La Història ens ensenya que en totes les èpoques, davant de certs
esdeveniments, s’han hagut d’afrontar situacions d’extrema gravetat. En
conseqüència, algú, en funció de les seves responsabilitats ocasionals, s’ha vist
en la tessitura d’haver de prendre decisions importants i, puntualment, d’una
transcendència insospitada. Sortosament, aquest algú, ha estat un líder amb
capacitat de convocatòria, però per damunt de tot, una persona amb autoritat
moral per exigir, aglutinar i canalitzar esforços envers la superació de
problemes de la més diversa índole.
Obviaré fer-ne un llistat perquè és probable que cadascú tingui el seu
referent. De fet, és una manera d’evitar polèmiques estèrils en funció de la pròpia
ideologia, molt respectable -sempre i quan contempli els valors
democràtics- malgrat pugui no
compartir-se.
En qualsevol cas, estic convençut que es tracta d’éssers extraordinaris amb
visió de futur, estadistes prou intel·ligents com per tenir a l’abast el millor
assessorament possible a l’hora de prendre decisions.
“Un polític es converteix en
estadista quan comença a pensar en les pròximes generacions, no en les pròximes
eleccions.” (Winston
Churchill, 1874-1965)
La Història també contempla l’existència de personatges nefastos, de
luctuós record, que només han aportat desgràcies a la humanitat; dictadors i
d’altres espècimens que representen la personificació de la maldat en estat
pur. Exemples perennes a tenir presents per tal d’evitar repetir errors, per no
oblidar les conseqüències de les seves accions, però molt especialment, per
respecte a totes les víctimes ocasionades així com a les seves famílies.
“La concepció feixista de
l’estat és totalment inclusiva; fora d’ell no hi pot existir cap valor humà o
espiritual, molt menys tenir valor. Entès això, el feixisme és totalitari, i
l’estat feixista -síntesi i unitat que inclou tots els valors- interpreta,
desenvolupa i potencia tota la vida d’un poble.” (Benito Mussolini, 1883-1945)
Tanmateix, individus mediocres que no pertanyen a cap de les dues
categories esmentades apareixen també a les cròniques. Es tracta dels oportunistes
sense escrúpols presents a totes les èpoques, aspirants a ser considerats
estadistes i líders temporals de masses acrítiques abduïdes per una retòrica de
caire populista i patriotisme ridícul.
“De vegades la millor decisió
es no prendre cap decisió, que també és prendre una decisió.” (Mariano Rajoy, 1955)
Prenent com a referència el retaule -gairebé barroc- que representa
l’Estat Espanyol, ens trobem: 1) A la part superior VOX, i presidint, Santiago
Abascal, vividor nat de la política i cervell gris (he dit cervell?) de la secta, escortat per
la seva guàrdia pretoriana. 2) A la
dreta i a un nivell lleugerament inferior, Pablo Casado, líder indiscutible (o
potser no) del PP, ansiós per emular els grans mites de la Reconquista, envoltat pels barons territorials, la marquesa
petulant segons la qual la política està per damunt de la sanitat (bajanada superlativa
molt pròpia del personatge) i una cort d’aduladors incondicionals (de moment).
3) A l’esquerra (no ideològica) Inés
Arrimadas flanquejada per uns quants elements
residuals de C’s. 4) A la base, un PSOE en procés de mutació irreversible que
ha perdut la S de socialista i la O d’obrer. Ah!, i en un raconet no massa
visible, el “Gran Maestre” de la franquícia catalana, en Miquel Iceta,
personatge tòxic per excel·lència, capaç d’utilitzar la pandèmia per tal de
fer-se notar. Indecent! 5) A sota de tot, la “nova casta” que representa Unidas
Podemos, comparses conformats però col·locats. De ser la gran esperança que
havia de trencar esquemes i canviar el sistema, s’han convertit en una extensió
més. Trist i lamentable, però no em sorprèn en absolut, perquè aquests tipus
d’evolució no són nous; de fet es repeteixen cíclicament. I completant el
repartiment de la farsa, els Comuns, màxims representats del possibilisme i
l’ambigüitat. D’aquesta colla, Ada Colau n’és la primera “vedette”.
Capítol apart mereixen els que en el seu moment varen ocupar càrrecs de
primer nivell i que des de la seva posició
de privilegi, es permeten pontificar mitjançant declaracions indignes
que els haurien d’avergonyir. Felipe González i José Mª Aznar, entre d’altres
personatges de segona fila, en són una bona mostra. Quin fàstic!
I que dir de la monarquia! Certament, la Història ensenya; el problema
rau en tenir la voluntat d’aprendre’n.
“Ser ignorant no és tan vergonyós com no tenir la voluntat d’aprendre” (Benjamin Franklin, 1706-1790)
Abril de 2020
