Ginebra (Suissa) segle XVIII. Fou l’any 1748 -quaranta anys abans d’esclatar la Revolució Francesa- que el filòsof i assagista francès Charles Louis de Secondat, baró de la Bréda i de Montesquieu, publicà L’esprit des lois.

L’obra és un tractat de teoria política i dret comparat. En ell recrea el model polític anglès, inspirat en el germànic, on defensava el concepte de separació de poders. Així doncs, l’única possibilitat de garantir les llibertats de la ciutadania es fonamentava en la total independència dels poders legislatiu, executiu i judicial en el marc d’una monarquia constitucional com la millor garantia enfront del despotisme.

Al “Reino de España” com a conseqüència d’ideologies immobilistes, de tarannà ranci i caspós, que interpreten la Constitució a conveniència amb discursos esbiaixats, som presoners d’una situació insostenible en què tots els indicadors apunten a un canvi d’època de conseqüències imprevisibles.

És per això que proposo tres frases del baró que tal vegada tinguin la virtut de promoure una certa reflexió malgrat sigui molt demanar…

“No hi ha pitjor tirania que la que s’exerceix a l’ombra de les lleis i sota el paraigua de la justícia.”

“Una injustícia feta a l’individu és una amenaça feta a tota la societat.”

“Per tal que no es pugui abusar del poder, és necessari que el poder aturi el poder.”

En qualsevol cas, atesa la realitat que ens envolta, no es pot negar que tenir un bon sentit de l’humor és saludable i que entre altres beneficis aporta higiene mental. A partir d’aquesta premissa i tal com està el país, proposo un exercici humorístic amb l’objectiu de fer una interpretació geomètrica de la situació que estem vivint o, millor dit, patint des de fa anys.

Geomètricament es defineix el triangle equilàter com aquell triangle que té els tres angles i els tres costats iguals. En el triangle equilàter, l’ortocentre, l’incentre, el circumcentre i el baricentre coincideixen en el mateix punt, punt que equival al centre de gravetat del polígon regular esmentat. Claríssim, oi?

Des d’un punt de vista estètic se’l pot considerar com el triangle perfecte. Si a més hi posem una dosi d’imaginació, a cadascun dels tres vèrtexs hi podem situar el poder legislatiu, el poder executiu i el poder judicial respectivament; tots tres equidistants i en perfecta harmonia, és a dir, en equilibri estable.

Els altres dos triangles, l’isòsceles i l’escalè, ni geomètrica ni estèticament, es poden considerar triangles perfectes, perquè en cap dels dos casos ni es manté la igualtat dels tres angles ni la dels tres costats, de la qual cosa es dedueix que no hi ha equidistància entre els tres vèrtexs, és a dir, entre els poders legislatiu, executiu i judicial. Ergo, no es pot parlar d’harmonia i, com a conseqüència, tampoc d’equilibri estable; més aviat el contrari. També claríssim, oi?

Conclusió: Montesquieu, devia fonamentar els seus postulats sobre la separació de poders en el triangle equilàter, per tant, tenir coneixements de geometria i haver de llegir L’esperit de les lleis haurien de ser requisits imprescindibles per a qualsevol que volgués ubicar-se en un dels tres vèrtexs i desenvolupar la seva funció – legislativa, executiva o judicial –  de manera harmònica, és a dir, en equilibri estable. Òbviament, qualsevol altra opció passa pel triangle escalè o el triangle isòsceles. Claríssim del tot, oi?

Juny de 2025