No és cap novetat que el govern central, des de fa temps i per pura necessitat quantitativa, fa “mans i mànigues” per a tenir contents els partits de caire més o menys sobiranista. No és per simpatia ni per afinitats ideològiques, la qüestió rau en què li permetin seguir governant mitjançant la proliferació de promeses que no acaben de complir-se i que mai es compliran. L’experiència ho demostra però, de forma reiterada, es persisteix en l’error… Suport a canvi de fum. Fins quan? S’ha de ser tanoca!

Per part dels que esperen i es desesperen -és un dir- es tracta d’una mena d’acte de fe -molta fe s’ha de tenir- per a no arribar enlloc. En qualsevol cas, les suposades concessions del govern “més progressista de la història” envers Catalunya constitueixen un exemple fefaent de les promeses esmentades i d’un viatge que no porta enlloc malgrat el quilometratge acumulat.

Particularment penso que la tàctica manifesta de “marejar la perdiu” és una manera d’anar tirant… Més que bé, per cert. És el modus vivendi de qui de la política n´ha fet ofici.

Aquesta situació, que ja cansa, em porta a pensar en el concepte físic d’equilibri en les tres situacions que es poden donar al respecte: equilibri estable, equilibri inestable i equilibri indiferent. La situació d’estabilitat comporta un equilibri entre els drets i els deures. La d’inestabilitat un desequilibri entre els uns i els altres. D’indiferència no cal parlar-ne, perquè el “se me’n fot” no porta enlloc malgrat que és molt possible que per cansament i saturació, esdevingués el més pràctic ateses les circumstàncies actuals. Però no cridem el mal temps… Tanmateix, us imagineu unes eleccions en què predominés l’abstenció?

És innegable que, en aquests darrers anys, a Catalunya es viu en equilibri inestable –amb molts més deures que no pas drets- i que el  govern central, al menys aparentment, sembla que vol reconduir la situació amb l’objectiu d’aconseguir estabilitat; perquè és evident que Espanya no es pot permetre el luxe de romandre on l’ha portat la davallada del socialisme, un comunisme (comunisme?) residual cada vegada més atomitzat l’acció del qual es redueix a canviar de sigles i a proclames buides de contingut, sense assumir cap mena de compromís llevat els que li permeten seguir existint i, per acabar-ho d’adobar, l’acció d’un PP supeditat a VOX.

Si realment hi hagués voluntat de resoldre un problema que afecta a tot el país,  el govern central hauria d’iniciar una campanya informativa adreçada a tota la ciutadania per tal de deixar molt clar, definitivament, que des de Catalunya no es reclama res que no li pertoqui. Es pot estar d’acord o no amb el dret a decidir, la independència o qualsevol altra legítima aspiració; el que no es poden discutir són uns incompliments enquistats, la normalització dels quals en cap cas és una concessió; és la restitució  de tot allò que ens correspon legalment en base a un Estatut que s’hauria d’haver respectat.

En qualsevol cas, al haver-se “cepillado” (Alfonso Guerra, 2006), hem arribat on som… La qüestió és saber on som realment, perquè han passat quasi vint anys, la problemàtica continua vigent i no s’albira res a l’horitzó que es pugui interpretar com la més mínima voluntat d’emprendre accions concretes a la recerca d’una solució racional i definitiva.

Si de tot plegat s’arribés a fer-ne una pel·lícula es podria titular Viaje a ninguna parte (1986), basada en la novel·la de Fernando Fernan Gómez i dirigida per ell mateix.

Juliol de 2025