La Història hauria de ser font d’aprenentatge per tal d’evitar caure en errors del passat. Res més lluny de la realitat, perquè no deixa de ser preocupant com els humans, a diferència del certes espècies animals, reincideixen de forma gairebé recurrent; així doncs, els esdeveniments demostren que de tant en tant, apareixen “tarats mentals” la pretensió dels quals no és altra que emular “gestes” protagonitzades per personatges de nefast i luctuós record.

Enguany en patim un del tot representatiu: Matteo Salvini. Per la seva trajectòria, postulats i actuacions,  gairebé se’l podria qualificar com a “tifosi” del Partit Nacional Feixista i, en conseqüència, imitador de Benito Mussolini. En aquest sentit, cal tenir present l’evolució política de “Il Duce”, el seu particular tarannà i la seva desmesurada ambició personal, factors aquests, que van abocar el país a una espiral de destrucció.

Arribats a aquest punt, jo diria que a curt termini, perquè s’hi juga el futur, Itàlia haurà d’afrontar un problema molt greu. I heus aquí la responsabilitat i la maduresa que haurà de demostrar la ciutadania quan hagi de decidir el país que vol construir. La disjuntiva no és altra que una Itàlia “mussoliniana” o una Itàlia democràtica, humanista i moderna.

Tanmateix, en aquest context, seria injust no fer referència a la quantitat d’impresentables que tolerem a tots els nivells i que cal fer passar pel sedàs amb un objectiu absolutament irrenunciable: regenerar i dignificar la pràctica política pel bé de la democràcia.

12/8/2019

Publicada al diari ARA amb el títol “Salvini i les reencarnacions” el 18/8/2019 i a EL PERIÓDICO el 26/8/2019