S’entén per classe social la forma d’organització fonamentada en l’existència de grups d’individus que comparteixen una sèrie de característiques comunes que permeten la seva identificació. Una altra connotació rau en l’expressió “tenir classe”, és a dir, tenir maneres, distinció… ser allò que se’n diu “tot un senyor”, vaja. Cal remarcar que en l’ecosistema polític, emprar la paraula “classe” no pressuposa precisament el fet de tenir-ne; ans al contrari, la “classe” brilla per la seva absència en múltiples casos. La forma d’expressar-se, el vocabulari emprat, les actituds i els comportaments són indicadors incontestables de la vulgaritat que predomina.
La incontinència verbal i els lamentables espectacles amb què la “classe política” ens obsequia cada vegada amb més freqüència, constaten que la vergonya i la decència han passat a millor vida.
Entenc per decència una forma de conducta que impedeix cometre actes delictius, il·lícits o moralment reprovables i comparteixo plenament el missatge que es dedueix de la següent frase: “… la decència no és una virtut amb la qual es neix, sinó el resultat de l’ambient en que es viu.” (Álvaro de Laiglesia, 1922-1981).
Heus aquí uns exemples prou il·lustratius:
Alberto Núñez Feijoó, personatge grotesc per antonomàsia digne dels esperpents creats per Valle-Inclán. Les proclames proferides a la recent concentració de nostàlgics, amnèsics i abduïts, promoguda pel PP, exigint la convocatòria d’eleccions van constituir tota una mostra de pobresa ètica i moral.
Al seu costat, talment com guàrdia pretoriana per a l’ocasió, amb l’objectiu de donar imatge d’unitat i enaltiment de l’acte, tres ídols carpetovetònics prou coneguts:
Isabel Díaz Ayuso, una mena de Doña Líos Portapartes o si més no, Doña Urraca, ambdues, de la revista Pulgarcito, dels anys 60.
José Mª Aznar, comparable al Caballero Simón, pequeño però matón, personatge que aparegué amb anterioritat també a Pulgarcito des de finals dels 50 fins a principis dels 60.
Mariano Rajoy, com a Guerrero del antifaz, guerrer espanyol ubicat a l’època dels Reis Catòlics i publicat en format de còmic entre els anys 40 i 60.
Carlos Mazón, antic cantant de Marengo (a tall de curiositat convido a buscar els variats significats del terme) un fiasco de grup que no va prosperar en el seu intent de participar a Eurovisió 2011 amb una versió del tema Y solo tu del cantant català Josep Mª Bacchelli. El fet de mantenir l’acta de mantenir l’acta de diputat malgrat haver dimitit i el plus amb que se l’ha recompensat suposa una burla en tota regla per a les famílies de les 229 víctimes de la gota freda de 2024.
Pedro Sánchez, que es podria identificar amb Juan Martín Díez (1775-1825) anomenat El Empecinado, militar i líder guerriller durant la Guerra del Francès, sobrenom el qual fou conseqüència de la seva obstinació. Atenció però perquè el citat personatge, malgrat ser considerat un heroi en el seu moment, va acabar de forma tràgica. En tant que liberal, el seu posicionament contrari a l’absolutisme de Fernando VII -monarca de la dinastia borbònica que va rubricar de la derogació de la Constitució de 1812- li va costar la vida. Morí a la forca.
Vagi en compte doncs perquè entre els carronyaires d’una oposició infecta, els del seu propi partit i uns assessors de més que dubtosa decència, és probable que -políticament parlant- faci la fi del “cagaelàstics”, la qual cosa s’haurà guanyat a pols per empecinado.
Tanmateix, per pur interès, no pas per convenciment, les darreres maniobres d’acostament a Junts només es poden interpretar com la necessitat absoluta de comptar amb el seu suport i, en aquest sentit, és d’esperar que farà el que calgui.
Una vegada més i van…, queda demostrada la nul·la consideració i respecte que mereix l’electorat; un electorat del qual només es busca el vot, vot que s’utilitza a conveniència única i exclusivament en funció dels interessos partidistes i personals… Tot és qüestió de l’ego..
En qualsevol cas i em refereixo a tots els partits: “Qui estigui net de culpa, tiri la pedra el primer”
Desembre de 2025