“Tenemos que hacer lo que sea para que Catalunya no se separe de España”, José Bono dixit. Declaració significativa aquesta que no fa més que evidenciar un tarannà congènit amb caràcter hereditari que ve de lluny. En qualsevol cas, no és l’únic dels anomenats “barons” -històrics- que esporàdicament es dediquen a fer declaracions interessades en mantenir encesa la flama del nacionalisme, i no precisament del criminalitzat nacionalisme català. Així doncs, com s’ha d’interpretar “hacer lo que sea” ?

Ja fa molts anys que s’actua en el sentit de “hacer lo que sea”, perquè é palès que Espanya no es pot permetre el luxe de separar-se d’un “motor” que li és imprescindible. La viabilitat de l’Estat espanyol sense Catalunya seria possible? A dia d’avui, dubto de l’existència d’un “motor” alternatiu, precisament d’aquí “plora la criatura”.

Al marge de qualsevol privilegi -no se n’ha demanat mai cap- i des d’una òptica d’intel·ligència emocional, l’Estat hauria de tractar Catalunya simplement amb justícia i equitat, cosa que no ha fet mai i dubto que tingui intenció de fer-ho algun dia; qualsevol manifestació en sentit contrari no és altra cosa que cinisme i hipocresia en moments de necessitat.

Mentre persisteixi la idea imperial de considerar els territoris com a possessions de l’Estat in aeternum, sens dubte que caldrà “hacer lo que sea” sempre que es consideri necessari. De fet, ja fa molt temps s’ha adoptat aquesta línia d’actuació, les “connivències” i les anomenades “clavegueres de l’Estat” en són exemples fefaents.

19/12/2019

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “L’Estat ha de tractar Catalunya simplement amb justícia i equitat” el 26/12/2019