Ben segur que alguna vegada hom ha sentit parlar o ha pogut veure, ja sigui en un documental o en viu, alguns d’aquests animals: silurs, cargols poma, crancs blaus, musclos zebra i tortugues de Florida. Són els depredadors característics del Delta de l’Ebre, espècies invasives causants de greus estralls al medi natural i als arrossaires.

Es defineix l’espècie invasiva com aquella espècie viva que és capaç de provocar una alteració de caràcter nociu a la biodiversitat pròpia d’un ecosistema.

Si s’aplica la definició a qualsevol ecosistema polític es pot deduir com, cada vegada més, la biodiversitat política pròpia d’un entorn suposadament democràtic, es pot veure pertorbada per la proliferació descontrolada de polítics invasius, caterva d’individus comparables a les espècies  esmentades  al primer paràgraf.

Fet aquest aclariment, dir que el concepte de polític invasiu és aplicable a qualsevol aprofitat que sota el paraigua d’una estructura de partit d’ideologia x, y, z o el que convingui, no té altra pretensió que viure de la política al marge d’allò que s’entén per esperit de servei; i a ser possible, com succeeix en la majoria de casos, perpetuar-se en algun càrrec, públic, semipúblic o privat ben retribuït en espera de poder accedir a una jubilació de privilegi.

Si hom analitza l’històric dels polítics invasius que hem hagut de patir, i mantenir, sens dubte que en Carlos Mazón representa un prototip de manual. La seva trajectòria com espècie invasiva l’avala, i per si no n’hi hagués prou, el seu comportament com a President de la Generalitat Valenciana pel que fa als luctuosos esdeveniments ocasionats per la DANA del 29 d’octubre del 2024, ho certifica. Ras i curt, indecència en estat pur amb l’agreujant del seu discurs dimissionari després de canvis de versió i mentides sistemàtiques al llarg de dotze mesos i d’una “jornada de reflexió”.

Les multitudinàries manifestacions exigint que dimitís i les increpacions el dia del funeral d’Estat van provocar allò que s’hauria d’haver produït, sense més dilacions, el dia 30.

Però atenció: mantindrà l’escó i l’aforament com a diputat, percebrà 87.000 € anuals com a ex-president, disposarà de dos assessors i d’un xofer per a conduir un cotxe oficial de la Generalitat. Davant d’aquest panorama, qui dels molts penques que ronden en determinats ambients no se senten temptats a entrar en política?

Una altra qüestió, no menys important, és la impunitat de què gaudeix l’estament polític -em nego a parlar de classe política- davant de fets puntuals demostrats. És de sentit comú exigir responsabilitats i que hi hagi conseqüències penals per aquells que han delinquit, molt més si les seves accions o inaccions ha ocasionat pèrdua de vides.

En matèria d’impunitat considero que el Poder Judicial té molta feina a fer, especialment pel que fa a la interpretació de la Llei. Des de la meva ignorància, considero que unificar criteris fóra un bon inici, una bona manera de posar en pràctica el principi d’igualtat davant la justícia, indispensable en tot estat de dret. Tanmateix i vista l’experiència, intueixo que tot seguirà igual…

Amb la dimissió de Carlos Mazón, ara el gran problema pel PP és com evitar unes eleccions amb mal pronòstic, motiu pel qual, pactar amb VOX és imprescindible per a mantenir el govern a qualsevol preu. Es faran mans i mànigues per aconseguir l’objectiu, perquè sinó, què passarà amb els que es poden quedar sense càrrec?

I al no haver-hi conseqüències, polítiques o penals, talment com és habitual, tornarà a ser un moment propici per a l’estament polític invasiu, perquè com cantava La Trinca: No passa res, no passa res…

Novembre de 2025