Arran de les detencions practicades el passat dilluns dia 23 a instàncies de la Audiència Nacional, va faltar temps perquè els impresentables de sempre piulessin les bajanades més diverses: que si detonadors, que si bombes, que si kaleborrocaa la catalana… Bajanades que després es van apressar a esborrar, però la “merda” ja estava escampada a nivell nacional. Objectiu complert, oi? I què dir de l’escòria de periodisme que ha renegat de la seva professió i es dedica a crear estats d’opinió basats en la difamació i la mentida amb impunitat total?

Un altre que s’ha lluït és el ministre de Foment en funcions, señor Àbalos, que no ha tingut cap mena d’inconvenient en afirmar que l’operació policial desplegada ha pogut evitar “cualquier atentado”.És que tal vegada ja s’ha pogut demostrar algun fet delictiu? L’afirmació és d’un desvergonyiment total. Però ja no ve d’aquí, es tracta d’una pràctica habitual en els cercles governamentals. I enmig d’aquest mar de despropòsits, com a fidel servidora, la delegada del gobierno justificant les detencions preventives. Senyora Cunillera, li recordo que la Gestapo també detenia de forma preventiva.

I el pobre nen que als 10 anys ha viscut l’experiència de veure com la Guàrdia Civil irrompia al domicili familiar de forma violenta per tal de detenir els seus progenitors? La flagrant vulneració dels drets de l’infant, va ser per iniciativa pròpia o per ordres de la superioritat?

Seguim. Pel que fa a l’exhumació del Caudillo, VOX parla de profanació. Señor Abascal, conoce el significado de la palabra profanar? Per si no n’hi ha prou, aquest vividor té la gosadia d’esmentar conceptes tals com: legitimitat, llibertat i seny. Algú amb dos dits de front se’l pot prendre seriosament?

25/9/2019

“La ansiedad la tienen los que no pueden llegar a final de mes. El futbolista profesional tiene que saber convivir con el estrésde la alta competición.”

L’autor de la frase és José Bordalás, entrenador del Getafe Club de Fútbol. Ja era hora que algú s’expressés en aquest termes! Aquest entrenador, a banda dels seus coneixements en matèria futbolística, demostra tenir seny, valentia i honestedat al manifestar públicament el que segurament molts pensen però no s’atreveixen a dir sigui pels motius que sigui.

Hem de convenir que els futbolistes professionals, d’elit en general i alguns en particular, han estat elevats a la categoria de déus per part de la premsa, de l’entorn immediat i d’una massa que necessita tenir ídols de referència enaltits per la publicitat en les seves variants més diverses. Tanmateix, no es poden obviar els tripijocs en matèria de fixatges, contractes, sous, primes, disciplina…

Expressions com “estar baix de moral”, “no sentir-se feliç”, “estar desmotivat”, “no sentir-se valorat”… , són habituals en el món del futbol. Els que esgrimeixen aquests arguments, s’han parat a pensar alguna vegada, com es deuen sentir aquells que després de formar-se durant anys han d’acollir-se a fer feines que sovint no tenen res a veure amb la seva especialitat, que perceben sous ofensius o que ni tant sols poden tenir un lloc de treball?

El dispendi econòmic desbocat  en el món del futbol i el creixement accelerat d’una tonteria col·lectiva -programada i controlada- possibiliten allò que denuncia l’entrenador al qual felicito per haver posat el dit a la nafra perquè, al fer-ho, està dient que cadascú ha d’assumir la seva responsabilitat al nivell que li correspongui.

23/9/2019

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Les meves felicitacions a l’entrenador del Getafe per haver posat el dit a la nafra” el 27/9/2019

Malgrat la part de responsabilitat que cada partit polític hagi pogut tenir -cap d’ells pot defugir-ne- és innegable que el màxim culpable de la convocatòria de noves eleccions és el PSOE, personificat en la figura de Pedro Sánchez. En aquest sentit, seria interessant saber què en pensa el PSC en tant que partit sucursalista.

Arribats a aquest punt, proposo cinc mesures a aplicar de forma escrupolosa i immediata:

1) Que pleguin per inútils, que se’n vagin a casa (presidents, ministres, secretaris generals, diputats… i també els anomenats càrrecs de confiança) i donin pas a saba nova.

2) Que es controlin i es penalitzin les pràctiques popularment conegudes com “portes giratòries”.

3) Que els partits implicats assumeixin el cost de les noves eleccions a compte del que els pugui correspondre segons els resultats electorals.

4) Que s’apliquin mesures correctores pel que fa a sous i jubilacions.

5) Que com aturats figurin a les llistes del INEM com qualsevol ciutadà per tal de trobar feina en base a la formació real i contrastada de cadascú.

Després de dècades de despropòsits compensats amb prebendes de tota mena, és hora de posar fi a aquesta plaga d’abellots que no fan altra cosa que succionar les aportacions pecuniàries (impostos) de la ciutadania que, en definitiva, és la que sosté el país.

18/9/2019

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Cap a casa per inútils, però no gratis: Cinc mesures a aplicar davant les noves eleccions” el 21/9/2019

“Verás que todo es mentira. Verás que nada es amor. Que al mundo nada le importa… ¡Yira! … ¡yira! …”. Això diu la tornada (estribillo) del tango Yira, Yira compost per Enrique Santos Discepolo l’any 1929 i popularitzat pel cantant Carlos Gardel, tristament desaparegut el 1935 com a conseqüència d’un accident aeri.

No tinc paraules!!! Atès el meu dèficit d’expressió i per tal de poder referir-me al sainet nacional que s’està representant pel que fa a la hipotètica formació del govern de l’estat, se m’ha acudit recórrer a la lletra -que no la música- del tango esmentat i, a més, buscar efemèrides del 29. Entre d’altres (“Dijous Negre” a Wall Street, creació de la Ciutat del Vaticà, publicació de la primera historieta de Popeye…) paga la pena reparar, de manera molt especial, en la següent: inauguració de l’Exposició Internacional de Barcelona, just a les acaballes de la Dictadura de Miguel Primo de Rivera (el ducat del qual, enguany acaba de renovar el govern socialista en funcions).

Vistes les perspectives que se’ns presenten, suggereixo que per tal d’exhibir encara més -si és possible- la classe política que patim, s’organitzi una exposició en forma de cantata. Les diferents agrupacions corals -partits polítics- podrien fer un karaoke del tango des de l’hemicicle: “Verás que todo es mentira… Sin rumbo, desespera’o… Cuando no tengas ni fe… Aunque te quiebre la vida… Cuando te dejen tirao… Verás que todo es mentira…”. Tanmateix, si España Global assumís la direcció del muntatge, ben segur que l’èxit seria extraordinari; alhora es podria aprofitar l’esdeveniment per fer promoció a nivell internacional. “¡Yira! … ¡Yira!… Verás que todo es mentira…”.

 15/9/2019

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “¡Yira! ¡Yira!, un tango descriptiu del panorama polític espanyol” el 18/9/2019

“Educació és allò que queda quan s’oblida allò que es va aprendre a l’escola” (Albert Einstein, 1879-1955)

Completament d’acord amb aquesta afirmació, no em puc estar de dir que massa sovint es confon el fet d’educar amb el d’instruir; és per això que cal diferenciar ambdós conceptes amb claredat i puntualitzar. En aquest sentit, no faré referència a l’etimologia, tampoc utilitzaré subterfugis, eufemismes o altres recursos habituals, simplement diré les coses pel seu nom.

Al meu entendre, educar consisteix en la transmissió de valors (honestedat, respecte, responsabilitat, llibertat, solidaritat, generositat, empatia, disciplina, autoritat moral, humilitat, resiliència, sentit crític …) de manera que facin possible el procés evolutiu de maduració personal, en benefici propi i envers el proïsme. En conseqüència, tinc el convenciment que -atesa la complexitat psicològica de l’ésser humà- el fet d’educar requereix tenir seny per damunt de tot i alhora estar en disposició d’entrar en conflicte; perquè, què és més educatiu davant d’una situació problemàtica: afrontar o deixar fer? Malgrat la polèmica que es pot suscitar, he de dir que possiblement, moltes de les anomenades frustracions o traumes no superats no són altra cosa que el resultat de “massa deixar fer” i “poc afrontar”.

Pel que fa al fet d’instruir, és clar que es tracta d’un procés de transmissió de coneixements, tasca no gens fàcil i que depèn bàsicament dels següents factors: 1) Competència tècnica i pedagògica dels docents. 2) Capacitat intel·lectual dels discents. 3) Mitjans a l’abast. 4) Entorn familiar i social.

Que tingueu un bon curs en tots els aspectes!

12/9/2019

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Cal recordar que educar no és instruir: Que tingueu un bon curs!”

En espera de conèixer la sentència del judici als presos polítics, la fiscalia s’ha apressat a dir que, sigui quina sigui, s’haurà d’acatar. En aquest sentit, cal recordar que entre d’altres connotacions, l’acatament és sinònim de “submissió”, motiu pel qual, l’elecció de la paraula “acatar” no deixa de ser significativa i explícita.

A partir d’aquestes consideracions, i metafòricament parlant, em permeto reproduir uns fragments de La Passió d’Olesa de Montserrat amb l’objectiu de promoure una reflexió sobre el problema que ens ocupa i, en consciència, hauria de preocupar als promotors del muntatge.

Pilat: -Bé està… L’Imperi de Roma acatala vostra veu. Moriràs en una creu… Soldats, preneu aquest home!

Sacerdot: -Finalment ha claudicat! Qui ha vençut l’obstinació del nostre governador ha estat la legalitat! I és que Israel no podia, tenint com té emperador, acceptar d’un impostor ni poder ni jerarquia. Extirpant de soca-rel la mala llavor sembrada, ha de florir altra vegada la pau damunt d’Israel!

És evident que malgrat l’acatament a l’empara de la legalitat, no es va resoldre el conflicte; el missatge de Jesús no només es va expandir sinó que es va consolidar i pel que es veu, no presenta pas senyals d’esgotament. Per cert, tot plegat va començar fa més de dos mil anys!

10/9/2019

Publicada a EL PUNT AVUI amb el títol “Acatament i legalitat, res de nou” i a EL PERIÓDICO amb el títol: “Acatar sentències: Segons La Passió d’Olesa, fer-ho no va solucionar el conflicte” el 13/9/2019

Des de finals de 1959 fins a principis de 1960, a la revista setmanal Pulgarcito, hi va aparèixer un personatge creat per Miguel Bernet Toledano (1921-1960), més conegut pel pseudònim de Jorge. Es tractava de: El Caballero Simón, pequeño però matón.

Com és de suposar i en clau humorística, l’heroi del còmic encarnava totes les “virtuts” pròpies d’un matón (persona provocadora, busca-raons, que presumeix de la seva suposada valentia i que utilitza la força i les amenaces per tal d’obligar als demés a fer alguna cosa) i cada set dies passava per vicissituds d’allò més diverses.

Si enguany fem un repàs dels lideratges polítics, a qualsevol nivell, estic segur que seria molt fàcil establir un rànquing de caballeros simones. No obstant això, a diferència de les tires còmiques, l’alçada dels personatges en qüestió -com a recurs metafòric- no seria significativa, però sí el repertori de “virtuts” que exhibeixen habitualment sense el més mínim sentit de vergonya.

En temps d’emprenedoria i vist el panorama que ens envolta, encoratjo a recuperar Pulgarcito per tal de posar al dia la revista amb personatges actualitzats. Atès que la font d’inspiració seria inesgotable, ben segur que l’èxit editorial estaria garantit; així docs, el rellançament comportaria un doble benefici a curt termini: la creació de llocs de treball i el descobriment de nous talents en el llenguatge del còmic.

5/9/2019

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Encoratjo a reeditar ‘El Caballero Simón, pequeño pero matón’ amb els personatges polítics actuals” el 7/9/2019

Es defineix el o la “cantamañanas”com aquella persona que per inconsciència (¿?) es compromet a fer coses que és incapaç de realitzar. El qualificatiu també té les connotacions de fantasiós-a, d’informal i de manca de credibilitat.

El passat dilluns dia 2, al programa Els Matins, l’expressió facial d’Ada Colau -tot un poema- era del tot significativa mentre visionava un reportatge referent al tema de la seguretat a la ciutat de Barcelona. En acabar, quan Lídia Heredia va començar l’entrevista, els telespectadors vam tenir l’oportunitat d’escoltar el repertori  d’ambigüitats amb les quals, el personatge, ens delecta de forma recurrent. Cap mena de concreció, “pilotes fora”, responsabilitats traslladades a l’altra banda de la Plaça de Sant Jaume i com de costum, la utilització a discreció del temps verbal “futur” (treballarem, farem, exigirem…).

Que lluny queden els temps d’activisme i pelegrinatge pels platós de televisió! Tanmateix, si hom repassa les hemeroteques –que per sort tenim a l’abast- comprovarà com en aquella època afirmava que mai es dedicaria a la política. La realitat evidencia com el període d’adaptació per formar  part del sistema no li ha suposat cap mena de d’esforç, ans al contrari, hi està perfectament integrada. En qualsevol cas, què en queda de “la nova manera de fer política” tan pregonada?

4/9/2019

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Ada Colau, professió: cantamañanas” el 6/9/2019