Per a qui no en tingui coneixement, traduït al castellà, “La cançó de l’enfadós” és “El cuento de nunca acabar”.

A partir d’aquí, si el sol fet de sentir “La cançó de l’enfadós” ja carrega, en versió pamflet electoral i per boca del Ken i la Barbie de la política espanyola, es fa insuportable; tant per la quantitat de bajanades que arriben a dir com per la fatxenderia interpretativa. Pel que es veu, ambdós personatges deuen rebre assessorament d’un gran actor valencià que es manté en cartellera en el paper de diputat.

Però tornem als personatges principals: Ken i Barbie. La direcció escènica de l’espectacle del qual en són protagonistes, els hi hauria d’explicar que l’èxit d’un muntatge rau en disposar d’un bon argument (programa) i en la credibilitat interpretativa (naturalitat); que el maquillatge i el vestuari, entre d’altres elements (decorats, atrezzo, il·luminació, efectes, música…) són complements necessaris però no pas determinants. En conseqüència, la disfressa i la sobreactuació sense el suport d’un bon guió, només poden servir per: 1) Satisfer un ego malaltís amb aspiracions de divisme. 2) Complaure al club de fans (normalment acrítics). 3) Fer el ridícul davant del públic (que és el més habitual).

24/4/2019