Químicament, un catalitzador és una substància que incrementa la velocitat d’una reacció química. Tanmateix, cal distingir entre catalitzadors positius i catalitzadors negatius; els primers, nomenats promotors, augmenten la velocitat, mentre que els segons, nomenats inhibidors, la disminueixen. Remarcar que en un procés reactiu, el catalitzador modifica la velocitat però no es consumeix.
El concepte de catalitzador fou proposat pel químic suec Berzelius el 1836. A tall d’interès cultural, remarcar que va ser membre de la Real Acadèmia Sueca de les Ciències i que juntament amb Boyle, Dalton i Lavoisier es considera un dels fundadors de la química moderna.
Però deixem la química i centrem-nos en la llengua…
Amb la publicació dels Decrets de Nova Plana (1707-1716) s’inicià un conflicte que ha arribat als nostres dies havent superat tota mena d’entrebancs al llarg de tres segles. El fet puntual però, la realitat ho corrobora de forma incontestable, és que la llengua catalana està en una situació de més perill que mai.
La pregunta clau és: per què?
Heus aquí on rau el problema de fons; així doncs, per què flagel·lar-se mirant el passat? El cert és que no té sentit, i encara menys, culpabilitzar exclusivament un suposat “enemic exterior”. Cal fer autocrítica, autocrítica en profunditat. La qüestió és si existeix la predisposició necessària…
Caldria remuntar-nos al Congrés de Cultura Catalana (1975-1977) per veure com aquell desig, aquella empenta, aquella força… es van anar canalitzant mitjançant actuacions concretes plenes de contingut: “La Norma” (1982) i el Consorci per a la normalització lingüística CPNL (1988) en són dos bons exemples a banda de les múltiples iniciatives de caràcter privat orientades en el mateix sentit (publicacions, tallers, recitals, concerts, representacions teatrals…).
El conjunt de totes aquestes accions, i possiblement de moltes més de caràcter anònim, va incidir positivament sobre l’ús del català talment com si es tractés d’un catalitzador.
Però amb el pas del temps es va anar a parar a un estat de confort en què aparentment tot s’havia aconseguit… Quin greu error! Tanta feina feta desaprofitada per a desembocar on som…
És cert que la irrupció de C’s en el panorama polític (2006) va suposar una forta patacada pel que fa al tema lingüístic. La confrontació permanent va aconseguir els objectius pels quals s’havia constituït el partit taronja i la discòrdia es va instaurar en tots els àmbits creant un clima tòxic, per motius de llengua, com mai s’havia conegut. Tanmateix, els fets i el temps van posar en evidència la realitat del partit fins a convertir-lo en residual. El mal però ja estava fet.
Malgrat tots els esdeveniments de caràcter negatiu acumulats, per honestedat, és imprescindible admetre que les causes de la situació actual emanen dels “entorns de proximitat”. És un fet constatable que l’ús social del català disminueix, i en aquest aspecte, part de la responsabilitat recau en una ciutadania que, per diversos motius n’ha relegat la seva utilització com a pràctica habitual, es tracta per tant de la renúncia a la normalitat. Urgeix doncs un canvi d’actitud, perquè no podem relegar la nostra pròpia llengua. Si s’arribés a donar el cas, de què hauria servit la lluita d’aquells que ens van precedir mantenint-se ferms en la defensa d’allò que ens identifica i cohesiona?
Paral·lelament però, l’administració ha d’activar tots els recursos a l’abast per afavorir i protegir l’ús de la llengua en tots els àmbits, especialment l’educatiu. Pel que fa als partits polítics de caire catalanista, és hora de què es posicionin sense ambigüitats i sumin esforços en el sentit més estricte de la paraula. Cal repetir una i altra vegada que el català és la llengua pròpia de Catalunya? És evident que res no ens vindrà donat, perseverança per a guanyar i mantenir, aquest és l’objectiu.
Plantejo aquesta qüestió perquè amb motiu de la Diada, el president del PP a Catalunya, va tenir la barra de dir que el castellà també és llengua pròpia del nostre país. Ignorància d’Alejandro Fernández segur que no és, però en política ja se sap… En aquesta matèria, sí que els partits no catalanistes mantenen els seus postulats.
D’altra banda, sentències com la del 25% i la darrera del TSJC constitueixen atacs frontals que, juntament amb campanyes orquestrades sistemàticament, actuen com a catalitzadors negatius del català.
Així doncs, podem concloure que, amb independència de l’origen o procedència, mentre qui viu a Catalunya no prengui consciència real de la importància que té mantenir la llengua pròpia en tots els àmbits, haurà d’assumir el que el futur ens depari.
En qualsevol cas, malgrat els “inhibidors”, la llengua catalana seguirà el seu camí perquè la “catalanofòbia” ho té cru davant de posicionaments com el d’Aitana Bonmatí en rebre la seva tercera Pilota d’Or. Tot un exemple de dignitat a seguir per a qui encara tingui dubtes…
Setembre de 2025