Entenc la llibertat d’expressió com el dret a manifestar públicament allò que hom pensa, sempre en el marc del respecte més escrupolós al proïsme, defugint la grolleria i l’insult. A partir d’aquesta concepció educativa, penso que és imprescindible fomentar la seva pràctica en base a un doble objectiu  que, per a qualsevol ésser humà, hauria de ser irrenunciable: la maduració i el desenvolupament personal.

Com molt encertadament deia Liu Xiaobo, Premi Nobel de la Pau al 2010: “La llibertat d’expressió és la base dels drets humans, l’arrel de la naturalesa humana i la mare de la veritat. Matar la llibertat d’expressió és insultar els drets humans, és reprimir la naturalesa humana i suprimir la veritat”.

Tanmateix, és vergonyós i lamentable veure com en qualsevol àmbit, cada vegada amb més freqüència i sense cap consideració, es fa ús de la llibertat d’expressió de forma perversa, ja sigui  per interessos personals, sectaris o inconfessables. És per això que vull fer palesa la meva preocupació pels criteris que s’apliquen en les instàncies de poder, competents en aquesta matèria, quan es tracta de traçar la frontera que delimita la llibertat d’expressió. Al meu entendre i si no vaig errat, hauria de ser una qüestió de justícia i equitat, però a la pràctica quotidiana i pel que es veu, realment és així? 

Com a colofó, una frase del segle XVIII però molt significativa: “Si ens treuen la llibertat d’expressió ens quedem muts i silenciosos, i ens poden guiar com ovelles a l’escorxador”. George Washington (1732-1799). Primer president dels Estats Units.

Publicada al diari ARA amb el títol “Llibertat d’expressió” el 21/2/2020 i a EL PERIÓDICO amb el títol “Em preocupen els criteris que s’apliquen per delimitar la llibertat d’expressió” el 22/2/2020