De les moltes versions cinematogràfiques que s’han fet de la famosa novel·la d’Alejandro Dumas, n’hi ha una d’especialment curiosa. Data de l’any 1942 i va encapçalar el repartiment -en el paper de d’Artagnan- el còmic mexicà Mario Moreno, més conegut com a Cantinflas.

El diumenge dia 10, a Madrid, els paladins defensors  de “los valores patrios”, en van voler rodar una nova versió, versió però distorsionada per la perversió de la proposta. Malgrat comptar amb suports inconfessables, a més de recursos i pressupost sense límits, el ressò mediàtic i el “glamour” dels vips que hi van participar, el nyap unionista passarà a la història.

Els actors principals, uns esperpèntics Porthos, Athos i Aramis (en versió ultra) van fracassar estrepitosament i la prova és que van evitar fer-se la fotografia de grup per a decepció dels seus fans. Per cert, no em va quedar clar qui va fer de Cantinflas… Monsieur Valls, tal vegada?

D’altra banda, no puc acabar sense fer referència al famós lema dels mosqueters “un per a tots i tots per a un”. Vull pensar que la ciutadania amb sentit crític, no es deixarà enganyar per una colla d’oportunistes arrogants i evitarà caure en un parany que té molt a veure amb el totalitarisme i res amb la democràcia.

“L’orgull d’aquells que no poden edificar és destruir” Alejandro Dumas (1802-1870).

11/2/2019

Incontinència verbal de Pablo Casado en augment. El negre horitzó que albira, pel que fa a les seves aspiracions, el posa més nerviós cada dia que passa i, com a conseqüència, cau en la desmesura utilitzant Catalunya com a pal·liatiu de la seva frustració. Reacció pròpia d’un personatge sense escrúpols sorgit del no res. Impresentable.

Esther Muñoz, senadora del PP parlant de “desenterrar ossos” en referència als assassinats pel franquisme i enterrats en fosses comunes i cunetes. Misèria humana personificada en un càrrec públic. Impresentable.

La diputada i portaveu del PP al Congrés, Dolors Montserrat, afirmant que ETA es pot identificar amb l’independentisme pel que fa a la seva agenda. No hi ha cap mena de dubte que aspira a “progressar” a qualsevol preu, perquè el grau de desvergonyiment exhibit sense rubor és difícil de superar. Impresentable.

Barons socialistes, amb Felipe González al capdavant, sortint a la palestra per posicionar-se al costat de la dreta més rància. Confirmació de les mutacions ideològiques causades per l’acció de les “portes giratòries” malgrat pretendre continuar sent referents del socialisme. Impresentables.

Els que no tenen cap mena de recança -la llista és llarga- en participar en una manifestació que va contra el diàleg polític però que, en el fons, no pretén altra cosa que el  “acoso i derribo” de Pedro Sánchez. Impresentables.

L’arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol minimitzant la pederàstia i tots els que, amb el seu silenci, es converteixen en còmplices d’un problema ancestral en aquesta matèria – que s’ha ocultat sistemàticament – evitant afrontar la realitat i a depurar responsabilitats. Impresentables.

Hi ha molt més exemples, paga la pena continuar? IMPRESENTABLES!

8/2/2019

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Exemples de manifestacions polítiques i religioses impresentables” el 15/2/2019

Després de la campanya permanent per escampar als quatre vents que els “presos polítics tindrien garantits tots els seus drets”, ara resulta que el Suprem està consternat per la vulneració d’aquests (drets) que s’està fent palesa. En absolut sorprès! Conegut el tarannà i els antecedents -en aquesta matèria- dels responsables del transport, custòdia i logística dels encausats, no podia esperar altra cosa; ans al contrari, s’han confirmat les meves percepcions i no deixo de preguntar-me com, des de les altes instàncies, es pot justificar aquest cúmul de despropòsits? Dissortadament arribo a la conclusió que tot plegat només té una resposta: humiliació i venjança.

És per això que, sense ànim d’ofendre, se m’acut l’expressió: “Qui mana a Can Ribot, la truja o el porc?”. Perquè si qui té la responsabilitat de fer complir la “legalitat” no ho fa, és que o bé negligeix de les seves responsabilitats, o bé no hi “pinta res”.

En qualsevol cas, una evidència més de la Marca Espanya… “E la nave va” (Federico Fellini, 1920-1993).

5/2/2019

Llegeixo que Enric Millo, Alberto Fernández Díaz i Alícia Sánchez-Camacho aspiren a ocupar la vacant que Santi Fisas deixa a Brusel·les. No m’estranya! Com no podia ser d’altra manera, cal reclamar el premi que correspon als serveis prestats amb plena fidelitat i “adhesión inquebrantable”. Es planteja però un problema: només hi ha una plaça a ocupar i són tres. El cert és que tinc curiositat morbosa per veure com es resol la situació.

Una possibilitat és que la cúpula del partit decideixi a partir d’un concurs de mèrits, és a dir, valori qui l’ha fet més grossa al llarg de la seva servil trajectòria; l’altra, és convocar unes primàries obertes a militants i simpatitzants. En qualsevol cas, també es pot organitzar una mena d’Operación triunfo amb jurat independent i plenes garanties. “Així com cal, així com cal …” (ho deia La Trinca).

Sigui com sigui, el fet és que, una vegada més, s’exportarà un producte que en cap cas superaria el control de qualitat democràtica imprescindible per ocupar un escó a Europa.

La campanya per prestigiar Espanya a l’exterior continua!

5/2/2019

Publicada a EL PERIÓDICO  amb el títol “L’exportació del producte del PP que no superaria controls de qualitat” el 8/2/2019

“Volen aprofitar el judici a l’1-O per desprestigiar Espanya. Per defensar-la hi posarem els diners que facin falta” (Irene Lozano, Secretària d’Estat per Espanya Global).

Senyora Lozano, no s’equivoqui, l’únic que pretén el judici és fer resplendir la veritat. Sí, he dit la veritat! Sóc plenament conscient que parlar de veritats resulta estrany i molest, molt més quan el relat que s’ha construït sobre els fets es fonamenta en la mentida, cosa que es demostrarà en el seu moment i que és el que realment preocupa.

Pel que fa al prestigi al qual vostè fa referència, ja fa temps que l’ha perdut, i no per culpa de Catalunya precisament. Encara que només fos per honestedat, s’hauria d’admetre la llarga llista de despropòsits de top tipus que han provocat la pèrdua. Cal enumerar els casos?

En referència als “diners necessaris”, no tinc cap mena de dubte que, com en altres ocasions i per a segons què, no s’escatimaran recursos. Ah!, per cert, trobo a faltar l’expressió: “a la ciutadania no li costarà ni un euro”.

Per acabar, em permeto recordar-li que el prestigi -a qualsevol nivell- únicament es guanya amb la pràctica sistemàtica d’actituds i comportaments en concordança amb els principis ètics que han de regir en una societat moderna i democràtica.

28/1/2019

Publicada a EL PUNT AVUI el 2/2/2019 i a EL PERIÓDICO el 7/2/2019

Els seguidors del “messianisme” creuen cegament que qualsevol canvi en la dinàmica d’una societat, es deu a l’arribada d’un heroi al qual li correspon establir un nou ordre per tal d’aconseguir un món utòpic. Enguany, el “messianisme” es fa present en determinades posicions polítiques i, és evident que l’acció d’un d’aquests posicionaments, no persegueix altra cosa que recuperar una utopia enyorada por sectors nostàlgics de temps passats i recuperada per arribistes sense escrúpols. Ras i curt: “La unidad de destino en lo universal”

Al darrer “aplec” del PP, la reaparició estel·lar de José Mª Aznar -si és que mai va desaparèixer- qual heroi llegendari, n’és un exemple del tot fefaent; en qualsevol cas però, de “messies de via estreta”.

I què dir de Pablo Casado? La seva obsessió malaltissa per Catalunya és digna d’estudi i se m’acaba el llistat de paraules per qualificar el personatge. Els postulats que defensa –totalitaris i típics del nacionalisme espanyol més ranci-,  els pactes amb C’s i molt especialment els subscrits amb VOX el retraten. No obstant això, té el desvergonyiment i la indecència de presentar-se com a referent del centre-dreta amb un discurs de regeneració per a Espanya. Serà possible? Amb tot, penso que en el fons es tracta d’un pobre home amb ànsies de grandesa, d’un altre aspirant a “messies” sorgit del no res i que el temps situarà al lloc que veritablement li correspon, el no res.

21/1/2019

Publicada al diari ARA el 22/1/2019 i a EL PERIÓDICO amb el títol ” El messianisme de via estreta de Casado i Aznar” el 23/1/2018

Malgrat haver-hi personatges que s’esforcen en afirmar el contrari, la ultradreta ha fet la seva irrupció descarada en la vida política i, com en èpoques passades de nefast record, pretén formar part de les institucions per condicionar-les i a ser possible, dirigir-les. Que ho aconsegueixi o no, és responsabilitat de tota la ciutadania i, en aquest sentit, considero que les dones hi tenen molt a dir.

És per aquest motiu que cal despertar consciències a partir de realitats històriques pretèrites: 1) El 1934 José Antonio Primo de Rivera va autoritzar la creació de la Secció Femenina de la Falange. El moviment falangista no permetia que les dones en formessin part, d’aquí l’instrument de participació comandat per Pilar Primo de Rivera fins a la seva dissolució el 1977 (43 anys de submissió al “mascle ibèric”). 2) L’objectiu fonamental de la Secció Femenina era fomentar l’esperit nacional-sindicalista en les dones espanyoles. Algunes de les seves funcions foren: fer propaganda a través d’escrits, confeccionar brodats, fer braçalets, banderes i símbols falangistes diversos… 3) Supeditació total a l’home, per tant, l’àmbit femení propi quedava reduït a les funcions domèstiques com esposa i mare. La dona ideal havia de ser femenina, abnegada, entregada a les funcions pròpies dels seu sexe, submisa, austera, invisible, abocada als demés i subordinada.

Si qualsevol dona del segle XXI accepta una situació semblant, és molt possible que es torni a implantar el cinturó de castedat i el dret de cuixa.

14/1/2018

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Submisa, austera i invisible: així vol l’ultradreta a la dona” el 17/1/2019 i al Bloc de VILAWEB el 21/2/2021

Benvolguts Reis d’Orient, aquest any no us demanaré res material. Immersos en una societat de consum als dictats d’un neoliberalisme salvatge, amb uns polítics majoritàriament mediocres, ineptes, egoistes i sotmesos al sistema,  considero que hi ha una necessitat de caràcter prioritari per a tothom: la recuperació dels valors que dignifiquen les societats civilitzades (llibertat, respecte, solidaritat, empatia, responsabilitat, justícia, honestedat…, però sobretot, decència).

També vull fer referència a un tipus de periodisme servil que no informa, intoxica, i a uns periodistes que han renunciat als principis ètics que han de regir una professió imprescindible en qualsevol democràcia.

És per aquests motius que enguany, la petició que rebreu estarà orientada a despertar consciències per tal d’iniciar un procés de regeneració real liderat per aquells que sí creuen en la democràcia i lluny de demagògies populistes, tenen la ciutadania (tota) en la consideració que es mereix.

Estic segur que gràcies a la vostra generositat i mitjançant els vostres poders màgics tindreu a bé donar satisfacció als meus desitjos.

Moltíssimes gràcies!

1/1/2019

Publicada al diari ARA i a EL PUNT AVUI el 3/1/2019