La Història ens ensenya que en totes les èpoques, davant de certs esdeveniments, s’han hagut d’afrontar situacions d’extrema gravetat. En conseqüència, algú, en funció de les seves responsabilitats ocasionals, s’ha vist en la tessitura d’haver de prendre decisions  importants i, puntualment, d’una transcendència insospitada. Sortosament, aquest algú, ha estat un líder amb capacitat de convocatòria, però per damunt de tot, una persona amb autoritat moral per exigir, aglutinar i canalitzar esforços envers la superació de problemes de la més diversa índole.

Obviaré fer-ne un llistat perquè és probable que cadascú tingui el seu referent. De fet, és una manera d’evitar polèmiques estèrils en funció de la pròpia ideologia, molt respectable -sempre i quan contempli els valors democràtics-  malgrat pugui no compartir-se.

En qualsevol cas, estic convençut que es tracta d’éssers extraordinaris amb visió de futur, estadistes prou intel·ligents com per tenir a l’abast el millor assessorament possible a l’hora de prendre decisions.

“Un polític es converteix en estadista quan comença a pensar en les pròximes generacions, no en les pròximes eleccions.” (Winston Churchill, 1874-1965)

La Història també contempla l’existència de personatges nefastos, de luctuós record, que només han aportat desgràcies a la humanitat; dictadors i d’altres espècimens que representen la personificació de la maldat en estat pur. Exemples perennes a tenir presents per tal d’evitar repetir errors, per no oblidar les conseqüències de les seves accions, però molt especialment, per respecte a totes les víctimes ocasionades així com a les seves famílies.

“La concepció feixista de l’estat és totalment inclusiva; fora d’ell no hi pot existir cap valor humà o espiritual, molt menys tenir valor. Entès això, el feixisme és totalitari, i l’estat feixista -síntesi i unitat que inclou tots els valors- interpreta, desenvolupa i potencia tota la vida d’un poble.” (Benito Mussolini, 1883-1945)

Tanmateix, individus mediocres que no pertanyen a cap de les dues categories esmentades apareixen també a les cròniques. Es tracta dels oportunistes sense escrúpols presents a totes les èpoques, aspirants a ser considerats estadistes i líders temporals de masses acrítiques abduïdes per una retòrica de caire populista i patriotisme ridícul.

“De vegades la millor decisió es no prendre cap decisió, que també és prendre una decisió.” (Mariano Rajoy, 1955)

Prenent com a referència el retaule -gairebé barroc- que representa l’Estat Espanyol, ens trobem: 1) A la part superior VOX, i presidint, Santiago Abascal, vividor nat de la política i cervell gris  (he dit cervell?) de la secta, escortat per la seva guàrdia pretoriana. 2)  A la dreta i a un nivell lleugerament inferior, Pablo Casado, líder indiscutible (o potser no) del PP, ansiós per emular els grans mites de la Reconquista, envoltat pels barons territorials, la marquesa petulant segons la qual la política està per damunt de la sanitat (bajanada superlativa molt pròpia del personatge) i una cort d’aduladors incondicionals (de moment). 3)  A l’esquerra (no ideològica) Inés Arrimadas flanquejada per  uns quants elements residuals de C’s. 4) A la base, un PSOE en procés de mutació irreversible que ha perdut la S de socialista i la O d’obrer. Ah!, i en un raconet no massa visible, el “Gran Maestre” de la franquícia catalana, en Miquel Iceta, personatge tòxic per excel·lència, capaç d’utilitzar la pandèmia per tal de fer-se notar. Indecent! 5) A sota de tot, la “nova casta” que representa Unidas Podemos, comparses conformats però col·locats. De ser la gran esperança que havia de trencar esquemes i canviar el sistema, s’han convertit en una extensió més. Trist i lamentable, però no em sorprèn en absolut, perquè aquests tipus d’evolució no són nous; de fet es repeteixen cíclicament. I completant el repartiment de la farsa, els Comuns, màxims representats del possibilisme i l’ambigüitat. D’aquesta colla, Ada Colau n’és la primera “vedette”.

Capítol apart mereixen els que en el seu moment varen ocupar càrrecs de primer nivell i que des de la seva posició  de privilegi, es permeten pontificar mitjançant declaracions indignes que els haurien d’avergonyir. Felipe González i José Mª Aznar, entre d’altres personatges de segona fila, en són una bona mostra. Quin fàstic!

I que dir de la monarquia! Certament, la Història ensenya; el problema rau en tenir la voluntat d’aprendre’n.

“Ser ignorant no és tan vergonyós com no tenir la voluntat d’aprendre” (Benjamin Franklin, 1706-1790)

Abril de 2020