“Ai, de vosaltres, malvats, que sou com les sepultures; pel defora emblanquinats i per dintre podridures! […] Doncs jo us dic de veritat, que farà caure el Senyor, damunt de la iniquitat d’aquesta generació tota la sang innocent que per damunt de la terra és vessada impunement per odi, venjança i guerra […] Serpents, raça d’escurçons, perquè sou gent corrompuda veuran les generacions la vostra raça perduda. Sense pàtria, sense res, i arrossegant com un pes la sang del just …”
La Passió d’Olesa de Montserrat
Davant la indignació que m’envaeix tant per la situació a Gaza com per la inoperància de les institucions i organismes internacionals, tot plegat una falta d’humanitat injustificable, he sentit la necessitat d’aprofundir sobre una colla de qüestions que sempre m’han interessat però sobre les quals només tenia un coneixement de caire general.
La idea, gens fàcil, és arribar a poder entendre com el procedir inhumà de Netanyahu i els seu acòlits, dels qui els donen suport o bé els justifica, pot arribar a les cotes de degeneració com les que els mitjans de comunicació ens aporten des de ja fa massa temps. Les imatges d’una realitat esfereïdora ens entra a casa i ens interpel·la… Imatges que són un reflex d’esdeveniments, d’infame recordança, propiciats pel nazisme a l’Alemanya del Tercer Reich (1933-1945).
De tota la barbàrie nazi, cal destacar entre d’altres, el tracte que van sofrir les comunitats jueves de tot el continent europeu i les conseqüències que va comportar per a tots el que van poder sobreviure a un holocaust que, per a determinats sectors, mai va existir malgrat els testimonis de les víctimes, algunes de les quals encara viuen.
Així doncs, la pregunta clau és: com és possible que els mandataris de l’Estat d’Israel es comportin com els jerarques i capitosts -criminals de guerra- que van abocar Alemanya al desastre?
Sembla impossible que fets tan luctuosos puguin tornar a repetir-se! Ras i curt, una vegada més, la suposada racionalitat de l’espècie humana es posa en qüestió.
Atesa l’extrema gravetat de la situació i amb l’objectiu d’intentar fer una anàlisi mínimament entenedora, que no justificable d’aquests comportament, penso que s’ha de partir dels textos sagrats del judaisme històric: la Torà i el Talmud.
La Torà o Pentateuc recull la llei i el patrimoni que defineix el poble israelita. Consta de cinc llibres: Gènesi, Èxode, Levític, Nombres i Deuteronomi. El judaisme identifica la Llei amb la Torà.
El Talmud és un compendi literari que conté discussions rabíniques sobre la llei, l’ètica, les tradicions, les llegendes i les històries respectivament. Constitueix el fonament de la legislació, de les tradicions i de la moral judaica.
Pel judaisme es consideren transcripcions fidedignes de l’antiga cultura oral del poble d’Israel. No obstant això, la diferència rau en què la tradició considera que la Torà fou dictada per Déu al profeta Moisès, mentre que l’escriptura del Talmud s’atribueix als antics estudiosos rabínics.
En qualsevol cas, cal deixar molt clar que pel judaisme, les tradicions orals i escrites tenen la mateixa importància. Així doncs, al llarg dels segles de la Diàspora, l’estudi i l’aprenentatge del Talmud esdevingué el factor fonamental de persistència de les formes de vida jueva arreu del món.
Però com en tota doctrina, i el judaisme no és cap excepció, els continguts (lleis, principis ètics, tradicions, llegendes i història) són susceptibles de ser interpretats, en conseqüència, a poder ser tergiversats en funció d’interessos espuris, perquè si no, com encaixa el pensament que emana de les següents frases judaiques amb el que està passant a Gaza:
“Amaràs el proïsme com a tu mateix”
“La pau és per al món el que el llevat per a la massa”
“El món desapareixerà no perquè hi hagi massa humans, sinó perquè hi ha massa inhumans”
De tot plegat, hom pot arribar a la conclusió de què qualsevol creença o ideologia es pot pervertir en nom del que convingui… D’exemples anem sobrats, molt més quan els dèficits de lideratge i la manca d’estatistes en el sentit estricte de la paraula, han desaparegut del mapa polític mundial.
Sens dubte que estem vivint un final d’època, el problema rau en què no s’albira la més mínima llum al final del túnel. Esperem que les futures generacions facin una lectura racional de la història, esmenin errors del passat i del present, i siguin capaces d’imposar el seny per a la construcció d’un món en què la violència no hi tingui cabuda.
La paradoxa és que històricament el judaisme considera que el poble d’Israel és l’escollit per Déu. Com per a reflexionar-hi profundament, oi?
Setembre de 2025