Actors i actrius des de 1995

Carles Abelló, Xavier Aguilera, Meritxell Agut, Martí Alcon, Anna Mª Alemany, Claudi Alert, Mercè Aliaga,  Anna Algarra, Toni Algarra, Mariona Alonso, Maria Altadill, Albert Amat, Laura Amigo, Martí Aymerich, Miquel Barcelona, Maria Barato, Mireia Baró, Marc Barranco, Jacint Bassó, Salvador Bassó,  Ariadna Batista, Paquita Bellés, David Bernardo, Joan Lluís Blasco, Lluïsa Boada, Raquel Bodas, Guida Boltà, Ot Boltà, Gemma Buch, Miriam Buch, Adela Bujalance, Daniel Buson, Anna Calduch, Mar Camacho, Jordi Campos, Marc Campamany, Oriol Campmany, Núria Canalda, Jan Cànovas, Emma Canovas, Josep Canals, Núria Capella, Lidia Carranza, Patricia Carranza, Adrià Carreras, Felip Carreras, Francesc Carreras, Jaume Carreras, Samuel Carrique, Eulàlia Casanovas, Jordina Cascante, Josep Mª Cascante, Núria Cascante, José Castillo, Marina Castillón, Goretti Cela, Jordi Cendón, Nicole Cera, Joan Cervera, Xavier Clanchet, Manoli Cobos, Oriol Corsà, Meritxell Cortès, Adolfo Chavero, Raquel Checa, Teresa Checa, Mercè Dalmases, Víctor Delgado, Josep Dolader, Francesc Domingo, Ricard Duocastella, Bru Duran, Emma Duran, Ignasi Duran, Albert Egea, Anna Escolà, Marc Escolà, Roger Escolà, Fran Escorsell, Roger Espinar, Laia Espinosa, Gisela Esquius, Paqui Estudillo, Albert Farrés, Eulàlia Fernández, Martina Fernández, Caterina Ferrà, Pau Ricard Ferrés, Carles Ferrés, Jana Figueras, Josep Figueras, Júlia Figueras, Marc Figueras, Jana Flotats, Mª Rosa Foguet, Andreu A. Font, Josep Font, Roger Forn, Eva Fornieles, Clara Fortuny, Gerard Franch, Carlos Fuentes, Mª Àngels Fuentes, Francesc Galceran, Antonio Gamundi, Clara Garcia – Duran, Laura Garcia – Duran, Miriam Garcia, Sara Garcia, Francesc Garcia, Yaiza Garcia, Jaume Garí, Toni Garí, Oriol Garrido, Àlex Gómez, Pol Gómez, Carlos González, Marc Grau, Albert Grivé, Miquel Grivé, Laia Guillamon, Marina Guillamon, Laura Hernàndez, Mireia Hernández, Montserrat Jané, Ramon Jorba, Malena Juan, Óscar Latorre, Xavier Latorre, Clara López, Ferran López, Isidra López, Mariona López, Miquel Àngel López, Salvador Llimona, Adriana Llobera, Joan Mallofrè, Guillem Mampel, Ferran Manyà, Arseni Martells, Aurora Martín, Natàlia Martín, Miquel Martínez, Núria Martínez, Laura Martorell, Gerard Martret, Jordi Maylinch, Llorenç Mimó, Jaume Mir, Alba Monforte, Joan Monforte, Roser Monforte, Adrià Montoro, Arnau Montserrat, Isidre Montserrat (pare), Isidre Montserrat (fill), Mar Morelló, Miguel Moreno, Natàlia Murà, Immaculada Nogareda, Aina Nolla, Ramon Nolla, Helena Oleart, Sílvia de Paco, Gemma Pagerols, Josep Mª Pallarès, Jaume Paltor, Sadurní Paltor, Marta Pareja, Olalla Pareja, Olga Pareja, Jordi Parent, Miquel Àngel Parent, Marc Pastor, Laia Perales, Anna Perea, Ferran Pérez, Helena Pérez, Jofre Pijoan, Clàudia Planas, Anna Pons, Clara Pons, Josep Pons, Ramon Pons, Pau Povill, Pilar Prat, Joaquim  Pujol, Núria Pujol, Josep Quer, Montserrat Quer, Marta Rafegas, Mª Alba Ramon, Sara Ramon, Marc Reyes, Josep Riera, Amador Roca, Iona Roca, Roger Roca, Enric Rodríguez, Eric Rodríguez, Joan Rodríguez, Mariona Rodríguez, Xavier Rota, Toni Ruíz, Gerad Safont, Elena Salas, Mª Carme Salinas, Maria Sánchez, Laura Sancho, Adriana Sanmartí, Ivo Sans, Carla Sarrat, Ana Sastre, Jessica Sastre, Clara Satorra, Josep Saus, Francesc Serradó, Marc Serradó, Daniel Sicart, Oriol Sicart, Xavier Sicart, Arnau Solà, Josep Mª Solà, Alba Soler, Joan Soler, Paula Soto, Griselda Subirachs, Joan Subirachs, Jordina Subirachs, Anna Sucarrats, Laia Sucarrats, Montse Sucarrats, Carles Temporal, Joan Torres, Marta Torres, Ferran Tuñón, Fernando Tuñón, Elies Valldeperas, Albert Vallès, Àlex Vallès, Benvingut Vallès, Martí Vallès, Mercè Vallés, Núria Valls, Dolors Ventura, Manel Vergara, Víctor Vicente, Àngels Viladoms, Carla Xairó, Mª Dolors Xairó i Marta Zalabardo.

Vent de Garbí i una mica de por

“L’objectiu del teatre és posar un mirall davant dels espectadors per a poder-hi reflectir les virtuts i els defectes de cada època.”

William Shakespeare

“He volgut parlar del meu país i de les seves xacres. Si resulta que de passada ens podem adonar que són unes xacres del temps que ens ha tocat viura, més bé que millor. M’agradaria entendre les coses que s’esdevenen al meu voltant i una de les actituds que em sembla més nociva és la incòmoda positura de l’estruç.”

Maria Aurèlia Capmany

2022

ERC: Una dècada de retòrica, res més

Qualsevol que s’ompli la boca amb l’argument de què està al servei de la  ciutadania hauria de tenir molt assumit que només l’acció democràtica basada en la credibilitat possibilita avançar socialment, perquè d’ella en depèn que l’equilibri que ha d’existir entre els drets i els deures sigui real. En això consisteix el progrés, el demés és fum i fer volar coloms.

La credibilitat però -valor en perill d’extinció- s’ha de sustentar en l’honestedat i la coherència, així doncs, considero inadmissible la retòrica a la carta en funció de les circumstàncies i sovint supeditada a interessos inconfessables; retòrica que només provoca desconcert, desencís i frustració. En aquest context, tenir la pretensió d’ampliar les bases és una qüestió de màgia, per tant, il·lusionisme polític en estat pur.

Atès que la memòria acostuma a ser selectiva i sovint efímera, si hom revisa les hemeroteques de l’última dècada, no deixa de sorprendre el viratge entomat per ERC a partir del 2012, any que es pot considerar generador d’expectatives que, en el decurs del temps i arran dels esdeveniments, es poden considerar fallides. Malgrat la insistència obsessiva de presentar la “taula de diàleg” com a eina resolutòria d’un conflicte enquistat en procés de putrefacció, el cert és que a la pràctica tot segueix igual o pitjor. No són temps de retòrica messiànica!

Tanmateix i malgrat el meu escepticisme en matèria política, vull pensar que encara hi ha qui té voluntat de servei i credibilitat, perquè sinó, quin futur ens espera?

Que el 2023 sigui un any de replantejaments i canvi, ja seria hora!

29/12/2022

Publicada a EL PUNT AVUI el 4/1/2023 i a EL PERIÓDICO amb el títol “Carta d’un lector: “ERC: una dècada de retòrica, res més” el 8/1/2023

La Matemàtica de la Història

“Les diferents civilitzacions es van succeint de forma cíclica, talment com passa als cicles biològics…” Això escrivia Alexandre Deulofeu i Torres (1903-1978) al seu llibre La Matemàtica de la Història.

Segons afirmà l’autor després d’estudis exhaustius, tots els períodes històrics passen per quatre fases: la federal, l’absolutista, la conservadora i la de decadència i desintegració. Aquesta successió es produïa de forma repetitiva i cíclica, així doncs, arribà a la conclusió que en base a la regularitat matemàtica existia la possibilitat de predir que podia succeir en el futur.

Si hom disposa d’aquesta eina i la construcció d’un món millor és factible, com s’entén que no s’intenti evitar recaure en els errors del passat? Incompetència, manca de voluntat… o estupidesa humana i buidor existencial tal com va escriure  Maria Aurèlia Capmany (1918-1991) al final de Vent de garbí i una mica de por.

En conseqüència, des d’una òptica realista, segons aquesta teoria i vist com està el panorama mundial, cal preparar-se per tal d’afrontar el canvi de cicle que s’albira, perquè és evident que estem vivint temps de crisis profunda en tots els àmbits: decadència i desintegració.

4/12/2022

Bosc tenebrós de … l’independentisme “polític”

Atès que tot sembla indicar que, a diferència de bona part de la ciutadania, l’independentisme “polític” ha perdut el nord, se m’ha acudit que l’escena del Bosc tenebrós d’Els Pastorets podria representar perfectament una metàfora de la situació en la qual estem immersos…

Rovelló: Ai quina por que tinc! Jo vull tornar a casa!

Lluquet: No siguis tan rondinaire, home. Bé prou que el trobarem, el camí, si Déu ho vol.

Rovelló: Ai, quin bosc tan tenebrós… Jo tinc por. Ai, veus? El llop, el llop!

Lluquet: No, home, no. Tot el que és més una sargantana.

Rovelló: Sí, fes-hi broma. Jo estic que d’aquí no en sortirem mai més. Ni mai que t’hagués cregut. Que encara seria a la masia a la vora del foc.

Lluquet: I dormint com una marmota, oi?

Rovelló: Més valdria; mentre que ara, per la teva tafaneria, ves com ens hem de veure, aquí, perduts en el bosc, sense saber on anirem ni com en sortirem.

La qüestió rau en la capacitat, o millor dit, en la voluntat política de recuperar l’únic camí possible… I tots sabem quin és, oi?

Sant Miquel: Les petjades dels meus peus us duran pel camí bo.

Metafòricament parlant, no fos cas que…

22/10/2022

Allò que amb aigua comença per força s’ha d’aigualir

“Allò que amb aigua comença per força s’ha d’aigualir” (La Passió d’Olesa de Montserrat).

Des d’una òptica racional, si a casa nostra -Catalunya- la passada legislatura va acabar com va acabar, algú podia pensar que començar-ne una de nova variant-ne el repartiment de l’auca aconseguiria un èxit de públic i crítica? Cras error, perquè la dramatúrgia segueix sent la mateixa i el fracàs de la temporada teatral anterior fou estrepitós.

És evident que les suposades tàctiques i estratègies emprades no han reeixit i que, com d’habitud, els interessos de partit s’han posat per davant dels que el país reclama amb raó sobrada. La realitat corrobora que la mediocritat de la classe política, la manca de voluntat i altres dèficits -llevat de comptades excepcions- conformen un dic de contenció que impossibilita qualsevol gestió de signe positiu malgrat el potencial d’una ciutadania cada vegada més decebuda i fastiguejada per la inoperància d’aquells i aquelles que s’atorguen llur representació cada quatre anys.

I arribats a aquest punt, què? Només apel·lar a l’honestedat, valor en desús evident i també a la coherència com a pilar de la més elemental credibilitat. Per bé que s’intenti reiteradament, la retòrica mai podrà substituir els conceptes que emanen de les llibertats, els drets i les responsabilitats; així doncs, quedi clar que la frase del principi, lluny de voler pervertir el llenguatge, és només una metàfora.

11/10/2022

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Política catalana: Allò que amb aigua comença per força s’ha d’aigualir” el 17/10/2022

Tòpics i realitats

Onze de setembre de 2022, Diada Nacional de Catalunya. Una manifestació multitudinària més? Per a què? Celebració? Reivindicació? Tot depèn… Enguany més que mai.  

El text que segueix pot il·lustrar perfectament el tòpic: Però quan arribi el dia que nosaltres esperem […] Meravelles i prodigis floriran centuplicats; no restaran vestigis de tots els dolors passats. I amb l’enemic que ens governa foragitat del país, gaudirem de pau eterna i això serà un Paradís.”

O una realitat palesa: “Sempre el mateix: la discòrdia. […] Com pot haver-hi concòrdia entre els llops i les guineus? […] I vingué la gran desfeta: la discòrdia entre germans portà una carrera feta de legionaris romans. […] D’aital dissort els culpables foren els nostres passats, que amb llur odis incurables van perdre les llibertats.”

Mai em cansaré de posar en valor l’excel·lència  del text de La Passió d’Olesa de Montserrat, ni tampoc el fet d’admetre la font d’inspiració que em suposa, perquè tot i haver estat escrit fa més de setanta anys, constitueix un reflex fidedigne de la situació que patim i de la qual no se n’albira cap mena de sortida plausible.

Tanmateix, el discurs oficial  persisteix en la proclamació d’unitat. Algú s’ho pot creure?

11/9/2022

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Tòpics i realitats arran de la Diada” el 13/9/2022 i a REGIÓ 7 el 17/9/2022

Votar x, y, z… o el que convingui

Pilat: Apliqueu, doncs, el criteri i el costum en aquest cas. Qui voleu que us alliberi: Jesús o bé Barrabàs? (La Passió d’Olesa de Montserrat).  

S’ha arribat a un extrem en què, pels “professionals de la política”, votar x, y, z… o el que convingui és indiferent; de fet, es tracta d’una pràctica que anul·la qualsevol criteri personal i va en detriment d’un sistema que hom suposa democràtic però que grinyola per tot arreu perquè s’ha optat per una via que no porta enlloc i que genera dubtes més que raonables a qualsevol persona que pensi.

La qüestió de fons rau en què, pels “paràsits” del sistema, l’únic objectiu és mantenir l’estatus que atorga el fet de constar com a “figurant” en una llista electoral tancada i l’adhesió infrangible a les directrius que emanen d’unes cúpules instal·lades en el poder, més pendents de perpetuar-se que de fer política amb honestedat i al servei de la ciutadania.

Amb tot el meu respecte per a qui ha optat per una vida d’espiritualitat de caire religiós, vull remarcar que l’anomenada “disciplina de partit” és comparable a un dels tres vots que regeixen la vida monàstica: la obediència. La pobresa i la castedat les deixo per a una altra ocasió…

Francament, n’estic molt tip, fart, fins a la “barretina” per dir-ho suaument; i al mateix temps, sento vergonya aliena pel denigrant espectacle quotidià que hem de suportar. Fins quan depèn de tots plegats… Res és il·limitat!

3/9/2022

Publicada al Bloc de VILAWEB el 4/9/2022 i a EL PUNT AVUI el 8/9/2022