Malgrat la sorpresa inicial pel nomenament, però tenint en compte els esdeveniments i la consegüent gestió arran de la pandèmia, d’ençà que Pedro Sánchez va optar per Salvador Illa Roca com a ministre de Sanitat, hom pot pensar, i possiblement no s’equivoqui, que algun oracle -Miquel Iceta- va inspirar-ne la designació. Aquesta tesi és plausible considerant que la “adhesión inquebrantable” del PSC al candidat a presidir el govern estatal, havia de tenir alguna contrapartida rellevant de cara a Catalunya, almenys de nom: un ministeri per exemple. En base a aquesta premissa, res més adient que col·locar un filòsof al capdavant del ministeri de Sanitat. 

Ironies a part, sempre he pensat i segueixo pensant, que assumir un càrrec comporta estar mínimament preparat, és a dir, conèixer l’àmbit que s’ha de gestionar. Si no és així -cosa força habitual en política- es depèn de l’assessorament de suposats experts -càrrecs de confiança- normalment propers al titular, per la qual cosa, la potencial capacitat de decisió queda condicionada fins al punt d’estar en situació de “dependència permanent”, d’haver “d’empassar-se gripaus” i d’acabar “signant” tot el que se li presenta; en conseqüència, haver d’assumir responsabilitats i en últim extrem, dimitir (cosa que en aquest país no es porta).

És per tot plegat que, des de la racionalitat, s’hauria d’explicar quina és la relació que hi ha entre la Filosofia i la Sanitat. Oi que un raonament lògic ens faria entendre el motiu pel qual un filòsof és ministre de Sanitat?

6/5/2020