Pedro Sánchez “El Empecinado”

Juan Martín Díez (1775-1825) anomenat “El Empecinado” fou un militar i líder guerriller durant la Guerra del Francès. El sobrenom d’aquest curiós personatge històric va ser la font de l’expressió “empecinarse” com a sinònim d’obstinar-se en una idea, intenció o bé opinió, en general poc o gens encertada, i sense tenir en consideració altres possibilitats. Tanmateix, la paraula tenia un origen més antic i diferent; en realitat es tractava del sobrenom que, a causa de  l’abundància de pecina (llot negre) al rierol Botijas que creuava el poble, tenien tots aquells que naixien al poble de Castrillo de Duero (Valladolid). Així doncs, referit a una persona, originalment, la paraula “empecinado” tenia el sentit de brut i amb poca cura.

Deixant de banda les connotacions higièniques i pel que fa a la pandèmia, penso en les decisions preses pel Presidente del Gobierno, les quals han posat en evidència el seu “empecinamiento”i em pregunto si en el futur, se’l coneixerà com a Pedro Sánchez “El Empecinado”, perquè Espanya és un país de qualificatius.

Atenció però a Juan Martín Díez, perquè el citat personatge, malgrat ser considerat un heroi en el seu moment, va acabar de forma tràgica. En tant que liberal, el seu posicionament contrari a l’absolutisme de Fernando VII -monarca de la dinastia borbònica que va rubricar de la derogació de la Constitució de  1812- li va costar la vida. Morí a la forca.  

Vagi en compte doncs en Pedro Sánchez, perquè entre els carronyaires d’una oposició infecta, els del seu propi partit i uns assessors de més que dubtosa competència, és probable que -políticament parlant- faci la fi del “cagaelàstics”, la qual cosa s’haurà guanyat a pols per “EMPECINADO”

29/4/2020

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “En el futur coneixerem Pedro Sánchez com El Empecinado”? el 4/5/2020

L’enfosament de la “Casa Usher”

“De pronto los pesados muros se desplomaron hacia adelante y en medio de un estrépito infernal toda aquella masa informe, con un rumor semejante a la voz de mil cataratas, se sumergió de golpe en el profundo y cenagoso lago, cuyas negras aguas, conmovidas en su sueño secular por aquella avalancha, se cerraron triste y silenciosamente a mis pies, sobre los restos pulverizados de la Casa Usher.”

Serveixi aquest text d’Edgar Allan Poe per descriure -metafòricament parlant-  el panorama que s’albira. No es tracta de ser catastrofista, sinó de contemplar una realitat que no és altra cosa que el resultat de la mediocritat i la incompetència que ha imperat,  i que impera, en aquest país i, que es fa visible cada vegada amb més intensitat. Per acció i per omissió, s’ha arribat a unes quotes de putrefacció del sistema que, quan ha aparegut un problema gravíssim -la pandèmia- i en conseqüència la crisi econòmica que se’n derivarà, el govern central ha estat incapaç de donar respostes racionals malgrat l’escenografia, els actors triats i el desplegament publicitari. Tanmateix, cal ser molt conscients que l’oposició s’ha dedicat, i es dedica, com és habitual, al “acoso y derribo”  en benefici d’interessos de partit i també personals; d’aquí el seu grau de responsabilitat.

Tinc l’esperança que la catarsi que estem vivint serveixi per ressituar-nos a tots plegats, però principalment, per activar i cloure un procés de regeneració que foragiti els paràsits que de la política n’han fet ofici. Llevat d’honroses excepcions, és del tot imprescindible.

23/4/2020

Estadística i coronavirus

L’estadística és una branca de les matemàtiques i es pot definir com la ciència que s’ocupa de la recopilació, anàlisi, interpretació i representació de dades.

Si hom té curiositat o interès per adquirir coneixements sobre la matèria, cal que sàpiga quins són els objectius de l’estadística i també els conceptes bàsics fonamentals.

En general, l’estadística pretén proporcionar la millor informació possible sobre temes concrets a partir de dades. Els objectius més específics són:

  • Veure la necessitat de recollir dades en taules
  • Fer la lectura interpretativa de diferents taules de valors numèrics
  • Observar diferents gràfiques i interpretar-les
  • Construir gràfiques senzilles a partir d’una taula de valors
  • Interpretar la informació que donen les gràfiques
  • Construir taules de freqüències
  • Analitzar dades a partir de les taules de freqüències
  • Calcular mesures de centralització: mitjana i moda

Pel que fa als conceptes, imprescindibles per introduir-se en el tema i poder avançar, són els següents:

  • Població: Conjunt d’individus sobre els quals es realitzen les observacions. Exemple: Cens electoral d’Olesa de Montserrat
  • Mostra: Subconjunt dels individus d’una població. Exemple: Cens de la zona de l’Eixample
  • Variable estadística: Dada obtinguda a partir de la mostra
  • Variable quantitativa: Dada que respon a una pregunta de caràcter quantitatiu
  • Variable qualitativa: Dada que respon a una pregunta de caràcter qualitatiu
  • Freqüència:  Nombre de vegades que es repeteix una dada
  • Freqüència absoluta: Nombre de vegades que es repeteix el valor d’una variable estadística
  • Freqüència relativa : Quocient entre la freqüència absoluta i el nombre total de dades
  • Taula de freqüències: Taula on es recullen les freqüències absolutes, les freqüències relatives i els percentatges corresponents (a partir de les freqüències relatives)
  • Mitjana: Suma de totes les dades dividida entre el nombre de dades que hi ha
  • Moda: Valor de la variable que té la freqüència absoluta més alta
  • Gràfics estadístics ( diagrama de barres, polígon de freqüències i diagrama de sectors): Modalitats de gràfics on es representa la informació obtinguda (a partir de la mostra) per tal de visualitzar-la

A partir d’aquesta informació teòrica, hom pot preguntar-se quina és la relació que guarda amb la pandèmia de coronavirus que estem patint. Molt senzill. M’explicaré.

És evident que com més àmplia sigui una mostra, millor es pot analitzar un fenomen determinat. Així doncs, en el cas que ens ocupa, al tractar-se de dades quantitatives (contagis, altes i defuncions a causa del coronavirus), l’objectivitat hauria d’estar garantida sempre i quan el criteri aplicat fos uniforme a l’hora d’extreure’n les dades. Des del moment en que el punt de referència no és el mateix (dispersió) qualsevol estadística deixa de tenir validesa, ras i curt, no és fiable; en conseqüència, no se’n poden treure conclusions.

La pregunta clau a efectes de transparència informativa és: quins són els motius del govern central per desestimar el mètode de recompte aplicat per la Conselleria de Sanitat? Tan difícil és deixar de banda les diferències polítiques, els interessos partidistes i admetre que, pel bé de tothom, quanta més informació millor? Vull pensar que arribarà el moment en que s’hauran d’assumir responsabilitats, perquè una depuració en profunditat i a tots nivells és imprescindible. Ja n’hi ha prou d’ineptes i d’incompetents!

A tall d’anècdota, comentar que als anys vuitanta, amb la implantació de la LODE (Llei Orgànica del Dret a l’Educació), vaig cursar un postgrau de Didàctica de les matemàtiques i de les ciències experimentals. Un dels crèdits era d’estadística. A la primera sessió, i com aquell que res, el professor ens va deixar anar la següent frase lapidària: “Tingueu en compte que l’estadística és l’art d’enganyar”. Com no podia ser d’altra manera, ens ho va demostrar amb una claredat incontestable, per la qual cosa li estic molt agraït.

Qui vulgui entendre que entengui.

Abril de 2020

1.714.000 mascaretes vers Catalunya

Les meves felicitacions més excelses al cervell gris (¿?) que ha tingut la idea  de quantificar les mascaretes que havien d’arribar a Catalunya, a qui ha donat el vist i plau a la brillant iniciativa i, per extensió, a tothom que hagi intervingut o participat d’alguna manera en el disseny de l’operació. Per a tots i totes, el meu reconeixement!

Ben mirat, i és d’admirar, tot plegat no deixa de ser una exhibició d’intel·ligència emocional i de misèria humana, perquè sens dubte, s’ha de ser miserable per tramar actuacions d’aquesta índole, molt més en moments luctuosos com els que estem vivint en que hi ha persones que moren diàriament.

No crec en casualitats, per tant, entenc que com en altres ocasions, la qüestió de fons no és altra que utilitzar simbolismes especialment significatius -1714 en aquest cas- per proclamar la preponderància de l’Estat en qualsevol moment, circumstància, per damunt de tot i de tothom. De fet, tot s’hi val quan no hi ha arguments i, com va dir Miguel de Unamuno (1864-1936): “Venceréis però no convenceréis”. En qualsevol cas, confio en que més tard o més d’hora, els esdeveniments ens permetin dir: “Hem guanyat perquè hem convençut”.

Ah!, per tal d’evitar falses interpretacions i d’esvair qualsevol dubte, deixar molt clar que el concepte de “guanyar” en política, l’entenc sempre en un context democràtic, és a dir, de pacifisme, de civisme, de respecte i de racionalitat.

Els que han ordit  l’operació “11714.000 mascaretes” poden dir el mateix?

13/4/2020

La Història ensenya, volem aprendre?

La Història ens ensenya que en totes les èpoques, davant de certs esdeveniments, s’han hagut d’afrontar situacions d’extrema gravetat. En conseqüència, algú, en funció de les seves responsabilitats ocasionals, s’ha vist en la tessitura d’haver de prendre decisions  importants i, puntualment, d’una transcendència insospitada. Sortosament, aquest algú, ha estat un líder amb capacitat de convocatòria, però per damunt de tot, una persona amb autoritat moral per exigir, aglutinar i canalitzar esforços envers la superació de problemes de la més diversa índole.

Obviaré fer-ne un llistat perquè és probable que cadascú tingui el seu referent. De fet, és una manera d’evitar polèmiques estèrils en funció de la pròpia ideologia, molt respectable -sempre i quan contempli els valors democràtics-  malgrat pugui no compartir-se.

En qualsevol cas, estic convençut que es tracta d’éssers extraordinaris amb visió de futur, estadistes prou intel·ligents com per tenir a l’abast el millor assessorament possible a l’hora de prendre decisions.

“Un polític es converteix en estadista quan comença a pensar en les pròximes generacions, no en les pròximes eleccions.” (Winston Churchill, 1874-1965)

La Història també contempla l’existència de personatges nefastos, de luctuós record, que només han aportat desgràcies a la humanitat; dictadors i d’altres espècimens que representen la personificació de la maldat en estat pur. Exemples perennes a tenir presents per tal d’evitar repetir errors, per no oblidar les conseqüències de les seves accions, però molt especialment, per respecte a totes les víctimes ocasionades així com a les seves famílies.

“La concepció feixista de l’estat és totalment inclusiva; fora d’ell no hi pot existir cap valor humà o espiritual, molt menys tenir valor. Entès això, el feixisme és totalitari, i l’estat feixista -síntesi i unitat que inclou tots els valors- interpreta, desenvolupa i potencia tota la vida d’un poble.” (Benito Mussolini, 1883-1945)

Tanmateix, individus mediocres que no pertanyen a cap de les dues categories esmentades apareixen també a les cròniques. Es tracta dels oportunistes sense escrúpols presents a totes les èpoques, aspirants a ser considerats estadistes i líders temporals de masses acrítiques abduïdes per una retòrica de caire populista i patriotisme ridícul.

“De vegades la millor decisió es no prendre cap decisió, que també és prendre una decisió.” (Mariano Rajoy, 1955)

Prenent com a referència el retaule -gairebé barroc- que representa l’Estat Espanyol, ens trobem: 1) A la part superior VOX, i presidint, Santiago Abascal, vividor nat de la política i cervell gris  (he dit cervell?) de la secta, escortat per la seva guàrdia pretoriana. 2)  A la dreta i a un nivell lleugerament inferior, Pablo Casado, líder indiscutible (o potser no) del PP, ansiós per emular els grans mites de la Reconquista, envoltat pels barons territorials, la marquesa petulant segons la qual la política està per damunt de la sanitat (bajanada superlativa molt pròpia del personatge) i una cort d’aduladors incondicionals (de moment). 3)  A l’esquerra (no ideològica) Inés Arrimadas flanquejada per  uns quants elements residuals de C’s. 4) A la base, un PSOE en procés de mutació irreversible que ha perdut la S de socialista i la O d’obrer. Ah!, i en un raconet no massa visible, el “Gran Maestre” de la franquícia catalana, en Miquel Iceta, personatge tòxic per excel·lència, capaç d’utilitzar la pandèmia per tal de fer-se notar. Indecent! 5) A sota de tot, la “nova casta” que representa Unidas Podemos, comparses conformats però col·locats. De ser la gran esperança que havia de trencar esquemes i canviar el sistema, s’han convertit en una extensió més. Trist i lamentable, però no em sorprèn en absolut, perquè aquests tipus d’evolució no són nous; de fet es repeteixen cíclicament. I completant el repartiment de la farsa, els Comuns, màxims representats del possibilisme i l’ambigüitat. D’aquesta colla, Ada Colau n’és la primera “vedette”.

Capítol apart mereixen els que en el seu moment varen ocupar càrrecs de primer nivell i que des de la seva posició  de privilegi, es permeten pontificar mitjançant declaracions indignes que els haurien d’avergonyir. Felipe González i José Mª Aznar, entre d’altres personatges de segona fila, en són una bona mostra. Quin fàstic!

I que dir de la monarquia! Certament, la Història ensenya; el problema rau en tenir la voluntat d’aprendre’n.

“Ser ignorant no és tan vergonyós com no tenir la voluntat d’aprendre” (Benjamin Franklin, 1706-1790)

Abril de 2020

Simplement miserables

No és cap novetat que hi ha periodistes i d’altres espècimens que tenen la pretensió de ser-ho. Es tracta d’un reducte de la professió, pura porqueria, que malgrat tot té la seva audiència i que es deu a empreses que no es distingeixen precisament per la seva qualitat en matèria informativa.

Dels molts articles que es poden llegir aquests dies de confinament n’hi ha un escrit per un professional contrastat -Jordi Barbeta- que m’ha arribat a l’ànima: L’obsessió malaltissa del Tribunal Suprem. He de dir que comparteixo totalment el seu contingut i no tinc cap problema per qualificar de miserables els qui han ordit una estratègia, indecent, amb l’objectiu de d’articular advertiments i amenaces mitjançant un comunicat de premsa del qual és palès que ningú n’assumeix l’autoria directament.

Al Talmud, text fonamental del judaisme rabínic, pel que fa al dret religiós i a la teologia jueva, es pot llegir: “¡Ai de la generació els jutges de la qual mereixen ser jutjats!”.

1/4/2020

Apunts arran del confinament

D’ençà que es va iniciar el confinament es venen observant unes actituds i uns comportaments que són un aparador i alhora un indicatiu del tipus de país en el qual ens ha tocat viure. 

Al meu entendre, enguany, hi ha algunes qüestions preocupants a destacar:  1) La gestió del govern de l’Estat que, al marge dels criteris mèdics, impedeix qualsevol iniciativa que s’aparti de la seva línia centralista d’actuació. 2) La retòrica castrense de portaveus condecorats que no porta enlloc ni resol res. 3) La inoperància d’un ministre de Sanitat que sembla estar a la inòpia. 4) La irresponsabilitat, o millor dit, l’estultícia de sectors minoritaris de la societat que, per insolidaritat i egoisme, fan cas omís a les recomanacions sanitàries. 5) L’oportunisme de polítics i polítiques indignes que aprofiten la més mínima ocasió per vomitar el seu discurs demagògic.  

Confio en que una vegada superada la pandèmia, la ciutadania sigui prou intel·ligent com per fer una valoració de tot plegat i actuar en conseqüència, amb l’objectiu de separar el gra de la palla i promoure una regeneració en tots els aspectes. Per higiene mental i dignitat, és imprescindible.

“El polític pensa en les pròximes eleccions, l’estadista en la pròxima generació” (Otto Von Bismarck, 1815-1898).

Acabo manifestant la meva més profunda admiració per tot el personal que, d’una manera o altra està lluitant des del principi, amb professionalitat, abnegació i coratge. A tots ells i elles, moltíssimes gràcies!!!

26/3/2020

Sobre la compareixença de Pedro Sánchez

Dia 21 de març de 2020. Són dos quarts de deu del vespre. Estic sopant mentre veig el TN vespre. Apareix Pedro Sánchez en pantalla i comença a xerrar… He de parar de mastegar per tal de no ennuegar-me… Com és possible tenir el desvergonyiment de dir el que escolto? Oratòria amb pretensions de grandiloqüència, pura retòrica buida de contingut. I el que és més greu: menteix. Quina falta de respecte i consideració envers la ciutadania! No tinc paraules per qualificar-lo, o tal vegada si… Però no vull caure en el menyspreu i la vulgaritat malgrat estic temptat de fer-ho. 

En qualsevol cas, no hem puc estar de manifestar que s’ha de ser molt “poca cosa” per assumir aquest paperot, ser capaç de xerrar al voltant d’una hora i no dir res significatiu llevat de proclames patrioteres i falsedats. Ben mirat, la seva  compareixença s’emmarca en una campanya propagandística promoguda i aplaudida per aquells sectors que, prescindint de les orientacions sanitàries, persisteixen en la seva incompetència malgrat les luctuoses conseqüències d’aquest procedir.

22/3/2020

Publicada a EL PUNT AVUI el 26/3/2020