Es pot dir que tot va començar quan Qatar Airways va relegar Unicef a la part baixa posterior de la samarreta blaugrana. Si el Barça té l’aspiració de ser “més que un club” ha d’entendre que la finalitat de l’entitat no pot raure només en aconseguir èxits esportius. Al meu entendre, els objectius en aquest àmbit, han d’anar acompanyats de comportaments ètics per part de tots els estaments del club i la imatge que es doni els ha de reflectir. Així doncs, si es vol que l’entitat sigui un referent a imitar, cal que transmeti seriositat, rigor i credibilitat.

Dit això, hom es pot preguntar quina és la situació actual. Sense cap mena de dubte, l’anomenat “cas Neymar” n’és un exemple difícilment qüestionable i, per entendre-ho, cal partir del cost econòmic del seu fixatge i de les polèmiques que va generar, però molt especialment de la forma en què va deixar el club fa dues temporades. Amb aquests antecedents, té sentit que es pugui plantejar el seu retorn?

És responsabilitat dels dirigents d’un club delimitar els paràmetres d’actuació, tant a nivell econòmic com pel que fa als aspectes personals que, sens dubte,  afecten al col·lectiu -la disciplina per exemple- i que repercuteixen en el prestigi de l’entitat en el seu conjunt.

Ben segur que el tarannà d’un jugador és conseqüència de l’educació rebuda i de l’ambient que l’envolta, però un club no pot estar supeditat als capricis i exigències d’un futbolista, del seu entorn immediat o dels seus representants.

Aquesta i d’altres qüestions han de provocar una profunda reflexió si realment té la voluntat de ser “més que un club”.

25/8/2019

Publicada a EL PERIÓDICO  el 28/8/2019

De les moltes bajanades que es poden escoltar o llegir diàriament, n’hi ha dues de “traca i mocador”. La primera fa referència a la tasca de l’Open Arms i la senyora Carmen Calvo hauria d’aclarir si per “socórrer éssers humans” cal disposar d’algun tipus de permís específic, perquè tinc entès que la denegació d’auxili -en carretera per exemple- constitueix delicte. La segona està en concordança amb la línia argumental de Vox i Santiago Abascal justifica la denuncia promoguda pel partit ultradretà tot dient que Open Arms “afavoreix la immigració il·legal i és còmplice de les màfies”.

Bajanades com aquestes, i moltíssimes altres, són les que posen de manifest el nivell exhibit per nombrosos exemplars d’una fauna política que parasita,  però això no és el més greu; la gravetat de la situació és que malgrat estar en joc el futur del país, una part considerable de la ciutadania segueixi atorgant el seu vot a uns personatges que tot i estar acreditats acadèmicament en molts casos, no destaquen precisament per la seva competència pel que fa a la gestió pública.

“No sap res i creu saber-ho tot. Això el faculta clarament per a la carrera política” (George Bernard Shaw, 1856-1950).

Fins on s’ha d’arribar perquè d’una vegada per totes s’imposi el seny i s’aparti a qui de la política només pretén fer-ne “ofici”? Si algun dia s’aconsegueix, la societat hi sortirà guanyant, perquè serà el moment d’afrontar els problemes amb rigor, cercar solucions plausibles i governar de forma coherent i honesta.

23/8/2019

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Open Arms: Cal una política rigurosa, coherent i honesta” el 27/8/2019

El 26 de març de 1967 es promulgava  Populorum Progressio, encíclica del Papa Pau VI, la base argumental de la qual fou la necessitat de promoure el desenvolupament dels pobles i la cooperació entre ells. En conseqüència, es posava especial èmfasi en el desequilibri entre els països rics i els països pobres.

Des de llavors han passat 52 anys i és obvi que el “problema”, no solament persisteix sinó que s’ha agreujat, perquè les diferències entre uns i altres s’incrementen de forma progressiva. Només així es poden entendre els corrents migratoris que afecten Europa, en especial i per situació geogràfica, els països del sud del continent.

Com de costum, al llarg d’aquest poc més de mig segle, l’Església Catòlica, quan li ha convingut -segons marca la tradició- no ha deixat mai de manifestar-se sobre “temes terrenals” apel·lant sempre a l’Evangeli. Em pregunto el motiu pel qual guarda silenci davant l’aberració que representa la resposta a la tasca humanitària d’Open Arms per part de les institucions europees. Tot sembla indicar que en aquest cas, al tractar-se d’un “tema aquàtic”, no es considera oportú ni convenient pronunciar-se. La típica prudència que sempre s’esmenta com argument recurrent o tal vegada covardia?

I dit això, des del Vaticà, Populorum Progressio, es considera vigent o ha passat a millor vida?

19/8/2019

Publicada a EL PERIÓDICO  amb el títol “Open Arms i la no resposta europea: I el Vaticà, no hi té res a dir?” el 21/8/2019  i a EL PUNT AVUI el 29/8/2019

La Història hauria de ser font d’aprenentatge per tal d’evitar caure en errors del passat. Res més lluny de la realitat, perquè no deixa de ser preocupant com els humans, a diferència del certes espècies animals, reincideixen de forma gairebé recurrent; així doncs, els esdeveniments demostren que de tant en tant, apareixen “tarats mentals” la pretensió dels quals no és altra que emular “gestes” protagonitzades per personatges de nefast i luctuós record.

Enguany en patim un del tot representatiu: Matteo Salvini. Per la seva trajectòria, postulats i actuacions,  gairebé se’l podria qualificar com a “tifosi” del Partit Nacional Feixista i, en conseqüència, imitador de Benito Mussolini. En aquest sentit, cal tenir present l’evolució política de “Il Duce”, el seu particular tarannà i la seva desmesurada ambició personal, factors aquests, que van abocar el país a una espiral de destrucció.

Arribats a aquest punt, jo diria que a curt termini, perquè s’hi juga el futur, Itàlia haurà d’afrontar un problema molt greu. I heus aquí la responsabilitat i la maduresa que haurà de demostrar la ciutadania quan hagi de decidir el país que vol construir. La disjuntiva no és altra que una Itàlia “mussoliniana” o una Itàlia democràtica, humanista i moderna.

Tanmateix, en aquest context, seria injust no fer referència a la quantitat d’impresentables que tolerem a tots els nivells i que cal fer passar pel sedàs amb un objectiu absolutament irrenunciable: regenerar i dignificar la pràctica política pel bé de la democràcia.

12/8/2019

Publicada al diari ARA amb el títol “Salvini i les reencarnacions” el 18/8/2019 i a EL PERIÓDICO el 26/8/2019

He llegit que per tal de formar part de C’s i promocionar-se, cal reunir els següents requisits si es vol superar la nota de tall:

1) Estar en disposició d’assumir incondicionalment un discurs únic, sense possibilitat de sortir d’un guió predeterminat i l’obligació d’utilitzar un vocabulari específic (adoctrinament, oi?). 2) Projectar una imatge al més pur estil d’estrella cinematogràfica (aparença i fatxenderia, oi?). 3) Tenir certes dots faranduleres per tal de poder muntar espectacles en directe -pollastres-  com estratègia per aparèixer en els mitjans de comunicació a qualsevol preu (publicitat enganyosa, oi?). 4) Vocació de víctimes propiciatòries, especialment de l’independentisme (tendència al masoquisme, oi?). 5) Fixatge de professionals d’un cert nom amb aspiracions polítiques (la fauna és diversa i hi ha gent per tot, oi?).

Si hom analitza aquestes condicions, pot entendre perfectament el concepte de política i de polítics que té la formació que lidera Alberto Carlos Rivera amb el suport de la seva guàrdia pretoriana, oi? Tanmateix, més que un partit polític sembla una secta, oi?

I jo que, des de la meva ingenuïtat, creia que per dedicar-se a la política només calia tenir una bona formació, voluntat de servei, honestedat i dignitat. Hauré de revisar i modificar els meus paràmetres en aquesta matèria, oi?

5/8/2019

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “La selectivitat per formar part de Ciutadans” el 7/8/2019 i a EL PUNT AVUI el 9/8/2019

És indubtable que els catalans tenim virtuts contrastades, però també que patim un defecte: el caïnisme. En aquest sentit, voldria posar en consideració tres frases que corresponen a tres èpoques i a tres espais geogràfics ben diferents: 1) “Recorda que de la conducta de cadascú en depèn el destí de tots” (Alexandre el Gran, 356-323 a.C). 2) “Tots hem d’estar junts o segurament tots acabarem penjats per separat” (Benjamin Franklin, 1706-1790). 3) “La unitat, per ser real, ha de suportar la major de les tensions sense trencar-se” (Mahatma Gandhi, 1869-1948).

Al llarg de la història de Catalunya s’han donat infinitat de casos que demostren la incapacitat per adoptar posicions de caràcter unitari, l’exemple més recent el tenim en tot el què afecta al “Procés” i la trista realitat és que no hi ha forma humana de posicionar-se envers l’objectiu comú. Dissortadament, tornen a privar els interessos de partit. Una i altra vegada, i van…, la unitat mostrada per la ciutadania en cada convocatòria des del 2012, xoca sistemàticament amb les anomenades “estratègies” partidistes que, com sempre, només persegueixen acumular quota de poder a costa d’un electorat cada vegada més decebut en comprovar els tripijocs postelectorals.

Si realment es té sentit de país, és del tot imprescindible superar la desunió que impera en l’àmbit polític, perquè tot indica, i és evident, que la ciutadania ja n’està farta i que arribarà un moment que dirà prou. Tanmateix, algú pot pensar seriosament que unes noves eleccions clarificaran alguna cosa?

1/8/2019

Publicada  a EL PERIÓDICO  amb el títol “Caïnisme a la catalana: incapaços de posar-se d’acord envers l’objectiu comú” el 5/8/2019

Les darreres dades sobre la sinistralitat a la carretera, així com les causes, em fan pensar que no deixen de ser un reflex de la societat en la qual vivim; una societat que no es distingeix precisament per calibrar les conseqüències de les seves accions.

Si el simple fet de conduir un vehicle ja suposa un risc per si mateix, no em puc estar de dir que, a la carretera, determinades actituds i comportaments incrementen la probabilitat de patir un sinistre del qual en reben les conseqüències, sovint luctuoses, terceres persones.

Sense entrar en detalls, perquè la llista seria molt llarga, apuntaré alguns dels factors determinants: 1) La inconsciència i la falta de maduresa. 2) L’absència del més mínim sentit de responsabilitat. 3) El menyspreu per tot allò que és “normatiu”. 4) La dependència que suposa l’ús irracional del mòbil. 5) El consum d’alcohol i drogues. 6) La temeritat i la xuleria. 7) La manca de respecte envers el proïsme.

És evident que per més campanyes de sensibilització que es facin, cal aplicar mesures dràstiques immediates i supervisar-les sistemàticament, però per damunt de tot, com en molts altres àmbits de la vida en societat, cal fomentar els valors propis de les persones civilitzades. Bàsicament es tracta d’EDUCACIÓ.

29/7/2019

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Reflexions sobre les causes dels accidents de tràfic: Bàsicament, es tracta d’educació” l’1/8/2019 i al diari ARA amb el títol “Les causes dels accidents” el 3/8/2019

Voldria seguir pensant que l’atemptat del dia 17 d’agost de 2017 va ser un acte criminal causat pel fanatisme religiós i que en la seva preparació i posterior execució, no hi va haver cap “estratègia maquiavèl·lica”; perquè si hagués estat així, es tractaria d’un assumpte extremadament greu i de conseqüències imprevisibles si, com és desitjable, algun dia es pot saber què va passar realment i quins van ser els cervells del muntatge.

És inqüestionable que el tema no està tancat perquè encara queden aspectes transcendentals que cal clarificar, especialment el relacionat amb el CNI i l’imam de Ripoll. De fet, i dissortadament, a dia d’avui, gràcies a les accions obstruccionistes de determinades forces polítiques, no s’ha arribat al fons de la qüestió  i tot sembla indicar que no hi ha voluntat d’arribar-hi.

Per respecte a les víctimes, a les seves famílies i a la societat en general, cal desemmascarar qualsevol trama que hagués pogut existir; tanmateix, és de justícia i de màxima prioritat exigir l’assumpció de responsabilitats a tots els nivells. En aquest sentit, l’Estat hauria de ser el primer interessat -perquè és la seva obligació- en esvair qualsevol dubte dels molts que planen en forma de nebulosa. Bàsicament per tres motius: 1) Per higiene democràtica. 2) Per credibilitat. 3) Per decència.

20/7/2019

Publicada a EL PUNT AVUI  el 17/8/2019