L’historial que arrossega, les escenificacions, les proclames provocadores, les sortides de to sistemàtiques, el masclisme exhibit, les amenaces i les accions consumades, constitueixen un clar exponent del tarannà de Donald Trump, personatge mal educat per antonomàsia, pedant, prepotent, arrogant i demés qualificatius que se li podrien afegir. Per a més inri, el menysteniment que demostra pel Dret Internacional al aplicar mesures de tot tipus al seu antull.
Com exemple de vergonya aliena, la seva pretensió d’aconseguir el Premi Nobel de la Pau. Ben segur que la seva vanitat no ha paït ni pairà la frustració que li suposà el fracàs tot i no parar de postular-se a la més mínima ocasió, recolzat sempre pels corifeus de torn. No obstant, aparentment, el Premi de la Pau FIFA, guardó creat de forma sospitosa i lliurat per Gianni Infantino, personatge intrigant del qual algun dia en sentirem a parlar, va resultar ser un bàlsam compensatori.
Sens dubte que cada dia que passa és més evident la pretensió de què el món giri al seu ritme, sempre en funció de la seva volubilitat i capricis ocasionals al més pur estil d’un sàtrapa.
Tanmateix, a nivell del panorama mundial, el més lamentable és la inutilitat que demostren els organismes internacionals, incapaços d’emprendre mesures correctores i de caràcter dissuasiu. Covardia, impotència o simplement defensa d’interessos? Vist l’èxit de les seves paupèrrimes gestions, o bé les institucions reaccionen i afronten els greus problemes que tenen damunt la taula, o bé el desprestigi acumulat acabarà provocant la seva extinció.
Però tornem al personatge que ens ocupa i ens hauria de preocupar. Repassant la història, penso que com si es tractés de la Pax Romana, aspira a implantar una Pax Trumpiana mitjançant la força.
En referència a aquest concepte de “pau”, em permeto recordar que la Pax Romana fou el període comprès entre el mandat dels emperadors Octavi Cèsar August (27 aC – 14 dC) i de Marc Aureli (161 – 180 dC). Al llarg de 207 anys, l’Imperi Romà, en tots els territoris conquerits, va imposar un model fonamentat en el domini militar, la qual cosa no va impedir, tot s’ha de dir, els progressos tant culturals com econòmics. En qualsevol cas, les “poblacions autòctones” van assumir amb rapidesa la cultura romana i la van superposar a la pròpia (romanització).
La qüestió és si al segle XXI es pot repetir un fenomen similar tot i l’existència de mecanismes que, potencialment, tenen a l’abast la possibilitat de reconduir les situacions que es puguin generar.
Gener de 2026