Res de nou. Presència mediàtica aplaudida, ben segur, pel seu club de fans. Abillada amb una kufia palestina (mocador) com a complement ocasional per a navegar vers Gaza… A bord de la nau capitana, tot un mascaró de proa. Escenificació al seu estil!

No és la primera vegada, ni serà l’última, que escric sobre un personatge que per a mi és font d’eterna inspiració.

El setembre de 2024 escrivia La “dolce vita”, però no la de Fellini. L’article recollia quatre fragments de quatre cartes enviades a diferents mitjans de comunicació, dues d’elles publicades:

Professió: ”cantamañanas”, setembre de 2019, publicada a El Periódico

Ada Colau: protagonista vocacional, maig de 2020

Ada Colau, entabanadora “cum laude”, agost de 2020

Colau, Valls i la Dansa Apache, setembre de 2020, publicada a El Periódico

Qui no recorda els seus temps reivindicatius a la ràdio i a la televisió? Qui no recorda quan va dir que no es dedicaria mai a la política? Qui no recorda la seva retòrica i els seus discursos buits de contingut? Qui no recorda els tripijocs per aconseguir ser alcaldessa? Qui no recorda…?

Ada Colau no és precisament el paradigma de la coherència i de l’honestedat, però sí de les ànsies de protagonisme a qualsevol preu. Quin goig sortir a la foto! I és que quan s’ha tastat el poder, és molt difícil  distanciar-se’n, perquè, on anar? Què fer si no hi ha ofici i s’ha perdut el benefici?

És clar que en perdre el protagonisme que tant li agradava, va escenificar una fugida sota el pretext d’anar-se’n a Itàlia a treballar pel municipalisme, amb la intenció però, de recuperar l’alcaldia de Barcelona el més aviat possible. Heus aquí la veritable raó d’un exili temporal al país de la pizza per excel·lència.

Vull pensar que recuperar l’alcaldia de Barcelona no deixa de ser una entelèquia i que la ciutadania serà prou intel·ligent com per no atorgar el seu vot a un personatge que, sorgit del no res però aprofitant la seva retòrica populista, va saber situar-se en un lloc de privilegi, afavorida per una trepa d’afectes que es delia per a ocupar quotes de poder i aparèixer als mitjans de comunicació.

Però quan tot és una façana perquè res és substancial, passa el que els  succeeix als “ídols amb peus de fang”: cauen sense remissió. Molt més quan les mancances dels suposats ídols posen de manifest la seva obsolescència.

Colau segueix sent Colau, però ja no cola.

Setembre de 2025