ERC: Una dècada de retòrica, res més

Qualsevol que s’ompli la boca amb l’argument de què està al servei de la  ciutadania hauria de tenir molt assumit que només l’acció democràtica basada en la credibilitat possibilita avançar socialment, perquè d’ella en depèn que l’equilibri que ha d’existir entre els drets i els deures sigui real. En això consisteix el progrés, el demés és fum i fer volar coloms.

La credibilitat però -valor en perill d’extinció- s’ha de sustentar en l’honestedat i la coherència, així doncs, considero inadmissible la retòrica a la carta en funció de les circumstàncies i sovint supeditada a interessos inconfessables; retòrica que només provoca desconcert, desencís i frustració. En aquest context, tenir la pretensió d’ampliar les bases és una qüestió de màgia, per tant, il·lusionisme polític en estat pur.

Atès que la memòria acostuma a ser selectiva i sovint efímera, si hom revisa les hemeroteques de l’última dècada, no deixa de sorprendre el viratge entomat per ERC a partir del 2012, any que es pot considerar generador d’expectatives que, en el decurs del temps i arran dels esdeveniments, es poden considerar fallides. Malgrat la insistència obsessiva de presentar la “taula de diàleg” com a eina resolutòria d’un conflicte enquistat en procés de putrefacció, el cert és que a la pràctica tot segueix igual o pitjor. No són temps de retòrica messiànica!

Tanmateix i malgrat el meu escepticisme en matèria política, vull pensar que encara hi ha qui té voluntat de servei i credibilitat, perquè sinó, quin futur ens espera?

Que el 2023 sigui un any de replantejaments i canvi, ja seria hora!

29/12/2022

Publicada a EL PUNT AVUI el 4/1/2023 i a EL PERIÓDICO amb el títol “Carta d’un lector: “ERC: una dècada de retòrica, res més” el 8/1/2023

La Matemàtica de la Història

“Les diferents civilitzacions es van succeint de forma cíclica, talment com passa als cicles biològics…” Això escrivia Alexandre Deulofeu i Torres (1903-1978) al seu llibre La Matemàtica de la Història.

Segons afirmà l’autor després d’estudis exhaustius, tots els períodes històrics passen per quatre fases: la federal, l’absolutista, la conservadora i la de decadència i desintegració. Aquesta successió es produïa de forma repetitiva i cíclica, així doncs, arribà a la conclusió que en base a la regularitat matemàtica existia la possibilitat de predir que podia succeir en el futur.

Si hom disposa d’aquesta eina i la construcció d’un món millor és factible, com s’entén que no s’intenti evitar recaure en els errors del passat? Incompetència, manca de voluntat… o estupidesa humana i buidor existencial tal com va escriure  Maria Aurèlia Capmany (1918-1991) al final de Vent de garbí i una mica de por.

En conseqüència, des d’una òptica realista, segons aquesta teoria i vist com està el panorama mundial, cal preparar-se per tal d’afrontar el canvi de cicle que s’albira, perquè és evident que estem vivint temps de crisis profunda en tots els àmbits: decadència i desintegració.

4/12/2022

Bosc tenebrós de … l’independentisme “polític”

Atès que tot sembla indicar que, a diferència de bona part de la ciutadania, l’independentisme “polític” ha perdut el nord, se m’ha acudit que l’escena del Bosc tenebrós d’Els Pastorets podria representar perfectament una metàfora de la situació en la qual estem immersos…

Rovelló: Ai quina por que tinc! Jo vull tornar a casa!

Lluquet: No siguis tan rondinaire, home. Bé prou que el trobarem, el camí, si Déu ho vol.

Rovelló: Ai, quin bosc tan tenebrós… Jo tinc por. Ai, veus? El llop, el llop!

Lluquet: No, home, no. Tot el que és més una sargantana.

Rovelló: Sí, fes-hi broma. Jo estic que d’aquí no en sortirem mai més. Ni mai que t’hagués cregut. Que encara seria a la masia a la vora del foc.

Lluquet: I dormint com una marmota, oi?

Rovelló: Més valdria; mentre que ara, per la teva tafaneria, ves com ens hem de veure, aquí, perduts en el bosc, sense saber on anirem ni com en sortirem.

La qüestió rau en la capacitat, o millor dit, en la voluntat política de recuperar l’únic camí possible… I tots sabem quin és, oi?

Sant Miquel: Les petjades dels meus peus us duran pel camí bo.

Metafòricament parlant, no fos cas que…

22/10/2022

Allò que amb aigua comença per força s’ha d’aigualir

“Allò que amb aigua comença per força s’ha d’aigualir” (La Passió d’Olesa de Montserrat).

Des d’una òptica racional, si a casa nostra -Catalunya- la passada legislatura va acabar com va acabar, algú podia pensar que començar-ne una de nova variant-ne el repartiment de l’auca aconseguiria un èxit de públic i crítica? Cras error, perquè la dramatúrgia segueix sent la mateixa i el fracàs de la temporada teatral anterior fou estrepitós.

És evident que les suposades tàctiques i estratègies emprades no han reeixit i que, com d’habitud, els interessos de partit s’han posat per davant dels que el país reclama amb raó sobrada. La realitat corrobora que la mediocritat de la classe política, la manca de voluntat i altres dèficits -llevat de comptades excepcions- conformen un dic de contenció que impossibilita qualsevol gestió de signe positiu malgrat el potencial d’una ciutadania cada vegada més decebuda i fastiguejada per la inoperància d’aquells i aquelles que s’atorguen llur representació cada quatre anys.

I arribats a aquest punt, què? Només apel·lar a l’honestedat, valor en desús evident i també a la coherència com a pilar de la més elemental credibilitat. Per bé que s’intenti reiteradament, la retòrica mai podrà substituir els conceptes que emanen de les llibertats, els drets i les responsabilitats; així doncs, quedi clar que la frase del principi, lluny de voler pervertir el llenguatge, és només una metàfora.

11/10/2022

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Política catalana: Allò que amb aigua comença per força s’ha d’aigualir” el 17/10/2022

Tòpics i realitats

Onze de setembre de 2022, Diada Nacional de Catalunya. Una manifestació multitudinària més? Per a què? Celebració? Reivindicació? Tot depèn… Enguany més que mai.  

El text que segueix pot il·lustrar perfectament el tòpic: Però quan arribi el dia que nosaltres esperem […] Meravelles i prodigis floriran centuplicats; no restaran vestigis de tots els dolors passats. I amb l’enemic que ens governa foragitat del país, gaudirem de pau eterna i això serà un Paradís.”

O una realitat palesa: “Sempre el mateix: la discòrdia. […] Com pot haver-hi concòrdia entre els llops i les guineus? […] I vingué la gran desfeta: la discòrdia entre germans portà una carrera feta de legionaris romans. […] D’aital dissort els culpables foren els nostres passats, que amb llur odis incurables van perdre les llibertats.”

Mai em cansaré de posar en valor l’excel·lència  del text de La Passió d’Olesa de Montserrat, ni tampoc el fet d’admetre la font d’inspiració que em suposa, perquè tot i haver estat escrit fa més de setanta anys, constitueix un reflex fidedigne de la situació que patim i de la qual no se n’albira cap mena de sortida plausible.

Tanmateix, el discurs oficial  persisteix en la proclamació d’unitat. Algú s’ho pot creure?

11/9/2022

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Tòpics i realitats arran de la Diada” el 13/9/2022 i a REGIÓ 7 el 17/9/2022

Votar x, y, z… o el que convingui

Pilat: Apliqueu, doncs, el criteri i el costum en aquest cas. Qui voleu que us alliberi: Jesús o bé Barrabàs? (La Passió d’Olesa de Montserrat).  

S’ha arribat a un extrem en què, pels “professionals de la política”, votar x, y, z… o el que convingui és indiferent; de fet, es tracta d’una pràctica que anul·la qualsevol criteri personal i va en detriment d’un sistema que hom suposa democràtic però que grinyola per tot arreu perquè s’ha optat per una via que no porta enlloc i que genera dubtes més que raonables a qualsevol persona que pensi.

La qüestió de fons rau en què, pels “paràsits” del sistema, l’únic objectiu és mantenir l’estatus que atorga el fet de constar com a “figurant” en una llista electoral tancada i l’adhesió infrangible a les directrius que emanen d’unes cúpules instal·lades en el poder, més pendents de perpetuar-se que de fer política amb honestedat i al servei de la ciutadania.

Amb tot el meu respecte per a qui ha optat per una vida d’espiritualitat de caire religiós, vull remarcar que l’anomenada “disciplina de partit” és comparable a un dels tres vots que regeixen la vida monàstica: la obediència. La pobresa i la castedat les deixo per a una altra ocasió…

Francament, n’estic molt tip, fart, fins a la “barretina” per dir-ho suaument; i al mateix temps, sento vergonya aliena pel denigrant espectacle quotidià que hem de suportar. Fins quan depèn de tots plegats… Res és il·limitat!

3/9/2022

Publicada al Bloc de VILAWEB el 4/9/2022 i a EL PUNT AVUI el 8/9/2022

Codis ètics: “paper mullat”

Atès que l’ètica s’ocupa d’estudiar el comportament humà en relació al bé i el mal així com els valors, o no, que se’n deriven, paga la pena reflexionar sobre la frase del  sociòleg alemany Max Weber (1864-1920): “El polític ha de tenir amor apassionat per la seva causa, ètica per la seva responsabilitat i mesura en les seves actuacions”.

No descobreixo res en afirmar que la classe  -és un dir- política en general, massa sovint fa referència a suposats codis ètics que en teoria haurien de regular els seus comportaments; no hi ha programa electoral ni míting en els quals no se’n parli de forma explícita. Diguem que de cara a l’electorat queda bé.

Una altra cosa és quan aquesta mena de reglament conductual s’ha d’aplicar a casos concrets. Aquí sí que es presenta un problema! En qualsevol cas, a la pràctica la qüestió resulta ser tan simplista com: 1) Si el codi afecta l’adversari, cal exigir el seu compliment. 2) Si el codi afecta al propi partit, cal buscar qualsevol tripijoc per tal d’evitar el seu compliment. Com deia La Trinca: No passa res, no passa res… I així va el país!

Davant de fets constatats – només cal consultar les hemeroteques – em pregunto on queda l’ètica i el que a efectes pràctics és més important encara:  la credibilitat. Com a valor institucionalitzat, el desvergonyiment està servit, perquè en l’ecosistema polític els codis ètics són “paper mullat”.

21/8/2022

Publicada a EL PUNT AVUI el 2/9/2022

Consideracions sobre els resultats competencials

Malgrat els esforços dels diferents estaments de la comunitat educativa (professorat, alumnat i famílies) hagués estat il·lusori pensar que el rendiment acadèmic no es ressentiria de les limitacions que ha comportat la pandèmia; així doncs, no és d’estranyar que els resultats de les proves competencials del final de l’ESO hagin experimentat una davallada considerable. Tanmateix, penso que no seria just atribuir tota la responsabilitat de la situació a la pandèmia i que cal ser honestos a l’hora de fer valoracions.

Mentre les lleis d’educació estiguin subjectes a les vel·leïtats dels polítics, serà molt difícil aconseguir  i mantenir un bon nivell acadèmic. Els plans d’estudis s’han de consensuar en base a criteris pedagògics i és imprescindible que els currículums i els programes a aplicar responguin a les necessitats d’una societat amb aspiracions de modernitat i voluntat de progrés.

D’altra banda no és cap novetat, i ve de lluny, la dèria vers l’igualitarisme de l’alumnat pel que fa al nivell acadèmic, la qual cosa està molt bé des del punt de vista conceptual… El problema rau en què per tal de fer quadrar les estadístiques, la pretesa igualació s’orienta a la baixa. Error greu, perquè aspirar a l’excel·lència no és discriminatori, és un objectiu legítim que motiva i evita el conformisme, en conseqüència, la mediocritat. En el fons es tracta de clarificar quin tipus de ciutadania es vol i com aconseguir-ho.

Incrementar el nivell d’exigència en totes i cadascuna de les etapes educatives i  recuperar valors com l’esforç, el sacrifici i la responsabilitat, contribuirien de forma eficaç a construir una ciutadania més formada i amb criteri propi.

9/8/2022

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “¿De qui és responsabilitat la davallada en els resultats de les proves competencials de l’ESO?” el 12/8/2022, a REGIÓ 7 el 13/8/2022 i al periòdic mensual 08640 (setembre)