De vegades i com a pràctica d’higiene mental és bo pensar en utopíes, la història de la humanitat n’és plena i ben segur que han estat detonants de canvis importatnts.

Per què doncs no pensar-hi?

Una altra qüestió és si la condició humana i el seu potencial poden fer realitat una utopía. Possible? Impossible? Pura elucubració?

Davant del panorama que ens envolta m’atreveixo a suggerir una colla de reflexions naturalment utòpiques però que ben bé podrien contemplar-se al confeccionar un programa electoral consensuat al marge d’interessos purament partidistes i tenint com a únic horitzó el bé comú:

• La gent hauria de ser protagonista i no comparsa, per això les llistes haurien de ser obertes i els seus integrants, independenment de les seves idees, persones preparades amb qualitats contrastades lluny del carisma de màrqueting que és pura façana però que ven molt.
• L’educació, la sanitat i l’atenció a la tercera edat haurien de tenir plantejaments realistes i prioritaris.
• La justícia hauria de generar confiança, no pas desconcert.
• El respecte envers les persones i el diàleg autèntic haurien de ser monedes de canvi.
• El fet de “fer país” no hauria de tenir connotacions excloents basades en “la barretina i l’espardenya”.
• S’hauria de recuperar la il.lusió per participar i assumir responsabilitats.
• Els valors s’haurien de tenir en consideracó i l’ordre, la disciplina, l’autoritat, l’esforç i la responsabilitat haurien de tenir plena vigència.
• Els desequilibris socials haurien de formar part de la història passada i s’hauria de poder viure amb dignitat.
• La condició de famós s’hauria d’associar al concepte de mèrit, no pas al que tots sabem i que malgrat tot suportem i tolerem.
• S’hauria de fer referència a l’èxit com a conseqüència de l’estudi, el treball i l’experiència.
• Les actituds i els comportaments haurien de tenir una base ètica.
• No s’hauria de permetre l’especulació.
• La paraula “dimissió” hauria de sortir del diccionari per incorporar-se a la pràctica quotidiana com a cosa normal, no extraordinària.
• S’hauria de fer pedagogia de l’honestedat.
• Els mitjans de comunicació haurien de repudiar qualsevol forma de manipulació.
• La integració i el mestissatge haurien de tenir un tractament seriós, mesurat i coherent.
• Qualsevol forma de violència i extremisme hauria deprovocar rebuig.
• La sensació de vergonya hauria de ser pràctica normal i habitual.
• El “tot s’hi val” per aconseguir un objectiu s’hauria de desterrar per sempre més.
• L’anomenada classe política hauria d’abandonar la navegació galàctica i centrar-se en el dia a dia i afrontar amb rigor els problemes que realment afecten i preocupen a les persones. Lluny de demagògies aquesta és l’única forma de tenir credibilitat.

La reiteració del condicional “s’hauria” evidencia allò que és desitjable però que malauradament no conforma la realitat actual.

És per tot aquest conjunt de raons i perquè malgrat tot encara confio en el possibilisme que parlo d’un “Programa utòpic”.

Març de 2009

Possiblement, una de les coses per les quals el curs 2007 – 2008 serà recordat és per la implantació d’una nova matèria, la polèmica “Educació per a la ciutadania”.

Els mitjans de comunicació han difós opinions i judicis de valor per a tots els gustos, s’han fet debats, s’han orquestrat campanyes i manifestacions …, i una qüestió essencialment educativa s’ha polititzat.

Com apoteosi final s’ha arribat a l’extrem de fer crides a la desobediència i a l’objecció de consciència incitant a la convocatòria d’allò que en altres èpoques es coneixia com a “croada”.

Apel·lar a suposats principis ètics i morals o atribuir-se’n l’exclusivitat no fa altra cosa que posar de manifest un tuf de totalitarisme i prepotència, adobats de menyspreu i manca de respecte.

És evident que darrera de tota aquesta moguda s’hi amaguen, com sempre, intencions encobertes que responen a interessos partidistes i sectaris inconfessables; i que res tenen a veure amb els plantejaments de base.

Des d’una perspectiva estrictament educativa voldria fer referència a una colla de temes que al meu entendre necessiten urgenment una revisió profunda i un tractament sistemàtic independenment de tendències polítiques i / o confessionals: el respecte a les persones, les relacions humanes, l’àmbit familiar, l’escola, els conceptes d’ordre, autoritat i disciplina, el sentit de responsabilitat, el treball: drets i deures, el clima de permissivitat, els comportament i les formes, l’expressió oral i el vocabulari emprat, el sexe, el sentit del pudor, el decòrum personal, la sensació d’impunitat, l’oci i el lleure, l’ús dels espais públics, els hàbits alimentaris, la salut física i mental, l’ús i abús de les noves tecnologies, determinats missatges publicitaris, la circulació viària, l’assistència sanitària, l’atenció a la tercera edat, l’ecologia, l’economia des d’una perspectiva de justícia social, la cultura del subsidi, el frau fiscal … i el valor de l’educació com a única possibilitat de maduració i desenvolupament perdonal.

Si l’Educació per a la ciutadania contribueix a reconduir el desconcert actual i a fomentar la consciència cívica, benvinguda sigui.

Com a colofó, remarcar que l’educació comença a casa, que res pot suplir la pràctica educativa de l’entorn familiar, que no es pot delegar i molt menys exigir-la. Cal implicar-s’hi!

Març de 2008

En l’article “Tocar de peus a terra” deia: – Què més ha de passar per a què es produeixi un “canvi de xip” en qui té la gratificadora tasca d’educar els fills i filles?

Darrerament per la informació que disposo, bé a través dels mitjans de comunicació o d’experiències professionals, cada vegada em preocupa més la situació a la qual s’està arribant.

No voldria que aquest pensament amb veu alta s’nterpretés en el sentit que temps passats van ser millors perquè les circumstàncies han canviat i el ritme de canvi és frenètic, res és comparable, però dos més dos segueixen sent quatre.

Hi ha coses que no es poden obviar en nom d’un progressisme mal entès. L’essència de l’educació radica en un sistema de valors que s’han de transmetre de pares a fills, però perquè això sigui possible s’ha de tenir criteri, voluntat d’implicació i estar disposat a entrar en conflicte.

El fet de ser pares, a més d’una felicitat immensa, comporta una gran responsabilitat i com a conseqüència també un exercici d’autoritat. Sí, d’autoritat. Avui dia quan es parla d’autoritat si és que se’n parla, és com si aquest concepte estigués passat de moda, com si fos d’una altra època, però tot i que es troba a faltar s’associa a la condició de “carca”. És per aquest motiu que cal centrar-se en l’autèntic sentit de l’autoritat, perquè una cosa és parlar d’autoritat i una altra cosa molt diferent és parlar d’autoritarisme.

Per a mi el que compta és l’autoritat moral, la que emana de l’exemple i la praxis diària i no pas la que es deriva d’imposicions. I heus ací el fons de la qüestió que plantejo: – S’està disposat a exercir el principi d’autoritat? Penso que no, bàsicament per dos motius: per por a hipotètiques conseqüències o bé per inhibició.

En general la por al què pot passar va lligada a la condició humana però en cap cas es pot argumentar com a pretext d’inoperància, perquè és del tot cert que una acció no garanteix uns resultats al cent per cent, però també ho és que no es pot estar contínuament dubtant sobre si fer o no fer. En educació, “fer de Hamlet” no resol res. Educar no és fàcil i si una estratègia no funciona cal provar-ne una altra, mai deixar d’actuar per por.

En el segon cas és evident que el fet de no afrontar determinades situacions en el moment oportú degenera en problemàtiques de difícil solució. La inhibició no deixa de ser una forma de comoditat i en educació l’acomodament es paga.

Per acabar, reprenc el plantejament inicial i em pregunto: Quant més s’estirarà la corda?

Març de 2007

És realment sorprenent l’interès per l’educació que demostra l’anomenada “classe política” en moments puntuals. A banda del concepte d’educació que es pugui tenir en base a la ideologia, penso que hi ha qüestions fonamentals que no s’haurien de discutir, més aviat potenciar.

La trista realitat és però que l’educació s’utilitza com arma emmarcada en les més diverses estratègies partidistes i electorals. Realment importa l’educació dels nois i noies? I si importa, fins a quin punt? No es tracta tal vegada d’un tema recurrent que s’empra en funció de les circumstàncies i del moment històric? El desenvolupament personal és un valor a considerar o el què realment interessa és un dirigisme encobert cap a determinades opcions i posicionaments?

Després de l’espectacle que es dóna cada dia, digne del teatre de l’absurd, l’astracanada i la caricatura, la “classe política”, creu sincerament que té autoritat moral per parlar d’educació, fer plantejaments seriosos i marcar pautes i directrius?

Citaré alguns exemples coneguts per tothom que segons el meu criteri tenen molt poc a veure amb l’educació i per extensió, amb les actituds i els comportaments democràtics:

• La manca de respecte, l’insult, la desqualificació i la difamació com a norma
• La hipocresia i el cinisme
• El vocabulari i les actituds xulesques
• Les amenaces
• Els desmentits i les matisacions
• El sectarisme i la manipulació
• El “tot s’hi val” per aconseguir objectius
• La utilització de l’electorat, del jove en particular, per crear enfrontament en l’àmbit social
• L’absentisme parlamentari
• Els privilegis i prebendes que no són motiu de discussió perquè ja “van bé”
• Els tripijocs en la gestió de recursos
• L’amiguisme
• La incompetència demostrada i sovint encoberta
• La nul.la voluntat de dimitir quan els fets i circumstàncies ho requereixen
• La mal anomenada disciplina de partit en qüestions que clamen al cel
• La tendència a crear confrontació entre els sectors públic i privat
• La divisió entre “classe política” i “societat civil” separades cada vegada més
• La credibilitat
• La demagògia com argument
• La pretensió de “salvapàtries”

Trist i lamentable, tot menys educatiu.

No és raonable que les lleis d’educació i els plans d’estudis que se’n deriven depenguin del resultat d’unes eleccions. Són els tècnics en la matèria i els especialistes, no els teòrics, qui han de desenvolupar tot allò que ha de confluir en un model educatiu, i per fer-ho, es requereix un gran pacte entre les totes les parts implicades, deixar-se de sectarismes i temps per portar-ho a terme.

Des de la gran reforma de Villar Palasí (1970) quants canvis s’han produït, amb quina freqüència i de quina manera? Quins han estat els plantejaments de base?

És evident que una llei d’educació ha de recollir totes les sensibilitats, però el més important és que ha de ser operativa perquè en definitiva la seva bondat o no, a la llarga es veurà reflectida en els resultats que s’aconsegueixin. Objectius clars, recursos suficients, capacitat de maniobra i sentit pràctic a més de voluntat d’execució són impescindibles per aconseguir un bon nivell de qualitat. En cap cas l’experimentació a curt termini o el plagi, es tradueixen  en resultats positius, molt menys si l’origen radica en interessos que molt poc o res tenen a veure amb el concepte d’educació en sentit ampli i des d’una òptica democràtica.

La crispació actual promoguda per sectors de tots coneguts no ajuda a normalitzar allò que és desitjable. La realitat pura i dura és que els models i referents que s’ofereixen així com la polarització, no afavoreixen de cap manera el desenvolupament i la maduració personal, més aviat sembla que la tendència és anul.lar qualsevol potencial. Després es parla de fracàs … Fracàs de qui?

Heus ací el motiu de reflexió, de denúncia i de demanda de responsabilitats.

Març de 2006

L’article de la revista del curs passat entre altres moltes coses deia:

“Els fonaments educatius s’han de construir en el sí de la família, és competència irrenunciable dels pares transmetre els valors, les actituds i els comportaments que facin possible el desenvolupament psíquic dels seus fills (…) El procés de maduració ha de ser constant i els referents clars (…) Una altra qüestió que considero alarmant és l’alt nivell de sobreprotecció actual. Si el fet de créixer física i psíquicament és complex per naturalesa, com és possible madurar sense afrontar situacions, assumir riscos i equivocar-se? (…) Em preocupa també observar el poc temps que alguns pares dediquen als seus fills (…) Hom s’hauria de plantejar el cost material i moral d’aquesta desatenció, les possibles conseqüències i si es pot arribar a compensar a base de concessions i obsequis (…) No voldria acabar sense parlar de permisivitat. Saber dir “no” és altament educatiu però s’ha d’estar disposat a entrar en conflicte (…) Per últim fer referència a valors com esforç, sacrifici i responsabilitat (…)”

Ha passat un any i d’allò que en deia “Percepcions” avui podria dir-ne “Constatacions”.

Cada dia amb més freqüència sigui per l’entorn o pels mitjans de comunicació, es té coneixement de fets i successos referents a adolescents i joves que són la conseqüència directa d’una crisi de valors evident, d’una manca de seny i d’un “passar de puntetes” sobre tot el que pertoca pel fet de ser pares.

Existeix també un fals progressisme que rebutja tota referència a l’autoritat i la disciplina. El tracte de “colegues” s’ha introduït en l’àmbit familiar sota la pretensió d’una aproximació generacional que acosta posicions i trenca barreres. Rol equivocat aquest, els fills han de fer de fills i els pares de pares, cadascú ha d’assumir el seu paper i actuar en conseqüència.

Pensar que les coses succeeixen perquè sí o per generació espontània és no voler afrontar situacions de les quals tots i cada un en som responsables. Faig aquesta consideració en referència al conegut i gastat argument segons el qual la culpa de tot el que passa és de … la societat, com si la societat fós un ens immaterial aliè a l’individu. És una justificació simplista dir que la responsabilitat és de tothom però de ningú en particular, perquè si és així, què podem fer les persones? No és intel.ligent ni ètic admetre el paper de comparsa a priori tot i sabent les limitacions que tenim davant nostre.

Què més ha de passar perquè es produeixi un “canvi de xip” en qui té la gratificadora tasca d’educar els fills? Eludir problemes en un moment donat és simplement ajornar-los en espera de què esclatin de forma inevitable i amb greus conseqüències. Al final les típiques lamentacions i la recerca de responsabilitats per allò de què és molt habitual exigir als altres allò que un és incapaç d’exigir-se a si mateix, es conèixen les obligacions alienes però s’ignoren les pròpies.

Cal recuperar l’essència de l’educació en tots els seus aspectes, cal un compromís ferm, cal fugir de modes efímeres i superficialitats, cal en definitiva “tocar de peus a terra”.

Març de 2006

En la mesura que la humanitat evoluciona sembla ser que la tendència és “complicar-se l’existència”. Situacions que es podrien resoldre aplicant simplement un mínim de seny poden arribar a adquirir una transcendència incomprensible i una dimensió fora de mida.

Està de moda tot allò que es qualifica de mediàtic per banal que sigui i la naturalitat no es valora, com a conseqüència, qui entra en aquesta espiral de ximpleria tendeix a adoptar posicions que sovint poden qualificar-se de surrealistes.

Penso que tot plegat podria ser més senzill si una certa dosi de naturalitat presidís la vida quotidiana, si les persones no es guiessin tant per les aparences i si les pautes que marquen els gurús de torn i que porten inexorablement al “borreguisme de masses” fossin contestades amb contundència simplement actuant amb personalitat. També fóra convenient empatitzar el dia a dia, ser més positius i prendre consciència de les pròpies limitacions. Ah!, la creació de sinergies també ajuda.

Fetes aquestes reflexions, voldria centrar-me en el món de l’educació. Cada vegada més, l’escola s’està convertint en una mena d’esponja amb l’obligació d’absorbir i donar resposta satisfactòria a tota mena de problemes educatius i cada vegada més, també, personals. Estic d’acord en el fet que l’escola té un paper molt important en l’àmbit educatiu, però no té, ni ha de tenir tota la responsabilitat.

Els fonaments educatius s’han de construir en el nucli familiar, és competència irrenunciable dels pares transmetre els valors, les actituds i els comportaments que facin possible un desenvolupament psíquic equilibrat dels seus fills i filles. La manca de criteri o els criteris variables són del tot contraproduents perquè desorienten a qui s’està formant. El procés de maduració ha de ser constant i els referents clars. El dilema està en si la família s’implica i com, o delega; i si delega, determinar qui marca els límits.

És evident que les noves generacions de pares i mares han gaudit d’unes possibilitats formatives i informatives més que suficients per desenvolupar la seva tasca, la qüestió és clarificar el seu concepte d’educació i si pertanyen al grup dels que s’impliquen o deleguen. I enmig d’aquest desconcert, l’escola, amb les seves virtuds i els seus defectes. Fins i tot amb contradiccions si és una escola viva.

Voldria deixar constància també de l’existència d’una minoria que en ocasions té la gosadia de qüestionar l’acció de l’escola i dels professionals de l’ensenyament. En base a quina formació? Quina seria la reacció si algun docent es permetés opinar d’altres feines? El problema radica en que hi ha persones que consideren normal emetre judicis de valor sobre coses que desconeixen, especialment quan es tracta de temes educatius.

Una altra qüestió que considero alarmant és l’alt nivell de sobreprotecció actual. Si el fet de “crèixer” física i psíquicament és complex per naturalesa, com és possible madurar sense afrontar situacions, assumir riscos i equivocar-se? Hom ha d’aprendre a superar frustracions!

Em preocupa també observar el poc temps que alguns pares i mares dediquen als seus fills i filles. Certament, les directrius i els horaris actuals no permeten gaires floritures, però és una realitat que hi ha una acceptació bastant generalitzada de la situació i que es prioritzen aspectes econòmics per damunt dels personals. Caldria plantejar-se el cost material i moral d’aquesta desatenció, les possibles conseqüències i si es pot arribar a compensar a base de concessions i obsequis.

No voldria acabar sense parlar de permisivitat. Saber dir “no” és altament educatiu però s’ha d’estar disposat a entrar en conflicte. El “si”, a priori, és molt més gratificant, evita problemes immediats i et fa ser el “bo de la pel·lícula”, però a la llarga, sempre es té l’oportunitat de comprovar que pagava la pena haver dit “no” en algun moment.

Per últim, fer referència als valors d’esforç, sacrifici i responsabilitat. Es consideren caducs? L’explicació tal vegada es podria trobar en el missatge de “l’èxit fàcil”, però quin concepte d’èxit i a costa de què?

Tot això, naturalment, són percepcions.

Març de 2005

Les persones, a banda d’estar preocupades per tenir cobertes les necessitats bàsiques i les que no ho són, hauríem de tenir també inquietuds educatives i culturals. Per tal de cobrir la parcel·la educativa hom té la possibilitat de triar entre escola pública i privada, tot depèn de la ideologia, de l’escala de valors i naturalment, de la capacitat econòmica. La parcel·la cultural és diferent. Si bé és cert que també es pot parlar d’oferta pública i privada, des d’una perspectiva mediàtica, no es pot obviar la influència que tenen els mitjans de comunicació. I que dir de la publicitat?

Sovint em pregunto que es pretén amb els plantejaments actuals en aquesta matèria … Plantejaments? N’hi ha? I si n’hi ha, amb quina finalitat?

És evident que en un sistema capitalista el sector privat pot oferir qualsevol producte que respongui als seus interessos, el negoci és el que compta i els resultats econòmics han de prevaler per damunt de qualsevol altra consideració. No hauria de ser així però és una realitat palesa.

Pel que fa al sector públic el tema és un altre. Entreteniment i cultura són incompatibles? Com es pot parlar d’índex d’audiència per justificar determinades ofertes si la font de finançament radica en els impostos? Quins són els criteris reguladors? Qui en té la responsabilitat?

D’altra banda però, també cal reflexionar sobre el fet preocupant que un ampli ventall de persones manifesti interès per temes que únicament es poden qualificar de “merda”. Només cal analitzar l’oferta i treure’n conclusions. Què es pretén? Tal vegada alienar?

En qualsevol cas, és obvi que responsabilitzar als altres ha estat sempre el recurs fàcil de qui no té criteri. Però com aconseguir tenir criteri? La resposta com en molts altres valors ens la dóna l’educació. Així doncs, la responsabilitat és només dels altres?

I per acabar, una darrera consideració: parlar d’educació i de cultura té sentit? Com es diu en el món de la moda, “es porta”?

Març de 2004

Darrerament he tingut l’oportunitat de conèixer algunes persones que no són d’Olesa però que hi viuen des de fa un cert temps. Interessades per saber com és el poble, han volgut informar-se de la seva història i les seves tradicions amb l’objectiu d’integrar-se i participar en les activitats que es realitzen.

Un bon dia, parlant de tota aquesta temàtica em van dir: – Vosaltres els olesans sou gent de teatre … El comentari em va sorprendre en el sentit de què persones vingudes de fora d’Olesa tinguessin aquesta percepció. En base a què? No vaig voler entrar en polèmiques, vàrem continuar parlant però a l’arribar a casa em vaig posar a pensar … , “gent de teatre” els olesans?

Certament que durant molts anys, la nostra vila que quasi s’ha convertit en ciutat, va tenir una activitat teatral considerable. Si fem un repàs de la història d’Olesa des d’una perspectiva cultural és inqüestionable que en èpoques passades el teatre va ser una activitat consolidada i que en un llenguatge col.loquial s’emprés l’expressió “gent de teatre” podia tenir un cert sentit, però avui dir que els olesans són “gent de teatre” em sembla simplement un tòpic conseqüència d’una tradició de fa dècades.

A més, què vol dir ser “gent de teatre”? : Tenir gust pel teatre? Veure molt teatre? Ser un erudit del teatre? Ser crític de teatre? Fer teatre?

Analitzem la situació actual: Quina és la producció teatral? Per què no es fa més teatre? Sovint he sentit a dir: Abans no hi havia tantes distraccions com ara … La gent, especialment el jovent no es vol comprometre … Els horaris d’estudi i de treball són un gran impediment a l’hora d’assajar … Falten infraestructures … No hi ha actors ni actrius …

He de confessar que comparteixo algun d’aquests arguments però amb matissos … , no tot és tan simple. El lleure ha evolucionat molt, però davant d’un projecte atractiu i seriós, la gent amb criteri sol ser selectiva. A més, fer teatre no és també una forma de lleure? No estic en absolut d’acord en dir que la gent i especialment el jovent no es vol comprometre, la meva experiència personal avala just el contrari. Sobre el tema dels horaris cal una dosi de flexibilitat i d’imaginació per poder compatibilitzar. Si hi ha voluntad d’implicació els problemes poden solventar-se. Pel que fa a la manca d’infraestructures, no deixa de ser curiós que Olesa disposi d’una colla d’instal.lacions que per motius diversos no es poden utilitzar o s’usen de forma limitada. Crec que ja és hora d’unir esforços, de tenir capacitat i voluntad d’integració i de deixar de mirar-se com si cada entitat, llevat d’alguna excepció, fos el centre de l’univers. I sobre el fet que no hi ha actors ni actrius, és evident que sense una tasca de formació mitjançant una activitat tan gratificant com fer teatre, difícilment en sortiran.

Cal afrontar la realitat, deixar de banda protagonismes individuals estèrils i recuperar aquell esperit que un dia ja molt llunyà va fer possible que als olesans se’ls conegués com “gent de teatre”.

Març de 2004