Ada Colau, en una més de les seves brillants declaracions, ha dit que la gent ja no està per ximpleries. Davant de la problemàtica actual en tots els àmbits, si aquesta és la percepció que té de la situació, és evident que la seva capacitat cognitiva per a captar una realitat palesa presenta deficiències preocupants, especialment en algú que segons és de suposar, té responsabilitats polítiques.

Un personatge sorgit de l’anonimat que, mitjançant un discurs populista afavorit per determinada premsa, ha esdevingut mediàtic -és un dir- i que en el seu moment va manifestar la seva voluntat de no dedicar-se a la política, hauria de mostrar-se molt més sensible per tot allò que afecta a la ciutadania. O és que realment pensa que la gent no té altra feina que preocupar-se per ximpleries? I si és així, estaria bé saber què entén per ximpleria. En aquest sentit, no em puc estar de dir que arribar a l’alcaldia gràcies a Manuel Valls, si que va ser una autèntica  ximpleria. De les grosses, de les que fan història!

Per raons d’espai, que no d’altres, obviaré el llistat de ximpleries que particularment em preocupen perquè són moltes. En qualsevol cas, voldria saber en què ha quedat la nova manera de fer política de la qual es vanta a la més mínima ocasió; possiblement en foc d’encenalls, expressió popular clarificadora a tots els efectes.

Confio en què la història situï la senyora alcaldessa al lloc que per mèrits li correspon… Abans però, res és impossible segons el Mago Pop, no fóra d’estranyar veure-la remenant la cua en l’ecosistema de la política nacional.

8/9/2021

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “La gent ja no està per ximpleries, segons Ada Colau” el 12/9/2021

Ja fa temps que el discurs d’ERC ha derivat vers uns plantejaments que poc o res té a veure amb els d’uns quants anys enrere, per sort i davant d’amnèsies interessades, les hemeroteques i les gravacions poden donar fe de què es va dir i quan. És per això que estic segur de no equivocar-me al afirmar que puntualment hem d’escoltar o llegir manifestacions que es poden qualificar de sospitoses perquè, amb tota probabilitat, per allò de les tàctiques i estratègies partidistes, amaguen un clar objectiu: fer-nos “beure a galet”.

El cert és que el descrèdit que la classe política en general s’ha guanyat fa que imperi l’escepticisme i la desconfiança davant de qualsevol declaració. Tant és així que l’afirmació del senyor Torrent en el sentit de què la famosa “taula de diàleg es pot considerar un èxit polític” no fa altra cosa que provocar-me una sensació de presa de pèl.

Per honestedat, per dignitat personal però sobretot per un mínim de respecte a la ciutadania, estaria bé deixar d’intentar fer-nos “beure a galet”.

“Pots enganyar a tot el món algun temps. Pots enganyar a alguns tot el temps. Però no pots enganyar tothom tot el temps.” (Abraham Lincoln, 1809-1865)

2/9/2021

Publicada a EL PUNT AVUI amb el títol “No deu ser que ens volen fer beure a galet?” el 3/9/2021 i a EL PERIÓDICO amb el títol “Impera l’escepticisme i la desconfiança respecte a la política” el 6/9/2021

Heus aquí, per enèsima vegada, la meva perplexitat per la forma com actua la justícia segons els casos. M’explicaré…

Vaig llegir, amb estupor, que el Jutjat d’Instrucció nº 2 d’Eivissa en funcions de guàrdia, havia decretat llibertat provisional pels acusats de: retenir, drogar, torturar i violar una noia a Formentera. Inaudit! Em pregunto com hagués procedit l’esmentat Jutjat en el cas de no estar en funcions de guàrdia.

No és la primera vegada, i malauradament tampoc serà l’última, que des de la judicatura es decideix aplicar el benefici de la llibertat provisional a individus que, al meu humil entendre, haurien d’estar en presó preventiva vista la gravetat dels fets que se’ls imputa. Així doncs, com es pot justificar tal decisió?

Sovint s’argumenta que el problema rau en la interpretació de la llei. Doncs bé, penso que si una llei i les normes que se’n deriven són susceptibles d’interpretacions vàries, és que estan mal fetes i per tant cal rectificar-les, actualitzar-les o derogar-les, tasca què és competència ineludible del Poder legislatiu si és que el Poder judicial vol evitar caure en ambigüitats que posen en qüestió la credibilitat del sistema.

“Un pueblo puede vivir con leyes injustas, pero es imposible que viva con tribunales que no administren bien y pronto la justicia.” (Gumersindo Azcárate, 1840-1917).

24/8/2021

Publicada a EL PERIÓDICO el 27/8/2021

Vivim uns temps que són difícils de catalogar. En l’àmbit dels gèneres teatrals però, penso que es podrien qualificar perfectament de farsa (obra de teatre breu de caire burlesc en què tant les situacions com els personatges es presenten de forma extravagant malgrat desprendre una certa credibilitat).

Tant és així que els crits i xiulets adreçats a l’alcaldessa i la seva reacció en acabar el pregó de la Festa Major de Gràcia em van suggerir, naturalment en clau humorística perquè no és per menys, la romanza del tenor de La tabernera del puerto (1936), sarsuela amb llibret de Federico Romero Sarachaga i Guillermo Fernández-Shaw Iturralde, i música de Pablo Sorozábal Mariezkurrena.

Leandro, el tenor, canta: No puede ser, esa mujer es buena. No puede ser, una mujer malvada […] He visto que esa mujer es una desventurada […] No puede ser una vulgar sirena […] Los ojos que lloran no saben mentir. Las malas mujeres no miran así. Temblando en sus ojos dos làgrimas vi…

Tenir sentit de l’humor no és sobrer en absolut, ans al contrari, especialment quan els esdeveniments que ens afecten fins al punt de condicionar el normal desenvolupament de la nostra existència es mereixen figurar en una antologia de textos teatrals mal escrits.

“Quan un poble no sap riure, es torna perillós” (Dario Fo,1926-2016)

16/8/2021

En veure l’evolució del preu de l’electricitat i l’argumentari que pretén justificar el desorbitat increment, he arribat a la conclusió de què es tracta d’una presa de pèl. Una més, una de tantes… Castigades sistemàticament com de costum, les economies domèstiques es veuen abocades a assumir uns costos que en cap cas tenen raó de ser. És evident que estem sotmesos a uns tripijocs creats amb un únic objectiu: obtenir quantiosos beneficis a costa del consumidor.

Davant d’aquesta inadmissible realitat es troba a faltar l’acció d’un govern que es vanta de ser progressista i que l’únic que ha fet fins ara, es rebaixar l’IVA com a mesura transitòria i tirar pilotes fora en forma de crítiques a tercers. Es veu capacitat i en disposició d’aplicar alguna acció contundent que freni aquesta disbauxa i racionalitzi el sector? Tanmateix, com deia Julian Assange (1971): “És impossible corregir els abusos a no ser que sapiguem que està passant”.

I els “mutants per l’acció de les portes giratòries” còmodament instal·lats en consells d’administració o tal vegada copant altres càrrecs també improductius, però esplèndidament remunerats, que deuen pensar de tot plegat? Vivint en un món paral·lel, suposo que ben poca cosa… o res. Els servilismes amb visió de futur han obtingut els rèdits previstos i els discursos radicals farcits de promeses incomplides queden lluny.

Malgrat tot cal tenir confiança, perquè el país té prou potencial, mecanismes, i sobretot dirigents altament qualificats i amb caràcter suficient com per fer revertir qualsevol situació injusta. Algú s’ho creu?

13/8/2021

Publicada al Bloc de VILAWEB el 19/8/2021

Per bé que en Joan Laporta hagi convocat una roda de premsa per tal de donar explicacions i hagi afrontat tot tipus de preguntes, és obvi que el “cas Messi” serà susceptible de tota mena d’especulacions. En qualsevol cas, és molt probable que els propers esdeveniments clarifiquin, sense pal·liatius, les causes del sorprenent desenllaç.

Al marge que qualsevol consideració respecte a la versió oficial que ha donat el president del club, penso que la qüestió de fons de l’afer rau en les dinàmiques econòmiques en què ha entrat el món del futbol en els darrers anys. No cal ser economista per veure que les desorbitades xifres de les operacions no eren sostenibles i que malgrat el teòric volum de negoci generat, tot plegat acabaria per convertir-se en una bombolla que, al inflar-se cada vegada més, explotaria provocant danys imprevisibles.

Sense entrar en qüestions ètiques i morals -que n’hi ha i moltes- però des d’una òptica racional, el món del futbol faria bé en aprofitar l’ocasió per a reflexionar sobre els models de gestió i la desmesura imperant. L’esport, en el sentit més estricte de la paraula, hi sortiria guanyant.

6/8/2021

Publicada al Bloc de VILAWEB el 7/8/2021, EL PERIÓDICO el 9/8/2021 i EL PUNT AVUI el 10/8/2021

Si aparentment els cossos pesants cauen més de pressa que els lleugers es deu al fregament de l’aire i al principi d’Arquímedes. Tanmateix, en el tub de Newton -on s’ha fet el buit- queda demostrat que tots els cossos cauen amb la mateixa acceleració, que a la nostra latitud és de 9,8 m/seg², i per tant, a igual velocitat (V = V₀ + g·t). Així doncs, es pot concloure que la caiguda dels cossos es realitza d’acord amb les lleis del moviment uniformement accelerat

Arran d’aquestes qüestions -purament científiques- el problema a plantejar és si en política regeix el mateix principi de la Física clàssica. Personalment penso que en el medi polític, amb independència de la massa del personatge que es consideri, intervenen una colla de factors que influeixen molt directament en una hipotètica caiguda lliure (patacada).  

Al meu entendre, la credibilitat és una variable fonamental que cal tenir en molta consideració per a poder treure conclusions quan es tracta d’analitzar les causes… que han provocat la patacada. Li va passar a Albert Rivera i, enguany, Inés Arrimadas sembla que es veu abocada a la mateixa situació. Temps al temps per a poder veure com acaba l’experiment anomenat C’s.

En qualsevol cas, parlant d’experiments: “Hom pot imaginar coses que són falses, però només pot entendre coses que són certes.” (Isaac Newton,1643-1727)

3/8/2021

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “La caiguda dels cossos en política: de Rivera a Arrimadas” el 6/8/2021

La Mecànica és la part de la Física que estudia el moviment dels cossos físics i les causes que els ocasionen. Es classifica en Mecànica clàssica, relativista, quàntica i quàntica relativista.

Però centrem-nos en la Mecànica clàssica anomenada també newtoniana. Segons aquesta concepció, els moviments poden ser uniformes (quan els espais recorreguts són proporcionals als temps emprats), variats (quan la velocitat instantània no roman constant degut a l’acceleració) i uniformement variats (quan l’acceleració és sempre constant, ja sigui positiva o negativament).

Atès el temps lliure, de tedi en ocasions, que ens atorga el període estival i considerant la importància que es dóna enguany a tot allò que respon a la idea de proximitat, se m’acut -des d’una òptica lúdica- un exercici d’anàlisi deductiu que pot resultar entretingut, revelador i molt especialment clarificador.

Es tractaria de fer un llistat organitzat per períodes (anys, biennis, triennis, quinquennis, dècades…) dels casos susceptibles de ser investigats fiscalment pels diferents organismes competents i relacionar-los amb els tipus de moviments segons Isaac Newton. Per tal de rematar la tasca, una gràfica comparativa, lluny d’interpretacions interessades, donaria idea de la realitat des d’un punt de vista estrictament científic. Quina passada, oi?

29/7/2021

Publicada a EL PUNT AVUI el 2/8/2021