Amb unes temperatures pròpies de l’estiu i amb l’ambient polític caldejat en risc d’ebullició, saludo el mes de juny amb un article en clau humorística, perquè la realitat que vivim no es pot prendre seriosament en absolut. No estic disposat a què m’agafi una basca com a conseqüència de l’acció governamental i del procedir de l’oposició. Tots plegats, una colla de galifardeus sense cap mena de credibilitat.
Tal com pinta el panorama, al Retaule de les meravelles (Miguel de Cervantes, 1547-1616) i al Retaule del flautista (Jordi Teixidor, 1939-2011) proposo afegir-n’hi un altre, si s’arriba a escriure, que ben bé es podria titular el Retaule de Can pixa i rellisca.
La posada en escena del muntatge podria començar amb una “cantata” amb el PSC i ERC entonant:
“Catalunya triomfant tornarà a ser rica i plena…”
Salvador Illa i Oriol Junqueras de solistes. Espectacular!
Tanmateix, plena de què?
En qualsevol cas, ben segur que abans de començar a entonar la segona estrofa, el Comuns s’hi haurien afegit -Jéssica Albiach completaria el trio- atès que, com és habitual, no perden l’ocasió de participar en tota mena de performances que els comportin rèdits electorals que, enguany van a la baixa.
Imagino el muntatge… Pel que fa al final de la representació, és pot intuir… Salutació dels personatges per ordre de protagonisme -de menys a més- davant d’un públic -el seu- entregat incondicionalment es faci el que es faci, talment com és preceptiu. L’històric dels espectacles ho certifica. Per enèsima vegada, apoteòsica actuació en format de tripartit.
Ara que, ben pensat i tal com està el món de la faràndula política, es podria oferir una nova versió d’Els Segadors, titulada Els vividors. De segadors n’hi ha més aviat pocs, de vividors un tou.
I és així que van passant els anys i Catalunya, com a país, grinyola cada vegada més. No per la gent honesta, que n’hi ha amb escreix, sinó per a tota la xacra de vividors i vividores que posen per davant els seus interessos i els del partit que els aixopluga, fora del qual, probablement no bufarien cullera.
El nivell d’hipocresia i cinisme de les cúpules dirigents ha arribat a un punt en què només falta que la ciutadania els faci allò que es mereixen i tant nostrat: botifarra. En qualsevol cas, les properes eleccions diran… O no…
Davant dels esdeveniments que estem vivint i de l’horitzó que s’albira, recupero un fragment, més que significatiu, de La caiguda de la casa Usher d’Edgar Allan Poe (1809-1849):
“El meu cervell va trontollar quan vaig veure les poderoses parets precipitar-se partides en dues. De ben segur els pesants murs es van desplomar cap endavant i enmig d’un estrèpit infernal tota aquella massa informe, amb un rumor semblant a la veu de mil cataractes, es va submergir de cop en el profund i fangós llac, les negres aigües del qual, commogudes en el seu somni secular per aquella allau, es van tancar trista i silenciosament als meus peus, sobre les restes polvoritzades de la “Casa Usher”.
La metàfora aplicada al país és prou clarificadora, perquè la realitat és la que és malgrat el maquillatge que se li aplica. Tanmateix, si l’obra d’Allan Poe és un clàssic del gènere terror, el Retaule de Can pixa i rellisca podria aspirar a ser un clàssic de les farses esperpèntiques de la Catalunya del segle XXI.
Juny de 2026