Honestedat, dignitat i surrealisme

Atès que frivolitzar o menystenir valors com l’honestedat i la dignitat sembla ser d’allò més natural i que el fet d’expressar les opinions obertament -sense amagar-se darrera l’anonimat- i amb educació, és mereixedor de comentaris impresentables o de caire intel·lectual per l’ocasió, penso que he de fer algunes puntualitzacions… Naturalment, amb tot el meu respecte.

Pel que fa a l’honestedat, he de dir que es tracta del valor pel qual hom tendeix a comportar-se amb coherència amb si mateix en relació a la veritat i la justícia. L’honestedat es posa de manifest quan les actituds i els comportaments estan en concordança amb la línia de pensament i, en conseqüència, amb el discurs emès. Enguany, dissortadament, ”faves comptades” amb honroses excepcions.

Quant a la dignitat, és el dret a ser tractat o tractada amb justícia; a remarcar que tots els altres drets emanen d’aquest principi segons s’explicita en la Declaració Universal dels Drets Humans. En aquest sentit, el Poder Judicial no hauria de perdre la perspectiva de “L’esprit des lois” (Montesquieu, 1689-1755), obra de vigència perenne.

Sobre l’anomenat surrealisme, deixar palès que és una forma psíquica d’automatisme que possibilita el fet de poder expressar el procés real del pensament al marge del control que comporta la racionalitat. La qualificació de “surrealista” cobra sentit quan s’aplica a qüestions artístiques, tot el demés és pura metàfora, molt més quan el concepte s’empra de forma col·loquial.

Resumint. Es pensi el que es pensi, si és que hom pensa, l’honestedat i la dignitat haurien de ser presents en qualsevol àmbit de la vida de les persones. Elemental, oi? Ah! Per cert, el surrealisme és un tema que transita per altres viaranys…

20/3/2021

Publicada al Bloc de VILAWEB el 26/3/2021 i a EL PUNT AVUI el 5/4/2021

President Quim Torra: una persona honesta

En un ecosistema cada vegada més submergit en la femta i a falta de decència en bona part dels anomenats polítics professionals, s’hauria de prendre bona nota de la lliçó d’honestedat que va donar el president Quim Torra en el decurs de l’entrevista que se li va fer a FAQS el passat dissabte dia 13 de març.

I és que la llibertat que comporta el fet de no estar hipotecat per la política, com a medi de subsistència, permet poder expressar-se amb tota claredat sempre i quan hi hagi voluntat de fer-ho i, alhora, assumir-ne les conseqüències.

Es podrà dissentir dels seus plantejaments, de la gestió desplegada, de tot el que es vulgui… i més, mentre va ser president de la Generalitat, tanmateix i malgrat tot, la fidelitat a les seves conviccions, la valentia i l’honestedat són inqüestionables perquè, bàsicament, Quim Torra és un home digne.

En els temps que corren, quan el cinisme, la hipocresia, la mentida i la vilesa  cavalquen qual els quatre genets de l’Apocalipsi, hauria de ser encomiable i posar en valor les persones del seu tarannà. No obstant, la realitat va per uns altres camins i les actituds i comportaments que predominen estan a anys llum d’allò que hauria de ser desitjable.

“Ai, Senyor! Ser honest, tal com està el món, és ser un home escollit entre deu mil.” (William Shakespeare, 1564-1616).

President Quim Torra, molta sort i salut per a vostè i els seus. És de justícia!

15/3/2021

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “S’hauria de prendre nota de l’honestedat de Quim Torra”, EL PUNT AVUI el 17/3/2021 i al Bloc de VILAWEB el 23/3/2021

Malgrat tot, Més que un club

“Si Laporta posa el Barcelona al servei de l’independentisme, farà malament”.

Un altre exemple evident. Era d’esperar. No s’ha trigat ni 24 hores. El govern espanyol, per boca del ministre de Cultura i Esport, li fa arribar aquest missatge al nou president de l’entitat. Advertiment o amenaça?

Completament d’acord en què l’esport i la política no s’haurien de barrejar. Però en qualsevol cas i honestament, aquesta no és una qüestió que se li pugui atribuir a l’independentisme. El cert però, és que per activa, per passiva o per “perifràstica”, l’absència argumental aboca al risc de dir bajanades.

Tanmateix, intueixo que una persona culta com deu ser el senyor José Manuel Rodríguez Uribes, per raons d’edat o tal vegada per falta d’interès pel món del futbol, ignora l’afer Alfredo Di Stéfano i l’època en què el Real Madrid, per raons obvies, era considerat l’equip del règim.

Aquesta reacció visceral que, com en altres casos, no pretén altra cosa que atemorir i desestabilitzar, confirma que malgrat tot i en qualsevol circumstància, el Barça segueix sent Més que un club. Així doncs, desitjo el màxim encert a la nova junta i que el barcelonisme, més que rauxa, tingui el seny de caminar en un mateix sentit. El Futbol Club Barcelona hi guanyarà i Catalunya també.

8/3/2021

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “FC Barcelona: Malgrat tot, més que un club” el 10/3/2021

Eva Granados o l’aspirant a “Delfina”

Malgrat considerar la institució com a passada de moda, no és el meu objectiu polemitzar sobre la monarquia ni sobre les dinasties, però si provocar una reflexió pel que fa als aspectes successoris que li són inherents i que, malauradament, com si fos d’allò més natural, ja formen part de la partitocràcia que impera en la vida política.

Delfí fou el títol nobiliari reservat al fill legítim, del monarca regnant, que havia d’heretar el tron de França. A tall de curiositat esmentar el Duc d’Angulema Lluís Antoni de Borbó i Savoia (1775-1844) com a últim personatge de la línia dinàstica en ostentar el títol. Actualment, i de manera més aviat informal, la denominació s’utilitza quan es fa referència a la successió per ocupar un càrrec; heus aquí el quid de la qüestió.

Dit això, és evident que el pla estratègic orquestrat des de la Moncloa i batejat com Efecte llla, que segons els experts havia de provocar un canvi radical en la correlació de forces parlamentàries amb l’objectiu de conquerir la Generalitat de Catalunya, a la pràctica, no ha estat altra cosa que un dels incomptables eslògans electorals que hom pot trobar en qualsevol hemeroteca.

Atesa la realitat d’unes potencials aspiracions o … imposicions, frustrades, i del tarannà demostrat, francament, no m’imagino l’exministre de Sanitat com cap de l’oposició al llarg de tota la legislatura. És per això que penso en la línia successòria esmentada al principi i concretament en Eva Granados, prototip de personatge amb ambicions de poder que probablement aspiri a convertir-se en el cap de cartell del PSC una vegada el sempitern Miquel Iceta ha aconseguit l’ascensió a l’Olimp ministerial.

Dieu et mon droit! I és que, cada vegada més, els camins de la política són inescrutables…

7/3/2021

Publicada al Bloc de VILAWEB el 10/3/2021 i a EL PERIÓDICO l’11/3/2021

Jéssica Albiach i “La cantant calba”

Ningú pot negar que com a conseqüència dels resultats electorals del passat 14 de febrer, la formació de govern es presenta complicada. Només em faltava per sentir les declaracions de na Jéssica Albiach, la number one ocasional dels anomenats Comuns, formació política que de l’ambigüitat n’ha fet el seu modus vivendi.

El text que proposo tot seguit, il·lustra a la perfecció el tarannà d’una varietat paràsita que, lluny de qualsevol constructivisme, no fa altra cosa que viure del sistema. Correspon a l’anomenat teatre de l’absurd i és un fragment de La cantant calba, obra emblemàtica d’Eugène Ionesco (1909-1994).

“Elisabeth i Donald són ara massa feliços per a poder-nos sentir. de manera que us puc revelar un secret. Elisabeth no és Elisabeth i Donald no és Donald. I vet aquí la prova: la criatura de qui parla Donald no és la filla d’Elisabeth, no és la mateixa persona. La nena de Donald té un ull blanc i un ull vermell igual que la nena d’Elisabeth. Però així com la nena de Donald té blanc l’ull dret i té vermell l’ull esquerre, la nena d’Elisabeth té vermell l’ull dret i blanc l’ull esquerre. De manera que tot el sistema d’argumentació de Donald s’enfonsa en topar amb aquest darrer obstacle que li desfà tota la teoria. Malgrat les extraordinàries coincidències que sembla que siguin proves definitives, com que Donald i Elisabeth no són els pares de la mateixa criatura, no són Donald i Elisabeth. A ell li va bé de creure´s que és Donald; a ella li va bé de creure’s que és Elisabeth. A ell li agrada de creure’s que ella és Elisabeth; a ella li agrada de creure’s que ell és Donald: però erren de mig a mig, i amargament. Qui és, doncs, el veritable Donald? Qui és, doncs, la veritable Elisabeth? Qui té interès a fer durar aquesta confusió? No en sé res. Ni ho vulguem saber. Deixem les coses com són. El meu nom autèntic és Sherlock Holmes.”

28/2/2021

Publicada al Bloc de VILAWEB el 6/3/2021

Romance de Carrizosa (aplicable a Inés Arrimadas per allò de la paritat)

El resultat electoral del 14 de febrer confirma, com era de suposar, el desastre que ha experimentat Ciudadanos, una formació política la finalitat de la qual no ha estat altra que sembrar l’odi i la malvestat des de la seva fundació. Pel bé del país, malgrat les fugides a altres ecosistemes semblants o pitjors, tant de bo arribi el dia de la seva desaparició definitiva d’aquest gran muntatge teatral que és el món de la política.

En qualsevol cas, no em puc estar de retre un petit homenatge, en clau de metàfora, a un individu que personifica tot allò que hauria de ser motiu de rebuig en qualsevol àmbit  de la societat. Amb aquest objectiu, m’he permès fer una adaptació del conegut Romance de Don Rodrigo.

Diu així:

Las huestes de Carrizosa

desmayaban y huían

cuando tras las elecciones

sus adversarios vencían

Carlos deja su escaño

y del Parlament salía;

solo va el desventurado que

no lleva compañía;

camina por donde quiere

que no le estorba la vía.

El líder va tan desmayado

que sentido no tenía;

muerto va de sed y hambre

que de verle era mancilla,

iba tan sonrojado

que una brasa parecía.

Las armas lleva abolladas

que eran de gran pedrería

la espada lleva hecha sierra

de los golpes que tenía;

el almete abollado

en la cabeza se le hundía;

la cara lleva hinchada

del bochorno que sufría.

Subióse encima de un cerro

el más alto que veía:

desde allí mira su gente

cómo iba de vencida;

de allí mira sus banderas

y estandartes que tendía,

cómo están todos pisados

que la tierra los cubría.

Mira por sus lameculos

que ninguno parecía;

mira el campo lleno de lágrimas

que como arroyos corrían.

El triste, de ver aquesto,

gran mancilla en sí tenía:

llorando de los sus ojos

de esta manera decía:

Ayer era portavoz

hoy no lo soy de una villa;

ayer villas y castillos,

hoy ninguno poseía;

ayer tenía criados,

hoy ninguno me servía;

hoy no tengo una almena

que pueda decir que es mía.

¡Desdichada fue la hora

desdichado fue aquel día

en que nací y heredé

la tan grande señoría,

pues lo había de perder

todo junto en un día!

¡Oh, Alberto! ¿Por qué no vienes

y llevas esta alma mía

de aqueste cuerpo mezquino,

pues se te agradecería?

18/2/2021

Aunque la mona se vista de seda, mona se queda

Una faula és una narració, en vers o en prosa i normalment breu, de fets fantàstics que comporten algun tipus d’ensenyament de tipus moral. Generalment hi intervenen animals i elements inerts que es comporten  i actuen talment com éssers humans. Esopo, Fedro, La Fontaine, Samaniego, Iriarte, entre d’altres autors, possiblement siguin dels més coneguts en l’àmbit d’aquest gènere literari.

Dit això, voldria fer referència a una frase suposadament de tots coneguda i tal vegada emprada en alguna ocasió:  Aunque la mona se vista de seda, mona se queda. De fet es tracta d’un refrany que apareix a La mona, faula escrita per Tomás de Iriarte (1750-1791) i que és una crítica ferotge a les aparences, en especial, les falses.

En aquest sentit, em permeto recomanar la lectura, i posterior reflexió, a un personatge curiós -per qualificar-lo d’alguna manera- com és Pablo Casado. Pensar que un simple canvi de seu social, per rentar la imatge del partit, esborraràtot el bagatge d’afers irregulars acumulats al llarg dels anys, és d’una innocència pueril o d’una hipocresia adobada de cinisme, fora de mida.

Vist el tarannà i la trajectòria del personatge, m’inclino per la segona opció.

16/2/2021

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Pablo Casado i la faula de la mona” el 19/2/2021

Després, però, de la nit, ha de brillar l’alba clara

En una escena de La Passió d’Olesa de Montserrat – Joan Povill i Adserà (1903-1985) – Joan el Baptista diu: Després, però, de la nit, ha de brillar l’alba clara. La frase és prou explícita. També premonitòria?

Malgrat la complicada situació sanitària actual, que sens dubte ha provocat una considerable abstenció, els números certifiquen que els resultats electorals són diàfans i que, per tant, no admeten cap mena de discussió. En qualsevol cas, ja té prou pena qui pretengui justificar la seva “patacada” amb el pretext de la Covid-19; és una manera més de fer el ridícul. Tanmateix, quina importància té si es conserva la bicoca?

Pel que fa a l’independentisme, cal posar en valor el fet què s’imposés en les dues darreres conteses electorals malgrat l’anomalia de les circumstàncies. I enguany, a la tercera, encara més al haver superat el llistó del 50%.

Precisament per haver aconseguit aquesta esperada fita, per sortir de la nit i poder fer brillar l’alba clara, ha arribat l’hora de què els partits estiguin al nivell que pertoca i s’imposi el seny per damunt de qualsevol altra consideració. Catalunya s’ho mereix!

15/2/2021

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Ha arribat l’hora de què els els partits independentistes estiguin al nivell que pertoca i s’imposi el seny” el 20/2/2021 i a EL PUNT AVUI amb el títol “Després, però, de la nit…” el 22/2/2021.