Des de fa una colla d’anys moltes són les cartes que he escrit, i moltes les que se m’han publicat. Gràcies! Com a conseqüència d’aquest estímul em vaig decidir a escriure un llibre -en forma de recopilatori- que es va publicar ara farà un any i porta per títol: ‘Reflexions en veu alta’ (Editorial Sunya).
La carta d’avui és diferent. Ho és perquè expressa uns sentiments que necessitem exterioritzar, com a família, envers un ésser molt estimat que al llarg d’una colla d’anys ens ha aportat alegria i felicitat. És molt possible que hi hagi gent que no ho entengui, però sortosament, qui té o ha tingut un gos, sí. És amb tots aquests i aquestes amb qui la volem compartir. És la carta que mai hauria volgut escriure però que, no obstant això, escric com un petit homenatge a un ésser entranyable: en Toc.
Estimat Toc,
vas néixer a Sant Esteve de Sesrovires el 10 de setembre de 2009. Vas arribar a casa quan tenies dos mesos i pesaves set quilos; un Golden Retriever preciós. Vas anar creixent i de mica en mica, et vas convertir en un més de la família. Molt aviat vas anar a “l’escola” per tal de fomentar la teva socialització. Et vas guanyar el nostre afecte i ens l’has tornat amb escreix al llarg de quasi bé deu anys. El dia 26 d’abril de l’any en curs, et van diagnosticat un limfoma. No ens ho esperàvem. La fatal notícia ens va caure a sobre com una llosa de plom. Ens van dir que no tenia remei i que només es podien aplicar pal·liatius… Amb sort, un any més de vida… Però, amb quina qualitat de vida?
Perquè t’estimem, hem decidit no fer-te patir inútilment. Procurarem que visquis feliç, com sempre, fins que les circumstàncies ho permetin i hàgim de prendre la gens fàcil i trista decisió que et portarà a dormir eternament. Volem estar plegats fins l’últim moment amb la joia de sentir-te al nostre costat, mirar-te i que ens miris com tu saps fer: amb la tendresa que et caracteritza. Ignorem quin dia i a quina hora marxaràs, el que si et podem dir és que et trobarem a faltar i que deixaràs un buit irreemplaçable. Estimat Toc, sempre estaràs present en la nostra memòria.
Sabíem que un dia ens deixaries, però no tan aviat i d’aquesta manera. No és just i em rebel·lo! Darrerament et deia que al novembre tindríem la mateixa edat i tu, a la teva manera, ho entenies i m’ho feies saber. Tu i jo “parlàvem”, oi? Inexplicable pels que no et coneixien, comprensible pels que t’han conegut.
Avui dia 30 d’abril, al migdia, t’has adormit plàcidament, com sempre; però aquesta vegada no et despertaràs i no et podrem dir: bon dia! Adéu Toc, reposa. Has estat un amic excel·lent, de vegades tossut però infinitament afectuós. Ens has acompanyat per tot arreu i ens hem sentit orgullosos del teu comportament. Simpàtic amb tothom, amb la mainada fantàstic… De tu, Toc, podríem dir moltes més coses, però la més important és que t’estimem i et seguirem estimant -pots estar-ne ben segur- mitjançant el record que ens deixaràs, un record inesborrable.
Hem decidit incinerar-te per poder retornar les teves cendres a la natura. Ho farem prop de Lladurs, a la Ribera Salada, on jugaves amb l’aigua, arrencaves pedres i buscaves tronquets.
Avui, dia 9 de maig, a la tarda, t’has barrejat amb l’aigua del riu i te n’has anat corrent avall. Estimat Toc, plorem per tu, però tenim la seguretat que un dia, en algun lloc, ens retrobarem i tornarem a estar junts.
Maig de 2019