Des d’una òptica de racionalitat entenc que, en matèria judicial, els conceptes de “justícia i equitat” han d’anar associats perquè de no ser així, la “balança” es desequilibra i la “ceguesa” s’esfuma.

A partir d’aquesta premissa, és obvi que tal com s’està desenvolupant el judici de l’1O, ni “equilibri” ni “ceguesa”; en conseqüència, el principi de “justícia i equitat” brilla per la seva absència. La tolerància i permissivitat del president del TS es manifesta, en un sentit o altre, en funció de qui declara i qui pregunta; així docs, la vulneració de drets s’accentua cada dia que passa.

Davant d’aquesta indefensió, goso reivindicar cinc reflexions ben significatives: 1)“Les característiques que corresponen a un jutge són quatre: escoltar amb cortesia, contestar amb saviesa, ponderar amb prudència i decidir amb imparcialitat.” (Sòcrates, 470-399 aC). 2) “Tots els jutges, sobirans i subordinats, si refusen escoltar proves, estan refusant fer justícia.” (Thomas Hobbes, 1588-1679). 3) “Aquells que tenen l’encàrrec de dirimir els plets estan obligats a tractar a tothom per igual, sense excepció, i a defensar d’igual manera els drets de cadascú.” (Baruch Spinoza,1632-1677). 4) “El deure d’un jutge és impartir justícia.” (Jean de La Bruyère, 1645-1696). 5) “Quan les lleis són clares i precises, la funció d’un jutge no és altra que comprovar els fets.”(Cesare Beccaria,1738-1794).

15/5/2019

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Cinc reflexions de grans pensadors sobre justícia i equitat” el 30/5/2019

Una més. De fet ja no ve d’aquí. Ara resulta que ERC no tanca la porta a fer possible que Miquel Iceta sigui president del Senat. La que em faltava per sentir! A canvi de gestos diu Pere Aragonès. De quins gestos? En benefici del país o del partit?

Davant d’aquesta situació, penso en la frase “Roma no paga traïdors”. Però enguany, qui personifica Roma i qui són els traïdors? Sense cap mena de dubte, Roma és la ciutadania, que fins ara, cada vegada que se li ha demanat,  ha demostrat estar a l’altura de les circumstàncies -comportant-se com a república- molt per damunt de tacticismes i d’interessos partidistes. Pel que fa als “traïdors”, ja es veurà…

A Catalunya tenim dos problemes ancestrals: 1) Un conflicte extern que ve de lluny i s’utilitza a conveniència de forma recurrent. 2) Un conflicte intern que es tradueix en lluites caïnites per aconseguir el poder. En relació al segon , he de dir que estic “fins la barretina” de sentir el mateix discurs llevat d’honroses excepcions (més carregades de seny que de rauxa), de que les “cúpules partitocràtiques” facin i desfacin al seu lliure albir so pretext de defensar determinats interessos (quins i de qui?);  però especialment,  de “preses de pèl” en nom d’objectius nacionals irrenunciables guarnits d’èpica: independència i república, per exemple. Ja n’hi ha prou! No es pot ofendre la intel·ligència de les persones indefinidament i a cost zero.

Ara més que mai, cal ser clarividents, exigir coherència i honestedat, però sobretot, reflexionar sobre la frase que dona títol a la carta i actuar en conseqüència quan se’ns demani el vot. S’acosten eleccions, com a ciutadans i ciutadanes, estarem a l’altura de la Roma republicana?

12/5/2019

Tot just assabentar-me de la possibilitat que Miquel Iceta sigui el nou president del Senat, m’ha vingut a la memòria Golfus de Roma,pel·lícula dirigida per Richard Lester el 1966. Basada en un musical homònim inspirat en les comèdies de Plaute, narrava la història de Pseudolus -personatge interpretat per l’actor Zero Mostel- un esclau murri i mentider.

Doncs sí, de murris i mentiders es tracta… Si Miquel Iceta arriba a presidir el Senat, tindrem una prova més, i van… de com es premien els serveis prestats al marge de qualsevol altra consideració. Perquè no es pot obviar que el personatge, al llarg de la seva “carrera política” -mai millor dit- no ha fet altra cosa que moure’s i créixer en un ecosistema polític que únicament posa en valor la fidelitat al partit.

Paradoxalment, en aquest país, qualsevol que tingui un nivell de formació acreditat i vulgui prosperar en el seu àmbit ha d’emigrar (“mobilitat exterior” segons Fátima Báñez, exministra de Treball del PP) a la recerca d’oportunitats.

Mentre els partits, entre d’altres qüestions, continuïn amb aquesta pràctica compensatòria amb total desvergonyiment, no tindran ni autoritat moral ni  credibilitat. Vista la realitat, el títol de la pel·lícula és: Golfus d’Hispania.

9/5/2019

Publicada a EL PUNT AVUI  l’11/5/2019

Des de fa una colla d’anys moltes són les cartes que he escrit, i moltes les que se m’han publicat. Gràcies! Com a conseqüència d’aquest estímul em vaig decidir a escriure un llibre -en forma de recopilatori- que es va publicar ara farà un any i porta per títol: ‘Reflexions en veu alta’ (Editorial Sunya).

La carta d’avui és diferent. Ho és perquè expressa uns sentiments que necessitem exterioritzar, com a família, envers un ésser molt estimat que al llarg d’una colla d’anys ens ha aportat alegria i felicitat. És molt possible que hi hagi gent que no ho entengui, però sortosament, qui té o ha tingut un gos, sí. És amb tots aquests i aquestes amb qui la volem compartir. És la carta que mai hauria volgut escriure però que, no obstant això, escric com un petit homenatge a un ésser entranyable: en Toc.

Estimat Toc,

vas néixer a Sant Esteve de Sesrovires el 10 de setembre de 2009. Vas arribar a casa quan tenies dos mesos i pesaves set quilos; un Golden Retriever preciós. Vas anar creixent i de mica en mica, et vas convertir en un més de la família. Molt aviat vas anar a “l’escola” per tal de fomentar la teva socialització. Et vas guanyar el nostre afecte i ens l’has tornat amb escreix al llarg de quasi bé deu anys. El dia 26 d’abril de l’any en curs, et van diagnosticat un limfoma. No ens ho esperàvem. La fatal notícia ens va caure a sobre com una llosa de plom. Ens van dir que no tenia remei i que només es podien aplicar pal·liatius… Amb sort, un any més de vida… Però, amb quina qualitat de vida?

Perquè t’estimem, hem decidit no fer-te patir inútilment. Procurarem que visquis feliç, com sempre, fins que les circumstàncies ho permetin i hàgim de prendre la gens fàcil i trista decisió que et portarà a dormir eternament. Volem estar plegats fins l’últim moment amb la joia de sentir-te al nostre costat, mirar-te i que ens miris com tu saps fer: amb la tendresa que et caracteritza. Ignorem quin dia i a quina hora marxaràs, el que si et podem dir és que et trobarem a faltar i que deixaràs un buit irreemplaçable. Estimat Toc, sempre estaràs present en la nostra memòria.

Sabíem que un dia ens deixaries, però no tan aviat i d’aquesta manera. No és just i em rebel·lo! Darrerament et deia que al novembre tindríem la mateixa edat i tu, a la teva manera, ho entenies i m’ho feies saber. Tu i jo “parlàvem”, oi? Inexplicable pels que no et coneixien, comprensible pels que t’han conegut.

Avui dia 30 d’abril, al migdia, t’has adormit plàcidament, com sempre; però aquesta vegada no et despertaràs i no et podrem dir: bon dia! Adéu Toc, reposa. Has estat un amic excel·lent, de vegades tossut però infinitament afectuós. Ens has acompanyat per tot arreu i ens hem sentit orgullosos del teu comportament. Simpàtic amb tothom, amb la mainada fantàstic… De tu, Toc, podríem dir moltes més coses, però la més important és que t’estimem i et seguirem estimant -pots estar-ne ben segur- mitjançant el record que ens deixaràs, un record inesborrable.

30/4/2019

Publicada a EL PERIÓDICO  amb el títol “Estimat Toc, una carta molt especial” el 22/5/2019 i el 2/6 en edició paper.

Per a qui no en tingui coneixement, traduït al castellà, “La cançó de l’enfadós” és “El cuento de nunca acabar”.

A partir d’aquí, si el sol fet de sentir “La cançó de l’enfadós” ja carrega, en versió pamflet electoral i per boca del Ken i la Barbie de la política espanyola, es fa insuportable; tant per la quantitat de bajanades que arriben a dir com per la fatxenderia interpretativa. Pel que es veu, ambdós personatges deuen rebre assessorament d’un gran actor valencià que es manté en cartellera en el paper de diputat.

Però tornem als personatges principals: Ken i Barbie. La direcció escènica de l’espectacle del qual en són protagonistes, els hi hauria d’explicar que l’èxit d’un muntatge rau en disposar d’un bon argument (programa) i en la credibilitat interpretativa (naturalitat); que el maquillatge i el vestuari, entre d’altres elements (decorats, atrezzo, il·luminació, efectes, música…) són complements necessaris però no pas determinants. En conseqüència, la disfressa i la sobreactuació sense el suport d’un bon guió, només poden servir per: 1) Satisfer un ego malaltís amb aspiracions de divisme. 2) Complaure al club de fans (normalment acrítics). 3) Fer el ridícul davant del públic (que és el més habitual).

24/4/2019

En veure el tracte ignominiós que es dóna a unes persones a les quals s’  acusa de delictes basats en “relats sustentats per falsos testimonis”, proposo reflexionar a partir de tres textos referents a la justícia des d’una òptica cristiana. L’objectiu no és altre que sacsejar les consciències d’un país que, malgrat ser oficialment aconfessional, celebra la Setmana Santa amb devoció, fet que, com no podria ser d’altra manera, mereix tots els meus respectes i consideració. No obstant, no em puc estar de denunciar la hipocresia que s’amaga sota aquesta “religiositat” que, a la pràctica, sovint dista molt del missatge evangèlic.

1)“Humilio l’arbre alti enalteixo l’arbre humil” (Profeta Ezequiel). 2)“Gent traïdora, qui us ha ensenyat a fugir de la ira venidora? […] Infatuats i pomposos i amb la supèrbia d’un rei, us dieu escrupolosos observadors de la Llei; però la desfigureu amb manaments ominosos i al poble jueu tracteu amb orgull de poderosos. Feu, doncs, fruits de penitència retracteu-vos de l’error; si voleu trobar clemència sembreu clemència i amor. Que ja rellueix la serra, i l’arbre de fruit corcat serà abatut contra terra i trossejat i cremat” (Joan Baptista). 3)“Benaurats els qui tenen fam i set de justícia, perquè ells seran saciats” (Jesús).

Com en altres ocasions, deixar constància que els textos que m’inspiren pertanyen a una gran obra dramàtica: La Passió d’Olesa de Montserrat.

20/4/2019

En el decurs del judici que ens ocupa i ens preocupa, de les declaracions de la Guardia Civil i de la Policia Nacional es desprèn que l’1 d’Octubre, els que vam participar en el referèndum, vam utilitzar armes, màquines i tècniques de guerra per tal d’obstaculitzar i impedir les accions de les forces de seguretat de l’Estat.

Documentem-nos doncs a partir d’un petit catàleg d’artefactes i tècniques a través de la història: pedres, garrots, fones, espases, sabres, florets, punyals, destrals, maces, javelines, llances, alabardes, arcs i fletxes, ballestes, ariets, catapultes, escales, llançaflames, torres, balistes, falanges, tortugues, sambuques, frontisses, rampes, gastrafetes, onagres, trabuquets, incendis, excavacions, arcabussos, mosquets, trabucs, canons, morters, artilleria, gasos, granades, napalm, bombes químiques, bombes atòmiques, espionatge, guerra psicològica… Ben segur que me n’he deixat, però tant se val.

Tothom qui ha volgut i vol conèixer la veritat, ha pogut i pot visionar les imatges -són públiques- que confirmen la realitat dels fets de l’1 d’Octubre sense cap mena de dubte. Així doncs, com és possible que s’insisteixi en mantenir -sota promesa o jurament- un relat que és rotundament fals?

Els clavells i els avions de paper no són armes ni màquines de guerra. Els cants i la resistència passiva no són tècniques de guerra: és pacifisme.

17/4/2019