A principis de setembre, Eva Granados, va deixar anar:“No ha de ser la ciutadania qui dirimeixi una qüestió tan important com l’autodeterminació”. I es va quedar tan ampla. És evident que la portaveu té aspiracions, per la qual cosa és qüestió de fer-se notar encara que sigui dient bajanades a imitació del seu cap de files.

Més recentment, i sobre el tema lingüístic, el seu mentor -Miquel Iceta- ha dit: “Ningú hi trobarà un abandonament de la immersió, el que hi ha és una apel·lació a millorar la capacitat de l’escola”. I talment com té per costum, tot seguit ha carregat contra les veus crítiques dient que tenen un problema de comprensió lectora. Els despropòsits han continuat acusant l’independentisme de manipular el català inclús en l’àmbit escolar.

Senyora Granados, tinc  entès que en democràcia és la ciutadania qui ha de dirimir les qüestions importants. I també les que no ho són. Si no és així, li agrairé que em corregeixi mitjançant l’aportació d’arguments racionals.

Senyor Miquel Iceta, no sabia que al seu currículum acadèmic hi constés l’especialitat de comprensió lectora ni que fos inspector escolar. De fet, però, entenc que la seva amplia formació li permet pontificar sobre qualsevol tema encara que no en tingui ni la més remota idea.

M’agradaria saber què dirien Josep Pallach, Joan Reventós, Ernest Lluch… i què deuen dir els que han anat plegant?

24/11/2019

“Adiós muchachos, compañeros de mi vida, barra querida de aquellos tiempos. Me toca a mí hoy emprender la retirada, debo alejarme de mi buena muchachada. Adiós, muchachos, ya me voy y me resigno, contra el destino nadie la calla. Se terminaron para mí todas las farras. Mi cuerpo enfermo no resiste más. Acuden a mi mente recuerdos de otros tiempos, de los buenos momentos que antaño disfruté…”

Aquest tango de l’any 1927 i popularitzat per Carlos Gardel va dedicat a Alberto Carlos Rivera, Juan Carlos Girauta, José Manuel Villegas, Fernando de Páramo i a tothom que, durant els propers dies, ben segur que no dubtarà en imitar la desbandada de les elits ciutadanes i passar a la condició d’aturat o aturada a l’aguait d’alguna porta giratòria. Així doncs, com a metàfora a ritme de tango, dono per suposat que qualsevol aclariment al respecte és del tot innecessari.

“Adiós muchachos, compañeros de mi vida…”

22/11/2019

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Una metàfora de l’atur a ritme de tango” el 25/11/2019

Una vegada més faig referència a La Passió d’Olesa de Montserrat, font inesgotable d’inspiració a l’hora de reflexionar i d’escriure.

Fariseu: El temps apressa, Senyor. Cal apedregar-la o no? Digueu-nos el que hem de fer: és que el pecat té disculpa?

Jesús: Qui estigui ben net de culpa tiri la pedra el primer.

En l’àmbit de l’ecosistema polític, l’estrès mental que suposa haver de suportar la dialèctica d’uns i altres -enguany sobre la corrupció- no deixa de ser una experiència equivalent a les controvèrsies entre els fariseus i els saduceus en temps de Jesús de Natzaret.

Com és possible que el partit amb més imputacions i condemnes per corrupció, tingui la barra d’exigir dimissions i el que més convingui en funció dels seus interessos? I, com és possible afirmar que les corrupteles d’Andalusia són qüestions del passat i que allò que realment importa és el present i el futur?

Senyors i senyores -amb poltrona- del PP i del PSOE, malgrat que per a vostès la política és un” joc de passar pantalles”, haurien de ser conseqüents i assumir les responsabilitats inherents a la seva condició. Fariseus i saduceus del segle XXI, coneixen el significat de la paraula vergonya? Del seu procedir se’n desprèn un menyspreu a la ciutadania, però especialment al seu electorat, del qual es foten cada vegada més.

20/11/2019

Ja fa temps que vaig llegir Anatomía de un desencuentro. Al llibre, Germà Bel -l’autor- explicava“la Cataluña que es y la España que no pudo ser” i, amb xifres a la mà, analitzava de forma exhaustiva els criteris que es consideraven i, que es segueixen  considerant, quan s’han de desenvolupar projectes relatius a les infraestructures a nivell estatal. La meva indignació anava in crescendo a mesura que m’adonava dels arguments i les dades aportades, perquè en cap cas privaven les raons de tipus econòmic i orogràfic; la conveniència política era el factor determinant a l’hora de prendre decisions.

Ara llegeixo, però no em sorprèn, que un grup d’empresaris de l’Aragó, argumentant la “lealtad al país”, reclamen que el corredor del Mediterrani passi per terres aragoneses. Una vegada més, criteris polítics en substitució dels racionals.

Sóc conscient que tot plegat no té res a veure amb la pel·lícula dirigida per Florián Rey l’any 1935, però posats a dir bajanades, no puc més que qualificar la petició empresarial com una mostra mal interpretada d’aquell tòpic tan extès  anomenat “nobleza baturra”.

18/11/2019

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Els criteris que determinen la inversió en infraestructures són polítics, no racionals” el 23/1/2020

“Els polítics i els periodistes s’enfronten a situacions que posen a prova la seva honestedat i la seva humanitat.” (John McCarthy, 1927-2011)

Deixant els polítics de banda, perquè parlar-ne ja cansa, la qüestió és saber si els periodistes superen la prova. És evident que hi ha periodistes que dignifiquen la professió; són aquells dels quals es diu que tenen ofici perquè representen el periodisme de prestigi. Entre d’altres, per la seva trajectòria, Antoni Bassas n’és un exemple.

Tanmateix, com en altres àmbits, també hi ha personatges indecents que es consideren periodistes pel sol fet d’estar en possessió una titulació acadèmica, la qual cosa no és en absolut garantia ni d’honestedat ni d’humanitat; són aquells que únicament aspiren a ser mediàtics a qualsevol preu, arribant inclús a vendre’s la dignitat.

Espècimens d’aquesta mena són una vergonya i un descrèdit i, és per això que, el Col·legi de Periodistes hauria d’intervenir aplicant mesures exemplars en benefici de la professió. És tracta per tant de vetllar pels comportaments ètics, amb l’objectiu d’ennoblir l’ofici de periodista en el sentit més estricte de la paraula.

16/11/2019

“Lo que los fascistas odian es la inteligencia.” (Miguel de Unamuno, 1864-1936)

“El fascismo es una mentira contada por matones.” (Ernest Hemingway, 1899-1961)

“¡Qué espanto causa el rostro del fascismo! Llevan a cabo sus planes con precisión artera sin importarles nada.” (Víctor Jara, 1932-1973)

Com a demòcrata sento vergonya aliena pels resultats aconseguits per VOX i tinc els meus dubtes si paga la pena pertànyer a una Europa que permet l’existència de partits d’ultradreta.

L’auge de les formacions ultradretanes és comparable a l’epidèmia de pesta negra que va assolar el continent el segle XIV. En conseqüència i per tal d’evitar la seva propagació, tolerant situacions similars a les provocades pels feixismes dels anys 30, és imprescindible que els que tenen la responsabilitat de salvaguardar els valors europeus emprenguin, amb caràcter d’urgència, les accions pertinents per tal d’eradicar la plaga. Només per respecte als milions de víctimes del feixisme, no es pot consentir que en ple segle XXI, la ultradreta pugui utilitzar i es beneficiï dels mecanismes democràtics que permeten accedir a  les institucions talment com va succeir a l’Alemanya nazi.

Per cert, a l’Alemanya actual, la tolerància en aquest tema és zero. La resta d’Europa hauria de fer el mateix.

12/11/2019

Publicada al diari ARA i a EL PERIÓDICO amb el títol “Davant de la ultradreta, tolerància zero” el 15/11/2019

Arran de les intervencions en campanya electoral i de les declaracions posteriors a la publicació dels resultats, però molt especialment per la simpatia que sento per aquest personatge, nociu per excel·lència, no em puc estar de dedicar-li un text en clau de metàfora, canviant el femení original pel masculí.

“Pobre Rivera! […] De què et valdrà el viure d’ara ple d’impuresa i pecat, quan et trobis cara a car davant de l’eternitat? […] L’avui, demà serà ahir. I del teu ahir de vici n’hauràs de donar raó quan et cridin a judici […] Però van passant els dies i la teva fi vindrà, i tot tu una desferra, sense un amor pur i dolç, retornaràs a la terra fet cendra i fet pols. Tots aquells que et volten ara, tots desapareixeran quan veuran la teva cara que es va marcint i arrugant. Pobre Rivera! Quina llàstima que em fas! Estàs endimoniat i quan tu parles no ets tu. Dintre teu hi ha la niada de set fills de Beelzebú que et turmenta i et domina.”

La patacada a tot allò que representa i en especial a la seva supèrbia, és la conseqüència de les actituds i comportaments exhibits des de l’infaust dia en el qual va aparèixer, en boles, a l’escena política.

Senyor Carlos Alberto Rivera: de bell antuvi, les meves sinceres felicitacions. I a partir d’ara: compris un bosc i perdi’s, i si amb el bosc no en té prou, compri’s un latifundi. Desapareixent del panorama polític, probablement també en boles i acompanyat per la colla d’aduladors i aduladores que l’envolten, ben segur que l’aire es purificarà.

En qualsevol cas, votants de C’s (fins ara): “Què voleu que us pugui dir si no teniu ulls per veure ni orelles per sentir?”

 Ambdós fragments són de La Passió d’Olesa de Montserrat.

11/11/2019

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “La gran patacada d’Albert Rivera” el 12/11/2019

Aleluya! Sortosament, la campanya electoral, es va acabar. L’endemà, jornada de reflexió inútil a tots els efectes. Ara, a esperar les valoracions que es faran -una altra pallissa mental- en funció dels resultats obtinguts després de l’escrutini. Com de costum, tothom guanya, ergo, ningú perd. Tal com cantava Julio Iglesias: “Al final las obras quedan las gentes se van… La vida sigue igual”.

Després de la saturació psicològica provocada pel repertori de bajanades que hem sentit i que sentirem, no em puc estar d’agrair públicament a en Groucho Marx que, en determinats moments de la seva carrera, entre d’altres frases, digués:

“La política és l’art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar després els remeis equivocats”

“Aquests són els meus principis. Si no li agraden en tinc d’altres”

“Encara no sé que em vas a preguntar, però m’hi oposo”

“Per què hauria de preocupar-me per la posteritat? Què ha fet la posteritat per mi?”

“Ell pot semblar un idiota i actuar com un idiota. Però no es deixi enganyar. Realment és un idiota”

A la sèrie de televisió del Tricicle, Dinamita (2000-2004), setmana darrera setmana, el Dr. Perquè deia: “Reflexionem-hi, si us plau, reflexionem-hi”.

Moltes gràcies Groucho!

10/11/2019