Segons he pogut llegir, el dia 12 de novembre, en seu parlamentària, el portaveu d’ERC Gabriel Rufián, en una nova exhibició d’incontinència verbal, dirigint-se a la portaveu de Junts, Míriam Noguera, va deixar anar: deixin de fer mal al meu país.
No és cap novetat que, de cara a la galeria i amb una retòrica més que estudiada, molts són els que s’atribueixen ser “l’amo del tros”. Deu ser per allò de: El meu país és tan petit que quan el sol se’n va a dormir mai no està segur d’haver-lo vist…
Quin despropòsit creure’s ser “l’amo del tros”! Ja fa massa que Catalunya és el gran pretext per a defensar o atacar interessos partidistes segons la conveniència del moment. De sentit de país, el zero més absolut. De tripijocs i martingales, per a donar i per a vendre. Tenia raó Winston Chuchill al afirmar que: el polític pensa en les pròximes eleccions, l’estatista en les pròximes generacions.
Excedent de polítics i dèficit d’estatistes, això és el que hi ha i no s’albira canvi de tendència. La política s’ha pervertit de tal manera que l’esperit de servei ha mutat per a convertir-se en allò que es coneix com a modus vivendi. S’ha passat de “servir” a “servir-se’n” la qual cosa és substancialment diferent.
A partir d’aquestes consideracions, convido a retrocedir en el temps…
El març de 2022, vaig escriure una carta -publicada a El Periódico i a Regió 7– titulada Quan hom deixa de ser graciós.
Deia:
És un fet constatat que en l’ecosistema polític, amb massa freqüència, afloren personatges que es poden qualificar de curiosos per no dir extravagants. Són espècimens que per alguna raó destaquen en el marc de la mediocritat que predomina i que dotats d’un tarannà que en un principi pot fer gràcia, el cert és que a mesura que passa el temps acostumen a posar-se en evidència, a mostrar les seves capacitats reals, més aviat mancances… és a dir, ben poca cosa, gairebé res de res.
Tanmateix, temporalment són útils per a entretenir la claca i omplir portades, fins que l’obsolescència els fa formar part de la col·lecció de premiats amb algun càrrec ben remunerat i amb pocs maldecaps. D’exemples n’hi ha un munt…
El més recent però el tenim en Gabriel Rufián, que afavorit pel partit i després d’uns inicis qualificats de trencadors en la tan airejada nova manera de fer política, de forma progressiva i inexorable, ha anat caient en la mediocritat més supina fins arribar a ser patètic.
“És millor romandre sense dir res i semblar ximple que xerrar i dissipar els dubtes definitivament” (Groucho Marx, 1890-1977)
Vista la seva trajectòria em sembla que no cal afegir gran cosa més… Però si recordar que a Madrid només si havia de quedar 18 mesos. Un altre penques amb pretensions d’alliçonar… Visca Catalunya!
Novembre de 2025