“Nace bárbaro el hombre; redímese de bestia, cultivándose” (Baltasar Gracián, 1601 – 1658)

La cultura d’un país és un exponent de la seva història i el nivell cultural de la seva ciutadania ens mostra l’index de qualitat. Dit això ens podem preguntar: Què s’enten per cultura? Segons el Diccionari de la llengua catalana, es defineix la cultura com el conjunt de coneixences literàries, històriques, científiques o de qualsevol altra mena que hom posseeix com a fruit d’estudi i de lectures, de viatges, d’experiència, etc.

Certament que en funció de la llibertat de pensament, a banda d’aquesta definició, en podem trobar d’altres que l’amplien o la complementen. En qualsevol cas, marcar els límits de què és i què no és cultura, és una tasca extremadament complexa i subjecta a revisió permanent.

Fetes aquestes consideracions, com possiblement a moltes altres persones, se’m plantejen una colla d’interrogants al respecte:

• Entretenir i culturitzar són sinònims?
• En cas negatiu, on és el límit?
• L’entreteniment s’orienta a les masses i la cultura a les minories?
• En cas afirmatiu, qui ho decideix?
• Què interessa més, una ciutadania entretinguda o una ciutadania culta?
• Tothom té les mateixes oportunitats per accedir a la cultura?
• Quina és la situació actual al nostre país?

És evident que amb massa freqüència es promociona la mediocritat etiquetada de cultura mitjançant el desplegament de campanyes publicitàries mediàtiques dirigides a un determinat tipus de públic. En qualsevol cas, hom ha d’admentre que l’anomenada cultura de masses, eufemisme d’entreteniment, es basa en aquests tipus d’estratègia per a la seva divulgació amb l’objectiu de vendre un producte i poder fruir d’uns beneficis econòmics a curt termini. Aquest és un plantejament mercantilista que veu en la cultura un pretext per fer negoci.

Una altra cosa ben diferent és la cultura com a tal. En aquest sentit, sovint em pregunto quins són els criteris de divulgació i promoció cultural des de les diferents escales de l’Administració: Ajuntament, Diputació i Generalitat respectivament. Les decisions que es prenen en aquest àmbit i les directrius consegüents, estan en funció de la competència de qui estableix la normativa i qui l’aplica, o simplement es tracta de consignes de caràcter polític? Al meu entendre tres són les qüestions fonamentals: què, qui i perquè s’ha de donar a conèixer i difondre, o no, un bé cultural?

La cultura, talment com l’educació, és imprescindible per a la normalitat d’un país i el fet de pensar que pugui estar condicionada per interessos aliens a la seva essència fa aflorar reticències sobre la racionalitat de la gestió per part d’aquells que en tenen la responsabilitat.

Tant és així que un bon dia vaig decidir escriure una carta al aleshores Conseller de Cultura Ferran Mascarell i tinc els meus dubtes sobre si li van fer arribar i com a conseqüència, si va tenir oportunitat de llegir-la. La resposta (telemàtica) que vaig rebre va ser: tema tancat. Cap mena d’explicació.

Quan en Santi Vila el va succeir en el càrrec vaig pensar en tornar a repetir l’experiència. Tal vegada en aquesta ocasió el desenllaç seria diferent … En qualsevol cas tenia una certa esperança, però no hi va haver sorpresa. La resposta (telemàtica) que vaig rebre va ser la mateixa: tema tancat. Com en el cas anterior, cap mena d’explicació.

Per tal de clarificar la meva intenció en aquest tema, i sortir de dubtes, heus ací el contingut de la carta:

Benvolgut Conseller de Cultura,

malgrat haver de passar pels filtres protocolaris corresponents, m’agradaria que pogués llegir personalment la carta que li escric i, si és així, d’antuvi li agraeixo la seva atenció.

Com a persona vinculada a cultura des de fa molts anys i darrerament cofundador d’OlesaAteneu, m’adreço a vostè per tal de manifestar-li un sentiment de desencís envers la promoció del fet cultural al nostre país.

El dia 20 de desembre de 2014, al teatre Kursaal de Manresa, amb gran èxit de públic i crítica, es va estrenar ARAGUAIA, suite composada i orquestrada per Carles Cases, basada en textos i poemes de Pere Casaldàliga. En Jaume Barberà va fer la presentació del concert d’una manera original i lluny dels estandards habituals.

Dies abans de l’estrena alguns mitjans de comunicació se’n van fer ressó però després, malgrat la gran acollida, el silenci ha estat la tònica general.

No obstant, sortosament, Balsareny, poble natal del bisbe emèrit, va afrontar l’organització d’un concert cel·lebrat el dia 11 d’abril de 2015. Com a Manresa, l’èxit va ser aclaparador.

Carles Cases i Pere Casaldàliga són dos referents de la nostra terra, l’un en l’àmbit cultural i l’altre en l’àmbit espiritual. Ambdós mereixen un ampli reconeixement a la seva obra i a la seva trajectòria, per la qual cosa, considero lamentable la poca difusió que a dia d’avui ha tingut ARAGUAIA.

Una obra d’aquestes característiques, interpretada per músics i cantants de primer nivell de casa nostra és cultura en essència, motiu pel qual, mereix una campanya de divulgació per tal de possibilitar-ne l’audició i el gaudi arreu de Catalunya. Com a país no podem obviar ni restringir la potencialitat de la nostra producció cultural, ans al contrari, cal fer tot i més per promocionar-la, especialment quan apareix una obra impregnada de tanta qualitat i simbolisme.

Per tot l’exposat em permeto sol·licitar que des del seu Departament, si vostè ho considera i és possible, s’emprengui algun tipus d’acció amb l’objectiu que ARAGUAIA ocupi el lloc que li correspon, per tot allò que significa i representa en base a la seva gènesi.

Moltes gràcies i rebi les meves salutacions més cordials.

Dues qüestions per acabar:

• La carta va arribar al Conseller?
• Com s’ha d’interpretar l’expressió “tema tancat”?

Maig de 2016