Benvolguts Reis d’Orient, aquest any no us demanaré res material. Immersos en una societat de consum als dictats d’un neoliberalisme salvatge, amb uns polítics majoritàriament mediocres, ineptes, egoistes i sotmesos al sistema,  considero que hi ha una necessitat de caràcter prioritari per a tothom: la recuperació dels valors que dignifiquen les societats civilitzades (llibertat, respecte, solidaritat, empatia, responsabilitat, justícia, honestedat…, però sobretot, decència).

També vull fer referència a un tipus de periodisme servil que no informa, intoxica, i a uns periodistes que han renunciat als principis ètics que han de regir una professió imprescindible en qualsevol democràcia.

És per aquests motius que enguany, la petició que rebreu estarà orientada a despertar consciències per tal d’iniciar un procés de regeneració real liderat per aquells que sí creuen en la democràcia i lluny de demagògies populistes, tenen la ciutadania (tota) en la consideració que es mereix.

Estic segur que gràcies a la vostra generositat i mitjançant els vostres poders màgics tindreu a bé donar satisfacció als meus desitjos.

Moltíssimes gràcies!

1/1/2019

Publicada al diari ARA i a EL PUNT AVUI el 3/1/2019

A Catalunya, segons declaracions de  la vicesecretària de comunicació del PP, Isabel Díaz Ayuso, quan un alumne demana per anar al lavabo en castellà, se li denega el permís. Alguna persona de bé pot creure’s semblant bajanada?

Heus aquí fins on arriba la baixesa moral d’alguns personatges. Difamen i menteixen sense escrúpols, de forma premeditada i calculada,  perquè en cap cas es tracta d’ignorància; com he dit en altres ocasions, i ho ratifico on faci falta, es tracta de maldat en estat pur. Indignitat!

Afirmacions d’aquesta índole, dissortadament massa freqüents i sense conseqüències, no pretenen res més que crear un estat d’opinió contra Catalunya. Un mínim d’intel·ligència fuig de la demagògia i rebutja qualsevol tipus d’exabrupte.

Estic molt fart d’haver de suportar, i mantenir amb els meus impostos, una fauna que de la política pretén fer-ne el seu modus vivendi. Són els paràsits del sistema que en molts casos no tenen “ofici ni benefici”, i el més greu, ni tan sols principis. Però com deia Groucho Marx: Si no li agraden els meus principis, en tinc d’altres. La frase és prou clarificadora i plenament vigent. Algú ho pot negar?

Si els resultats de les eleccions andaluses són un tast dels propers comicis i a nivell estatal no es produeix cap mena de reacció intel·ligent, com es diu popularment: “que Déu ens agafi confessats”. Malgrat els esforços per maquillar la realitat, una vegada més, es demostrarà que Espanya no té remei. I això al segle XXI.

29/12/2018

L’unionisme, per boca dels seus gurus, alerten de possibles “desgràcies” que segons ells han d’esdevenir el proper divendres dia 21 com a conseqüència de la celebració del Consell de Ministres a Barcelona.

L’objectiu és crear un clima de màxima tensió i que a ser possible degeneri en aldarulls. Amb la falta d’escrúpols habitual, no hi ha inconvenient en parlar de “sang i morts”. El despropòsit (o no?) sobrepassa tots els límits i arriba inclús a fer referència a una “guerra civil” potencial. Es tracta de preocupació pel què pugui passar o de ganes que passi alguna cosa?

Sortosament, manifestació darrera de manifestació, Catalunya ha demostrat el seu tarannà cívic i pacífic. És d’esperar que els actes de protesta que es preparen pel dia 21 es mantinguin dins la normalitat que s’ha viscut en situacions semblants i no es descontrolin. És del tot imprescindible evitar caure en provocacions que, probablement estiguin orquestrades pels mateixos que de forma reiterada insisteixen en esbombar una suposada preocupació pel què pugui passar, però que en el fons estan desitjant que passi. Heus aquí fins on arriba la depravació!

Només amb actituds i comportaments adequats, es pot desmuntar l’argumentari dels miserables que volen forçar una nova aplicació del 155, article que cal recordar, ataca i va en detriment de “tota la ciutadania” de Catalunya sigui quina sigui la seva ideologia.

19/12/2018

Publicada al diari ARA el 20/12/2018

Sembla ser que la Conferència Episcopal està preocupada. El motiu d’aquest neguit rau en la visita dels bisbes catalans als presos polítics; així ho ha manifestat Luis Argüello, secretari general de la Conferència i bisbe auxiliar de Valladolid, que no ha tingut cap mena d’inconvenient en afirmar que aquests presos estan acusats de “delictes greus contra l’Estatut d’Autonomia i la Constitució”.

Faria bé la Conferència Episcopal en centrar-se en l’Evangeli i no posicionar-se en qüestions d’índole política només quan convé als seus “interessos terrenals” (que són molts i variats). Precisament és en aquest sentit que, en les actuals circumstàncies, tot apunta a la voluntat de recuperar el nacionalcatolicisme. És una aspiració cada vegada més evident per part de sectors que no dubtarien en restaurar la Inquisició i així poder perseguir, amb tota impunitat, “desviacions herètiques” relacionades amb els drets i les llibertats.

Però tornem als presos polítics. Em permeto suggerir a la Conferència Episcopal, que reflexioni sobre una de les set benaurances: “Benaurats els qui tenen fam i set de justícia, perquè ells seran saciats”. És molt possible que, de produir-se aquest retorn a l’Evangeli, amb fermesa i valentia, es denuncii la situació a la qual estan abocats els que pateixen presó injustament, cosa que si hauria de preocupar a la Conferència Episcopal espanyola.

17/12/2018

Es veu que el relat que s’ha creat per “informar”, més ben dit, intoxicar Espanya sobre la situació a Catalunya no és suficient. Els “cervells” han dissenyat una nova estratègia: alertar de la possibilitat que hi hagi “morts”. El recurs és indecent, es tracta de maldat en estat pur, perquè l’únic que importa és sumar vots. S’ha de ser vil i miserable. Una vegada més, contra Catalunya i el que representa “tot s’hi val”.

Davant la perversió del llenguatge que s’està imposant, cal dir les coses pel seu nom i recordar als interessats, desmemoriats i ignorants, que van ser Franco i els seus acòlits qui van protagonitzar un cop d’estat contra el govern legítim de la República, amb el suport de l’Església del moment i d’interessos econòmics als quals el Règim els hi va anar molt bé durant dècades.

Des d’una òptica de racionalitat democràtica, els esdeveniments actuals són una prova més de fins on pot arribar l’absència d’escrúpols per tal d’aconseguir el poder, mantenir-s’hi, anihilar l’adversari polític i, sobretot, humiliar-lo. El fenomen no és nou, jo diria que es tracta d’una alteració congènita greu, des del punt de vista genètic, que afecta a sectors de tots coneguts que no es resignen a perdre els seus privilegis.

Hem arribat a un punt en que ja no es tracta d’independentisme. El problema real i de fons, és el perill imminent -no només per a Catalunya- d’una involució sense precedents des de l’anomenada Transició. La ciutadania espanyola, hauria de ser conscient de quina és la realitat i de la deriva del país.

13/12/2018

Publicada a EL PUNT AVUI el 16/12/2018

No és la primera vegada, ni serà l’última, que utilitzo el text de La Passió d’Olesa de Montserrat per referir-me als esdeveniments del nostre país.

Clàudia: Has matat el galileu!

Pilat: Jo no he dit que fos culpable.

Clàudia: I l’has portat a la creu?

Pilat: Tinc en pau la consciència.

Clàudia: Condemnant un innocent?

Pilat: Si tu haguessis vist la ràbia amb que tots l’han acusat, tot i sabent sa innocència també hauries claudicat. I és que l’odi d’aquest poble m’hauria fet perdre a mi!

Clàudia: Si tu obraves amb justícia no podies sucumbir!

Pilat: Han dit que m’acusarien davant de l’Emperador i tu ja saps com ell castiga el que creu traïció!

Clàudia: Ets covard i ets egoista! Solament penses en tu, i la teva egolatria t’ha tornat cruel i dur! Què t’importen la tortura i el sofrir de l’altra gent si fins a tu no hi arriben? […] L’afecte que  jo et tenia s’ha extingit en mi, Pilat; i sols crec en aquest home a qui tu has crucificat! 

Per tal de situar històricament ambdós personatges, dir que Ponç Pilat fou governador de Judea entre els anys 26 i 36 de la nostra Era i Clàudia Pròcula, la seva esposa. 

Des de la més estricta ficció i amb llenguatge figurat, aquest fragment del diàleg entre Pilat i Clàudia, podria servir perfectament com exemple d’una conversa  imaginària entre un jutge i la seva muller. Imaginar, no costa res!

10/12/2018

En términos médicos, la idiotez es equivalente al retraso mental profundo. Mi más profunda consideración y respeto a quienes padecen esta enfermedad, porque en absoluto me refiero a ellos.

Me dirijo a los “idiotas profesionales”, es decir, a aquellos personajes arrogantes y zafios que, como periodistas (es un decir) o como tertulianos (de cualquier tema), hacen uso de la libertad de expresión para intentar crear un estado de opinión que nada tiene que ver con la realidad y mucho con intereses personales inconfesables. Demagogia y populismo en estado puro.

La huelga de hambre iniciada por Jordi Sánchez, Jordi Turull, Quim Forn y Josep Rull, se compartan o no sus ideas, por el simple hecho de ser personas merece un respeto. Pero se supone que para respetar hay que tener principios éticos, cosa que determinados personajes desconocen a pesar de su supuesta formación académica (que a saber como han obtenido).

Con independencia de las ideas, a este país le sobran “idiotas profesionales” acostumbrados a “nadar en mierda” e incapaces de construir nada porque solamente saben insultar, difamar y mentir.

“Un idiota siempre encuentra otro más idiota que le admire” (Niels Bohr, 1885-1962)

4/12/2018

Publicada a EL PERIÓDICO el 10/12/2018

“Quan el feixisme finalment arribi a Occident, ho farà en nom de la llibertat”  (George Orwell, 1903-1950).

El feixisme com a fenomen no és pas nou. De fet, no ha arribat, diguem que ha ressuscitat amb energia renovada i, si no es neutralitza la seva progressió, és molt possible que tendeixi a instal·lar-se aprofitant la crisi de valors que plana sobre l’Europa del segle XXI així com l’absència de veritables estadistes.

Davant d’aquesta amenaça i coneixent les causes de l’ascensió del feixisme a l’Europa dels anys 30, em sorprèn que els mitjans de comunicació donin veu als hereus d’una ideologia aberrant, nefasta i de conseqüències catastròfiques.

Cal denunciar, una vegada més, que el feixista no creu en la democràcia però se n’aprofita i la utilitza amb un únic objectiu: conquerir el poder per tal de dominar les masses i massacrar l’adversari. És el que està passant dins l’ecosistema unionista,  on estan sorgint nous aspirants a führer, duce o caudillo.

També seria bo recordar que en cada país que va patir el feixisme, el Poder Judicial de l’època -llevat d’honroses excepcions- va jugar un paper determinant perquè, per inhibició o per connivència, va possibilitar l’acció del totalitarisme més abjecte.

Per honrar la memòria dels milions de víctimes que va ocasionar i per salvaguardar les noves generacions d’aquesta xacra, és imprescindible aturar la més remota possibilitat d’un nou ressorgiment perquè estan en joc els drets i les llibertats, del present i del futur.

3/12/2018

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Feixisme, la negació de la llibertat” el 5/12/2018