No cal donar-hi més voltes. Intueixo, des de fa molt temps, que la cosa ve de lluny, que tot plegat va començar amb els anomenats Reis Catòlics. Arran d’aquell casament, el supremacisme de Castellaes va imposar i sorgí un nou regne: Espanya. Per tant, del lema “Tanto monta monta tanto, Isabel como Fernando”, res de res; de fet, no deixa de ser l’eslògan publicitari d’una època considerada de llegenda i enyorada peruna “España fosca” que mai ha deixat d’existir.  Tot seguit, la Casa d’Àustria, que va acabar com “el rosari de l’Aurora” amb Carles II, monarca anomenat “El hechizado”, que va morir sense deixar descendència. I és que, malgrat la tolerància i els bons oficis de la jerarquia catòlica en matèria de noces reials i aristocràtiques, la consanguinitat va tenir conseqüències. I com aquell que no passa res, després de les cruentes lluites per ocupar el tron vacant, l’anomenada  Guerra de Successió va concloure amb l’adveniment de la Casa de Borbó. 

Atès aquest breu recorregut cronològic, és obvi que des del segle XV fins el XXI, ha passat temps més que suficient per sedimentar un estil que conforma un tarannà, una manera de fer que, malgrat els canvis dinàstics, ha esdevingut una qüestió genètica hereditària. I és que en el fons, una monarquia és una monarquia.

En aquest sentit, una puntualització adreçada als sectors cavernícoles nacionals. Haurien de saber -per un mínim de cultura general- que la inviolabilitat d’un monarca és pròpia de l’absolutisme; una altra cosa són les avinences conjunturals interessades. En qualsevol cas està per veure si, com diu la Constitució, la justícia ens iguala a tots; tant és així que a l’advocacia, la fiscalia i la judicatura se’ls hi gira feina.

9/3/2020