Fa una colla d’anys que escric cartes als diaris de forma sistemàtica. En totes elles he procurat i procuro guardar les formes, la qual cosa no vol dir renunciar a dir les coses pel seu nom, perquè defenso la llibertat d’expressió que emana de la llibertat de pensament.

A partir d’aquesta premissa i fent un esforç de contenció lingüística, no em puc estar de qualificar a Pablo Casado, Albert Rivera i els seus acòlits com una colla de “malvats patològics i delirants” que, de forma obsessiva i malaltissa, reclamen amb persistència, l’aplicació de l’Article 155, de la Llei de Seguretat Nacional i, no per falta de ganes, la intervenció de l’Exercit i la Legió si fos possible.

La “democràcia espanyola” ja fa temps que grinyola per tot arreu, així doncs, el PSOE, -cada vegada menys obrer i dubtosament socialista- hauria d’estar a l’aguait per tal d’evitar ser assimilat pels “blaus” i el “taronges”, cosa que si arribés a passar, és evident que el país cauria en un règim dictatorial d’allò més salvatge per a major satisfacció de VOX. D’altra banda, és incomprensible la permissivitat i les contemplacions que es tenen amb una formació hereva del feixisme liderada per una colla d’indesitjables. Què se n’ha fet de la memòria històrica a nivell europeu?

Per descomptat que la possibilitat de reviure èpoques dictatorials, no és un problema que afecta només als catalans i catalanes (independentistes o no). Catalunya és el gran pretext, el laboratori on s’experimenten les estratègies que, de no posar-hi fre, desembocaran en un procés d’involució democràtica, l’objectiu del qual és la màxima restricció en matèria de drets i llibertats fonamentals.

I tot plegat, complementat per un periodisme que es permet dir el què “li sembla i com li sembla”, que ha renunciat a l’ètica professional per convertir-se en ventiladors de la demagògia més putrefacta, essent la seva missió fomentar la confrontació i l’odi mitjançant articles provocadors i incendiaris plens de falsedats, que vomiten sense cap mena d’escrúpol, des dels mitjans de comunicació que els hi són propis.

18/10/2019

Segons declaracions del ministre de l’Interior en funcions s’està investigant qui hi al darrere del Tsunami Democràtic. Òbviament, si la investigació es fa amb l’objectivitat que va permetre construir el relat a partir del qual s’ha basat la sentència, podem estar tranquils.

S’ha plantejat el senyor ministre la possibilitat que al darrere del tsunami hi hagi en Mahatma Gandhi? I no precisament en persona perquè, com els hi va passar a altres líders de la seva òrbita, va ser assassinat el 1948 per un fanàtic.

En qualsevol cas, vista la capacitat inventiva i l’habilitat per escriure relats, no fóra res estrany que s’afirmés -documentalment- haver-lo vist donant consignes mitjançant algun tipus d’aplicació digital de nova generació.

Des d’una òptica racional, se m’acut que la única possibilitat d’intervenció -per part del gran líder hindú- es fonamenta en alguna de les moltes reflexions que ens va llegar en tant que pacifista:

1) “No hi ha camí vers la pau, la pau és el camí”. 2) “La força no ve de la capacitat física, ve d’una voluntat indomable”. 3) “La violència és la por als ideals dels demés”. 4) “La meva vida és el meu missatge”. 5) “Suposo que el lideratge alguna vegada va significar musculatura, però avui significa comportar-se bé amb la gent”.

Al segle XXI, algú amb dos dits de seny s’atreviria a jutjar-lo i empresonar-lo pel seu pensament i per les seves accions? Ben segur que no. O potser sí?

15/10/2019

Publicada a EL PUNT AVUI el 19/10/2019

En temps de censura a la llibertat d’expressió i de pensament, d’eufemismes, de subterfugis i de metàfores, davant d’una sentència que interpel·la a tots els demòcrates -independentistes o no-  no em puc estar, una vegada més,  de fer referència a un fragment de La Passió  d’Olesa de Montserrat.

Jesús: Doncs jo us dic, de veritat, que farà caure , el Senyor, damunt de la iniquitat d’aquesta generació tota la […] innocent que per damunt de la terra és vessada impunement per odi, venjança i […], des d’aquella […] d’Abel vessada a les primeries com un repte contra el cel, fins a la de Zacaries, a qui vosaltres […] enmig del temple i l’altar. Jo us dic que tal com obràreu, amb vosaltres es farà! Perquè, cecs sense mesura, tal com féreu amb Abel, haureu vessat la […] pura del Salvador d’Israel!

I que cadascú interpreti el què vulgui, en qualsevol cas, és un tema de consciència.

14/10/2019

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “La llibertat d’expressió, censurada davant la sentència del procés” el 15/10/2019

No crec en les casualitats, tampoc en els oracles ni en els auguris, però el cert és que en ocasions es produeixen esdeveniments que, com a mínim, es poden qualificar de curiosos. Pel que fa al cas, la patacada del paracaigudista contra la farola en plena desfilada militar del Día de la Hispanidad just al davant de les tribunes on s’ubicaven les autoritats, els convidats i les convidades, es podria interpretar perfectament com una metàfora de la deriva que, des de ja fa molt temps, ha pres el país malgrat els esforços propagandístics d’Espanya Global.

Essent així, i davant la crisi democràtica que rebufa per tot arreu, potser seria hora de deixar-se de romanços i d’estratègies partidistes estèrils;  de començar a pensar en una llista de país unitària que planti cara a un estat que, malgrat la seva arrogància congènita, no les deu tenir totes. Considero que sempre cal estar a l’altura de les circumstàncies, en especial quan hi ha moments que són extremadament delicats. Si la ciutadania n’és capaç, per què els partits polítics no?

El procés de regressió democràtica que estem patint supera amb escreix tots els límits imaginables, en conseqüència, es tracta de recuperar els drets i les llibertats que ens estan arrabassant els sectors més retrògrads i, en especial, els nostàlgics de temps pretèrits que, amb les seves proclames, no fan altra cosa que evidenciar un patètic analfabetisme històric.

Pacíficament, cívicament, democràticament, amb coratge, fermesa, però sobretot amb unitat, tenim davant nostre el repte de derogar un ressuscitat Decret de Nova Planta, però sense oblidar que tot va començar amb els Reis Catòlics, al fusionar-se la Corona de Castella i la Corona d’Aragó.

14/10/2019

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Dia de la Hispanitat: Una patacada per a fer reaccionar” el 14/10/2019

Els partits polítics en general, i en particular els que s’autoanomenen constitucionalistes, ja han entrat en campanya; de fet, en aquest país, els professionals de la política estan en campanya de forma permanent, perquè sinó, què farien?

D’altra banda, no sembla pas que a la ciutadania se la tingui en consideració, ans al contrari, estic convençut que més aviat se la identifica amb un ramat  acrític, la qual cosa constitueix una ofensa a la intel·ligència de les persones que acostumen a pensar. I francament, n’estic molt tip d’aquesta concepció supremacista.

Tal com ho veig, no és el país ni les persones el què realment els importa. La contínua referència que se’n fa no és més que el gran pretext d’una colla d’aprofitats i aprofitades per tal de conservar o aconseguir posicions de privilegi que en sectors productius els hi serien vedades, bàsicament per incompetents. Tant és així que, amb l’objectiu de captar vots de forma indiscriminada, les advertències, les amenaces, les mentides i la guerra bruta substitueixen -in crescendo- allò que haurien de ser propostes constructivistes. Què se n’ha fet de valors com l’honestedat i la decència? I què dir de la dignitat?

Un país governat per espècimens d’aquesta mena no pot prosperar de cap manera, i és aquí on a la ciutadania que raona, mitjançant el seu vot, se li presenta el gran repte de posar rumb vers nous horitzons i fer possible un país més just i més democràtic.

“El poder sol estar associat al temor, mala combinació per a legitimar els seus actes” (Montesquieu, 1689-1775)

11/10/2019

Publicada a EL PERIÓDICO el 18/10/2019

Es defineix la paradoxa com una afirmació que sembla contradictòria o que va en contra del sentit comú; en general, es pot dir que s’aplica a situacions d’incoherència. Com exemple, faré referència a la pel·lícula dels germans Marx –Sopa de ganso- on un d’ells, en una de les seqüències, deia: “Si ens troben estarem perduts”.

Per tal d’il·lustrar el tema, posaré dos exemples de proximitat:

1) Si a qualsevol persona li okupen el seu habitatge, per tal de poder-lo recuperar ha de demostrar, davant la justícia, que n´és el propietari o propietària. Arribats a aquest punt, no és cap secret -però sí un misteri- que el procés iniciat per tal de poder executar la desokupació ha de superar tot un seguit de traves de tipus legal gairebé surrealistes. En canvi, no deixa de sorprendre que quan es tracta d’un desnonament, el procediment sigui just el contrari i i s’actuï sense cap mena d’impediment i amb la màxima celeritat.

2) Pel que fa a la presumpció d’innocència, sembla ser que l’acusació no ha de demostrar la suposada culpabilitat, ans al contrari, és l’acusat o acusada, que ha de demostrar la seva qüestionada innocència. Davant d’aquesta concepció processal injustificable, també resulta paradoxal  la rapidesa, o no, amb que es procedeix, sempre, en funció de la tipologia dels casos susceptibles de ser jutjats. No es pot negar que el dia a dia ho confirma plenament.

Així doncs, en base a aquestes realitats, la simbologia de la ceguesa i la balança en equilibri deixa de tenir sentit i com a conseqüència, la justícia perd la credibilitat que li hauria de ser inherent. Tot plegat com per reflexionar i preocupar-se, oi?

1/10/2019

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Paradoxes: Per què la justícia perd la credibilitat que li hauria de ser inherent” el 3/10/2019 i a EL PUNT AVUI el 7/10/2019

“Viva la muerte, muera la intel·ligència” (José Millán-Astray, 1879-1954)

“Venceréis, però no convenceréis porque convencer significa persuadir” (Miguel de Unamuno, 1864-1936)

Només amb aquestes dues frases -pronunciades a la Universitat de Salamanca el 1936- hom pot fer-se una idea del pensament d’ambdós personatges.

El passat dia 20 de setembre, amb motiu del XCIX aniversari de La Legión, Margarita Robles, ministra de Defensa en funcions va dir: 1) La Legión representa lo mejor de la historia de España. 2) Todos los españoles se sienten profundamente satisfechos del presente de La Legión, de sus hombres y de sus mujeres, que representan la modernidad, la eficacia, la generosidad, la solidaridad. 3) España se siente mucho más segura, más tranquila, más satisfecha, sabiendo que cuenta con La Legión.

A partir d’aquestes declaracions, i atès l’operatiu que l’Estat està planificant amb l’objectiu de “prevenir” possibles “aldarulls i tumults” que es puguin produir l’1 d’octubre i també després de l’esperada sentència del Suprem, suggereixo que sigui La Legión qui assumeixi el desplegament per tot el territori català en substitució de la Guàrdia Civil i de la Policía Nacional.

Si com diu la ministra socialista, La Legión representa lo mejor de la historia de la nación, atesora el cúmulo de virtudes citadas y España se siente más segura y satisfecha, és evident que no hem de témer res i que podem estar tranquils. A més, possiblement, immersos en aquest marasme de calma i normalitat que s’albira, quasi segur que  Catalunya estarà en condicions de tornar a recuperar la denominació “d’oasi” (Oasi català), valor afegit i gens menyspreable. Què més es pot demanar?

29/9/2019

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Suggereixo que la Legión assumeixi el desplegament a Catalunya en lloc de la Guardia Civil” el 3/10/2019

El dia 25, al Ple del Parlament, en escoltar el seu discurs, vaig experimentar una sensació de fàstic i repugnància alhora. Confio en que el més aviat possible, la gent de bé d’aquest país -sigui independentista o no- s’adoni del què vostè i el seu partit representen: la indecència en estat pur. En política, com en altres àmbits de la vida, no tot s’hi val i els comportaments ètics són imprescindibles.

La seva exposició va ser una salmodia farcida de demagògia populista de baix nivell, amb un to i unes formes que van sobrepassar, amb escreix, els límits del que s’entén per mala educació. Digna successora de la “señora montapollos”, es va poder copsar perfectament el segell distintiu de la mateixa escola de declamació.

Tanmateix, el clímax de la seva lamentable actuació va tenir lloc al mostrar una fotografia de l’atemptat de Vic de l’any 1991 fent una comparativa -sense cap mena d’escrúpol- entre l’independentisme i el terrorisme, donant a entendre que són exactament el mateix. I per acabar-ho d’adobar no podia faltar la referència a la sang! L’endemà però, el dia 26, va tenir el cinisme de negar-ho argumentant (és un dir) el que és injustificable i que tothom havia pogut escoltar el dia abans.

Vostè i els seus existiran políticament mentre el seu habitat natural sigui la “femta”. Fora d’aquest “ecosistema, pestilent i putrefacte”,  no tenen futur i és per la por a perdre protagonisme i poltrones que busquen la confrontació de forma permanent a base de fomentar l’odi per tots els mitjans possibles. El país i la ciutadania “se’ls en foten”.

27/9/2019