Eva Granados o l’aspirant a “Delfina”

Malgrat considerar la institució com a passada de moda, no és el meu objectiu polemitzar sobre la monarquia ni sobre les dinasties, però si provocar una reflexió pel que fa als aspectes successoris que li són inherents i que, malauradament, com si fos d’allò més natural, ja formen part de la partitocràcia que impera en la vida política.

Delfí fou el títol nobiliari reservat al fill legítim, del monarca regnant, que havia d’heretar el tron de França. A tall de curiositat esmentar el Duc d’Angulema Lluís Antoni de Borbó i Savoia (1775-1844) com a últim personatge de la línia dinàstica en ostentar el títol. Actualment, i de manera més aviat informal, la denominació s’utilitza quan es fa referència a la successió per ocupar un càrrec; heus aquí el quid de la qüestió.

Dit això, és evident que el pla estratègic orquestrat des de la Moncloa i batejat com Efecte llla, que segons els experts havia de provocar un canvi radical en la correlació de forces parlamentàries amb l’objectiu de conquerir la Generalitat de Catalunya, a la pràctica, no ha estat altra cosa que un dels incomptables eslògans electorals que hom pot trobar en qualsevol hemeroteca.

Atesa la realitat d’unes potencials aspiracions o … imposicions, frustrades, i del tarannà demostrat, francament, no m’imagino l’exministre de Sanitat com cap de l’oposició al llarg de tota la legislatura. És per això que penso en la línia successòria esmentada al principi i concretament en Eva Granados, prototip de personatge amb ambicions de poder que probablement aspiri a convertir-se en el cap de cartell del PSC una vegada el sempitern Miquel Iceta ha aconseguit l’ascensió a l’Olimp ministerial.

Dieu et mon droit! I és que, cada vegada més, els camins de la política són inescrutables…

7/3/2021

Publicada al Bloc de VILAWEB el 10/3/2021 i a EL PERIÓDICO l’11/3/2021

Jéssica Albiach i “La cantant calba”

Ningú pot negar que com a conseqüència dels resultats electorals del passat 14 de febrer, la formació de govern es presenta complicada. Només em faltava per sentir les declaracions de na Jéssica Albiach, la number one ocasional dels anomenats Comuns, formació política que de l’ambigüitat n’ha fet el seu modus vivendi.

El text que proposo tot seguit, il·lustra a la perfecció el tarannà d’una varietat paràsita que, lluny de qualsevol constructivisme, no fa altra cosa que viure del sistema. Correspon a l’anomenat teatre de l’absurd i és un fragment de La cantant calba, obra emblemàtica d’Eugène Ionesco (1909-1994).

“Elisabeth i Donald són ara massa feliços per a poder-nos sentir. de manera que us puc revelar un secret. Elisabeth no és Elisabeth i Donald no és Donald. I vet aquí la prova: la criatura de qui parla Donald no és la filla d’Elisabeth, no és la mateixa persona. La nena de Donald té un ull blanc i un ull vermell igual que la nena d’Elisabeth. Però així com la nena de Donald té blanc l’ull dret i té vermell l’ull esquerre, la nena d’Elisabeth té vermell l’ull dret i blanc l’ull esquerre. De manera que tot el sistema d’argumentació de Donald s’enfonsa en topar amb aquest darrer obstacle que li desfà tota la teoria. Malgrat les extraordinàries coincidències que sembla que siguin proves definitives, com que Donald i Elisabeth no són els pares de la mateixa criatura, no són Donald i Elisabeth. A ell li va bé de creure´s que és Donald; a ella li va bé de creure’s que és Elisabeth. A ell li agrada de creure’s que ella és Elisabeth; a ella li agrada de creure’s que ell és Donald: però erren de mig a mig, i amargament. Qui és, doncs, el veritable Donald? Qui és, doncs, la veritable Elisabeth? Qui té interès a fer durar aquesta confusió? No en sé res. Ni ho vulguem saber. Deixem les coses com són. El meu nom autèntic és Sherlock Holmes.”

28/2/2021

Publicada al Bloc de VILAWEB el 6/3/2021

Romance de Carrizosa (aplicable a Inés Arrimadas per allò de la paritat)

El resultat electoral del 14 de febrer confirma, com era de suposar, el desastre que ha experimentat Ciudadanos, una formació política la finalitat de la qual no ha estat altra que sembrar l’odi i la malvestat des de la seva fundació. Pel bé del país, malgrat les fugides a altres ecosistemes semblants o pitjors, tant de bo arribi el dia de la seva desaparició definitiva d’aquest gran muntatge teatral que és el món de la política.

En qualsevol cas, no em puc estar de retre un petit homenatge, en clau de metàfora, a un individu que personifica tot allò que hauria de ser motiu de rebuig en qualsevol àmbit  de la societat. Amb aquest objectiu, m’he permès fer una adaptació del conegut Romance de Don Rodrigo.

Diu així:

Las huestes de Carrizosa

desmayaban y huían

cuando tras las elecciones

sus adversarios vencían

Carlos deja su escaño

y del Parlament salía;

solo va el desventurado que

no lleva compañía;

camina por donde quiere

que no le estorba la vía.

El líder va tan desmayado

que sentido no tenía;

muerto va de sed y hambre

que de verle era mancilla,

iba tan sonrojado

que una brasa parecía.

Las armas lleva abolladas

que eran de gran pedrería

la espada lleva hecha sierra

de los golpes que tenía;

el almete abollado

en la cabeza se le hundía;

la cara lleva hinchada

del bochorno que sufría.

Subióse encima de un cerro

el más alto que veía:

desde allí mira su gente

cómo iba de vencida;

de allí mira sus banderas

y estandartes que tendía,

cómo están todos pisados

que la tierra los cubría.

Mira por sus lameculos

que ninguno parecía;

mira el campo lleno de lágrimas

que como arroyos corrían.

El triste, de ver aquesto,

gran mancilla en sí tenía:

llorando de los sus ojos

de esta manera decía:

Ayer era portavoz

hoy no lo soy de una villa;

ayer villas y castillos,

hoy ninguno poseía;

ayer tenía criados,

hoy ninguno me servía;

hoy no tengo una almena

que pueda decir que es mía.

¡Desdichada fue la hora

desdichado fue aquel día

en que nací y heredé

la tan grande señoría,

pues lo había de perder

todo junto en un día!

¡Oh, Alberto! ¿Por qué no vienes

y llevas esta alma mía

de aqueste cuerpo mezquino,

pues se te agradecería?

18/2/2021

Aunque la mona se vista de seda, mona se queda

Una faula és una narració, en vers o en prosa i normalment breu, de fets fantàstics que comporten algun tipus d’ensenyament de tipus moral. Generalment hi intervenen animals i elements inerts que es comporten  i actuen talment com éssers humans. Esopo, Fedro, La Fontaine, Samaniego, Iriarte, entre d’altres autors, possiblement siguin dels més coneguts en l’àmbit d’aquest gènere literari.

Dit això, voldria fer referència a una frase suposadament de tots coneguda i tal vegada emprada en alguna ocasió:  Aunque la mona se vista de seda, mona se queda. De fet es tracta d’un refrany que apareix a La mona, faula escrita per Tomás de Iriarte (1750-1791) i que és una crítica ferotge a les aparences, en especial, les falses.

En aquest sentit, em permeto recomanar la lectura, i posterior reflexió, a un personatge curiós -per qualificar-lo d’alguna manera- com és Pablo Casado. Pensar que un simple canvi de seu social, per rentar la imatge del partit, esborraràtot el bagatge d’afers irregulars acumulats al llarg dels anys, és d’una innocència pueril o d’una hipocresia adobada de cinisme, fora de mida.

Vist el tarannà i la trajectòria del personatge, m’inclino per la segona opció.

16/2/2021

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Pablo Casado i la faula de la mona” el 19/2/2021

Després, però, de la nit, ha de brillar l’alba clara

En una escena de La Passió d’Olesa de Montserrat – Joan Povill i Adserà (1903-1985) – Joan el Baptista diu: Després, però, de la nit, ha de brillar l’alba clara. La frase és prou explícita. També premonitòria?

Malgrat la complicada situació sanitària actual, que sens dubte ha provocat una considerable abstenció, els números certifiquen que els resultats electorals són diàfans i que, per tant, no admeten cap mena de discussió. En qualsevol cas, ja té prou pena qui pretengui justificar la seva “patacada” amb el pretext de la Covid-19; és una manera més de fer el ridícul. Tanmateix, quina importància té si es conserva la bicoca?

Pel que fa a l’independentisme, cal posar en valor el fet què s’imposés en les dues darreres conteses electorals malgrat l’anomalia de les circumstàncies. I enguany, a la tercera, encara més al haver superat el llistó del 50%.

Precisament per haver aconseguit aquesta esperada fita, per sortir de la nit i poder fer brillar l’alba clara, ha arribat l’hora de què els partits estiguin al nivell que pertoca i s’imposi el seny per damunt de qualsevol altra consideració. Catalunya s’ho mereix!

15/2/2021

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Ha arribat l’hora de què els els partits independentistes estiguin al nivell que pertoca i s’imposi el seny” el 20/2/2021 i a EL PUNT AVUI amb el títol “Després, però, de la nit…” el 22/2/2021.

De les paraules als fets: púnica fides

En una carta titulada Feudalisme de cartró pedra que es va publicar el 3/10/2016, deia: Per dignitat, honestedat i coherència personal, farà bé el senyor Pedro Sánchez de  mantenir-se en la seva posició i donar veu a la militància, seria una manera d’acabar d’una vegada per totes amb un “feudalisme segle XXI i uns barons de cartró pedra”. I el que al meu entendre és substancial, salvar al PSOE de la desaparició.

Sobre la victòria de Pedro Sánchez, va ser una altra carta -no publicada en aquest cas- que vaig escriure el 22/5/2017 i en la qual deia: Els resultats de les primàries han posat de manifest la voluntat de les bases, per tant, és inqüestionable la seva autoritat moral davant d’un partit enquistat i controlat per uns personatges anomenats “barons” que s’han anat arrogant la prerrogativa de dictar els destins del PSOE.

Caldrà veure, no només les reaccions, sinó les actuacions de tothom que, d’una manera o altra, va participar en la seva defenestració; també dels que es van mantenir neutrals en espera de veure qui guanyava.  El tema principal, però,  no és el fet d’haver guanyat, el més important i alhora difícil serà portar a terme totes les accions necessàries per regenerar un sistema polític, en estat de descomposició, començant pel propi partit. En qualsevol cas, els propers dies marcaran el curs dels esdeveniments, per uns i altres.

Si hom analitza l’evolució de Pedro Sánchez en el decurs d’aquests darrers anys, cal preguntar-se en què s’ha convertit… Per tal de trobar-hi explicació, la frase “púnica fides” de l’historiador Salustio (86-35 aC) és determinant.

9/2/2021

Publicada al Bloc de VILAWEB el 28/2/2021

Algunes consideracions sobre les enquestes

L’Estadística és una branca de les matemàtiques i es pot definir com la ciència que s’ocupa de la recopilació, anàlisi, interpretació i representació de dades. En general, l’estadística pretén proporcionar la millor informació possible sobre temes concrets a partir de dades. Per tal de fer-se’n una petita idea i evitar confusions, cal partir dels següents conceptes:

Població (conjunt d’individus sobre els quals es realitzen les observacions). Mostra (subconjunt dels individus d’una població). Variable estadística (dada obtinguda a partir de la mostra). Variable quantitativa (dada que respon a una pregunta de caràcter quantitatiu). Variable qualitativa (dada que respon a una pregunta de caràcter qualitatiu). Freqüència (nombre de vegades que es repeteix una dada). Freqüència absoluta (nombre de vegades que es repeteix el valor d’una variable estadística). Freqüència relativa (quocient entre la freqüència absoluta i el nombre total de dades).

És evident que com més àmplia i variada sigui una mostra, millor es pot analitzar un fenomen com és el dels sondejos electorals. Tanmateix, cal tenir en compte que al partir d’una premissa falsa com és el fet de suposar que les persones enquestades manifesten realment la seva intenció de vot, la informació que se’n extreu no és fiable i, per tant, la seva validesa és relativa, és a dir, no se’n poden treure conclusions fidedignes.

Alerta doncs amb les enquestes electorals la finalitat de les quals no és altra que crear estats d’opinió i marcar tendències en base als interessos partidistes.

5/2/2021

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “La relativa validesa de les enquestes i els sondejos electorals” el 8/2/2021

“L’efecte Illa” & “L’efecte Salvador”

L’efecte Illa és simplementun eslògan publicitari orientat a promocionar la candidatura de l’exministre de Sanitat Salvador Illa a les properes eleccions del 14 de febrer. D’ençà del seu nomenament per part de l’aparell del  PSC, amb el vistiplau del PSOE -condició  sine qua non- com a candidat a la presidència de la Generalitat, l’anomenat efecte Illa -venut com a màgic-només es pot interpretar en clau de moda transitòria de conveniència, que passarà a formar part del cementiri d’eslògans electorals tant bon punt s’hagi acabat la campanya. Res més en absolut.

Tanmateix, posats a jugar amb eslògans, també es podria fer referència a l’efecte Salvador. I per explicar-ho, metafòricament,  res més apropiat que el text de La Passió d’Olesa de Montserrat que segueix:

Saduceu: Però van passant els dies i no ve per cap camí! Fariseu: Quan arribarà el Messies? Pere: No arribarà… Ja és aquí! Saduceu: Qui és aquí miserable? Pere: El Salvador d’Israel! El Messies veritable!Fariseu: Ens haurà plogut del cel? Saduceu: I porta corona al front? Fariseu: On són les seves carrosses? I els seus oficials, pon són? Saduceu: Com no ha fet tremir la terra amb els seus crits de furor? Joan: No ha vingut en to de guerra sinó de pau i d’amor. Fariseu: I d’on és aquest gran home? […] Fariseu: I dieu que és el Messies? Un visionari serà! Vaja prou! Ja ha durat massa! Prou paraules i cançons! Aquest home amb molta traça us ha fet veure visions! […] Saduceu: Explota vostra quimera i la vostra bona fe! Fariseu: Si és el Messies, què espera? Que demostri el seu poder!

Us imagineu un míting o un debat escenificant aquest fragment? L’audiència fliparia!

1/2/2021

Publicada a EL PERIÓDICO el 4/2/2021