Borrell, un vi “picat”

Per a qui desconegui la seva trajectòria política, dir que l’actual ministro de Asuntos Exteriores (2018-?) ha ocupat els següents càrrecs: concejal del Ayuntamiento de Majadahonda (1979-1983),secretario de estado de Hacienda (1984-1991),ministro de Obras Públicas y Transportes (1991-1993),ministro de Obras Públicas, Transportes y Medio Ambiente (1993-1996), diputado en las Cortes Generales (1993-2004), presidente del Parlamento Europeo (2004-2007) i diputado del Parlamento Europeo (2004-2009).

Quasi quaranta anys a primera línia! Si hom consulta el seu currículum acadèmic, no es pot negar el nivell de la seva formació tècnica, motiu que deu justificar la seva llarga trajectòria política ocupant múltiples càrrecs públics de rellevància.

Una altra cosa completament diferent és la seva categoria humana, perquè entre les polèmiques i les moltes bajanades pronunciades al llarg de tots aquests anys (consultar hemeroteques), la més recent sobrepassa amb escreix tots els límits; el comentari envers el genocidi dels aborígens americans és indecent: “lo único que hicieron fué matar a cuatro índios”.

Borrell se’m representa com un bon vi de “gran reserva” que, en comptes de millorar amb el temps s’ha “picat”, motiu pel qual només es pot aprofitar com a “vinagre”.

28/11/2018

Publicada al Bloc de VILAWEB (modificada) el 10/2/2021

“Rinconete” i “Cortadillo” versió segle XXI

Rinconete y Cortadillo va ser una de les dotze narracions breus inclosa en les Novelas ejemplares de Miguel de Cervantes, publicades el 1613. Rinconete comença per la lletra r, Rivera també i Cortadillo comença per la lletra c, Casado també. Coincidència o coses del destí? Existeix la possibilitat que Miguel de Cervantes tingués visions premonitòries?

Al marge d’especulacions literàries, és clar que -temàtica satírica de l’obra a banda-  Rivera i Casado, podrien ser perfectament personatges típics de la novel·la picaresca espanyola, perquè de “qualitats” per ser-ne protagonistes els en sobren.

Feia anys que la política nacional no havia parit individus tan representatius dels més baixos instints que, en aquest àmbit, hom pot imaginar. En ambdós casos, el discurs i la retòrica emprada no poden amagar les seves veritables intencions: conquerir el poder a qualsevol preu i sense cap mena d’escrúpol. Una ambició personal fora de mida i un desvergonyiment -insultant per a les persones de bé- que es serveix de sectors d’una ciutadania nostàlgica d’èpoques pretèrites alhora que d’una colla d’arribistes aspirants a ocupar algun càrrec.

26/11/2018

Publicada al diari ARA amb el títol “Rivera i Casado” el 27/11/2018 i a EL PERIÓDICO amb el títol “Rivera i Casado, els nous Rinconete i Cortadillo de Cervantes” el 31/12/2018

Les lleis son com teranyines

“Les lleis són com les teranyines: si alguna criatura feble i pobre hi cau, queda atrapada; però una de més forta pot trencar-les i travessar-les”.

La frase s’atribueix a Soló, estadista, legislador i poeta grec que va viure al segle VI abans de Crist. Bàsicament és conegut per la seva tasca legislativa orientada a resoldre els problemes socials d’Atenes en l’etapa arcaica. La seva obra en aquesta matèria va ser la base que va fer possible desenvolupar la democràcia atenenca des d’una òptica constructivista. Amb el decurs del temps, Soló es va convertir en el símbol de la ideologia democràtica i se’l considera un dels set “savis” de Grècia.

Però no estem a la Grècia de l’etapa arcaica; estem a l’Espanya del segle XXI tot i que no ho sembla. El caos en matèria legislativa, reflectit en promulgacions, interpretacions i sentències,  és evident (desnonaments, okupació, violència de gènere, immigració, delinqüència, corrupció, política… ) i hauria de ser motiu d’extrema preocupació -compartida sense excepció- pels tres poders de l’Estat (legislatiu, executiu i judicial), perquè de mantenir-se la situació actual, és fàcil intuir on anirem a parar.

Mancats de legisladors i estadistes “savis”, ho tenim francament complicat. Per sort, de poetes no ens en falten!

23/11/2018

Publicada al diari ARA el 25/11/2018

El triomf de la indecència

Ja ho deia La Trinca: “No passa res, no passa res!”

El portaveu del PP al Senat, i antic director general de la Policia en temps de Fernández Díaz com a ministre de l’Interior, es vanta de controlar el tribunal amb la renovació del poder judicial: “Controlarem la sala segona des del darrere”: el ‘whatsapp’ de Cosidó justificant el pacte amb el PSOE al CGPJ”.

Si després d’aquesta declaració –posteriorment maquillada so pretext de la mala interpretació- tot segueix igual, és que s’està imposant l’imperi de la indecència i que el país, que ben bé es podria dir Garrulàndia,  es mereix estar com està. La renúncia del jutge Marchena és del tot insuficient, perquè com diria el ministre Borrell: cal “desinfectar”. El problema és per on començar, perquè la “infecció” és de tal magnitud que la temuda “pesta negra” es pot considerar pecata minuta en comparació a la plaga que s’està escampant.

La involució que patim es fa palesa amb dos exemples més, ambdós prou explícits: 1) El mantell falangista de la “Pilarica”. 2) Les misses oficiades en record del “Generalísimo”. Es pot fer un llistat més que considerable de demostracions d’indecència i no acabar, motiu pel qual, per un mínim de dignitat personal i col·lectiva,  cal reaccionar amb fermesa davant d’una corrua de fets que més tenen a veure amb màfia que amb democràcia.

20/11/2018 

Publicada al diari ARA el 21/11/2018, a EL PUNT AVUI i a EL PERIÓDICO amb el títol “Renovació del CGPJ: El triomf de la indecència” el 22/11/2018

Segons el NO-DO, efectes especials i maquillatge

Cada dia que passa afloren novetats sobre l’1O. Malgrat el secretisme oficial, tot sembla indicar que s’han contractat els CSI de las Vegas, de Miami i de New York per tal de determinar si les imatges gravades per la premsa -nacional i estrangera- van ser manipulades o creades en estudis cinematogràfics d’efectes especials per tal de desprestigiar la intervenció “preventiva i proporcional de los cuerpos de seguridad”per alguns i d’inseguretat per molts altres.

També estan investigant la possibilitat que els hematomes, les fractures i la sang fossin conseqüència de la caracterització i el maquillatge de figurants contractats amb el mateix objectiu: desprestigiar les forces d’alliberament arribades des de contrades peninsulars llunyanes. Per descomptat, es dóna per segur que, els testimonis i les denúncies dels figurants formen part d’una conxorxa per tal de crear confusió i dificultar l’acció de la justícia.

Com no podia ser d’una altra manera, segons els “partes oficiales”,queda demostrada la perversitat d’una part de la societat catalana que es vanta del seu civisme i pacifisme però que segons testimonis contrastats, es violenta i tumultuària.

Dubto que mai s’arribin a depurar responsabilitats, el que sí tinc clar és que s’ha de ser mala persona per negar l’evidència.

16/11/2018 

Pobra Arrimadas! Quina llàstima que em fas!

“Però van passant els dies i la teva fi vindrà, i tota tu una desferra, sense un amor pur i dolç, retornaràs a la terra feta cendra i feta pols. Tots aquells que et volten ara, tots desapareixeran quan veuran la teva cara que es va marcint i arrugant […] Pobra Maria! Quina llàstima que em fas! Estàs endimoniada i quan tu parles no ets tu. Dintre teu hi ha la niada de set fills de Beelzebú que et turmenta i et domina”.

Una vegada més m’inspiro en La Passió d’Olesa de Montserrat i em permeto introduir un canvi –significatiu- en un fragment del quadre “Conversió de Maria Magdalena”:Pobra Arrimadas! Quina llàstima que em fas!

Per tal de situar-nos en un entorn teatral podem prendre com a referència la farsa, gènere a mig camí entre la comèdia i la tragèdia. En aquest context tragicòmic, l’obra o millor dit, el relat (farsa) que es pretén representar requereix un  repartiment considerable, farcit de personatges diversos i perfectament identificables amb d’altres del món de la faràndula, des dels seus orígens fins els nostres dies.

Per respecte a la ciutadania (públic) i per dignitat, Inés Arrimadas -com actriu de repartiment- hauria de reflexionar sobre el paper que li han assignat, i que representa de manera mediocre, creient-se protagonista.

14/11/2018

La qüestió és fer mèrits

A Catalunya, el PP ho té cru. Alícia Sánchez Camacho va desaparèixer per la porta del darrera i el partit la va col·locar a Madrid. Va arribar Garcia Albiol com a conqueridor i serà recordat per haver portat al PP de Catalunya al desastre. I no és d’estranyar. Què es podia esperar d’un personatge com ell? Amb tot i malgrat la seva nefasta gestió, en el seu comiat,  encara té el la barra d’invocar l’aplicació del 155 amb més contundència.

En qualsevol cas és comprensible, perquè desposseït de tots els seus càrrecs, amb la pèrdua econòmica que això comporta, no li queda altre recurs que fer mèrits en espera que el partit el recol·loqui talment com passa en la majoria de casos com el seu. Perquè, fora de servilisme polític, què pot fer? Temps al temps, Enric Millo n’és l’exemple més recent.

I a partir d’ara caldrà veure com es concreta  “la utopia serena y posible” del nou cap de files. Tenint en compte la voracitat de C’s, Pablo Casado hauria de prendre nota de la situació perquè, com dic al principi, a Catalunya, el PP ho té cru.

12/11/2018

Publicada a EL PERIÓDICO el 14/11/2018

TV3 no ha d’admetre ni la mala educació ni la falta de respecte

“Educació és l’aptitud per escoltar qualsevol cosa sense perdre les bones formes ni la confiança en un mateix” (Robert Frost, 1874-1963).

Avui dia 6 de novembre, a primera hora del matí, no m’he pogut estar d’adreçar-me a TV3 per tal d’expressar la meva disconformitat pel que fa a la presència de Jordi Cañas al programa Tot es mou.

És innegable que la televisió de Catalunya, a diferència d’altres, fomenta la pluralitat i com a conseqüència, la llibertat d’expressió. Una altra cosa molt diferent és tolerar la mala educació i la falta de respecte.

No és cap novetat que Jordi Cañas personifica aquestes dues “qualitats” i, malgrat l’evidència, se li ofereix participar en un programa de debat com a tertulià. No ens enganyem. Què es pot esperar d’un personatge com ell? Ras i curt: més del mateix.

La seva conducta, manifesta i reiterada, no fa altra cosa que evidenciar  frustracions i odi, en especial envers tot allò que és català. Aquest procedir, també posa de manifest la consideració que li mereixen els que discrepen dels seus postulats.

Espero que els responsables del programa adoptin les mesures oportunes per tal de no haver de canviar de canal o, simplement, apagar el televisor.

6/11/2018

Publicada a EL PERIÓDICO el 9/11/2018