Entenc per decència una forma de conducta que impedeix cometre actes delictius, il·lícits o moralment reprovables i comparteixo plenament el missatge que es dedueix de la següent frase: “… la decència no és una virtut amb la qual es neix, sinó el resultat de l’ambient en que es viu.” (Álvaro de Laiglesia, 1922-1981).

A partir d’aquestes premisses, crec que els pactes que s’estan signant arreu de Catalunya, i a la resta de l’Estat, no són delictius ni tampoc il·lícits, però és evident que moralment són reprovables perquè van en contra de la més mínima coherència ideològica i programàtica. En qualsevol cas, s’ha arribat a un punt en el qual, les ideologies i les declaracions programàtiques s’han convertit en pura teoria, perquè a la pràctica s’imposa la conveniència per damunt de qualsevol altra consideració. I és aquí on rau el problema, perquè com es pot justificar el fet de dir una cosa i després fer el contrari?

Una vegada més i van…, queda demostrada la nul·la consideració i respecte que mereix l’electorat;  un electorat del qual només es busca el vot, vot que s’utilitza a conveniència única i exclusivament en funció dels interessos partidistes. S’ha de dir, perquè és evident, que aquests interessos normalment es tradueixen en el fet d’aconseguir el màxim de quota de poder i en un repartiment de càrrecs als adeptes,  en especial els anomenats de “confiança”.

12/7/2019

Publicada a EL PERIÓDICO el 13/7/2019 i a EL PUNT AVUI el 17/7/2019

Arran de la sentència del “cas la manada”, en una carta publicada l’abril de 2018 deia:  “el missatge que se’n desprèn és intolerable i inadmissible, perquè implícitament posa de manifest la impunitat total del “mascle ibèric” davant una dona. De fet, és una manera de dir “a por ellas” que les conseqüències són assumibles”.

Ha passat més d’un any i, dissortadament, es pot constatar que no es tractava d’una afirmació gratuïta. Els fets demostren que les “agressions sexuals”, amb independència de com se les vulgui qualificar, han anat en augment i que tot sembla indicar que la progressió continuarà si no se li posa fre.

Em sembla que ja és hora que les autoritats competents es deixin de falòrnies i apliquin la llei amb el màxim rigor possible. Només amb sentències ràpides i exemplars es pot aturar un delicte fastigós comès per degenerats.

“Ni la Terra, ni les dones som territori de conquesta”. Autoria de Mujeres Creando (Moviment Feminista Bolivià).

10/7/2019

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol ” El cas La Manada: La impunitat d’anar a por ellas” l’11/7/2019

Doña Lío Portapartes, señora con males artes va ser el personatge central d’una sèrie d’historietes creada per Joan Rafart i Roldán pel setmanari Pulgarcito, l’any 1958. És obvi que, per si sol, el nom ja era prou explícit i no cal entrar en detalls per fer-se una idea de quines eren les seves “qualitats” i de quina era la seva manera de fer. Tot un exemplar que, juntament amb d’altres i en el llenguatge del còmic, tenia la seva gràcia.

Però una cosa és un còmic i una altra cosa és la realitat, perquè referir-se a una persona com a “embolicaire” i “bocamolla” no és precisament afalagador, molt menys si s’hi afegeix que utilitza “males arts” en el seu procedir habitual.

Amb un mínim d’imaginació, es pot dir que l’ecosistema polític actual no deixa de ser una reedició actualitzada de Pulgarcito, on és molt fàcil trobar personatges que casen a la perfecció amb Doña Lío Portapartes. Inés Arrimadas n’és un exemple fefaent.

En qualsevol cas, no deixa de ser curiosa la visió -possiblement casual- que va tenir el creador de la sèrie d’historietes i que tal vegada, per aquelles coses del destí, reprodueix un clixé de fa més de seixanta anys.

1/7/2019

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Inés Arrimadas com a Doña Lío Portapartes, señora con malas artes” el 17/7/2019

Amb motiu de la Festa Major local (per Sant Joan a Olesa la fan) C’s s’ha estrenat “oficialment” a la nostra vila. Aprofitant l’arribada de la Flama del Canigó, no més de “quatre gats”, s’han aplegat davant l’Ajuntament amb l’objectiu de boicotejar l’acte. Resultat: fracàs total dels “taronges”. Ben mirat i a banda de fer el ridícul com de costum, res de nou. No és cap novetat que l’especialitat de C’s és muntar performances basades  en la provocació (patologia endèmica) i, a ser possible, poder disposar d’imatges que il·lustrin la “perversitat independentista”.

Suposo que després d’haver aconseguit tres regidors en les darreres eleccions municipals, la qüestió és fer mèrits per anar escalant posicions dins del partit. Doncs han començat malament, perquè la primera intervenció pública postelectoral, no ha fet altra cosa que posar de manifest el nivell dels protagonistes.

En qualsevol cas, la part positiva és que Olesa també ha tingut ocasió de veure –en viu- quins són els comportaments de personatges que, en l’àmbit programàtic, no tenen res a oferir a la ciutadania llevat de fomentar la confrontació i incitar a l’odi.

Les meves “felicitacions” a la militància olesana per no fer altra cosa que seguir fidelment les directrius del partit sense badar boca; de fet, és una bona manera de començar a “fer carrera”.

24/6/2019

Publicada a EL PERIÓDICO  amb el títol “Ciudadanos estrena show a Olesa de Montserrat” el 26/6/2019 i al diari ARA amb el títol “El xou de C’s a Olesa” el 28/6/2019

En veure els tripijocs que s’han produït arran dels resultats de les eleccions municipals, penso que visc en un país que ben bé es podria dir Pactàndia, i no em puc estar de dir que conceptes com coherència, honestedat i dignitat, han estat menystinguts o ignorats per una gran part -per no dir la majoria- de la classe política en l’àmbit local. Vergonyós, trist i lamentable! Una vegada més, els vots s’han convertit en moneda de canvi d’un mercadeig l’objectiu del qual no és altra que aconseguir quotes de poder per empoltronir-se.

Arribats a aquest punt i vista la realitat, és obvi que les ideologies no tenen cap mena de consistència, motiu pel qual, els discursos en aquest sentit, no són altra cosa que un frau a la ciutadania, pensi com pensi. D’això se’n diu viure de la política sense cap mena d’escrúpol.

No seria d’estranyar que en propers comicis, l’abstenció o el vot en blanc, fossin protagonistes d’un sistema que no solament tolera, sinó que fomenta, pràctiques que malgrat ser llegítimes, van en contra de la més mínima decència i que suposen un desprestigi progressiu pels partits polítics que en fan us.

“Les conviccions polítiques són com la virginitat: una vegada s’han perdut, no tornen a recuperar-se.” (Francesc Pi i Margall, 1824-1901).

15/6/2019

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Penso que visc en un país que ben bé es podria dir Pactàndia” el 25/6/2019

Alfred Adler (1870-1937), metge i psicoterapeuta austríac, fou un col·laborador de Sigmund Freud fins que, per divergències relatives a diferents aspectes de la teoria psicoanalítica, se’n va distanciar.

Segons Adler: “És més fàcil lluitar per uns principis que viure d’acord amb ells”.

Ada Colau va començar a ser coneguda arran de les seves aparicions en diverses cadenes de televisió. En aquells temps va aconseguir una certa notorietat al denunciar temes de tipus social, en especial els relacionats amb l’habitatge i més concretament la problemàtica derivada dels desnonaments.

És evident que la seva particular lluita en la defensa d’uns principisi el seu discurs contundent, aviat la van convertir en un personatge mediàtic del qual cal recordar que, en el seu moment, va dir que no tenia cap mena d’aspiracions en l’àmbit polític. En aquest sentit, és obvi que el temps ha demostrat el contrari i que de la nova manera de fer política, res de res; una aprofitada més del sistema.

No cal entrar en detalls sobre la seva ambigüitat permanent (tret característic dels Comuns) al llarg del seu primer mandat com alcaldessa, però el que no es pot passar per alt és el seu posicionament actual orientat a mantenir-se en el càrrec a qualsevol preu. Sens dubte, viure d’acord amb els principis -si és que se’n tenen- no és fàcil; en qualsevol cas, la coherència es basa precisament en això i en mantenir la dignitat.

9/6/2019

Publicada a EL PUNT AVUI el 13/6/2019

El portaveu d’una organització és el responsable de dirigir-se als mitjans de comunicació, per tant, el titular del càrrec ha de donar una bona imatge; en conseqüència, de les “formes” que exterioritzi en depèn el seu prestigi personal i el del col·lectiu al qual representa. És per aquest motiu que la “mala educació” no hi té cabuda.

Ja fa una colla d’anys, Miguel Àngel Rodríguez -portaveu del govern de José Mª Aznar- es va distingir en aquest sentit; les seves intervencions podrien inspirar perfectament un manual de com no s’hauria de comportar un portaveu. Més recentment, Rafael Hernando -portaveu del govern de Mariano Rajoy- va demostrar ser un perfecte deixeble de l’anterior. I pel que sembla, enguany des del seu càrrec al Senat, persevera en el seu lamentable comportament. En qualsevol cas és evident que “d’on no n’hi ha no en raja”.

Considero que un portaveu hauria d’aprofitar la seva posició per fer pedagogia de les idees que representa amb la dialèctica més escrupolosa possible. Un discurs basat en l’insult, la mofa, la provocació…, el desqualifica i no fa altra cosa que mostrar la misèria humana del propi personatge, de qui l’ha designat i dels que en són còmplices amb el seu silenci.

“Educació és quelcom que rep la majoria, que molts transmeten i que pocs tenen”.(Karl Kraus, 1874-1936).

4/6/2019

Publicada al diari ARA amb el títol “El portaveu i l’educació” el 5/6/2019 i a EL PERIÓDICO amb el títol “El càrrec de portaveu i l’educació que demostra” el 10/6/2019

Al Congrés i al Senat, una vegada més, s’ha pogut veure el nivell educatiu dels diputats, diputades, senadors i senadores que composaran ambdues càmeres en aquesta nova legislatura. La mala educació mostrada per bona part de sus señorias(és un dir) no és altra cosa que l’exteriorització d’un tarannà congènit i hereditari, que ve de lluny i que no canviarà. Per cert, què se n’ha fet de la “cortesia” tan reclamada aquests darrers dies?

Amb independència de les idees, la cultura democràtica comporta respecte envers l’adversari polític, cosa que -com s’ha pogut comprovar- a dia d’avui és inexistent. Tanmateix, per respectar l’adversari -que no enemic- cal respectar-se a si mateix, i és aquí on entra en joc la dignitat personal.

Si la Marca España no estava prou deteriorada, només faltaven les imatges que s’han pogut veure avui, especialment al Congrés. Sense cap mena de dubte, a la diplomàcia espanyola se li presenta un greu problema i se li gira feina quan hagi d’explicar els comportaments exhibits  a l’hemicicle.

21/5/2019

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Sobre els fets al Congrés i al Senat: això és el que hi ha, no n’hi ha més ni n’hi haurà” el 23/5/2019 i a EL PUNT AVUI el 26/5/2019