserrat a un col·lectiu que hauria d’estar més unit que mai en defensa dels drets i llibertats de tota la ciutadania de Catalunya, però que a la pràctica, per interessos personals i/o  partidistes, representa el màxim exponent de la incompetència; només així es pot entendre la realitat que estem vivint i patint com a país.

“Sempre el mateix: la discòrdia […] Com pot haver-hi concòrdia entre els llops i les guineus? Fa molts anys, la nostra terra era un verger beneït; però encengueren la guerra les discòrdies de partit. Uns i altres pretenien el domini dels demés […] Cada bàndol defensava la raó i la veritat […] I vingué la gran desfeta: la discòrdia entre germans portà una carrera feta de legionaris romans. No tingueren resistència i els imposaren la pau. I la nostra independència s’ha tornat la d’un esclau. D’aital dissort els culpables foren els nostres passats, que amb llurs odis incurables van perdre les llibertats. I enmig del nostre esclavatge i en la nostra submissió, va seguint l’odi salvatge […] Penseu que s’atansen dies de prova, d’expiació…”

Bona Diada i bona Taula de diàleg!

9/9/2021

Publicada al Bloc de VILAWEB l’11/9/2021

La gent ja no està per ximpleries

Ada Colau, en una més de les seves brillants declaracions, ha dit que la gent ja no està per ximpleries. Davant de la problemàtica actual en tots els àmbits, si aquesta és la percepció que té de la situació, és evident que la seva capacitat cognitiva per a captar una realitat palesa presenta deficiències preocupants, especialment en algú que segons és de suposar, té responsabilitats polítiques.

Un personatge sorgit de l’anonimat que, mitjançant un discurs populista afavorit per determinada premsa, ha esdevingut mediàtic -és un dir- i que en el seu moment va manifestar la seva voluntat de no dedicar-se a la política, hauria de mostrar-se molt més sensible per tot allò que afecta a la ciutadania. O és que realment pensa que la gent no té altra feina que preocupar-se per ximpleries? I si és així, estaria bé saber què entén per ximpleria. En aquest sentit, no em puc estar de dir que arribar a l’alcaldia gràcies a Manuel Valls, si que va ser una autèntica  ximpleria. De les grosses, de les que fan història!

Per raons d’espai, que no d’altres, obviaré el llistat de ximpleries que particularment em preocupen perquè són moltes. En qualsevol cas, voldria saber en què ha quedat la nova manera de fer política de la qual es vanta a la més mínima ocasió; possiblement en foc d’encenalls, expressió popular clarificadora a tots els efectes.

Confio en què la història situï la senyora alcaldessa al lloc que per mèrits li correspon… Abans però, res és impossible segons el Mago Pop, no fóra d’estranyar veure-la remenant la cua en l’ecosistema de la política nacional.

8/9/2021

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “La gent ja no està per ximpleries, segons Ada Colau” el 12/9/2021

No serà que ens volen fer “beure a galet”?

Ja fa temps que el discurs d’ERC ha derivat vers uns plantejaments que poc o res té a veure amb els d’uns quants anys enrere, per sort i davant d’amnèsies interessades, les hemeroteques i les gravacions poden donar fe de què es va dir i quan. És per això que estic segur de no equivocar-me al afirmar que puntualment hem d’escoltar o llegir manifestacions que es poden qualificar de sospitoses perquè, amb tota probabilitat, per allò de les tàctiques i estratègies partidistes, amaguen un clar objectiu: fer-nos “beure a galet”.

El cert és que el descrèdit que la classe política en general s’ha guanyat fa que imperi l’escepticisme i la desconfiança davant de qualsevol declaració. Tant és així que l’afirmació del senyor Torrent en el sentit de què la famosa “taula de diàleg es pot considerar un èxit polític” no fa altra cosa que provocar-me una sensació de presa de pèl.

Per honestedat, per dignitat personal però sobretot per un mínim de respecte a la ciutadania, estaria bé deixar d’intentar fer-nos “beure a galet”.

“Pots enganyar a tot el món algun temps. Pots enganyar a alguns tot el temps. Però no pots enganyar tothom tot el temps.” (Abraham Lincoln, 1809-1865)

2/9/2021

Publicada a EL PUNT AVUI amb el títol “No deu ser que ens volen fer beure a galet?” el 3/9/2021 i a EL PERIÓDICO amb el títol “Impera l’escepticisme i la desconfiança respecte a la política” el 6/9/2021

Violacions i justícia

Heus aquí, per enèsima vegada, la meva perplexitat per la forma com actua la justícia segons els casos. M’explicaré…

Vaig llegir, amb estupor, que el Jutjat d’Instrucció nº 2 d’Eivissa en funcions de guàrdia, havia decretat llibertat provisional pels acusats de: retenir, drogar, torturar i violar una noia a Formentera. Inaudit! Em pregunto com hagués procedit l’esmentat Jutjat en el cas de no estar en funcions de guàrdia.

No és la primera vegada, i malauradament tampoc serà l’última, que des de la judicatura es decideix aplicar el benefici de la llibertat provisional a individus que, al meu humil entendre, haurien d’estar en presó preventiva vista la gravetat dels fets que se’ls imputa. Així doncs, com es pot justificar tal decisió?

Sovint s’argumenta que el problema rau en la interpretació de la llei. Doncs bé, penso que si una llei i les normes que se’n deriven són susceptibles d’interpretacions vàries, és que estan mal fetes i per tant cal rectificar-les, actualitzar-les o derogar-les, tasca què és competència ineludible del Poder legislatiu si és que el Poder judicial vol evitar caure en ambigüitats que posen en qüestió la credibilitat del sistema.

“Un pueblo puede vivir con leyes injustas, pero es imposible que viva con tribunales que no administren bien y pronto la justicia.” (Gumersindo Azcárate, 1840-1917).

24/8/2021

Publicada a EL PERIÓDICO el 27/8/2021

“La tabernera del puerto”a la Festa Major de Gràcia

Vivim uns temps que són difícils de catalogar. En l’àmbit dels gèneres teatrals però, penso que es podrien qualificar perfectament de farsa (obra de teatre breu de caire burlesc en què tant les situacions com els personatges es presenten de forma extravagant malgrat desprendre una certa credibilitat).

Tant és així que els crits i xiulets adreçats a l’alcaldessa i la seva reacció en acabar el pregó de la Festa Major de Gràcia em van suggerir, naturalment en clau humorística perquè no és per menys, la romanza del tenor de La tabernera del puerto (1936), sarsuela amb llibret de Federico Romero Sarachaga i Guillermo Fernández-Shaw Iturralde, i música de Pablo Sorozábal Mariezkurrena.

Leandro, el tenor, canta: No puede ser, esa mujer es buena. No puede ser, una mujer malvada […] He visto que esa mujer es una desventurada […] No puede ser una vulgar sirena […] Los ojos que lloran no saben mentir. Las malas mujeres no miran así. Temblando en sus ojos dos làgrimas vi…

Tenir sentit de l’humor no és sobrer en absolut, ans al contrari, especialment quan els esdeveniments que ens afecten fins al punt de condicionar el normal desenvolupament de la nostra existència es mereixen figurar en una antologia de textos teatrals mal escrits.

“Quan un poble no sap riure, es torna perillós” (Dario Fo,1926-2016)

16/8/2021

El preu de l’electricitat: una presa de pèl

En veure l’evolució del preu de l’electricitat i l’argumentari que pretén justificar el desorbitat increment, he arribat a la conclusió de què es tracta d’una presa de pèl. Una més, una de tantes… Castigades sistemàticament com de costum, les economies domèstiques es veuen abocades a assumir uns costos que en cap cas tenen raó de ser. És evident que estem sotmesos a uns tripijocs creats amb un únic objectiu: obtenir quantiosos beneficis a costa del consumidor.

Davant d’aquesta inadmissible realitat es troba a faltar l’acció d’un govern que es vanta de ser progressista i que l’únic que ha fet fins ara, es rebaixar l’IVA com a mesura transitòria i tirar pilotes fora en forma de crítiques a tercers. Es veu capacitat i en disposició d’aplicar alguna acció contundent que freni aquesta disbauxa i racionalitzi el sector? Tanmateix, com deia Julian Assange (1971): “És impossible corregir els abusos a no ser que sapiguem que està passant”.

I els “mutants per l’acció de les portes giratòries” còmodament instal·lats en consells d’administració o tal vegada copant altres càrrecs també improductius, però esplèndidament remunerats, que deuen pensar de tot plegat? Vivint en un món paral·lel, suposo que ben poca cosa… o res. Els servilismes amb visió de futur han obtingut els rèdits previstos i els discursos radicals farcits de promeses incomplides queden lluny.

Malgrat tot cal tenir confiança, perquè el país té prou potencial, mecanismes, i sobretot dirigents altament qualificats i amb caràcter suficient com per fer revertir qualsevol situació injusta. Algú s’ho creu?

13/8/2021

Publicada al Bloc de VILAWEB el 19/8/2021