El gran Miquel Iceta vol ser President de la Generalitat, ja ho va dir abans de ser reelegit per “aclamació” -l’abducció segueix funcionant- primer secretari de l’anomenat Partit dels Socialistes de Catalunya.

De fet, aquest esdeveniment, no hauria de ser notícia perquè a finals de 2017 ja manifestava les seves aspiracions en aquest sentit i no tenia cap mena d’inconvenient en dir:Pactaré amb qui em faci President, i en el cas de ser-ho, jo viatjaria a Madrid i per Europa mentre un Primer Conseller assumiria el govern. Davant d’aquesta declaració d’intencions i per si algú ho dubtava ja es podia apreciar el tarannà del personatge, així doncs, només es podia dir: quines penques, Miquel!

Han passat dos anys i gràcies al control absolut -misteri digne del programa Cuarto Milenio– que exerceix sobre el PSC, amb l’adhesió incondicional dels seus acòlits –qual guàrdia pretoriana- i a l’ombra del seu admirat Pedro Sánchez, torna a sortir a la palestra per a repetir que vol ser President de la Generalitat, càrrec amb el qual probablement porta somiant des que va entrar en política els anys setanta, després del seu “triomfal” pas per la universitat.

Veient la trajectòria del personatge em ve a la memòria aquella coneguda cançó que va popularitzar Concha Velasco a la dècada dels vuitanta i que deia: “En el espejo de mi habitación […] Y pensaba con toda la razón, que hay dos clases de gente nada más, los artistas y todos los demás […] Me hartaba de cantar y de bailar […] Mamá, quiero ser artista ¡Oh! Mamá, ser protagonista”.

15/12/2019