Juan Valera (1824 – 1905) en la seva obra, Juanita la larga, posava en boca d’un personatge anomenat Antoñuelo:

“Todos o casi todos los hombres tienen sed, tienen necesidad de venerar y de adorar algo. El espiritual, el sabio, el discreto, comprende con facilidad y adora a una entidad metafísica: a Dios, a la virtud o a la ciencia. Pero el rudo, que apenas sabe sino confusamente lo que es la ciencia, lo que es virtud y lo que es Dios, consagra sin reflexionar ese afecto, en él casi instintivo, a un ídolo visible, corpóreo, de bulto”.

El temps passa, les persones i les societats evolucionen, malgrat tot, hi ha temes que són perennes. L’estratègia personalista en la qual es basa la campanya electoral permanent de C’s, per exemple, casa perfectament amb la referència a “un ídolo visible, corpóreo, de bulto”. És un fet històric constatat la irrupció d’ídols, especialment en moments de crisi, i consubstancial a la seva aparició, el foment del culte a la personalitat per damunt del col·lectiu que li dóna suport incondicional, però que en realitat es troba en una situació de captivitat o de submissió interessada.

La deriva del líder de C’s en aquest sentit és la prova actual més fefaent d’aquest fenòmen de masses alienades pel carisma (positiu?) d’un personatge que ha sabut vendre un discurs neolerruxista adobat d’una estètica desenfadada pròpia dels temps de corren però amb un cert tuf retro. Un dels últims pósters recorda la iconografia d’èpoques pretèrites que més valdria no evocar. Casualitat o intencionalitat?

Una revisió de la història mundial des de principis del segle XX ens mostra l’aparició d’ídols (anomenats líders o guies segons l’entorn cultural) per a tots els gustos: Lenin, Stalin, Hitler, Mussolini, Franco, Mao Tse Tung, Videla, Pinochet, Saddam Hussein, Kim Jong-un … entre els més tristement coneguts.

En el seu moment, tots ells es van presentar com a salvapàtries i el culte a la personalitat va ser habitual entre els afectes al règim de torn. Cal recordar però que, malgrat un discurs de caràcter populista i una calculada proximitat, qualsevol discrepància o disidència era neutralitzada de forma immediata per l’aparell del partit, partit basat en una organització monolítica i dictatorial. No cal dir quines van ser les nefastes conseqüències dels règims que van instaurar ni les enormes dificultats per recuperar els valors democràtics, dificultats que enguany, en molts casos, encara perduren.

Davant d’efímers moments d’eufòria desmesurada i d’ambició manifesta hom no ha d’oblidar que, sovint, els ídols tenen peus de fang, és a dir, són inconsistents, pura imatge, que les enquestes únicament reflecteixen un estat d’opinió en un moment donat i que són volàtils.

Novembre de 2015