Hi havia una vegada…

Quan jo era petit els contes començaven d’aquesta manera:

Hi havia una vegada… Perdó! No era exactament així… De fet, començaven tal com segueix: Eráse una vez… I al final: I colorín colorado, este cuento se ha acabado.

Jo m’he fet gran, setanta cinc ja, una edat en què llegir contes ha quedat enrere. Però els contes continuen sent presents entre nosaltres. De fet, es tracta d’un gènere que no morirà mai perquè sempre hi haurà històries per a explicar i nous personatges per a fer gaudir la mainada.

Que el conte és un gènere perenne és inqüestionable malgrat el gran debat iniciat ja fa anys al voltant dels continguts i dels protagonistes. Polemitzar sobre qualsevol tema amb argumentacions de progressisme insubstancial s’ha convertit en una pràctica habitual per la seva rendibilitat a curt termini. Sembla ser que qualificar o desqualificar a base de bajanades aporta notorietat.

Però anem al conte que vull explicar. Diu així:

Hi havia una vegada un ministre d’Hisenda que per discrepàncies i baralles amb un ministre d’Indústria va dir (2016): “No se puede estar en el Gobierno y operar en paraísos fiscales”. De fet, no va parar de porfidiejar fins aconseguir que presentés la seva dimissió.

En qualsevol cas tenia raó, perquè és de suposar que la conducta d’un servidor públic ha de ser exemplar, molt més si es tracta d’un alt càrrec amb responsabilitats de govern.

Però ves per on, paradoxes de la vida, aquell ministre d’Hisenda que exigia honestedat i transparència -als altres- el 2006 havia creat una oficina d’assessorament fiscal amb objectius no precisament ètics segons s’ha anat sabent a mesura que les investigacions han anat avançant.

Paral·lelament, el ministre s’anava erigint en “martell d’heretges” aplicant mesures que no beneficiaven precisament als contribuents rasos ni a les entitats i institucions modestes. Però, mitjançant el tràfic d’influències, sí a determinades empreses a canvi d’ingents quantitats que no se sap, almenys de moment, on anaven a parar. Tanmateix no cal ser gaire espavilat per a intuir-ne el destinatari i destinataris, tropa de col·laboradors necessaris per a possibilitar l’activitat delictiva. Ras i curt, una xarxa sota el paraigua de la impunitat més flagrant.

Aquest procedir mai hagués estat possible sense les informacions privilegiades al seu abast, informacions que utilitzava en benefici propi malgrat la retòrica que solia practicar de cara al públic. Això explicaria el seu estil provocador, pura fatxenderia!

“Venimos de una borratxera de gasto público y ya quieren ir de copas” deia el 2018 amb una demostració de petulància i cinisme. De “perles” no en van faltar en les seves intervencions, les hemeroteques en poden donar fe.

No obstant, com es diu popularment, “A cada cerdo le llega su Sant Martín” i ves per on, una investigació rutinària, en principi aliena al cas que ens ocupa, va destapar afers de dubtosa legalitat del ministre en qüestió. I per si encara fós poc, fins al punt de concloure que un altre ministre -el de Justícia- també hi estava embolicat…

Davant d’aquesta trama corrupta, de dinàmica mafiosa, que ha anat aflorant, caldrà veure fins on arriba la investigació que pertoca i si els organismes implicats actuaran de forma diligent per tal d’arribar a constatar totes les irregularitats comeses.  En qualsevol cas, davant del podrimener que ens envolta a nivell institucional, tinc els meus dubtes sobre com acabarà tot plegat…

I vet aquí un gat i vet aquí un gos, que aquest conte ja s’ha fos…

… Però, segur que s’ha fos? Perquè no es tracta d’una persona concreta, d’un ministre en aquest cas, sinó d’un sistema podrit que ha permès i tolera aquestes pràctiques governi qui governi. La crua realitat és que ningú ha tingut ni té la decència d’emprendre el desmantellament d’unes activitats heretades que han esdevingut cròniques.

Juliol de 2025