Dialèctica i retòrica

Abans d’entrar en matèria considero imprescindible clarificar un parell de conceptes per tal de no caure en el parany de fer interpretacions que no responen a la realitat, perquè servir-se de la dialèctica o de retòrica no és ben bé el mateix malgrat l’ús, massa sovint interessat, que se’n fa.

La política, especialment la “nova manera” de fer política és terreny abonat per a fer-ne mala praxis… D’impresentables de totes les tendències i de gurus qualificats d’assessors a l’ombra anem sobrats; tanmateix  en aquesta, com en moltes altres qüestions, és d’esperar que el temps situï a cadascú on li correspon amb les conseqüències que això hauria de comportar en un estat de dret.

Dit això:

a/ La dialèctica és una activitat intel·lectual mitjançant la qual hom pretén convèncer a un altre emprant el diàleg i el debat sobre els propis posicionaments filosòfics.

b/ La retòrica, oratòria o eloqüència és la tècnica de la persuasió mitjançant l’ús de la paraula.

c/ Cal remarcar la diferència entre el fet de convèncer i el de persuadir.

En qualsevol cas tant la dialèctica com la retòrica tenen la consideració d’art, perquè en ambdós casos la qüestió rau en estar en possessió d’una habilitat que en el fons és coneixement tècnic, i com a tal, educable.

Però alerta, si argumentar és consubstancial a la dialèctica, la retòrica no sempre es fonamenta en l’argumentació, ans al contrari. No obstant, no es tracta de disciplines incompatibles, tot depèn de l’ús que se’n fa.

Fetes aquestes consideracions, una vegada més faig referència a La Passió d’Olesa de Montserrat, font inesgotable d’inspiració a l’hora de reflexionar i d’escriure.

Fariseu: El temps apressa, Senyor. Cal apedregar-la o no? Digueu-nos el que hem de fer: és que el pecat té disculpa?

Jesús: Qui estigui ben net de culpa, tiri la pedra el primer.

En l’àmbit de l’ecosistema polític, l’estrès mental que suposa haver de suportar la dialèctica o la retòrica d’uns i altres -enguany sobre la corrupció- no deixa de ser una experiència equivalent a les controvèrsies farisaiques en temps de Jesús de Natzaret.

Com és possible que el partit amb més imputacions i condemnes per corrupció, es permeti donar lliçons? I com és possible que els uns i els altres, davant de fets consumats, defensin el “passar pàgina” argumentant la importància del futur com si el passat i el present no existissin?

La caterva d’apoltronats i apoltronades del PP, del PSOE i demés espècimens de la fauna política, haurien de ser conseqüents i assumir les responsabilitats inherents a la seva condició. Els fariseus del segle XXI, no són altra cosa,  coneixen el significat de la paraula vergonya? Saben el que significa tenir dignitat? No es tracta de “passar pantalles”. Del seu procedir se’n desprèn un menyspreu a la ciutadania, però especialment al seu electorat, del qual es foten cada vegada més.

Juny de 2025