Avui, dia 4 de setembre de 2015 se m’ha fet un homenatge. Quan vaig començar a exercir la professió, l’any 1971, qui podia pensar en això? Però el temps no s’atura i arriba l’hora de la jubilació. M’he jubilat quan tocava, amb convenciment, sense traumes, i satisfet per haver-me pogut dedicar a una feina apassionant. No em suposa cap problema. Assumeixo el moment amb naturalitat. S’obre una nova etapa. En qualsevol cas, d’una altra forma, jo continuaré exercint perquè sento intimament la meva professió. Seré docent fins al final.

 

 

M’ha presentat la Júlia Alert, actual Directora Docent de l’Escola Daina – Isard, companya i amiga.

Ha dit :

“Parlar del Jaume Farrés a mi personalment m’és feina fàcil, molt fàcil, i agradable, molt agradable, no només pels anys que hem treballat junts, que són molts, perquè com veieu jo també sóc veterana, molt veterana, sinó perquè amb el Jaume hem compartit molts projectes, moltes il·lusions i també algun que altre entrebanc (tot i que no han estat masses). És fàcil treballar amb una persona com ell, amb molts valors, compromís, estima, dedicació; l’ajut no només als alumnes, sinó a tot el claustre, últimament ha estat el referent per als mestres joves que entraven a l’Escola.

El Jaume però continua en actiu perquè és el fundador (fa uns 20 anys) de la Companyia de Teatre Daina-Isard de la qual n’és director, enguany també cofundador d’OlesaAteneu.

Us convido a visitar el seu bloc que porta el seu nom, jaumefarres.cat, que ha creat últimament i en el qual es posa de manifest uns dels valors que deia abans, el seu compromís social i cultural.

El dia del seu comiat com a docent ja li vam expressar el molt que el trobaríem a faltar, no sabia però que tindria una altra oportunitat de fer-ho públicament.

Jaume, gràcies per la teva dedicació i pel teu saber fer.

I saps una cosa?, la gent compromesa no es jubila mai, sempre està en actiu.

Una abraçada!”

Tot seguit el meu torn. He volgut que la meva intervenció fos breu i centrar-la en dues parts: reflexions i agraïments.

Dues reflexions:

• A “La Passió”, a l’escena de la Sinagoga, Jesús diu: – Sapigueu que cap profeta no és volgut al seu país . Evidenment, jo no sóc profeta, ni pretenc ser-ho, però al meu “país”, Olesa, haig de dir que m’he sentit i em sento estimat, valorat, respectat i reconegut. No és doncs imprescindible marxar per poder desenvolupar una tasca, es pot fer perfectament en el lloc d’origen.
• Reivindico el concepte “vocació” com un component fonamental de la docència. Durant massa temps s’ha volgut identificar la vocació amb qüestions estrictament religioses, penso que aquesta visió és una fal·làcia. Estic completament d’acord en incrementar la preparació de qui s’ha de dedicar a la docència i ser més estricte, l’alumnat hi sortira guanyant, però considero que sense vocació, la docència no té sentit.

Set agraïments:

• Al meu estimat mestre Josep Ferrà i Esteve, sense la influència del qual, és molt possible que jo no m’hagués dedicat a l’ensenyament
• Als meus pares, que amb el seu sacrifici van fer possible que jo estudiés i que em van donar suport en una època en què dedicar-se a la docència no estava massa ben vist des del punt de vista de prestigi social
• A la meva dona, per “aguantar-me” i haver entès la meva professió
• Als meus fills per ser com són
• Als meus companys i companyes en la tasca docent, per les inquietuds i experiències compartides
• A la majoria de pares d’alumnes, que han estat col·laboratius en la meva tasca
• Als meus estimats alumnes, sense els quals, avui, jo no estaria aquí

Pel que fa a les reflexions, normalitat. En arribar als agraïments però, l’emoció m’ha dominat. En pocs segons, la meva ment ha vist desfilar una colla d’imatges que m’han colapsat. El meu aplom habitual s’ha desmuntat i m’ha resultat difícil controlar la situació. Amb la veu trencada quasi no he pogut articular paraula … Uns moments de silenci … Aplaudiments … He continuat amb dificultat … Al final, més aplaudiments. Em sento feliç. Estic content i agraït.

En qualsevol cas, el Jaume que s’ha vist avui, no és el Jaume de costum, però no hem sap greu, no és dolent que les emocions aflorin. És humà.

Malgrat tot, puc dir que acostumat a trepitjar l’escenari com a conseqüència de la meva afecció al teatre, avui he viscut una experiència única com a protagonista d’una obra d’aquelles que recordaré sempre.

Després, en acabar, recuperació de la normalitat. Felicitacions i bons desitjos per part dels assistents. Personalment, una satisfacció immensa.

Setembre de 2015

 

L’any 2009, a l’Escola Daina – Isard Cooperativa d’Ensenyament es va crear un espai per tal de poder fer exposicions. S’anomenaria “Projecte Vitruvi” i es va definir com segueix:

“El projecte Vitruvi vol crear un nou espai d’exposició interactiu obert a totes els membres de la cooperativa. Les intervencions previstes combinen accions de caràcter permanent amb exposicions de caire temporal.

El Projecte Vitruvi Ciències 3-18 no només neix com a una necessitat de dinamitzar i actualitzar l’ensenyament i l’aprenentatge de la ciència dins l’àmbit escolar sinó per donar resposta a un món complex on les diferents disciplines es barregen per confluir en un mateix punt: la curiositat per esbrinar allò que ens envolta.

Així el Projecte Vitruvi Ciències 3-18 es pot articular des d’un únic punt de vista o des de molts, des d’un únic espai o des de molts altres, des d’una pràctica de laboratori individual, una exposició temporal o tota una setmana de la Ciència.”

El curs 2012 – 2013 vaig proposar fer una exposició sobre Daina – Isard Teatre. Hi havia material de sobres : fotografies, objectes, programes, cartells, exemplars, caudals, textos, articles de premsa, gravacions … Impossible exposar-ho tot.

Des del principi la idea va tenir una molt bona acollida per part de tothom i es va col·laborar amb molt d’interès per tal de fer-la realitat. Tanmateix haig de dir que l’exposició va contribuir a la difusió de la tasca educativa que Daina – Isard Teatre ve desenvolupant alhora que publicita l’Escola des d’un àmbit extracurricular.

Com a professor del “Taller de teatre” de 3er d’ESO, se’m va demanar que el dia de la inauguració en fes la presentació, a ser possible, de forma conjunta amb l’alumnat que cursava la matèria optativa, setze alumnes en total. Em va semblar que es podia enfocar de tal manera que, justificada l’exposició, cadadascú llegís – teatralment – una frase relacionada amb el món del teatre, amb l’objectiu de despertar curiositats i promoure la reflexió entre els assistents a l’acte.

Les frases van ser les següents:

“Et prego que diguis aquests versos tal com jo els he dit: fent-los lliscar sobre la llengua; si els has de dir cridant, com fan molts actors, ja tant se val que els digui el pregoner de la ciutat”

“El món és un escenari, i els homes i les dones, simples actors”

William Shakespeare

“Qualsevol que condemni el teatre és un enemic del seu país”

François Marie Arouet (Voltaire)

“Totes les tragèdies acaben amb una mort, totes les comèdies amb un casament”

George Gordon Byron (Lord Byron)

“El teatre és com la missa, per sentir completament els seus efectes s’hi ha d’anar amb freqüència”

Émile – Auguste Chartier (Alain)

“Tot el que necessito per construir una comèdia és un parc, un policia i una noia bonica”

“La vida és una tragèdia quan es contempla en primer pla però una comèdia si es contempla en panoràmica”

Charles Chaplin

“He gaudit molt amb aquesta obra de teatre. Especialment a la mitja part”

Groucho Marx

“El teatre és un gran mitjà per educar al públic, però els que fan teatre educatiu, es troben sempre sense públic al que educar”

“Escriure teatre és el treball més difícil que més fàcil sembla”

Enrique Jardiel Poncela

“Si és absolutament necessari que l’art o el teatre serveixin per alguna cosa, jo diria que haurien de servir per ensenyar a la gent que hi ha activitats que no serveixen per a res i que és imprescindible que existeixin”

Eugen Ionesco

“Em vaig retirar del teatre perquè els espectadors em molestaven”

Fernando Fernan Gómez

“Un bon actor és un home que ofereix tan real la mentida que tothom participa d’ella”

Vittorio Gassman

“La vida és una bona obra de teatre amb un tercer acte mal escrit”

Truman Streckfus Persons (Truman Capote)

“El teatre és una activitat formativa i un exercici de responsabilitat compartida en què el jo i el tots s’han de conjuntar a partir de la lliure acceptació d’un compromís i de la implicació”

“L’assaig és per gaudir, no per patir. L’assaig ha de motivar i ha de possibilitar l’exteorització de les potencialitats interpretatives”

Jaume Farrés

Agost de 2015

 

Als meus pares la guerra civil els va trencar la infantesa i la seva joventut va quedar marcada per la postguerra.

Amb l’escolarització interrompuda i vedat el camí dels estudis l’única possibilitat de progrés va ser el treball, un treball sovint mal pagat i lluny d’allò que hom ben segur hauria desitjat.

Quan van decidir formar una família i jo vaig venir al món, la lluita per tirar endevant i els sacrificis van ser constants donada la situació socioeconòmica imperant. Certament aquells temps van ser molt difícils per a tothom llevat dels afectes al règim.

Malgrat tot mai em va faltar res i em van ensenyar a valorar allò que tenia, van procurar-me la millor educació possible en aquelles circumstàncies i quan va arribar el moment, van respectar el fet que jo em volgués dedicar a la docència. No us podeu imaginar la seva satisfacció quan em vaig graduar!

De la seva manera de ser, de la seva forma de vida, de com afrontaven i superaven les dificultats, del seu dia a dia … , amb el temps i com aquell que no vol, vaig aprendre què significa tenir autoritat moral.

Avui, quan qualsevol tipus d’autoritat es qüestiona i tot es relativitza, més que mai és imprescindible recuperar el valor de l’autoritat moral, valor que emana exclusivament dels comportaments honestos.

Per aconseguir-ho el millor instrument és practicar amb l’exemple, l’autoritat moral es guanya dia a dia i no sense dificultats amb la manera de ser i de fer.

Gener de 2013

La societat en què vivim té comportaments estranys en ocasions difícils d’entendre des d’una òptica educativa.

Sovint el que es fa té molt poc a veure amb el que es diu i no obstant, aquest procedir en certa manera gaudeix d’una consideració de normalitat.

Es fa campanya de … però el posicionament no sempre es correspon.

Es defensen determinats plantejaments però quan es tracta d’actuar no sempre hi ha participació.

S’acostuma a criticar però no s’aporten possibles solucions.

Es demana i s’exigeix però no hi ha implicació.

Es reclamen drets però no es parla d’obligacions.

Es parla de voluntariat però tot es professionalitza.

Es fa al·lusió al “s’hauria de fer … ” però que ho facin els altres.

Es fa apologia de la tolerància, del diàleg, de la solidaritat, del cooperativisme, de … , però la praxis és clarament discutible.

A la revista 562 nº 4, en l’article de presentació de Daina – Isard Teatre deia: “Des de La Baldirona (1995) fins L’assemblea de les dones (2012) s’ha potenciat la participació de persones de totes les edats i condicions vinculades o no a l’Escola, que casa perfectament amb el concepte de cooperativisme. Dit això, m’agradaria reivindicar la funció educativa del teatre en tots els seus aspectes tal com recull el nostre codi de funcionament, allò que nosaltres en diem la Teoria de l’equilibri … Per acabar, un desig: que tots els cooperativistes valorin el poder gaudir d’una companyia de teatre pròpia que a banda de la seva finalitat és el referent d’una manera de fer”,

En relació a aquesta temàtica voldria plantejar tres qüestions amb l’objectiu de promoure una certa reflexió:

• Admès que el teatre té una funció educativa, s’aprofiten les possibilitats que ofereix?
• Es coneix la companyia Daina – Isard Teatre i la tasca que porta a terme?
• Es dóna suport a l’activitat que genera assistint a les representacions com a pràctica de cooperativisme actiu?

Al llarg de tots aquests anys i en base a la nostra experiència hem constatat que malgrat ser una referència en organització, treball, serietat, disciplina i resultat, la resposta de molts cooperativistes ha estat lluny d’allò que seria desitjable.

Si el motiu és desconeixement caldrà actuar en aquest sentit però si es tracta d’indiferència el qualificatiu és … simplement lamentable.

L’activitat que realitzem és un valor afegit que cal aprofitar d’una manera polièdrica, és una manera de donar a conèixer la nostra Escola sense anar a l’Escola, és una manera de trencar tòpics i estereotips … és una manera d’educar.

Malgrat tot continuarem fent teatre perquè creiem en ell com instrument educatiu i perquè estem convençuts que arribarà el moment en què se li atorgarà el valor que li correspon.

Abril de 2013

Enguany tenim la joia de celebrar la vint – i – cinquena edició de la nostra festa més emblemàtica, “Sant Jordi Daina – Isard”. Però què és i què representa aquesta festa?

Per entendre el seu caràcter especial cal tenir present que és una festa de l’escola per a l’escola, una festa d’alumnes de tres anys fins alumnes de divuit anys, una festa en la qual tota l’escola s’implica i d’alguna manera n’és protagonista, una festa que els alumnes de Tercer d’ESO tenen la responsabilitat de dur a terme i comandar donat que s’emmarca en el seu treball de síntesi … una festa que es pot qualificar de total.

Fa una colla d’anys, quan no es parlava de competències bàsiques, “Sant Jordi Daina – Isard” ja les contemplava, no calia explicitar-les perquè hi eren presents en essència. És podria dir que era i és una experiència per aprendre a aprendre.

Avui podem afirmar des d’una perspectiva pedagògica que la nostra festa incorpora tots els objectius d’un projecte interdisciplinar, que és constructivista i que alhora genera unes actituds i uns comportaments que posen de manifest un treball cooperatiu real i efectiu.

“Sant Jordi Daina – Isard” desenvolupa uns mecanismes possibilistes. L’alumnat té l’oportunitat d’exterioritzar la seva creativitat, de plantejar iniciatives, de prendre decisions, de relacionar-se en sentit ampli, de resoldre possibles conflictes, de gestionar, d’escriure un guió, d’interpretar un personatge, de dissenyar i confeccionar un vestuari, de seleccionar temes musicals i interpretar-los, de ballar, de pintar, de triar i valorar textos literaris, d’aplicar les noves tecnologies … en un entorn i uns espais que poc o res tenen a veure amb la rutina de l’aula.

Les vivències que s’experimenten i l’enriquiment personal a través d’aquestes activitats es tradueixen sense cap mena de dubte en un aprenentatge significatiu que ha de contribuir a consolidar tot allò que és imprescindible per poder afrontar amb èxit la realitat de les situacions quotidianes en el decurs del temps.

El projecte “Sant Jordi Daina – Isard” és escola!

Març de 2012

Les matemàtiques han tingut i tenen “mala premsa”, la idea que són complicades ve de lluny i certament resulta difícil contrarestar aquest concepte tan extès però que en el fons no deixa de ser un tòpic.

Hi ha qui pensa que només les ments privilegiades estan en disposició de fer raonaments matemàtics i en part és cert, però si es fa referència al coneixement matemàtic bàsic (ensenyament obligatori) el plantejament és diferent.

Penso que en el marc d’uns paràmetres de normalitat pel què fa a la capacitat, unes pautes metodològiques adequades possibiliten un desenvolupament matemàtic eficaç i progressiu. No sense dificultats naturalment, perquè és evident que cal treballar, és imprescindible manifestar una actitud positiva i sobretot estar en disposició de fer l’esforç mental de pensar.

La metodologia que proposo, d’acord amb les competències bàsiques, s’orienta a què l’alumnat “raoni allò que fa i valori la feina ben feta”.

Les línies d’actuació són:

• Partir dels coneixements previs. Els coneixements previs són els fonaments sobre els quals s’edifica l’edifici matemàtic, la base que sustenta el procés d’aprenentatge, i de la seva solidesa, en depèn la formació en aquest àmbit. Es tracta de construir el coneixement.
• Provocar la necessitat de revisar tot allò que ja s´ha treballat. La revisió i la consulta per sistema refresquen els coneixements i contribueixen a la visió de conjunt, aspecte aquest molt important pel que fa a les matemàtiques.
• Buscar interrelacions per tal d’adquirir recursos i desmuntar la idea que “fer matemàtiques” és treballar conceptes i procediments inconnexos. Aquest plantejament respon als criteris de programació vertical i transversal amb l’objectiu de poder realitzar activitats per projectes, contribueix a la visió de conjunt i facilita el desenvolupament de la formació en aquest camp.
• Incorporar tècniques, procediments i estratègies en sentit ampli. Cal habituar-se a considerar normal el fet de disposar de quantes més eines de treball millor. No és bo autolimitar-se.
• Treballar els aspectes formals. La presentació acurada tendeix a fomentar el “gust per la feina ben feta”, no es tracta per tant de fer per fer, ben al contrari, l’objectiu és conformar un estil, una manera de treballar que repercuteixi en totes les àrees d’aprenentatge.
• Incidir en l’organització del material. L’organització en general i la del material en particular, faciliten la feina i fa que el temps s’aprofiti molt més. Es tracta doncs d’optimitzar la dedicació.
• Treballar les actituds. Desenvolupar les actituds positives contribueix a un millor aprofitament en tots els aspectes i a incorporar com a “valor” personal el concepte d’actitud.
• Donar llibertat d’acció dins d’unes pautes d’actuació. El procés de maduració ha d’incloure la capacitat de tenir iniciatives i de saber triar. Es tracta que l’alumnat no s’habitui a ser guiat de forma permanent. A l’haver de decidir de “motu propi” es pot encertar o no, però és evident que dels errors també se n’aprèn.
• Fomentar el sentit analític i crític. Analitzar comporta haver de reflexionar i no precipitar-se. Sovint es cometen errors per voler anar depressa, si s’és analític i a l’hora crític començant per un mateix, molts problemes deixen de ser-ho.
• Utilitzar exemples i models de la realitat pròxima. Raonar des de la proximitat fa que una situació sigui més comprensible. Tot allò que pot resultar familiar ajuda i facilita el procés d’anàlisi per tal de decidir les estratègies més adients.
• Potenciar la lectura comprensiva pel que fa a la interpretació de la informació. S’ha d’entendre que la lectura comprensiva és la base per poder assimilar la informació que es presenta, per tant, el binomi lectura – matemàtiques té sentit i cal que es fomenti. El primer pas per resoldre un problema és llegir l’enunciat les vegades que sigui necessari.
• Tenir cura del vocabulari emprat. En qualsevol situació de la vida quotidiana és important expressar-se correctament. Pel que fa a les matemàtiques, donat que els sinònims gairebé no existeixen és bàsic emprar el vocabulari adient per tal d’evitar confusions i interpretacions errònies.
• Presentar la teoria com quelcom necessari per a poder entendre els conceptes. La idea tradicional sobre la teoria s’ha de desmitificar. No es tracta de saber per saber sinó d’assimilar racionalment els conceptes que permetran desenvolupar els procediments.
• Evitar la memorització de la teoria. La teoria s’ha de saber però no de memòria. Si realment s’ha assimilat, l’alumnat ha de ser capaç d’explicar allò que es demana de la forma més concreta possible però amb sentit. L’expressió oral i escrita així com el vocabulari hi juguen un paper molt important.
• Practicar el càlcul mental.El càlcul mental, considerat d’una altra època per determinats sectors, afavoreix l’agilitat mental, el factor numèric i evita la dependència tecnològica de forma desmesurada.
• Usar la calculadora però evitar-ne la dependència. Es bo usar els mitjans tecnològics però sense convertir-se en “esclau”. Cal fer-ne un us selectiu en funció dels moments, situacions i necessitats.
• Aplicar les noves tecnologies. Utilitzar les noves tecnologies com a complement en la formació matemàtica possibilita nous horitzons i enriqueix el procés d’aprenentatge.
• Fer que l’alumnat s’impliqui i perseveri. Cal que l’alumnat entengui que l’objectiu és “arribar a … no la velocitat amb la qual s’hi arriba”. Tothom té unes capacitats que pot desenvolupar, tot és qüestió de posar-s’hi seriosament amb esforç, sacrifici i responsabilitat.

Per acabar, un missatge que va molt més enllà de l’aprenentatge de les matemàtiques:

“La progressió a través de l’estudi, el treball i la dedicació comporta arribar a un grau considerable de satisfacció personal”.

Març de 2010

Des dels seus inicis l’Eulàlia va estar molt vinculada a Daina – Isard Teatre, disposada sempre a col·laborar, va formar part del repartiment d’una colla de representacions.

Any 1995, La Baldirona (embolic de sacristia en la seva primera versió), interpreta la “señora Hierbas”, un personatge que parla en “castellano” perquè és “más fino”…

Any 1997, Souper – Tango (el primer musical d’Olesa en directe), interpreta la senyora Carme, una espècie de mare d’ocasió en ambients de cabaret …

Any 1999, Tafalitats (teatre de l’absurd), interpreta una àvia molt particular que va a cal retratista amb el seu nét, un nen molt especial …

Any 2000, Gent d’ara (conflicte generacional al segle XIX), interpreta l’Antònia, una criada d’aquelles de tota la vida d’una casa benestant …

Any 2002, Gesta (la llegenda de Sant Jordi), interpreta la dida (un personatge dramàtic en aquesta ocasió) de la princesa …

Any 2003, La llei d’herència (sobre els lombrosians o la criminologia moderna), interpreta la senyora Mònica, una tieta soltera aparenment mig sonada …

Any 2004, Records (mosaic teatral), assumeix juntament amb en Jaume Paltor el paper de conductora de les diferents escenes que conformen el muntatge que reflecteix les diferents representacions de la companyia des que va començar.

Què tenia de particular l’Eulàlia com actriu? Simplement allò que tots els que integrem Daina – Isard Teatre tenim: Il·lusió per fer teatre, per oferir espectacles dignes, per fer gaudir i gaudir com a grup perquè entenem el teatre com un “divertimento” col·lectiu sempre lluny de protagonismes individuals. L’Eulàlia tenia sentit de l’humor, era alegre, receptiva, rigurosa, responsable, disciplinada, positiva … L’Eulàlia era l’Eulàlia! Tenia aquell punt d’espontaneïtat natural que donava credibilitat als seus personatges i que li permetia assumir amb tota normalitat papers essencialment còmics.

Quina paradoxa més cruel i injusta que la seva darrera representació hagi estat una tragèdia de la qual ella ha representat el paper de la protagonista!

Eulàlia, sempre estaràs present en la petita història de Daina – Isard Teatre.

Març de 2010

Fou al principi de la dècada dels noranta quan vaig començar a pensar en la possibilitat de fer un muntatge a partir de quadres de “La Passió” que s’havien representat però que per raons diverses havien anat quedant relegats.

Amb anterioritat a la reforma de José Tamayo (1969) era habitual que cada temporada en Joan Povill incorporés algun quadre nou que en funció de la globalitat de l’espectacle es mantenia o no. Va ser aquella una època de creació considerable amb l’objectiu de revisar, innovar i perfeccionar.

A partir de l’esmentada reforma de José Tamayo en què es va potenciar básicament el muntatge i l’estètica, l’espectacle va quedar més encotillat. Atès que l’objectiu era agilitzar en base a una estructura predeterminada, plantejar modificacions era gairebé impossible.

Quan en Joan Mallofrè va assumir la direcció va anar introduint progressivament una colla de canvis que van donar més coherència al muntatge des del punt de vista del text. Va revisar aspectes importants i a ell es deu el concepte de “cointèrpret” vigent fins als nostres dies.

Malgrat tot això, “La Passió” era molt diferent.

I va ser precisament a partir d’aquesta situació quan va sorgir la idea de recuperar quadres que havien quedat en l’oblit.

En aquells moments però raons de tipus professional em van impedir fer prosperar un projecte que requeria temps i dedicació. La carpeta amb el treball fet va quedar en un calaix.

Durant les vacances de Nadal de l’any 2007 i fent allò que se’n diu “remenar papers” va ser quan vaig pensar que era el moment de fer ressuscitar el projecte.

Com de costum, juntament amb el Llorenç Mimó i la Montserrat Jané, companys d’aventures teatrals, la idea va començar a prendre cos i a formalitzar-se. La maquinària de la companyia es va posar en marxa i després de sessions de treball i múltiples contactes, a l’octubre de l’any passat vàrem començar a assajar.

Voldria deixar constància de la bona acollida des del primer moment per part de “La Passió” així com l’esperit de col·laboració posat de manifest, especialment per part d’en Josep Mª Satorra i d’en Samuel Carrique.

Agrair també al Casal les facilitats donades, com sempre, per poder assajar a les seves instal·lacions.

Per acabar, dir que totes les persones implicades en aquest projecte han demostrat il·lusió i compromís des del primer dia. I les que per diverses raons no han pogut ser-hi també s’han ofert a col·laborar dintre de les seves possibilitats.

Actituds com aquestes es tradueixen en un esperit de superació que sense cap mena de dubte repercuteix en el resultat final de qualsevol tasca col·lectiva.

“Mirada enrere”, així hem titulat el muntatge, constitueix un retrobament amb part de “La Passió” que un dia va ser i que creiem que és bo redescobrir.

Març de 2009