Tinc ganes de que SS.MM els Reis Mags d’Orient retornin als seus països d’origen i s’acabi la “tortura mental, visual i auditiva” que suposa haver de patir el bombardeig publicitari, cada vegada més avançat a les festes nadalenques, de les més diverses marques de colònies, perfums i productes de bellesa en general. És evident que vivim en temps de fragàncies. En qualsevol cas, he de dir que aquesta tendència publicitària -tant per la forma com pel fons- evidencia fins on pot arribar el grau d’estupidesa de determinats sectors de la espècie humana en ple segle XXI.

D’altra banda, en l’àmbit polític i al marge de qualsevol “glamour”, només cal fer un seguiment exhaustiu de les “negociacions” vers la formació de govern espanyol i del “fangar” que les envolta, a tots els nivells, per adonar-se que també vivim en temps de pestilències, perquè la pudor endèmica que es desprèn de tot plegat és insuportable. Més estupidesa.

I enmig de tanta fragància i de tanta pestilència, Catalunya. Francament, he de confessar que, per si encara algú ho dubtava, enguany una cosa s’ha fet palesa definitivament: la incapacitat o, pitjor encara, la manca de voluntat per a caminar junts envers l’objectiu comú; dissortadament, una nova exhibició “d’estupidesa a la catalana” que portarà conseqüències.

2/1/2020

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Nadal, temps d’estupidesa comercial i política” el 4/1/2020

“Pot semblar idiota i actuar com a tal, però no es deixi vostè enganyar, és realment idiota” (Groucho Marx, 1890-1977)

En tots els àmbits de la vida es donen actituds i comportaments que mereixen un qualificatiu, el problema rau en trobar la paraula adequada; es tracta per tant, d’expressar-se amb la màxima claredat possible, amb educació i evitant formes grolleres malgrat que, de vegades, no és fàcil. Un greu problema afegit és la perversió actual del llenguatge per tal d’evitar dir les coses pel seu nom, estratègia molt útil en política quan es tracta de crear estats d’opinió basats, massa sovint, en interpretacions capcioses o directament en mentides que, com és notori, tard o d’hora es demostra que han estat un nyap.

Els relats basats en falsedats que han propiciat sentències injustes, la comparació sistemàtica entre el nazisme i l’independentisme, els discursos feixistes incendiaris, les vergonyants acusacions al marge de la presumpció d’innocència, les intoxicacions disfressades de notícies aparegudes en coneguts -no precisament per la seva professionalitat- mitjans de comunicació, els programes escombraries amb pretensions informatives -liderats per impresentables-  d’alguns canals de TV considerats mediàtics, els comentaris de tertulians sense escrúpols i per si no n’hi hagués prou, darrerament, com a súmmum d’indignitat, les desbocades crítiques a la sentència del TJUE i els atacs a la Marató de TV3…

Acabem un 2019 farcit de qualificacions i desqualificacions, il·lustració perfecta d’una manera der fer que ve de lluny i que va en augment. Tant de bo el 2020 sigui un any de normalització, perquè el desgavell ja dura massa.

30/12/2019

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Per un 2020 fora de qualsevol desqualificació” l’1/1/2020 i a EL PUNT AVUI el 2/1/2020

No m’ha estranyat en absolut la cantata constitucionalista de suport al discurs de la Corona, però sí el què ha dit Pablo Echenique en relació a Catalunya: “el rei ha rectificat, encara que parcialment el seu discurs de fa dos anys”. Què ha rectificat?

Des dels meus dèficits en matèria d’interpretació de missatges de la reialesa, em permeto suggerir humilment al senyor Secretari d’Acció de Govern que reflexioni i s’aclari, perquè alguna cosa grinyola en la seva percepció de la realitat.

I ves per on, rellegint les seves manifestacions, de sobte, he recordat una cançó de Jarabe de Palo, la tornada de la qual diu: “Depende. Depende ¿de qué depende? De según como se mire, todo depende”.

Òbviament, el senyor Echenique, deu cantar-la de tant en tant, perquè en política -tal com dic al principi- ja se sap que es canta sovint; a voltes com a solista, però també en forma de coral. Que lluny queden aquells temps on fer referència a la “casta” era un tema recurrent de la seva formació! Pel que sembla, Pablo Iglesias i els seus acòlits en van aprenent. “Depende… De según como se mire, todo depende”.

26/12/2019

Publicada al diari ARA amb el títol “Depende” el 27/12/2019 i a EL PERIÓDICO amb el títol “En què ha rectificat el discurs el Rei amb relació a la dos anys?” el 30/12/2019

“Quan els que manen perden la vergonya, els que obeeixen perden el respecte”. Georg C. Lichtenberg (1742-1799),  científic i escriptor alemany autor d’Aforismes, obra en la qual es posa de manifest la seva tendència a l’escepticisme i a a la ironia.

Tinc setanta anys i puc dir, amb un cert orgull, que des de petit em van inculcar, entre d’altres valors, el sentit de la vergonya i el respecte al proïsme. Com molts i moltes, penso que el respecte es guanya a partir de l’autoritat moral, la qual cosa vol dir predicar amb l’exemple i tenir la decència d’avergonyir-se davant de determinades situacions o esdeveniments que clamen al cel per la seva injustícia.

Arran de la sentència del TJUE i veient les reaccions dels que manen, és obvi que han perdut la vergonya, per la qual cosa -segons Lichtenberg- no poden esperar que se’ls respecti malgrat al seva arrogància i prepotència.

Quan l’any està a punt d’acabar, i enmig del desgavell en el qual estem immersos, està per veure el missatge nadalenc de la Corona. Europa està a l’expectativa i entre d’altres qüestions, no precisament menors, seria un greu error menystenir les seves institucions sota el pretext d’un patriotisme mal entès.

Bones Festes i que el 2020 sigui l’any de la normalització democràtica.

23/12/2019

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Falta de vergonya de l’executiu espanyol davant la sentència del TJUE” el 25/12/2019

Francisco de Quevedo (1580-1645) -anticatalanista de pro- deia: “Donde hay poca justícia es un peligro tener razón”. Ves per on!

Espectacle esperpèntic el que estem veient! Sí, esperpèntiques són les reaccions que està provocant la sentència del TJUE (Tribunal de Justícia de la Unió Europea) en tota aquella munió patriòtica que, des dels seus púlpits, no es cansa de repetir la salmodia de sempre: s’han de respectar les lleis i acatar les sentències. Valle Inclán va ser un avançat al crear la figura de l’esperpent. Per la seva visió de futur, gràcies Don Ramón!

És digne de veure com els sectors integristes, -talibans patriòtics-, clamen contra la justícia comunitària i expressen el seu desig d’abandonar la UE. “Hipòcrites fariseus! Ai de vosaltres el dia que us vindran a parar els peus! Allà serà l’agonia! (La Passió d’Olesa de Montserrat). En exterioritzar la seva idea de la separació de poders, no fan altra cosa que posar de manifest la seva nostàlgia de temps pretèrits on es definia Espanya com “una unidad de destino en lo universal”.

Caldrà veure si alguna cosa es mou al llarg dels propers dies, perquè persistir en les decisions preses fins ara, confirmaria allò que Europa sap però fins ara ha preferit callar, almenys en públic i oficialment.

Per higiene democràtica, ja és hora que la Unió Europea intervingui amb totes les seves competències i posi fi a una situació que mai hauria d’haver arribat a les cotes d’aberració actuals.

20/12/2019

Publicada al diari ARA el 21/12/2019 i a EL PERIÓDICO amb el títol “Espectacle esperpèntic del Govern espanyol a la sentència del TJUE” el 25/12/2019

“Tenemos que hacer lo que sea para que Catalunya no se separe de España”, José Bono dixit. Declaració significativa aquesta que no fa més que evidenciar un tarannà congènit amb caràcter hereditari que ve de lluny. En qualsevol cas, no és l’únic dels anomenats “barons” -històrics- que esporàdicament es dediquen a fer declaracions interessades en mantenir encesa la flama del nacionalisme, i no precisament del criminalitzat nacionalisme català. Així doncs, com s’ha d’interpretar “hacer lo que sea” ?

Ja fa molts anys que s’actua en el sentit de “hacer lo que sea”, perquè é palès que Espanya no es pot permetre el luxe de separar-se d’un “motor” que li és imprescindible. La viabilitat de l’Estat espanyol sense Catalunya seria possible? A dia d’avui, dubto de l’existència d’un “motor” alternatiu, precisament d’aquí “plora la criatura”.

Al marge de qualsevol privilegi -no se n’ha demanat mai cap- i des d’una òptica d’intel·ligència emocional, l’Estat hauria de tractar Catalunya simplement amb justícia i equitat, cosa que no ha fet mai i dubto que tingui intenció de fer-ho algun dia; qualsevol manifestació en sentit contrari no és altra cosa que cinisme i hipocresia en moments de necessitat.

Mentre persisteixi la idea imperial de considerar els territoris com a possessions de l’Estat in aeternum, sens dubte que caldrà “hacer lo que sea” sempre que es consideri necessari. De fet, ja fa molt temps s’ha adoptat aquesta línia d’actuació, les “connivències” i les anomenades “clavegueres de l’Estat” en són exemples fefaents.

19/12/2019

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “L’Estat ha de tractar Catalunya simplement amb justícia i equitat” el 26/12/2019

El gran Miquel Iceta vol ser President de la Generalitat, ja ho va dir abans de ser reelegit per “aclamació” -l’abducció segueix funcionant- primer secretari de l’anomenat Partit dels Socialistes de Catalunya.

De fet, aquest esdeveniment, no hauria de ser notícia perquè a finals de 2017 ja manifestava les seves aspiracions en aquest sentit i no tenia cap mena d’inconvenient en dir:Pactaré amb qui em faci President, i en el cas de ser-ho, jo viatjaria a Madrid i per Europa mentre un Primer Conseller assumiria el govern. Davant d’aquesta declaració d’intencions i per si algú ho dubtava ja es podia apreciar el tarannà del personatge, així doncs, només es podia dir: quines penques, Miquel!

Han passat dos anys i gràcies al control absolut -misteri digne del programa Cuarto Milenio– que exerceix sobre el PSC, amb l’adhesió incondicional dels seus acòlits –qual guàrdia pretoriana- i a l’ombra del seu admirat Pedro Sánchez, torna a sortir a la palestra per a repetir que vol ser President de la Generalitat, càrrec amb el qual probablement porta somiant des que va entrar en política els anys setanta, després del seu “triomfal” pas per la universitat.

Veient la trajectòria del personatge em ve a la memòria aquella coneguda cançó que va popularitzar Concha Velasco a la dècada dels vuitanta i que deia: “En el espejo de mi habitación […] Y pensaba con toda la razón, que hay dos clases de gente nada más, los artistas y todos los demás […] Me hartaba de cantar y de bailar […] Mamá, quiero ser artista ¡Oh! Mamá, ser protagonista”.

15/12/2019

En una carta publicada a finals d’abril de 2018 escrivia: El qualificatiu més suau per referir-me a l’anomenada “Manada”, denominació ofensiva pel Regne Animal, és degenerats; és per això que tractant-se de degenerats, la sentència dictada m’ha deixat estupefacte. […] El missatge que se’n desprèn és intolerable i inadmissible, perquè implícitament posa de manifest la impunitat total del “mascle ibèric” davant una dona. De fet, és una manera de dir “a por ellas”, que les conseqüències són assumibles. Dissortadament, com era de suposar, des de llavors s’han donat molts més casos d’agressions sexuals en grup, la qual cosa es deu haver d’interpretar com una mostra de “valentia masculina”.

Davant d’aquesta situació, què pensa fer el Poder Judicial? Si com en altres ocasions s’argumenta que en cada cas s’aplica la llei, és que la llei ha quedat superada per la realitat , per la qual cosa és del tot imprescindible actualitzar-la sense dilacions. En aquest sentit, el Poder Legislatiu ha d’assumir la seva responsabilitat amb totes les conseqüències.

No obstant, si l’aplicació de la llei depèn de la sensibilitat de qui jutja, el problema és molt més greu, perquè la sentència es basa en les interpretacions subjectives derivades d’una determinada ideologia, normalment d’arrels masclistes.

Atesa la gravetat dels fets, és altament preocupant que els agressors puguin quedar en llibertat amb càrrecs en espera de judici o que no siguin empresonats d’immediat una vegada dictada la sentència, que hauria de ser contundent i exemplar. Tant de bo els esfereïdors atacs ocorreguts a Manresa siguin el detonant que desperti el Poder Judicial de la seva letargia en aquesta matèria.

13/12/2019