Talment com era de suposar ja tenim la polèmica servida i, si no s’imposa el seny, em penso que anirà en augment, perquè el problema que es planteja no és de fàcil solució si és que en té.

És evident que es vol responsabilitzar exclusivament el sector de l’automòbil particular de la contaminació que pateix Barcelona i el seu entorn, motiu pel qual se’l criminalitza (en especial la motorització amb diesel). Tanmateix, les limitacions previstes no es consideren suficients i es pretén que es descomptin punts del carnet de conduir, cosa que la DGT sembla ser que ha desestimat per raons obvies.

Estaria bé que algun “cervell pensant” del pla estratègic anunciat, es dignés a explicar -racionalment- quines són les actuacions que es pensen portar a terme pel que fa a: avions, creuers, autobusos, autocars, camions, furgonetes, taxis i altres focus de contaminació. No és de rebut que les conseqüències de l’aplicació de polítiques, més que discutibles i discriminatòries, recaiguin en els mateixos sectors; la ciutadania està farta d’haver d’assumir sempre, “solucions fàcils” per a l’administració.

En qualsevol cas, si el problema -segons els tècnics- es pot apaivagar mitjançant un simple filtre, no cal preocupar-se; sempre serà més econòmic adquirir-ne un que canviar de cotxe.

10/12/2019

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “L’automòbil particular, responsabilitzat injustament de la contaminació que pateix Barcelona” el 12/12/2019

El desembre de 2012, José Ignacio Wert -ministro de Educació, Cultura y Deporte- expressava la necessitat de “castellanitzar” l’alumnat català amb l’objectiu de preservar la llengua de Cervantes que, segons ell, a Catalunya estava en greu perill. Res més lluny de la realitat, però la polèmica estava servida.

A finals de 2019, el mateix personatge, diu que “no hi ha cap estudi rigorós que demostri els efectes negatius de la immersió”. I per arribar a aquesta conclusió ha trigat set anys? M’agradaria saber com s’ha produït aquesta “conversió”, perquè segons es diu, la de Saulo de Tarso va ser més ràpida.

Com a professional de l’educació -enguany jubilat- amb més de quatre dècades en exercici, sempre he mantingut que la problemàtica lingüística creada ha estat una estratègia política per aconseguir vots mitjançant  la provocació i  l’enfrontament al voltant d’un tema tan sensible com és la llengua. Afirmo rotundament que ni a les aules ni als patis mai hi ha hagut conflicte; en conseqüència, qualsevol que afirmi el contrari, o bé desconeix la realitat o  menteix intencionadament.

Sobre el fet de mentir, el PP i molt especialment C’s haurien de donar moltes explicacions i assumir responsabilitats, perquè les seves proclames en aquesta matèria no han fet altra cosa que intentar dinamitar la cohesió social per pur interès partidista.

2/12/2019 

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “El qüestionament del català a les aules, una estratègia política per guanyar vots” el 4/12/2019 i a EL PUNT AVUI el 14/12/2019

L’any 1926 es publicava “Tablado de marionetas para la educación de príncipes”, trilogia de farses escrites per Ramón del Valle Inclán. A la tercera, titulada “Farsa y licencia de la reina castiza”,don Tragatundas, un dels personatges, diu: ¿Y que voy a hacer yo con esa mona? ¡A mí, hombres duros de pelo en pecho! ¡A mí los demagogos proletarios! Uno por uno me los escabecho, y que haga la prensa comentarios. […] No te pongas jaque. Te doy un puñetazo de los míos, y revientas igual que un triquitraque. […] Con los fusiles gobernaremos. […] Si desertamos, habremos hecho tan solo el buey. Quedad. Ahora somos los amos y mis espuelas dictan la ley.

Si hom analitza aquest fragment, pot arribar fàcilment a la següent conclusió: don Tragatundas, personatge esperpèntic per excel·lència, personifica tot allò que Vox representa.

Valle Inclán, d’una manera grotesca, mitjançant “l’esperpent” -estil de la seva creació- va descriure uns personatges i unes situacions de l’època que li va tocar viure. Així doncs, fent un exercici d’extrapolació en el temps, hom pot descobrir la plena vigència de la seva obra.

Tanmateix, la nefasta situació del país no deixa de ser un “Tablado de marionetas”, i no precisament amb finalitats educatives, ans al contrari. En qualsevol cas, la qüestió fonamental rau en saber qui mou els fils.

28/11/2019

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Don Tragatundas, l’esperpèntica personificació de VOX” el 4/12/2019

A principis de setembre, Eva Granados, va deixar anar:“No ha de ser la ciutadania qui dirimeixi una qüestió tan important com l’autodeterminació”. I es va quedar tan ampla. És evident que la portaveu té aspiracions, per la qual cosa és qüestió de fer-se notar encara que sigui dient bajanades a imitació del seu cap de files.

Més recentment, i sobre el tema lingüístic, el seu mentor -Miquel Iceta- ha dit: “Ningú hi trobarà un abandonament de la immersió, el que hi ha és una apel·lació a millorar la capacitat de l’escola”. I talment com té per costum, tot seguit ha carregat contra les veus crítiques dient que tenen un problema de comprensió lectora. Els despropòsits han continuat acusant l’independentisme de manipular el català inclús en l’àmbit escolar.

Senyora Granados, tinc  entès que en democràcia és la ciutadania qui ha de dirimir les qüestions importants. I també les que no ho són. Si no és així, li agrairé que em corregeixi mitjançant l’aportació d’arguments racionals.

Senyor Miquel Iceta, no sabia que al seu currículum acadèmic hi constés l’especialitat de comprensió lectora ni que fos inspector escolar. De fet, però, entenc que la seva amplia formació li permet pontificar sobre qualsevol tema encara que no en tingui ni la més remota idea.

M’agradaria saber què dirien Josep Pallach, Joan Reventós, Ernest Lluch… i què deuen dir els que han anat plegant?

24/11/2019

“Adiós muchachos, compañeros de mi vida, barra querida de aquellos tiempos. Me toca a mí hoy emprender la retirada, debo alejarme de mi buena muchachada. Adiós, muchachos, ya me voy y me resigno, contra el destino nadie la calla. Se terminaron para mí todas las farras. Mi cuerpo enfermo no resiste más. Acuden a mi mente recuerdos de otros tiempos, de los buenos momentos que antaño disfruté…”

Aquest tango de l’any 1927 i popularitzat per Carlos Gardel va dedicat a Alberto Carlos Rivera, Juan Carlos Girauta, José Manuel Villegas, Fernando de Páramo i a tothom que, durant els propers dies, ben segur que no dubtarà en imitar la desbandada de les elits ciutadanes i passar a la condició d’aturat o aturada a l’aguait d’alguna porta giratòria. Així doncs, com a metàfora a ritme de tango, dono per suposat que qualsevol aclariment al respecte és del tot innecessari.

“Adiós muchachos, compañeros de mi vida…”

22/11/2019

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Una metàfora de l’atur a ritme de tango” el 25/11/2019

Una vegada més faig referència a La Passió d’Olesa de Montserrat, font inesgotable d’inspiració a l’hora de reflexionar i d’escriure.

Fariseu: El temps apressa, Senyor. Cal apedregar-la o no? Digueu-nos el que hem de fer: és que el pecat té disculpa?

Jesús: Qui estigui ben net de culpa tiri la pedra el primer.

En l’àmbit de l’ecosistema polític, l’estrès mental que suposa haver de suportar la dialèctica d’uns i altres -enguany sobre la corrupció- no deixa de ser una experiència equivalent a les controvèrsies entre els fariseus i els saduceus en temps de Jesús de Natzaret.

Com és possible que el partit amb més imputacions i condemnes per corrupció, tingui la barra d’exigir dimissions i el que més convingui en funció dels seus interessos? I, com és possible afirmar que les corrupteles d’Andalusia són qüestions del passat i que allò que realment importa és el present i el futur?

Senyors i senyores -amb poltrona- del PP i del PSOE, malgrat que per a vostès la política és un” joc de passar pantalles”, haurien de ser conseqüents i assumir les responsabilitats inherents a la seva condició. Fariseus i saduceus del segle XXI, coneixen el significat de la paraula vergonya? Del seu procedir se’n desprèn un menyspreu a la ciutadania, però especialment al seu electorat, del qual es foten cada vegada més.

20/11/2019

Ja fa temps que vaig llegir Anatomía de un desencuentro. Al llibre, Germà Bel -l’autor- explicava“la Cataluña que es y la España que no pudo ser” i, amb xifres a la mà, analitzava de forma exhaustiva els criteris que es consideraven i, que es segueixen  considerant, quan s’han de desenvolupar projectes relatius a les infraestructures a nivell estatal. La meva indignació anava in crescendo a mesura que m’adonava dels arguments i les dades aportades, perquè en cap cas privaven les raons de tipus econòmic i orogràfic; la conveniència política era el factor determinant a l’hora de prendre decisions.

Ara llegeixo, però no em sorprèn, que un grup d’empresaris de l’Aragó, argumentant la “lealtad al país”, reclamen que el corredor del Mediterrani passi per terres aragoneses. Una vegada més, criteris polítics en substitució dels racionals.

Sóc conscient que tot plegat no té res a veure amb la pel·lícula dirigida per Florián Rey l’any 1935, però posats a dir bajanades, no puc més que qualificar la petició empresarial com una mostra mal interpretada d’aquell tòpic tan extès  anomenat “nobleza baturra”.

18/11/2019

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Els criteris que determinen la inversió en infraestructures són polítics, no racionals” el 23/1/2020

“Els polítics i els periodistes s’enfronten a situacions que posen a prova la seva honestedat i la seva humanitat.” (John McCarthy, 1927-2011)

Deixant els polítics de banda, perquè parlar-ne ja cansa, la qüestió és saber si els periodistes superen la prova. És evident que hi ha periodistes que dignifiquen la professió; són aquells dels quals es diu que tenen ofici perquè representen el periodisme de prestigi. Entre d’altres, per la seva trajectòria, Antoni Bassas n’és un exemple.

Tanmateix, com en altres àmbits, també hi ha personatges indecents que es consideren periodistes pel sol fet d’estar en possessió una titulació acadèmica, la qual cosa no és en absolut garantia ni d’honestedat ni d’humanitat; són aquells que únicament aspiren a ser mediàtics a qualsevol preu, arribant inclús a vendre’s la dignitat.

Espècimens d’aquesta mena són una vergonya i un descrèdit i, és per això que, el Col·legi de Periodistes hauria d’intervenir aplicant mesures exemplars en benefici de la professió. És tracta per tant de vetllar pels comportaments ètics, amb l’objectiu d’ennoblir l’ofici de periodista en el sentit més estricte de la paraula.

16/11/2019