“Lo que los fascistas odian es la inteligencia.” (Miguel de Unamuno, 1864-1936)

“El fascismo es una mentira contada por matones.” (Ernest Hemingway, 1899-1961)

“¡Qué espanto causa el rostro del fascismo! Llevan a cabo sus planes con precisión artera sin importarles nada.” (Víctor Jara, 1932-1973)

Com a demòcrata sento vergonya aliena pels resultats aconseguits per VOX i tinc els meus dubtes si paga la pena pertànyer a una Europa que permet l’existència de partits d’ultradreta.

L’auge de les formacions ultradretanes és comparable a l’epidèmia de pesta negra que va assolar el continent el segle XIV. En conseqüència i per tal d’evitar la seva propagació, tolerant situacions similars a les provocades pels feixismes dels anys 30, és imprescindible que els que tenen la responsabilitat de salvaguardar els valors europeus emprenguin, amb caràcter d’urgència, les accions pertinents per tal d’eradicar la plaga. Només per respecte als milions de víctimes del feixisme, no es pot consentir que en ple segle XXI, la ultradreta pugui utilitzar i es beneficiï dels mecanismes democràtics que permeten accedir a  les institucions talment com va succeir a l’Alemanya nazi.

Per cert, a l’Alemanya actual, la tolerància en aquest tema és zero. La resta d’Europa hauria de fer el mateix.

12/11/2019

Publicada al diari ARA i a EL PERIÓDICO amb el títol “Davant de la ultradreta, tolerància zero” el 15/11/2019

Arran de les intervencions en campanya electoral i de les declaracions posteriors a la publicació dels resultats, però molt especialment per la simpatia que sento per aquest personatge, nociu per excel·lència, no em puc estar de dedicar-li un text en clau de metàfora, canviant el femení original pel masculí.

“Pobre Rivera! […] De què et valdrà el viure d’ara ple d’impuresa i pecat, quan et trobis cara a car davant de l’eternitat? […] L’avui, demà serà ahir. I del teu ahir de vici n’hauràs de donar raó quan et cridin a judici […] Però van passant els dies i la teva fi vindrà, i tot tu una desferra, sense un amor pur i dolç, retornaràs a la terra fet cendra i fet pols. Tots aquells que et volten ara, tots desapareixeran quan veuran la teva cara que es va marcint i arrugant. Pobre Rivera! Quina llàstima que em fas! Estàs endimoniat i quan tu parles no ets tu. Dintre teu hi ha la niada de set fills de Beelzebú que et turmenta i et domina.”

La patacada a tot allò que representa i en especial a la seva supèrbia, és la conseqüència de les actituds i comportaments exhibits des de l’infaust dia en el qual va aparèixer, en boles, a l’escena política.

Senyor Carlos Alberto Rivera: de bell antuvi, les meves sinceres felicitacions. I a partir d’ara: compris un bosc i perdi’s, i si amb el bosc no en té prou, compri’s un latifundi. Desapareixent del panorama polític, probablement també en boles i acompanyat per la colla d’aduladors i aduladores que l’envolten, ben segur que l’aire es purificarà.

En qualsevol cas, votants de C’s (fins ara): “Què voleu que us pugui dir si no teniu ulls per veure ni orelles per sentir?”

 Ambdós fragments són de La Passió d’Olesa de Montserrat.

11/11/2019

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “La gran patacada d’Albert Rivera” el 12/11/2019

Aleluya! Sortosament, la campanya electoral, es va acabar. L’endemà, jornada de reflexió inútil a tots els efectes. Ara, a esperar les valoracions que es faran -una altra pallissa mental- en funció dels resultats obtinguts després de l’escrutini. Com de costum, tothom guanya, ergo, ningú perd. Tal com cantava Julio Iglesias: “Al final las obras quedan las gentes se van… La vida sigue igual”.

Després de la saturació psicològica provocada pel repertori de bajanades que hem sentit i que sentirem, no em puc estar d’agrair públicament a en Groucho Marx que, en determinats moments de la seva carrera, entre d’altres frases, digués:

“La política és l’art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar després els remeis equivocats”

“Aquests són els meus principis. Si no li agraden en tinc d’altres”

“Encara no sé que em vas a preguntar, però m’hi oposo”

“Per què hauria de preocupar-me per la posteritat? Què ha fet la posteritat per mi?”

“Ell pot semblar un idiota i actuar com un idiota. Però no es deixi enganyar. Realment és un idiota”

A la sèrie de televisió del Tricicle, Dinamita (2000-2004), setmana darrera setmana, el Dr. Perquè deia: “Reflexionem-hi, si us plau, reflexionem-hi”.

Moltes gràcies Groucho!

10/11/2019

El dia 4 de novembre, el debat (debat?) entre la “caricatura de líders nacionals” (per qualificar-los d’alguna manera) dóna idea del seu nivell, de la seva categoria, de la seva qualitat humana… Patètic, esperpèntic, indigne!

Si Catalunya no existís, sobre què haurien debatut?

L’endemà, dia 5 de novembre, un altre debat a càrrec dels “líders franquiciats”. A casa. No espero res de nou, ans al contrari: més “merda”. Patètic, esperpèntic, indigne!

Si Catalunya no existís, s’hauria d’inventar, perquè sinó, sobre què es debatria? Com si Espanya no tingués problemes: corrupció, atur, precarietat laboral, sanitat, educació, pensions, fuga de talents, aplicació de la llei de dependència, drets i llibertats, prestigi internacional… ! Segueixo?

Amb això està tot dit. O potser no, qui sap… En qualsevol cas, Espanya és diferent. I no precisament per a bé.

5/11/2019

Ja fa temps que vaig arribar a la següent conclusió: un títol acadèmic pot acreditar coneixements en una determinada matèria, però absolutament res com a persona. Així doncs, la condició de miserable està a l’abast de qualsevol individu amb independència de la seva formació. Cert tipus de periodisme, alguns tertulians i determinats presentadors m’ho confirmen.

Aquests espècimens són els encarregats de fer pujar les audiències dels mitjans de comunicació que els tenen en nòmina per tal d’aconseguir la màxima rendibilitat possible al marge de qualsevol principi ètic. Tots plegats -la llista és molt llarga- escòria sense escrúpols que, a base d’articles incendiaris plens de falsedats, opinions sense fonament i entrevistes vergonyants, tenen l’habilitat de captar l’interès d’un segment de la població que gaudeix amb el sensacionalisme i amb els espectacles barroers.

Tant és així que, cada vegada més, apareixen personatges qualificats de famosos pel simple fet de participar en programes escombraria i crear corrents d’opinió des de la més profunda ignorància, habitualment acompanyada de mostres de mala educació.

És evident que aquest país necessita fer un reset amb caràcter d’urgència i programar cursos de reeducació en benefici de la higiene mental de la ciutadania. Sense una campanya contundent i efectiva en aquest sentit, els miserablesde torn seguiran contribuint a fomentar la degradació dels valors propis d’una societat civilitzada.

“És miserable saber-se miserable, però és ser gran reconèixer que s’és miserable” (Blaise Pascal, 1623-1662)

2/11/2019

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Els mitjans de comunicació, hàbitat natural de molts personatges miserables” el 5/11/2019

He llegit que España Global i la RFEF han signat un conveni de col·laboració per tal de potenciar i enfortir la imatge d’España al món. Molt negre es deu albirar  l’horitzó a nivell internacional quan s’han de barrejar l’esport i la política en campanyes de màrqueting. Perquè, si no ho tinc mal entès, fins fa poc temps es mantenia -per activa i per passiva- que ambdues activitats mai s’havien de mesclar, oi? Tanmateix, res ha d’estranyar en el país del “donde dije digo, digo Diego”.

Davant d’aquesta demostració de coherència conceptual em pregunto quina serà la reacció del món de l’esport en general i en especial dels esportistes d’elit que, almenys fins ara, han adoptat la postura de “nedar i guardar la roba” sempre que han estat interpel·lats sobre el tema.

En qualsevol cas, aquesta brillant iniciativa dels responsables d’España Global, em recorda altres èpoques, temps en els quals era habitual associar l’esport amb els règims governamentals de torn. Aquesta vinculació entre el món de l’esport i la política va ser considerada una eina de gran valor propagandístic; de fet, basava els èxits esportius en els valors inherents a una suposada supremacia racial, una fal·làcia que els esdeveniments històrics van corroborar. En realitat, no va ser altra cosa que un procés de degradació, de degeneració individual i col·lectiva que va portar un país, Alemània, a la ruïna. En aquest sentit, els JJ.OO de Berlín de l’any 1936, van testimoniar fins a quin punt la política i l’esport poden manipular-se conjuntament amb finalitats perverses.

23/10/2019

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “L’esport i la política no s’haurien de barrejar” el 25/10/2019 i a EL PUNT AVUI el 4/11/2019 

És notori que el tret distintiu que caracteritza els Comuns és l’ambigüitat. Són experts en “fer bullir l’olla” alhora que incapaços de concretar i posicionar-se amb claredat davant de fets puntuals malgrat l’aparença de revolucionaris progres (només façana). També són especialistes conjugant verbs, sempre en temps futur (treballarem, possibilitarem, farem, exigirem, vetllarem, insistirem, controlarem, procurarem, denunciarem, sancionarem …), sobretot l’alcaldessa de Barcelona, l’Excel·lentíssima Senyora Ada Colau, màster en aquesta matèria.

Ignoro si desconeixen els altres dos temps verbals -passat i present-, la qüestió és que no els utilitzen. Suposo que és una manera de crear expectatives que amb el temps acaben per diluir-se. Popularment, és allò de “xerrar per no dir res”.

A banda d’aquesta oratòria possibilista, típica de qui no es vol “mullar”, una altra característica de la formació política és el fet d’aprofitar la més mínima ocasió per aparèixer als mitjans de comunicació, especialment a la televisió. En conseqüència tinc curiositat per saber on s’han amagat al llarg d’aquesta setmana, perquè el fet objectiu és que no han “piulat” i a dia d’avui, no sembla pas que tinguin intenció de fer-ho. En qualsevol cas, ja es veurà i quin verb conjugaran.

On són els comuns? Matarile, rile, rile… On són els comuns matarile, rile, ron chimpom.

20/10/2019

La que em faltava per sentir! Ara resulta que les accions protagonitzades per les “ordes ultres” també són responsabilitat de l’independentisme.

Isabel Celaá, portaveu i ministra d’Educació i Formació Professional del govern central així ho ha dit. Com es pot tenir el cinisme i la hipocresia de fer aquesta afirmació, quan és notori que la ultradreta campa per tot el territori amb “patente de corso”.

Senyora ministra, una cosa són les accions vandàliques d’una minoria -la qual cosa condemno rotundament- i una altra de molt diferent i que no té res a veure amb l’independentisme, és la impunitat amb que actuen els nostàlgics del feixisme mentre els que els hi haurien de parar els peus, miren cap a una altra banda o el que és pitjor: hi estan en connivència.

Pel càrrec que ocupa i la responsabilitat que li és inherent hauria de tenir la decència d’evitar manifestacions que no fan altra cosa que crear estats d’opinió interessats que en absolut es corresponen amb la realitat.

18/10/2019

Publicada a EL PERIÓDICO el 20/10/2019