Francisco de Quevedo (1580-1645) -anticatalanista de pro- deia: “Donde hay poca justícia es un peligro tener razón”. Ves per on!

Espectacle esperpèntic el que estem veient! Sí, esperpèntiques són les reaccions que està provocant la sentència del TJUE (Tribunal de Justícia de la Unió Europea) en tota aquella munió patriòtica que, des dels seus púlpits, no es cansa de repetir la salmodia de sempre: s’han de respectar les lleis i acatar les sentències. Valle Inclán va ser un avançat al crear la figura de l’esperpent. Per la seva visió de futur, gràcies Don Ramón!

És digne de veure com els sectors integristes, -talibans patriòtics-, clamen contra la justícia comunitària i expressen el seu desig d’abandonar la UE. “Hipòcrites fariseus! Ai de vosaltres el dia que us vindran a parar els peus! Allà serà l’agonia! (La Passió d’Olesa de Montserrat). En exterioritzar la seva idea de la separació de poders, no fan altra cosa que posar de manifest la seva nostàlgia de temps pretèrits on es definia Espanya com “una unidad de destino en lo universal”.

Caldrà veure si alguna cosa es mou al llarg dels propers dies, perquè persistir en les decisions preses fins ara, confirmaria allò que Europa sap però fins ara ha preferit callar, almenys en públic i oficialment.

Per higiene democràtica, ja és hora que la Unió Europea intervingui amb totes les seves competències i posi fi a una situació que mai hauria d’haver arribat a les cotes d’aberració actuals.

20/12/2019

Publicada al diari ARA el 21/12/2019 i a EL PERIÓDICO amb el títol “Espectacle esperpèntic del Govern espanyol a la sentència del TJUE” el 25/12/2019

“Tenemos que hacer lo que sea para que Catalunya no se separe de España”, José Bono dixit. Declaració significativa aquesta que no fa més que evidenciar un tarannà congènit amb caràcter hereditari que ve de lluny. En qualsevol cas, no és l’únic dels anomenats “barons” -històrics- que esporàdicament es dediquen a fer declaracions interessades en mantenir encesa la flama del nacionalisme, i no precisament del criminalitzat nacionalisme català. Així doncs, com s’ha d’interpretar “hacer lo que sea” ?

Ja fa molts anys que s’actua en el sentit de “hacer lo que sea”, perquè é palès que Espanya no es pot permetre el luxe de separar-se d’un “motor” que li és imprescindible. La viabilitat de l’Estat espanyol sense Catalunya seria possible? A dia d’avui, dubto de l’existència d’un “motor” alternatiu, precisament d’aquí “plora la criatura”.

Al marge de qualsevol privilegi -no se n’ha demanat mai cap- i des d’una òptica d’intel·ligència emocional, l’Estat hauria de tractar Catalunya simplement amb justícia i equitat, cosa que no ha fet mai i dubto que tingui intenció de fer-ho algun dia; qualsevol manifestació en sentit contrari no és altra cosa que cinisme i hipocresia en moments de necessitat.

Mentre persisteixi la idea imperial de considerar els territoris com a possessions de l’Estat in aeternum, sens dubte que caldrà “hacer lo que sea” sempre que es consideri necessari. De fet, ja fa molt temps s’ha adoptat aquesta línia d’actuació, les “connivències” i les anomenades “clavegueres de l’Estat” en són exemples fefaents.

19/12/2019

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “L’Estat ha de tractar Catalunya simplement amb justícia i equitat” el 26/12/2019

El gran Miquel Iceta vol ser President de la Generalitat, ja ho va dir abans de ser reelegit per “aclamació” -l’abducció segueix funcionant- primer secretari de l’anomenat Partit dels Socialistes de Catalunya.

De fet, aquest esdeveniment, no hauria de ser notícia perquè a finals de 2017 ja manifestava les seves aspiracions en aquest sentit i no tenia cap mena d’inconvenient en dir:Pactaré amb qui em faci President, i en el cas de ser-ho, jo viatjaria a Madrid i per Europa mentre un Primer Conseller assumiria el govern. Davant d’aquesta declaració d’intencions i per si algú ho dubtava ja es podia apreciar el tarannà del personatge, així doncs, només es podia dir: quines penques, Miquel!

Han passat dos anys i gràcies al control absolut -misteri digne del programa Cuarto Milenio– que exerceix sobre el PSC, amb l’adhesió incondicional dels seus acòlits –qual guàrdia pretoriana- i a l’ombra del seu admirat Pedro Sánchez, torna a sortir a la palestra per a repetir que vol ser President de la Generalitat, càrrec amb el qual probablement porta somiant des que va entrar en política els anys setanta, després del seu “triomfal” pas per la universitat.

Veient la trajectòria del personatge em ve a la memòria aquella coneguda cançó que va popularitzar Concha Velasco a la dècada dels vuitanta i que deia: “En el espejo de mi habitación […] Y pensaba con toda la razón, que hay dos clases de gente nada más, los artistas y todos los demás […] Me hartaba de cantar y de bailar […] Mamá, quiero ser artista ¡Oh! Mamá, ser protagonista”.

15/12/2019

En una carta publicada a finals d’abril de 2018 escrivia: El qualificatiu més suau per referir-me a l’anomenada “Manada”, denominació ofensiva pel Regne Animal, és degenerats; és per això que tractant-se de degenerats, la sentència dictada m’ha deixat estupefacte. […] El missatge que se’n desprèn és intolerable i inadmissible, perquè implícitament posa de manifest la impunitat total del “mascle ibèric” davant una dona. De fet, és una manera de dir “a por ellas”, que les conseqüències són assumibles. Dissortadament, com era de suposar, des de llavors s’han donat molts més casos d’agressions sexuals en grup, la qual cosa es deu haver d’interpretar com una mostra de “valentia masculina”.

Davant d’aquesta situació, què pensa fer el Poder Judicial? Si com en altres ocasions s’argumenta que en cada cas s’aplica la llei, és que la llei ha quedat superada per la realitat , per la qual cosa és del tot imprescindible actualitzar-la sense dilacions. En aquest sentit, el Poder Legislatiu ha d’assumir la seva responsabilitat amb totes les conseqüències.

No obstant, si l’aplicació de la llei depèn de la sensibilitat de qui jutja, el problema és molt més greu, perquè la sentència es basa en les interpretacions subjectives derivades d’una determinada ideologia, normalment d’arrels masclistes.

Atesa la gravetat dels fets, és altament preocupant que els agressors puguin quedar en llibertat amb càrrecs en espera de judici o que no siguin empresonats d’immediat una vegada dictada la sentència, que hauria de ser contundent i exemplar. Tant de bo els esfereïdors atacs ocorreguts a Manresa siguin el detonant que desperti el Poder Judicial de la seva letargia en aquesta matèria.

13/12/2019

Talment com era de suposar ja tenim la polèmica servida i, si no s’imposa el seny, em penso que anirà en augment, perquè el problema que es planteja no és de fàcil solució si és que en té.

És evident que es vol responsabilitzar exclusivament el sector de l’automòbil particular de la contaminació que pateix Barcelona i el seu entorn, motiu pel qual se’l criminalitza (en especial la motorització amb diesel). Tanmateix, les limitacions previstes no es consideren suficients i es pretén que es descomptin punts del carnet de conduir, cosa que la DGT sembla ser que ha desestimat per raons obvies.

Estaria bé que algun “cervell pensant” del pla estratègic anunciat, es dignés a explicar -racionalment- quines són les actuacions que es pensen portar a terme pel que fa a: avions, creuers, autobusos, autocars, camions, furgonetes, taxis i altres focus de contaminació. No és de rebut que les conseqüències de l’aplicació de polítiques, més que discutibles i discriminatòries, recaiguin en els mateixos sectors; la ciutadania està farta d’haver d’assumir sempre, “solucions fàcils” per a l’administració.

En qualsevol cas, si el problema -segons els tècnics- es pot apaivagar mitjançant un simple filtre, no cal preocupar-se; sempre serà més econòmic adquirir-ne un que canviar de cotxe.

10/12/2019

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “L’automòbil particular, responsabilitzat injustament de la contaminació que pateix Barcelona” el 12/12/2019

El desembre de 2012, José Ignacio Wert -ministro de Educació, Cultura y Deporte- expressava la necessitat de “castellanitzar” l’alumnat català amb l’objectiu de preservar la llengua de Cervantes que, segons ell, a Catalunya estava en greu perill. Res més lluny de la realitat, però la polèmica estava servida.

A finals de 2019, el mateix personatge, diu que “no hi ha cap estudi rigorós que demostri els efectes negatius de la immersió”. I per arribar a aquesta conclusió ha trigat set anys? M’agradaria saber com s’ha produït aquesta “conversió”, perquè segons es diu, la de Saulo de Tarso va ser més ràpida.

Com a professional de l’educació -enguany jubilat- amb més de quatre dècades en exercici, sempre he mantingut que la problemàtica lingüística creada ha estat una estratègia política per aconseguir vots mitjançant  la provocació i  l’enfrontament al voltant d’un tema tan sensible com és la llengua. Afirmo rotundament que ni a les aules ni als patis mai hi ha hagut conflicte; en conseqüència, qualsevol que afirmi el contrari, o bé desconeix la realitat o  menteix intencionadament.

Sobre el fet de mentir, el PP i molt especialment C’s haurien de donar moltes explicacions i assumir responsabilitats, perquè les seves proclames en aquesta matèria no han fet altra cosa que intentar dinamitar la cohesió social per pur interès partidista.

2/12/2019 

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “El qüestionament del català a les aules, una estratègia política per guanyar vots” el 4/12/2019 i a EL PUNT AVUI el 14/12/2019

L’any 1926 es publicava “Tablado de marionetas para la educación de príncipes”, trilogia de farses escrites per Ramón del Valle Inclán. A la tercera, titulada “Farsa y licencia de la reina castiza”,don Tragatundas, un dels personatges, diu: ¿Y que voy a hacer yo con esa mona? ¡A mí, hombres duros de pelo en pecho! ¡A mí los demagogos proletarios! Uno por uno me los escabecho, y que haga la prensa comentarios. […] No te pongas jaque. Te doy un puñetazo de los míos, y revientas igual que un triquitraque. […] Con los fusiles gobernaremos. […] Si desertamos, habremos hecho tan solo el buey. Quedad. Ahora somos los amos y mis espuelas dictan la ley.

Si hom analitza aquest fragment, pot arribar fàcilment a la següent conclusió: don Tragatundas, personatge esperpèntic per excel·lència, personifica tot allò que Vox representa.

Valle Inclán, d’una manera grotesca, mitjançant “l’esperpent” -estil de la seva creació- va descriure uns personatges i unes situacions de l’època que li va tocar viure. Així doncs, fent un exercici d’extrapolació en el temps, hom pot descobrir la plena vigència de la seva obra.

Tanmateix, la nefasta situació del país no deixa de ser un “Tablado de marionetas”, i no precisament amb finalitats educatives, ans al contrari. En qualsevol cas, la qüestió fonamental rau en saber qui mou els fils.

28/11/2019

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Don Tragatundas, l’esperpèntica personificació de VOX” el 4/12/2019

A principis de setembre, Eva Granados, va deixar anar:“No ha de ser la ciutadania qui dirimeixi una qüestió tan important com l’autodeterminació”. I es va quedar tan ampla. És evident que la portaveu té aspiracions, per la qual cosa és qüestió de fer-se notar encara que sigui dient bajanades a imitació del seu cap de files.

Més recentment, i sobre el tema lingüístic, el seu mentor -Miquel Iceta- ha dit: “Ningú hi trobarà un abandonament de la immersió, el que hi ha és una apel·lació a millorar la capacitat de l’escola”. I talment com té per costum, tot seguit ha carregat contra les veus crítiques dient que tenen un problema de comprensió lectora. Els despropòsits han continuat acusant l’independentisme de manipular el català inclús en l’àmbit escolar.

Senyora Granados, tinc  entès que en democràcia és la ciutadania qui ha de dirimir les qüestions importants. I també les que no ho són. Si no és així, li agrairé que em corregeixi mitjançant l’aportació d’arguments racionals.

Senyor Miquel Iceta, no sabia que al seu currículum acadèmic hi constés l’especialitat de comprensió lectora ni que fos inspector escolar. De fet, però, entenc que la seva amplia formació li permet pontificar sobre qualsevol tema encara que no en tingui ni la més remota idea.

M’agradaria saber què dirien Josep Pallach, Joan Reventós, Ernest Lluch… i què deuen dir els que han anat plegant?

24/11/2019