Francament, n’estic molt tip! I això que només ha començat la campanya electoral. La quantitat de bajanades que s’han sentit en precampanya donen una idea del que sentirem… millor dit, patirem. L’espectacle ha començat!

Quan un discurs ideològic es substitueix per plantejaments i promeses surrealistes, quan el constructivisme és inexistent, quan tot l’argumentari es basa en la desqualificació, la difamació, la mentida, l’insult, l’amenaça, la provocació, la manipulació, les denúncies i les querelles sense sentit, i demés despropòsits, no hi ha cap mena de dubte: la desaprensió s’ha apoderat de la política.

Estic tip de manca d’ètica, de discursos buits de contingut, de demagògia, de populisme, de mítings-performance, de salva pàtries, de corrupció, d’impunitat… També estic tip de fatxenderia, de narcisisme, de prepotència, d’arrogància, d’actituds i comportaments impregnats de xuleria, i de mala educació exhibida de forma permanent.

Però per damunt de tot, estic tip de la nul·la consideració envers la ciutadania, una ciutadania a la qual es falta al respecte sistemàticament i que només interessa per aconseguir vots quan es convoquen comicis, ja sigui a nivell municipal, autonòmic, nacional o europeu. Sense cap mena d’escrúpol, l’objectiu és únic: parasitar a costa del sistema.

13/4/2019

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Estic molt tip de la campanya electoral i acaba de començar” el 17/4/2019 i a EL PUNT AVUI el 21/4/2019

Malgrat ser plenament conscients que menteixen quan afirmen reiteradament que a Catalunya s’adoctrina els nens i nenes, i per tant se’ls utilitza, ara resulta que els senyors Pablo Casado i Alberto Carlos Rivera, no tenen el més mínim escrúpol en instrumentalitzarnens i nenes mitjançant la seva intervenció en un mitjà televisiu que els possibilita interactuar amb menors.

No em puc estar de dir que el fet d’induir-los a plantejar cert tipus de preguntes –impròpies de  certes edats- em sembla fastigós. I què dir de les respostes i comentaris? Fins on és capaç d’arribar la “misèria humana” quan es tracta d’aconseguir tot allò que hom ambiciona? Vist tot el que està passant, és clar que no hi ha límits i que  per enèsima vegada es pot constatar que tot s’hi val quan l’objectiu és sumar vots; una prova més de la indecència que s’ha instal·lat en aquells  ecosistemes polítics que prediquen i prometen regeneració quan la realitat posa de manifest l’espiral de degeneració en la qual estan immersos.

Amb comportaments d’aquesta índole, aquests dos messies de via estreta no fan altra cosa que aprofitar-se de l’espontaneïtat infantil sense cap mena de consideració ni el més elemental respecte.

Segons l’Evangeli: “No els aparteu de ma vora, deixeu que els nens se m’acostin…”  És clar que les intencions de Casado i Rivera no tenen res a veure amb el missatge evangèlic.

5/4/2019

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Casado, Rivera i la indecent instrumentalització de la infància” el 10/4/2019

Sóc de la generació que s’ho va passar molt bé amb les aventures setmanals del “Capitán Trueno”. Del vocabulari utilitzat en el còmic, entre d’altres, recordo que em feia molta gràcia la paraula “mentecato”, terme que Víctor Mora -el guionista-  emprava per fer referència a tot un ventall de personatges estrafolaris: “reyezuelos”, “tiranos”, “caciques”, “nobles (innobles)”, “jefecillos”, “hechiceros” … i malvats de tota índole (el llistat seria inacabable) que apareixien cada set dies.

Si es defineix un “mentecato”com la persona de poc o nul judici és innegable que, a dia d’avui i en l’àmbit polític, estem envoltats de “mentecatos” En qualsevol cas, tot s’ha de dir, la tipologia que patim supera, de bon tros, la que Víctor Mora va crear per a les seves historietes. El “mentecato” actual ratlla l’excel·lència, per no dir la matrícula d’honor, i el més greu és que fa ostentació de la seva condició, normalment patètica.

Per tal de constatar aquestes afirmacions, només caldrà fer un seguiment exhaustiu de les campanyes electorals que ens amenacen. La quantitat de bajanades que escoltarem per boca de cada “mentecato” -amb l’estil inconfusible que el caracteritza-  en donaran fe.

1/4/2019

És evident que l’anomenada disciplina de partit comporta haver de renunciar al criteri personal i estar en disposició d’empassar-se el gripau (tragarse el sapo) en funció de les directrius de la cúpula de l’organització i del “senyor feudal” que, en definitiva, és qui mana.

El nou “sistema feudal” anomenat “partitocràcia” ja ho té això: exigència de l’acte de vassallatge (jurar fidelitat). És per aquest motiu que es mantenen les llistes tancades i, intueixo que serà molt difícil -per no dir impossible- arribar a presentar-ne d’obertes, perquè si així fos, s’hauria acabat el modus vivendi pels paràsits del sistema.

Pel PPC, el simple fet d’haver d’acatar la designació de la “marquesa” demostra com funcionen –cada vegada més- les dinàmiques de partit; la situació a la qual s’han de veure sotmesos els que optaven a ocupar un “càrrec” n’és la prova més fefaent. Servilisme pur i dur.

Tots aquells i aquelles que durant anys han renunciat a la seva dignitat fent tot tipus de mèrits en espera d’una recompensa que de moment no arriba, i ja veurem si arribarà, haurien de reflexionar sobre quin és el paper de l’auca que se’ls ha assignat. En aquest sentit, molt em temo que el de simples figurants.

Si perdre la dignitat ja és prou humiliant, em pregunto fins a quin punt els “vassalls” que aspiren a tenir protagonisme, estan disposats a arribar per a satisfer la seva malaltissa ambició.

“La dignidad no tiene precio. Cuando alguien comienza a dar pequeñas concesiones, al final, la vida pierde su sentido.”(José Saramago, 1922-2010)

27/3/2019

Publicada a EL PUNT AVUI  l’1/4/2019 i a EL PERIÓDICO  amb el títol “La partitocràcia i empassar-se el gripau” el 2/4/2019

La Passió d’Olesa de Montserrat conté fragments que -extrapolats en el temps- tenen plena vigència. Entre ells, n’hi ha dos que poden il·lustrar perfectament l’actualitat política del nostre país; el primer correspon al “Judici religiós deJesús”i el segon al “Judici civil davant de Pilat”, dues escenes de l’anomenat drama sacre.

En la primera, Caifàs -gran sacerdot del Sanedrí- diu: “Ja sabeu tots el delicte que l’acusat ha comès; i ara el nostre veredicte ha de caure amb tot el pes! […] Mes perquè no sigui erroni el nostre judici, cal que vingui algun testimoni i que declari ben alt. Cal que tots tinguem prudència i fem les coses molt bé; després vindrà la sentència i el càstig, si així convé!”

En la segona, fabula: “Nosaltres l’hem acusat de sacríleg i blasfem, però davant de Pilat recordeu que no podem. Ell trobaria molt fort, i qui sap si sospitós, dictar una pena de mort per un motiu religiós. Cal que l’acusem abans d’erigir-se rei innoble, de rebel contra els romans i amotinador del poble […] Finalment ha claudicat! Qui ha vençut l’obstinació del nostre governador ha estat la legalitat!”.

“Delicte”, “sentència”, “càstig”, “amotinar”, “rebel·lió” i “legalitat”. Paraules utilitzades -mai millor dit- per a la construcció d’un “relat” basat en falsedats i distorsió de la realitat. Va passar en temps de Jesucrist, no es tracta de cap novetat; ans al contrari, històricament la “construcció de relats” ha estat del tot habitual quan s’ha volgut combatre i amagar qualsevol evidència que no respongués a determinats interessos.

Només cal observar l’actualitat per adonar-se que, malgrat han passat més de dos mil anys, la manipulació continua a l’ordre del dia. Si hom analitza els textos proposats al principi i compara, es fa palès que els humans hem evolucionat ben poc en matèria de “relats” de conveniència. Preocupant, oi?

22/3/2019

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Rebel·lió: un relat amb més de dos mil anys de diferència” l’1/4/2019

Desconec -però m’ho puc imaginar- com deu ser el personal que assessora a Pablo Casado, però si la darrera proposta que li han plantejat consisteix en “permutar nadons per papers”, es clarifica del tot la mena de gent, millor dit, de gentussa que l’aconsella a l’hora de prendre decisions. D’altra banda, si Pablo Casado ha acceptat aquest disbarat de proposta, o el que és pitjor, si la idea ha estat seva arran dels assessoraments, el sol fet de considerar la possibilitat d’una adopció d’aquest tipus només es pot qualificar d’immoral i indecent per més matisacions que faci o “fake news” que denuncii.

En qualsevol cas i a banda de les promeses de Pablo Casado –si arriba a governar- davant d’aquesta abominable hipotètica mesura, caldrà veure si la Conferència Episcopal es posicionarà d’alguna manera, perquè l’immobilisme habitual que la caracteritza -en segons quins temes- no seria congruent amb els seus sermons, especialment, en matèria familiar. Per honestedat i per respecte a les persones, només predicar sobre la moral i la decència és del tot insuficient.

19/3/2019

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Es posicionarà la Conferència Episcopal sobre la proposta de Pablo Casado?” el 22/3/2019

Los Mismos van ser un trio (Elena, Antonio i Benjamín) musical originari de Castella-Lleó que va desenvolupar la seva activitat artística entre els anys 60 i 70. Un dels  seus èxits portava per títol Pon una cinta en el viejo roble i va ser un tema molt popular en aquells temps de “guateques”.

Curiosament i ves per on, la cinta esmentada era “groga”… Casualitat o premonició? Part de la lletra deia: “Si al final no puedo hallar, esa cinta amarilla en el lugar, me sentiré de nuevo en prisión y lloraré, con el autobús me iré, y te olvidaré, y te olvidaré […] Y por fin  el autobús llegó, más no sé qué sentí. Cien cintes en el roble vi”.

Segons sembla, es tractava d’anar a la recerca d’una cinta groga enrotllada en un roure (¿?) i en el cas de no aconseguir-ho, afloraria una sensació d’estar empresonat o empresonada, la qual cosa, provocaria ploranera i ganes de marxar en un bus fins a oblidar… Però al final resulta que el bus va arribar i, no una no, hi havia cent cintes!

És evident que si hom analitza el text en profunditat, arriba a la conclusió que desprèn un missatge subversiu motivat per les cent cintes de color groc enrotllades en el roure (¿?). Més clar, l’aigua! I és que el color groc ja ho té això, és un color pervers.

En un exercici de regressió temporal, no puc deixar d’imaginar-me C’s exigint prohibir la comercialització, reproducció, divulgació, promoció… etc. d’aquest tema musical i organitzant expedicions de neteja per tal de confiscar discs i cassets. I és que quan es tenen fixacions, en especial groguenques… Per cert, tot un detall, a la cançó -encara que de passada – es parla de respecte i de llibertat.

13/3/2019

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Pon una cinta en el viejo roble”: la subversió del groc” el 21/3/2019

Una vegada convocades les eleccions generals i observant el “panorama”, ja ens podem preparar i posar a punt per escoltar un repertori de bajanades –in crescendo- especialment per part del PP, C’s i VOX.

Intueixo que la competència i la lluita fratricida per mostrar qui és més patriota (nacionalista espanyol) serà ferotge perquè, malgrat el “pactisme de conveniència” -que ja veurem quant durarà- entre les tres formacions, la captació indiscriminada de vots serà l’objectiu principal. ¡A por ellos!

En vista dels “bolos” que es portaran a terme durant la campanya per tota la geografia hispana, se m’acut suggerir -als directors o directores de campanya- la recuperació d’un “hit” molt popular en el seu moment, per la seva “marcialitat” i pel “missatge” que transmet. Es tracta de En marcha las centuriasi diu:

“En marcha las centurias con paso firme van; en sus labios suena una canción primaveral. Por rutas imperiales forjan con afán la España inmortal. Campamentos juveniles con la enseña redentora de la cruz y al viento nuestras banderas, son de la patria la luz. Camaradas, siempre alerta estad, y a nuestros caídos siempre recordad. Caudillo, a ti te juramos seguir; en haz unido marcharemos hasta el fin …” (Letra: Anselmo Romero y Música: Félix Tellería).

La música amenitzaria els mítings i la lletra faria reviure moments pretèrits als nostàlgics. La recuperació de l’exitós tema, podria actuar també com a detonant d’una allau de vots antifeixistes per tal de neutralitzar la involució que es veu a venir i que, per higiene democràtica, cal erradicar definitivament.

I enmig d’aquesta regressió que s’albira, i de la qual Europa no pot estar al marge, caldrà veure si les institucions adopten mesures o continuen mirant cap una altra banda. El fet d’haver permès la conferència de VOX a l’Eurocambra és tot un símptoma i hauria de preocupar. Connivència o incompetència?

10/3/2019