Voldria seguir pensant que l’atemptat del dia 17 d’agost de 2017 va ser un acte criminal causat pel fanatisme religiós i que en la seva preparació i posterior execució, no hi va haver cap “estratègia maquiavèl·lica”; perquè si hagués estat així, es tractaria d’un assumpte extremadament greu i de conseqüències imprevisibles si, com és desitjable, algun dia es pot saber què va passar realment i quins van ser els cervells del muntatge.

És inqüestionable que el tema no està tancat perquè encara queden aspectes transcendentals que cal clarificar, especialment el relacionat amb el CNI i l’imam de Ripoll. De fet, i dissortadament, a dia d’avui, gràcies a les accions obstruccionistes de determinades forces polítiques, no s’ha arribat al fons de la qüestió  i tot sembla indicar que no hi ha voluntat d’arribar-hi.

Per respecte a les víctimes, a les seves famílies i a la societat en general, cal desemmascarar qualsevol trama que hagués pogut existir; tanmateix, és de justícia i de màxima prioritat exigir l’assumpció de responsabilitats a tots els nivells. En aquest sentit, l’Estat hauria de ser el primer interessat -perquè és la seva obligació- en esvair qualsevol dubte dels molts que planen en forma de nebulosa. Bàsicament per tres motius: 1) Per higiene democràtica. 2) Per credibilitat. 3) Per decència.

20/7/2019

Publicada a EL PUNT AVUI  el 17/8/2019